Pàgines

diumenge, 11 de desembre del 2016

Selva Negra II


Avui és el nostre últim dia de viatge. Deixem l’allotjament de Teningem i carregats fins dalt dins el cotxe ens dirigim sota una fina pluja a tancar la ruta circular dels nostres sis dies pels mercats de Nadal de l’Alsàcia i la Selva Negra.

Comencem la jornada circulant per la panoràmica Schwartzwald Panoramastrasse, una ruta de 70 km per les muntanyes de la Selva Negra. La primera parada es a Sankt Peter, un poblet amb un entorn bucòlic on es troba una antiga abadia benedictina, que no visitem. Baixem del cotxe per estirar les cames al costat d’una granja on els nens es distreuen amb les cabres, els cavalls i quatre gallines que corren a prop del tancat.

Tornem al cotxe i seguim la ruta fins la zona del llac Titisee. El llac té fama de tenir un color blau enlluernador, però això deu ser a l’estiu, doncs amb el dia plujós i gris d’avui és més aviat gris fosc, com els boscos que l’envolten. 

Prenem una carretereta secundària que ens porta fins al llac de Schluchsee, però abans d’arribar-hi ens aturem davant una antiga granja immensa típica de la zona que està emplaçada en un entorn preciós. Tot fotografiant-la escoltem una veueta en català que diu ‘Aquests catalans que no em facin fotos !’. Amb aquesta frase descobrim que la granja està habitada per una família catalana de Barcelona des de fa quatre anys. Molt amablement ens obren les portes de la granja i ens ensenyen l’edifici i l’ermita que daten de fa 500 anys. Actualment a més de viure-hi una família de catalans, també s’utilitza per organitzar events (casaments, festes diverses, ...). Per si de cas hi esteu interessats podeu trobar informació a http://www.eventshenslerhof.de. Com aquell qui diu hem fet un Afers Exteriors sense esperar-nos-ho, ja tenim l’anècdota del dia!. 

Seguim fent carreteres secundàries admirant el paisatge de la Selva Negra, i fins hi tot fem una parada per endinsar-nos a peu dins d’un dens bosc d’avets enormes, on tot i que el terra és una catifa verda de molsa, en el seu interior hi ha una foscor considerable. Aquests son els trets característics que dona el nom a la regió.

Arribem al Titisee-Neustadt, la població més turística d’oci estiuenc de la zona del llac amb el mateix nom. Aquí, per recomanació de la catalana que hem conegut a la granja (Bibiana), degustem els tradicionals Wammer Apfel Struddel (Pastís de poma calent) i la Shwartzwalde KirchTorte (Pastís Selva Negra) que acompanyem amb uns cafès per entrar en calor. De nou estem amb temperatures de 1 a 3 graus en ple migdia.



Des d’aquí marxem a un mercat de Nadal ben singular, Ravennaschlucht, ja que està situat literalment sota el pont. Però no és un pont qualsevol sinó, un esvelt pont de pedra amb arcs sobre el qual hi circula un tren de via única. El mercat només està obert els caps de setmana i cal pagar entrada (3,5€/persona. Els nens no paguen i amb el tiquet de 6€ de l’aparcament inclou una entrada). El mercat té gairebé més de la meitat de paradetes de menjar (raclettes, salsitxes, pans, vi calent, xocolata, ...) i hi han diferents fogueres on escalfar els entrepans o fer passar el fred. A diferència dels mercats de Nadal del costat francès, a Alemanya predominen més parades de menjar sobre paradetes de guarniments artesanals de Nadal. Hi ha un turonet pròxim on enfilar-se per veure el conjunt amb una perspectiva diferent. És molt bonic però nevat ha de tenir un bon plus especial.

Marxem a Freiburg, ciutat de passat medieval i present universitària enmig de la Selva Negra, encaixada entre turons i vinyes. El seu casc antic s’hi accedeix per dues portes medievals molt ben conservades del s.XIII on les vies del tramvia passen per sota dels seus arcs. El centre està ple de casetes de conte, carrers de llambordes i placetes i carrerons encisadors. Els establiments tenen els seus cartells amb forja treballada i pintada com si d’un fanal fixat a façana es tractés. Son tots molt bonics i no els hi falta detall.

