Jajce, una sorpresa inesperada

A les 9 del matí comencem la visita a peu ja des de l’allotjament de Jajce, situat molt pròxim del centre d’aquest petit poble emmurallat.

Aquest poble va ser de vital importància durant l’edat mitjana i l’època otomana i més endavant essent un enclavament rellevant durant la Segona Guerra Mundial, tot i així, la informació turística només destaca la cascada de Plivski, amb 20 metres de caiguda per confluir el riu Pliva amb el riu Vrbas i puntualment també de la seva fortalesa, però val a dir que hi ha molt mes. Nosaltres el que ens va fer decidir venir a fer la visita va ser també un campanar romànic, el qual ningú esmenta i trobem francament preciós i amb molta retirada als de la vall de Boí.

Comencem per visitar la principal atracció turística de Jajce, la cascada. Be aquesta és maca, però val a dir que n’hem vistes de millors. Tot i així des d’aquí, a l’exterior del casc antic, es pot contemplar una bona panoràmica completa del turó emmurallat que engloba el centre històric.

Ens arribem a informació turística però el mapa que faciliten no és gens entenedor, pel que improvisem pels carrerons ja que es pot visitar tot sense pèrdua. Sempre amunt !

Entrem de nou al recinte emmurallat i enfilem els carrerons empedrats que pugen cap a la fortalesa. De camí fem parada al campanar i l’església que està en runes. Just al costat una torre circular de la muralla i unes catacumbes excavades a la roca fins a crear dos nivells soterranis. Seguim pujant amunt fins arribar a la fortalesa, que la visitem tot i que al seu interior no té res destacable. Ens limitem a recórrer la muralla per tot el seu perímetre, a fer la croqueta sobre la gespa, a degustar una poma d’un pomer que hi ha plantat enmig del pati i com és natural també badem una estoneta contemplant les vistes.

Seguidament de baixada entrem a la mesquita de les dones. La Queralt li agrada això de descalçar-se i estirar-se sobre les catifes toves de les mesquites. Costa sortir-ne !

Seguim per carrers empedrats avall entre les cases, hortets i petits jardins, alguns cuidats i d’altres ben deixats i la Queralt experimenta la seva primera reacció amb les ortigues, quina picor !!! Li hem dit que es fixi bé amb com és la planta per a que en un futur pugui reconèixer-la.

Deixem Jajce molt contents, val la pena visitar-ho, sense tenir res d'espectacular, tot el conjunt el fa encantador. Ens ha sorprès i agradat molt.

Marxem de Jajce per dirigir-nos, a tant sols 5 km, fins al llac de Pliva per visitar uns antics molins d’aigua originaris de l’edat mitjana. El llac de Pliva és del que en diuen llacs d’aigua pesada degut a la seva elevada concentració d’hidrogen i això fa que estiguin sempre en calma i reflexin com un mirall el paisatge que els envolta.

Visitem els molins d’aigua, n’hi ha un total de 24, numerats un a un en cadascuna de les seves petitones portes. Per accedir-hi es fa a través d’unes passeres de fusta que uneixen uns amb els altres per sobre els diferents canals d’aigua. Algun d’ells encara està en funcionament. Cal pagar per aparcar a la zona (1 KM/h) però la visita és gratuïta doncs estan situats en un parc públic. Abans d’entrar hem trobat una família fent un pícnic que ens han deixat bocabadats. Amablement hem preguntat per poder una fotografia i poder-la compartir i és que cada dia no es veu com “empalen” un xai per rostir allà mateix amb un foc de camp i mitjançant un dels artilugis que hem vist per algun dels mercats. Consisteix en un engranatge per fer rodar l’eix que travessa el xai i anar-lo rostint com si d’un pollastre a l’ast es tractés. Ah, i el millor, connectat amb les pinces a la bateria del cotxe! Vivir para ver! !

De nou al cotxe, carretera fins a Travnik on dinem només arribar. Volíem anar a un restaurant que recomana la guia que portem, però deu haver tancat o canviat de nom perquè no el trobem (la guia és de 2011..., per restaurants i allotjaments no és gaire de fiar je je). Finalment mengem un Donner Kebap fent molt feliç al Marc que li encanten. La veritat és que l’ha disfrutat i estava molt bo!

