P.N. Sutjeska i entrada a Montenegro

Avui ens llevem a l’allotjament que hem agafat, a Tjentiste, dins el Parc Nacional de Sutjeska i el temps no ha millorat massa respecte ahir. No plou però hi ha una boira baixa i densa que ens impedirà gaudir dels impressionants paisatges i vistes des de diferents punts del parc.

El parc de Sutjeska és molt verge, l’empremta humana és gairebé inexistent, tant que fins i tot manca molta senyalística de la que habitualment hi hauria en qualsevol altre Parc Nacional.

Enfilem directament des de darrera de l’allotjament una pista direcció Perucica amb l’asfalt molt malmès i amb poca senyalització que a més no és bilingüe sinó tota en alfabet ciríl·lic. La Queralt diu que ella l’entén perfectament! Quina sort... jejeje.

Una mica abans d’acabar l’asfalt i que comenci la pista de grava, ens trobem amb una barrera i una caseta amb una guarda forestal que ens demana els passaports (havíem llegit a la guia que era bo portar la documentació a sobre perquè part del parc ja creua frontera amb Montenegro), quants dies hi estarem, pren nota de la matrícula i ens cobra una entrada (adults 5 KM a cadascun i 5KM pel cotxe, nens gratuït). El guarda és molt trempat, no parla res d’anglès però es feia entendre i ens ha fet un croquis del que tenim pensat visitar en un trosset de paper. Res de mapes amb les rutes amb colors segons els nivells de dificultat... això és verge... jajaja.

  

La primera parada és per acostar-nos a un mirador tot i que la boira no ens deixa veure absolutament res, blancor absoluta. El corriol que porta fins al mirador va per dins el bosc entre arbres que potser arriben als 70 metres d’alçada i que entre boira ofereixen un encant especial.

Tornem on hem deixat el cotxe i per sorpresa nostra ens trobem gent. No estem sols, tot i que la sensació ho és. És un Parc Nacional força desangelat però en absolut vull dir que no mereixi ser visitat sinó que sobta tanta solitud.

Hi ha un grup nombrós amb canalla petita que està fent treking a peu i després un parell de hippies amb una campervan enooorme que és un autobus adaptat. Molt autèntica, una relíquia ! Els hippies van cap al mirador d’on venim i nosaltres seguim al grup que va amb guia i sembla que van cap a la cascada de Skakavac que és on volem anar.

El corriol s’endinsa a uns dels últims boscos primaris d’Europa, és molt bonic, els arbres tenen els troncs enormes, alguns recoberts de molsa al igual que les roques, trobem bolets i a mesura que anem perdent cota va canviant la vegetació... Tot plegat ajuda a distreure la Queralt mentre camina. Recorrem un bon tros, però per arribar a la cascada encara falta una estona i per tornar al cotxe hem de remuntar tot el que hem baixat, pel que reculem.

El temps no millora, tot i així agafem el cotxe per dirigir-nos fins a Prijevor a 1.668 m d’alçada. Des d’aquí hi ha la opció de fer dos trekkings, un el de pujar al cim del Maglic (el cim més alt de BiH amb 2.386m) que segons els cartells es fan en 2,5 hores. L’altre opció i la que teníem intenció de fer, és la d’anar fins al llac Trnovacko (4 km – 2 h),  però pel camí un altre cotxe que baixa ens atura i ens pregunta a on anem tot dient que hi ha molta boira a dalt i que no es veu res, després d’agrair-los seguim amunt per comprovar-ho en persona. Efectivament, hi ha una boira que amb penes i treballs veus una vaca a dos metres. Quina pena no haver enganxat un dia ben clar perquè l’entorn té pinta a espectacular !

Donem per acabat el Parc Nacional de Sutjeska, amb aquest temps no es pot fer gaire mes. Baixem a dinar a Foca, un poblet petit que no té res especial tret l’entorn muntanyós que té i que hi passa l’impressionant riu Drina. Hi ha forces restaurants, supermercats, i botigues així que dinem i anem a comprar el sopar per esgotar la moneda local ja que deixem Bòsnia i Hercegovina per creuar la frontera cap a Montenegro (per la petita frontera de Scepan Polje).

La zona direcció la frontera està plena de càmpings i empreses de rafting, de fet és el gran atractiu de la zona. Creuar la frontera ha estat un tràmit força ràpid, tant pel control de sortida com pel d’entrada.

L’entrada a Montenegro per aquí no deixa de ser espectacular perquè s’accedeix per una carretera sinuosa per dins del Congost del riu Pliva. La carretera encaixonada a la roca creua fins a 56 estrets túnels per anar obrint-se pas, una autèntica obra d’enginyeria.

Ens arribem fins al monestir de Piva, l’únic monestir ortodoxe construït durant l’època otomana al s. XVI. Amb la construcció de la presa de Mratinje l’any 1975, per tal de que no quedés inundat sota les aigües es va desplaçar prop del poble de Goransko on hem fet una breu visita. El que ens ha agradat més son les pintures de totes les parets interiors de l’església i el pruner que hi ha fora ben carregat de delicioses prunes.  La Queralt ha volgut encendre una espelma i demanar un desig: ‘que mai més hi hagi guerres al món’. Tant de bo sigui així. (pobreta la tenim traumatitzada veient tantes coses de la recent guerra dels Balcans).

Dormin a Pluzine, d’on surt una carretereta de muntanya per entrar al Parc Nacional de Durmitor, on hi volem anar demà, a veure si el temps ens acompanya més !!!