Acomiadant Nova Escòcia

Avui ha sigut un dia bàsicament de transició, tot i que com sempre, busquem el màxim aprofitament de la jornada per allà on passem. Anem direcció New Brunswich, cap a la badia de Fundy, la part sud de la qual és Nova Escòcia encara.

Deixem Windsor i fem la nostra primera visita al far de Walton River, un petit far de gas el qual enfilant tant sols un parell de trams d’escales de mà de fusta ja som dalt. Des d’aquí observem el fangar de platja i la marea baixa.

Seguim ruta i ens arribem fins a Burn Coat Head, on l’efecte gravitatori de la lluna provoca que es creïn les marees més altes del món, havent-se registrat l’any 1975 en el Llibre Guinnes dels rècords mundials el registre de 16,5 metres de fluctuació entre marea baixa i alta. Cada sis hores es produeix el canvi, quatre vegades al dia.  Anem tard i arribem que la marea ja ha pujat, pel que no podem accedir a una de les illes que hi ha just al davant. Ràpidament observem que el nivell d’aigua puja, en cada petit vaivé de l’onada, el retrocés es menor. Quina llàstima, hauríem d’haver matinat més.

Dinem i seguim fent carretera per la costa on els arbres ja comencen a tenir algunes fulles groguenques i vermelloses. Ens anima pensar que abans d’agafar l’avió puguem veure l’inici de l’espectacle tardoral. Això a primers d’octubre ha d’estar espectacular.

La propera parada és el Cap d’Or, un dels punts indicats com els 10 imprescindibles de Nova Escòcia a la guia Lonely Planet. 

Arribar-hi es fa molt llarg, la carretera mai s’acaba i l’asfalt està molt degradat. El darrer tram, sense asfaltar i de grava té uns forts pendents i el George li costen penes i treballs pujar. S’arriba a un aparcament i des d’allà es baixa fins al far per un camí de terra.

La decepció és notable. Està bé però l’esforç que ha suposat no paga la pena. El far en si no té gaire encant i els penya-segats de betes brillants no brillen com explica la guia. Val a dir que el dia està ben tapadot i no ajuda. La marea està baixa de nou i veiem barquetes de pescadors embarrancades sobre el fangar que en unes hores flotaran de nou en el mar rogenc que arrossega molt sediments del fons amb tant puja i baixa.

Hem d’anar cap a Truro i el puja i baixa de la carretera per arribar al Cap d’Or ha buidat la panxa del George, per sort hi ha una benzinera al següent poble i no tenim que recular. Ara bé, la paguem mooolt més cara que enlloc. En general a Nova Escòcia hi deuen gravar més impostos perquè en comparació a Québec i New Brunswick el preu és notablement més elevat.

Parem a Joggins, i anem al Centre de Fòssils, és tard i està tancat i comencen a caure quatre gotes. Aquí hi ha uns penya-segats declarats Patrimoni Mundial per la Unesco on amb la marea baixa es pot passejar per la platja i amb marea alta és totalment impossible.  Hi ha visites guiades i passejades explicatives amb horaris que fluctuen igual que la lluna i conseqüentment les marees.

Sopem aquí, posem a dormir la petita i seguim avançant ruta fins arribar a dormir a l’aparcament de les Hopewellrocks a NewBrunswick, quan hi arribem hi ha una altra campervan, avui tenim veïns!.

Demà no volem que ens passi el mateix que avui. Posem el despertador que volem passejar per la platja amb la marea baixa de bon matí. Bona nit.