Ja amb la panxa plena i amb un bon sol, ens enfilem poble amunt.... cap a la fortalesa Otomana que presideix el poble. Estem fent bessons tanta fortalesa, i per postres la guia diu que no garanteix que es pugui visitar, que de vegades hi ha la porta tancada i a vegades amb sort, està oberta i la deixen visitar.

Per arribar-hi creuem el cementiri, fa cosa veure que gairebé totes les tombes tenen els mateixos anys de defunció 1992 a 1995 (Guerra dels Balcans).

Arribem a la fortalesa, està oberta, es pot visitar, cobren entrada i fins i tot hi ha un bar. Ja us he dit que la guia és del 2011 oi ? Doncs això, actualitzem informació: la fortalesa de Travnik es visita amb horaris reglats, el país poc a poc comença a adaptar-se al turisme.

Des de la fortalesa es pot observar la gran quantitat de mesquites que hi ha repartides pel poble, localitzant-se ràpidament pels seus minarets. Un d’ells ja ha encès l’altaveu i ha començat a predicar. La Queralt ens pregunta què fan i diuen, i per no entrar en detalls li hem dit que avisen a la gent per a que hi vagi perquè explicaran contes i llegendes. Ens ha contestat que vol anar-hi i li hem hagut de dir que cal ‘ser soci’ per entrar i així hem matat el tema i evitat que es fiqués dins la mesquita !!!.

Agafem el cotxe de nou per anar directes fins a Sarajevo. L’allotjament que hem trobat per Airbnb està be de preu, molt cèntric, és nou i amb aparcament inclòs. Una ganga! Així que arribem sopem aviat i sortim a estirar les cames per començar a prendre el pols a la capital del país.

La primera sensació és de gran ciutat però anant fent carrers, prens l’escala als llocs i és assequible. El centre està ple de gent, passejant, a les terrasses,... és una ciutat. És dissabte nit i tothom està al carrer, hi ha molt ambient.

Ens arribem fins a la font Sibenij a la part musulmana, creuant la línia virtual però patent de frontera entre la cultura occidental i l’oriental. A les terrasses dels bars la gent està fumant amb les Shishes (Pipes d’aigua), la Queralt no ho ha vist mai i li fa gràcia veure-ho. La sensació que percebem és de seguretat en tot moment, passegem ben tranquil·lament i ens en tornem a l’allotjament a peu. Estem francament ben situats. Tenim ganes demà de visitar Sarajevo de dia !

'Culs de sac' entre Mostar i Jajce

Deixem l’allotjament de Mostar i ens dirigim cap al nord direcció al Parc Natural de Diva Grabovica. El paisatge ha canviat per complert i ens trobem en un congost muntanyós a costat i costat de la carretera flanquejats en tot moment per les aigües verdoses del riu Neretva. Aquesta zona és la frontera natural entre el clima mediterrani i el continental, i realment es nota, avui estem de l’ordre de 10 ºC menys que ahir. 

Uns quilometres abans d’arribar a Jablanica ens endinsem per dins la vall de Grabovica. Aviat s’acaba l’asfalt i les pistes de terra donen sortida a diferents trekkings d’alta muntanya de durades a partir de les 3 hores i alts desnivells. Tot plegat sense infraestructura ni senyalització, pel que girem cua.

Reculem de nou a la carretera principal per anar fins a Jablanica, on ens aturem per veure un pont enderrocat sobre el riu Neretva. Durant la Segona Guerra Mundial el pont va ser de vital importància per les tropes alemanyes que movien armament i provisions, raó per la que el cap d’estat Tito el 1943 va ordenar dinamitar-lo.  Es va convertir en un lloc tant icònic que l’any 69 es va reconstruir per filmar la pel·lícula La batalla de Neretva (amb protagonistes com Orson Welles), i es va dinamitar de nou per reproduir la realitat viscuda al seu dia entre les tropes nazis i els partidaris iugoslaus.  Es va deixar el pont al fons de la vall tal qual va quedar després de l’explosió, així com també es pot veure una locomotora tren i un canó.