La catedral del s.XI de gres vermellós, destaca al mig d’una plaça marcada per belles façanes d’antics edificis, d’on en destaca el Historisches Kaufhaus amb el seu atrevit color granat i les tribunes en ambdós extrems amb teuladetes de ceràmica de colors com la casa Batlló de Gaudí. És l’edifici que pren més protagonisme de tots els que envolten la catedral, però intentant obviar-lo la resta son dignes de l’emplaçament que ocupen. Passejar per la plaça i perdre’s amb els detalls de cadascun d’ells embadaleix. 

A la bonica plaça Rathausplatz, on hi ha el nou i el vell ajuntament, i pels carrerons annexes és on hi ha instal·lat el Mercat de Nadal d’aquesta bonica ciutat. Fem un darrer tomb per les paradetes, però val a dir que ja estem cansats i tenim ganes de descansar.

Agafem el cotxe i ens dirigim de nou cap a França, a la ciutat de Mülhouse on sopem pel centre i ens allotgem a un hotel per matinar i dirigir-nos a l’aeroport on tancarem la ruta (veure mapa) que hem fet durant aquests sis dies amb molt bona companyia, els nostres estimats “Neighbours”.

dissabte, 10 de desembre del 2016

Selva Negra I

Comencem el dia de sol d’avui visitant la Selva Negra. Ens endinsem per una remota vall fins arribar a Triberg. Allà el primer que fem és una petita excursió per veure els Triberger Wasserfälle (salts d’aigua de Triberg), alimentats pel riu Gutach. L’aigua cau en set nivells assolint un total de 163 metres d’alçada i convertint-se així en els salts d’aigua més alts d’Alemanya. Cal pagar entrada (2,5€/ persona), normalment val 4€ però ens han aplicat la tarifa reduïda perquè diuen que no es pot accedir més amunt del primer salt.

Un cop hem arribat al primer salt i fet les fotos de rigor, hem vist que no hi havia cap problema per accedir fins dalt de tot, i tot passejant hem anat enfilant-nos i gaudint del paisatge. No entenem perquè diuen que no es pot anar fins dalt, excepte que hi trobem personal treballant que munten passeres per sobre l'aigua per fer algun espectacle i llums de Nadal pel caminet i els boscs del voltant.

A la guixeta d’entrada hem estat previsors i hem comprat una bosseta de cacauets pels esquirolets del bosc, que no hem trobat en tot el recorregut, però que han servit per tenir entretinguda la Queralt a la pujada i a la gana, de baixada.


Triberg, a més a més, és la capital dels rellotges de cucut d’Alemanya, i s’hi troba el rellotge més gran i antic del món d’aquest tipus que data dels anys vuitanta. Es pot visitar però tancaven a les 12h i ja era gairebé la una del migdia quan hi arribem. Tot i que està tancat, com que el veiem des de la carretera, decidim aparcar i anar-hi caminant des d’un prat del costat mateix, hi així hem pogut accedir-hi. Tot i córrer per veure’l sonar a la una en punt, el cucut no ha sortit; suposem que fora de l’horari de visites el tenen aturat, tot i que el rellotge si que funciona.

De Triberg hem continuat fins a Gutach per la vall del riu Kinzig, on hem dinat en un restaurant de cuina típica alemanya. Hem menjat uns plats de porc que ens han recomanat i que eren molt gustosos, acompanyats d’una pasta tipus gnochi però en format fideu gruixut, tot acompanyat d’una deliciosa i suau cervesa regional, ‘Alpirsbach’. El nom de la cervesa és el d’un poblet proper on la llegenda explica que a un capellà li va caure de les mans un got de cervesa que li va rodolar fins al rierol i va exclamar ‘All bier ist in den Bach!’ (tota la cervesa està al rierol!), frase que dita ràpid genera el nom actual del poble i de la marca de cervesa.



Als afores del poble de Gutach hi ha una zona plena de granges antigues de la zona restaurades que recreen una vila rural i preserven les tradicions de la Selva Negra. No hi entrem ja que anem amb el temps just (cal pagar entrada) i es veu força gran com per estar-hi una bona estona.


Amb la panxa plena hem anat fins al poble medieval de Schiltach, al peu de les muntanyes boscoses de la Selva Negra. Hem passejat pels seus carrerons empinats i ens hem quedat embadalits a la plaça triangular Marktplatz observant les casetes amb els entramats de fusta que al seu dia pertanyien a curtidors i mercaders i que han estat restaurades meticulosament, totes elles molt ben pintades i cuidades. La inclinació de les cobertes de les cases afavoria al assecat de les pells dels curtidors, on les estenien.  