Jablanica a més a més és coneguda pel xai rostit, hi ha nombrosos restaurants (tots amb el mateix menú) al llarg de la carretera principal que a mesura que arriba l’hora de dinar es van omplint poc a poc.

Seguim direcció Konjic per anar a veure el pont vell de pedra construït originalment el 1683 i destruït al març de 1945 per les tropes alemanyes. Només van subsistir les piles i tots els arcs van caure, però entre 2003 i 2009 es va dur a terme la reconstrucció que es pot veure actualment, col·locant sis arcs de pedra lleugerament punxeguts de llums variables entre 6,72 i 13,56 m. Abans de que el dinamitessin el pont era considerat el pont otomà més ben conservat i bonic de tota Bosnia i Hercegovina.

Konjic es prou bonic i agradable tot i que centrem la nostra visita només al pont i a degustar el nostre primer cafè turc, el qual hem trobat molt aromàtic i bo. Bé en Marc que s’ha emportat una mica de marro del fons l’ha degustat una estona més de camí a Jablanica de nou, jeje.

Ens aturem a dinar a un restaurant a peu de carretera proper a Jablanica que ens crida l’atenció perquè es veuen dues rodes girant 4 xais i un carretó ple de carbó que ajuda a que es rosteixin lentament (Restoran Sedmica). Tenim ganes de degustar l’especialitat de la zona. Ens decantem per una ració de 300 grams cadascú (també hi ha la opció de 1kg). La carn és molt gustosa, tendre i ben cuita i les patates, el tomàquet i el pa que ens han posat per acompanyar estan a l’alçada del xai! Molt recomanable!.  Ens feia gràcia també tastar el Burek, una espècie d’empanada amb forma com d’ensaïmada mallorquina i farcida de formatge blanc turc, carn picada i diverses hortalisses, però quan li hem demanat al cambrer si en tenien ha dit que no, que el Burek es pren per esmorzar! Així doncs queda pendent tastar aquest plat típic de la gastronomia otomana els propers dies.

Deixem Jablanica i ens dirigim fins al llac Ramsko, una zona de molta vegetació i ideal per pescar, navegar, passejar, .... En una de les illes del llac, que si pot accedir per una península artificial, hi ha un monestir franciscà. Hem anat a l’illa i hem passejat una mica i remullat els peus. Després hem intentat trobar el punt on fer la típica fotografia del llac Ramsko on es veu com la carretera comunica amb l’illa, però no l’hem trobat tot i les dues aproximacions sobre els turons més propers. Per fer-vos una idea, pengem una foto extreta d’internet (finalment creiem que està feta amb un dron...).

La zona és molt bonica, ens ha recordat a Suïssa amb les casetes amb els seus grans balcons plens de geranis ben florits (salvant les diferències amb els acabats de les cases). És una zona de vacances ben bonica i tranquil·la, això si, la carretera per arribar-hi...’se las trae’ !

De nou reculem fins a la carretera principal per dirigir-nos fins a Jajce, on tenim l’allotjament d’aquesta nit. Avui hem fet força cotxe i estem un xic cansats.   

            Imatge extreta d'intenet

Mostar i rodalies

Avui ens hem despertat com s’hauria de fer cada dia de les vacances, sense despertador. Gairebé eren ¾ de nou quan hem obert un ull, però com que el dia es presenta més relaxat que ahir hem fet mandres.

Al matí ens arribem fins a Blagaj, a tant sols 12 km de Mostar. Allà visitem la turística Tekija o casa monestir, construïda al segle XVI i situada al peu d’un penya-segat de 200 metres d’alçada, just al costat del naixement del riu Buna, una de les surgències més grans d’Europa amb un flux de 40.000 litres per minut (més gran que la del riu Danubi).

Comencem la visita creuant el riu Buna per una passera i anar a la riba contraria a la Tekija. Al final del senderó es pot agafar una barqueta i entrar dins la cova on neix el riu Buna (previ pagament). Nosaltres ens quedem dalt d’una roca fent alguna fotografia, però hi ha força gent i costa poder fer-ne sense que no surti cap espontani.

Posteriorment visitem la Tekija, (5 KM per persona i nens gratuït). Al entrar si vas de curt et fan posar unes faldilles per tapar les cames fins baix als turmells i a les dones a més a més un mocador per cobrir el cabell i el coll (sembla ser que anar amb tirants no és problema). Els nens i les nenes poden entrar tal com van i clar, a la Queralt això no li ha agradat gens i ens deia que perquè no ens podíem ‘disfressar’ tots tres... 

De la Tekija es poden visitar les diferents estances de la casa. Al sortir hem remullat els peus al riu Buna, val a dir que estava molt i molt freda l’aigua.

Tornem cap al cotxe i agafem una carretereta que s’enfila muntanya amunt fins que s’acaba l’asfalt, d’on surt una breu excursió per visitar la fortalesa Herceg Stjepan que hi ha just dalt del penya-segat per sobre la Tejika. Fa moltíssima calor (35 ºC) i les nenes decideixen que es queden al cotxe amb l’aire condicionat, musica,...  On aparquem surt un tallafoc que puja per la màxima pendent directe a la fortalesa, així com un corriol que va fent “S” per salvar els 100 m de desnivell fins dalt. En Marc ho ha provat tot, puja pel tallafoc i baixa pel corriol, tot amb poc menys de 30 minuts en total (inclosa la visita). A la guia posava de 45 a 60 minuts només pujar...

Tornem a Mostar, dinem i ens acostem fins al Stari Grad (casc antic), es reconeix perquè és on comencen els carrers empedrats amb llambordes o marbre. Allà el principal objectiu és veure el Stari Most o pont vell, un dels monuments històrics més famosos de l'antiga Iugoslàvia.

El pont, d’un sol arc, té una amplada de 4m, 30 m de longitud i fou declarat al 2005 Patrimoni Mundial per la UNESCO, reconstruït després que al novembre de 1993 durant la Guerra dels Balcans fos bombardejat juntament a les torres Halebija i Tara que el flanquejaven després d’haver estat dempeus durant quatre-cents anys.

Abans de creuar-lo, baixem a baix a peu de riu per tenir una vista del monument sencer (pont i torres) amb el Stari Grad de fons, a part de refrescar els peus.

El pont està ple de gent i habitualment al capdamunt un noi amb banyador, un dels saltadors que previ pagament es llença des del punt més alt fins 24 m més avall que entra a l’aigua. Hem pogut presenciar un parell de salts en directe, però no us sabríem dir el preu !.

 

Creuem el pont, fer-ho simbolitza creuar d’occident a orient, és com una cruïlla entre aquests dos mons. Un cop a la riba esquerra, al barri musulmà, ens hem sortit de la ruta turística per anar a visitar la casa Kajtaz, d’estil turc i la més ben conservada de tot Hercegovina (Patrimoni Mundial per la UNESCO). Ens l’hem trobada tancada per reformes i ens han dit que obrien d’aquí a dos dies... Durant el camí hem trobat algunes cases encara mig enderrocades o amb nombroses marques de metralla a les façanes de tot el que van patir durant els bombardejos de la guerra.

Tornem cap a la zona turística ara per recórrer el bazar o carrer Kujundziluk, el millor lloc de la ciutat per trobar pintures, escultures, artesans del bronze, catifes ....i demés souvenirs.  Comprem un iman ‘artesà’ per la nevera i un petit quadre que ens ha agradat molt, tot de la mateixa artista.

Al capdavall del carrer comercial es troba la mesquita Koski Mehmed-Pasha del 1617 on hi ha una fantàstica font d’aigua fresca on hidratar-se i rentar-se els peus abans de visitar-la (previ pagament de 6 euros per persona). Amb l’accés es pot pujar al minaret i contemplar les vistes posteriors al Stari Most. Nosaltres no hi hem entrat ja que per la foto del pont teníem el sol de tarda de cara.