Els empedrats carrers i alguna escala ens els hem trobat ben glaçats i hem tingut que anar en compte per no fer una bona relliscada. Quins pobles més bonics enmig d’aquests turons plens de boscos d’avets gegants. És preciós. 

Ens afanyem perquè la llum del sol ja minva tot i ser les quatre de la tarda,  volem arribar el més aviat possible a Gengenbach, un altre poble de la Selva Negra el qual es pot comparar amb una caixa de xocolata per les seves cases d’entramat de fusta envoltades de vinyes i horts. El poble és conegut perquè va ser escenari del rodatge de la pel·lícula de Tim Burton ‘Charlie i la fàbrica de xocolata’ (2005). 

Es nota que és dissabte, el mercat de Nadal situat per tot el poble està ple a vessar i costa avançar entre tanta gent, res a veure amb la resta de mercats que hem visitat els darrers dies. 

Entre les dues portes del poble, coronades per torres, es troba la plaça triangular Marktplatz, dominada per la Rathaus (ajuntament), un edifici del segle XVIII de tons rosats i crema. La façana principal d’aquest edifici l’han convertit en un calendari d’advent, el més gran del món.  Aprofiten les pròpies finestres de l’edifici i cada dia a les sis de la tarda ‘obren’ una nova finestra on hi apareix un dibuix fet per diferents il·lustradors de llibres infantils.

El poblet és preciós però la gentada que ens trobem és monumental. Molt recomanable en aquesta època, però cal evitar caps de setmana i festius sempre que sigui possible, a menys que us agradin les aglomeracions de gent clar.















Davant l’ajuntament hi ha un concert de nadales que fa que tot plegat tingui un caire realment molt Nadalenc.

divendres, 9 de desembre del 2016

Europa-Park

Ens llevem ben animats, avui ens passarem la gran part del dia en un parc d’atraccions gaudint com nens, i els nens com a tal. Abans però de deixar Estrasburg passem amb el cotxe davant del Parlament Europeu i parem just per fer una fotografia i veure l’edifici des de fora.

Seguidament anem a veure els famosos ponts i encluses medievals d’Estrasburg que daten del segle XIII i XV quan la ciutat estava fortificada. Només hi estem el temps just per fer quatre fotografies i admirar la bellesa del conjunt de torres entre ponts sobre el riu que envolta el nucli antic de la ciutat.

Marxem per arribar el més aviat possible al Europa-park, el que vindria a ser un Port Aventura ambientat amb els diferents països que formen Europa. Al planificar la ruta, vàrem mirar d’evitar els caps de setmana perquè és quan més gent rep el parc i ha estat un encert. No hem fet més de 5 o 10 minuts de cua en cada atracció o hi hem pogut entrar fins i tot directament. En el vaixell pirata, hem pujat els 7 sols, tot un luxe ! (i com hem rigut).

El parc té algunes atraccions tancades degut a que és hivern, bàsicament son totes aquelles atraccions d’aigua, però les compensen amb instal·lacions pròpies d’hivern: motos de neu, pista de patinatge, esquí, ... i una nòria de 55 metres d’alçada.  Tot està molt ben ambientat i treballat. 

En Lluc ha pogut pujar a totes les atraccions i de fet ha estat molt valent pujant a la muntanya russa blava de loopings i tirabuixons i a un altra muntanya russa que anava a les fosques i que també anava força ràpida. La Mariona no s’ha quedat curta provant atraccions i la Queralt els ha seguit a tot arreu on l’edat i l’alçada li ha permès. Els grans ens hem anat tornant entre nosaltres per gaudir de tot al màxim.


A mida que han anat passant les hores i el sol fantàstic que hem tingut minvava, les llumetes s’han anat encenent i la màgia ha envaït tots els racons. Quin muntatge més preciós! En un llac, espectacle de focs, llums i colors, música,...i les atraccions il·luminades. Tots ja pendents del rellotge. A les 19h tanquen les atraccions i cal començar a planificar bé el temps. La Queralt vol patinar sobre gel i els altres pujar a una altra muntanya russa, així que ens dividim per arribar a tot i sortir-ne ben satisfets.  Marxem cap a l’allotjament, a Teningen, prop del parc a descansar, demà més, cap a la Selva Negra.




dijous, 8 de desembre del 2016

Estrasburg

La boira està molt més alta i de fet sembla que vulgui sortir el sol. Deixem l’allotjament d’Esguisheim, avui ja dormirem a Estrasburg. Enlloc d’anar-hi directes per l’autovia, prenem una carretera secundària entre vinyes per gaudir del paisatge (la ruta del vi). Hi ha estones que no es veu res més que la boira i la gebra penjant dels arbres i ceps, però de tant en tant quan s’escampa la boira gaudim d’entorns encisadors. Ens han encantat les vistes des de dalt les vinyes de Riquewihr i fins hi tot hem pogut veure sobre de Ribeauvillé com treu el nas el Castell de Sant Ulrich.

A mig camí cap a Estrasburg parem a Obernai. És un petit poblet emmurallat amb una gran església. Som dijous i hi ha mercat setmanal. Per un costat és distret però per l’altra les carpes i tendals de les parades ens impedeixen gaudir de les places i les cases, així com fer algunes fotografies.

Visitem el mercat de Nadal situat just fora de la muralla i comprem una corona de Nadal única. La senyora de la parada ens explica que no en fan dues d’iguals i que cadascú de la família fa una part de la corona. Ella fa la part de roba, el marit els detalls de fusta, el fill la ceràmica esmaltada, ... Té cors per penjar, de robes amb estampats d’estil japonès molt originals. Li comentem que ens agraden perquè son trencadors i ens explica que va anar ella a Tokyo de viatge i les va comprar expressament i que des d’aleshores envien guarniments nadalencs al Japó i per tot el món a través de la seva web (http://creation-alsace.com). La senyora és molt agradable i xerrem una bona estona.



Marxem cap a Estrasburg. Hem d’arribar abans de les dues a l’allotjament, hem quedat amb la propietària per a que ens lliuri les claus (Airbnb). Aquesta vegada ens allotgem a la planta baixa d’una torre antiga a quatre vents d’un barri residencial de la ciutat. És molt maca la casa i a fora tot està emblanquinat (les tanques, els arbres, el jardí...). Ha fet fa dies una enfarinada i la baixa temperatura ho manté. Continua fent solet.





Decidim anar a dinar quelcom ràpid cap al centre i veure el màxim possible de coses de dia abans de fer els mercats de Nadal.  Hi ha força policia i controls militaritzats a cada pont que dona accés al centre. Ens miren l’interior de les bosses i motxilles i et fan descordar la jaqueta per veure que no portes res d’estrany. Fa unes setmanes que hi ha alarma d’atemptats i es per això que han incrementat la vigilància. Fa respecte però alhora transmet seguretat. Anem directes a la catedral i ens quedem ben parats com autèntiques miniatures davant la majestuosa i imponent construcció. És impressionantment gran i la façana principal té tant treball en les pedres i vitralls que un es queda sense paraules en plena admiració o en estat contemplatiu. Decidim entrar i veure per dins l’enorme rosassa, la nau central, el rellotge astronòmic ... i fer-nos una idea de l’època com vivien, com la varen construir,…

Sortim i anem de dret a veure un arbre de Nadal gegant decorat ubicat a la plaça Kléber. Deixem pel final els mercats de Nadal, que ens contrasten perquè son més grans de mida i de nombre de parades que els que hem fet fins ara, es nota que estem a ciutat. Hi ha mercats disseminats per tota la ciutat, uns de artesania, uns altres de productes Alsacians, el dels Reis Mags, un amb productes d'un país convidat (al nostre any hi havia Portugal), … 



En una llibreria la Montse troba una liquidació de llibres de cuina i aprofita per comprar-ne tres a 4€ cadascun, una ganga. Un sobre cuina alsaciana, un altre només de postres i galetes i el tercer de pans d’espècies. Prefereix comprar-los aquí en francès, on encara pescarà alguna cosa, que no pas més endavant en alemany. 

Son gairebé les 7 de la tarda, tot a punt de tancar així que marxem cap a la casa on encendrem la llar de foc i descansarem una mica. Demà tindrem un dia de no parar a l’Europa-park, ja al costat d’Alemanya, com diu la Queralt, al Tibidabo d’aquí.