Seguim passejant per carrerons i racons del casc antic fins que ens hem cansat i hem decidit, per votació popular, anar a l’apartament a descansar i acabar de passar el queda de tarda-vespre.

Hercegovina del Sud

 A 2/4 de nou hem deixat l’allotjament i abans d’agafar la carretera hem pujat dalt d’un turó sobre Trebinje per visitar el monestir ortodoxe de Gracanica. Ahir per la tarda quan passejàvem vora el riu el veiem però se‘ns va fer de nit, doncs a les 20h ja és ben fosc.

La visita és ràpida, gratuïta, i val la pena anar-hi tant per l’exterior del propi edifici i les pintures interiors com també per les esplèndides vistes.

Ja carretera i mapa en mà, ens arribem a les coves de Vjetrenica, hi arribem just a les 10 en punt. Les visites son guiades i comencen a les hores en punt (nens gratuït i adults 15 KM). A l’interior de la cova s’hi accedeix amb casc (pels nens o alçades inferiors a 150 cm no cal) i és molt recomanable portar roba d’abric, fins hi tot a l’estiu. La temperatura dins la cova és de 11,4 graus i bufa un vent constant de 15 m/s. El guia ens explica que la traducció del nom ‘Vjetrenica’ significa Coves del Vent, i és que francament hi ha una important corrent d’aire. Només cal veure els cabells i la cara de la Queralt per fer-vos-en una idea.

Hem enganxat un grup reduït i la visita ha estat àgil i amena. L’anglès del guia era entenedor i hem tingut la sort de veure una salamandra blanca (despigmentada) en un dels tolls d’aigua al fons de la cova. La visita ha durat uns 40 minuts.

Des d’aquí anem fins a Stolac, per nosaltres no té res que valgui gaire la pena, és prescindible, així que marxem cap a la necròpolis de Radimlja, on hi ha 122 làpides medievals “stećci” gravades amb escultures al s. XIII i declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. L’entrada costa 4 KM adults i nens gratuït. Estem a 35 graus, qui pogués tornar a la cova !!! La visita és rapideta a no ser que acabis jugant a fet i amagar entre les tombes i s’allargui una mica.

Comencem a tenir gana, i la calor és intensa ! Ens arribem al poble de Pocitelj, però abans de visitar-lo anem directes a un restaurant just a l’entrada de la muralla. Abans de res, demanem les begudes. En Marc prova la cervesa autòctona, diu que n’ha provat de molt millors..., per menjar demanem un parell de Cevapis, un dels plats típics d’aquí que consisteix bàsicament amb pa de pita i salsitxes amb acompanyament. Ens el serveixen amb una salseta casolana de pebrot vermell molt bona!. La calor és gairebé asfixiant i de sobte, s’ennuvola i comença a ploure, poca estona però ha estat un regal del cel. Els carrers per visitar Pocitelj son ben costeruts i amb aquella calorada només de pensar-hi se’ns feia una muntanya, mai tant ben dit !.

La característica principal del poble és la seva atmosfera otomana amb reminiscències arquitectòniques islàmiques del segle XVI, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 2011. El poble va patir molts bombardejos durant la guerra de l’antiga Iugoslàvia i ha estat restaurat recuperant la bellesa original.

Només començar a caminar carrer amunt, paradetes de souvenirs, fruita fresca, paperines de fruits secs i begudes ben fresques. Visitem la mesquita i seguim remuntant carrerons empedrats fins les runes de la torre de vigilància octogonal situada, com no pot ser d’altra manera, dalt de la muntanya des d’on es contempla el poble i tota la vall vorejada pel riu Neretva. Continuem per diferents carrerons empedrats i ens trobem una font d’aigua fresca! Oh, un autèntic regal, de nou la calor apreta fort. Més endavant ens topem amb la única venedora ambulant a aquestes cotes altes del poble ja poc turístiques i li comprem una ampolla de suc de magrana casolà ben fresquet. Parlem una mica amb la senyora i seguim els pocs metres que ens falten fins arribar a les muralles del castell, des d’on tenim una altra bonica panoràmica del poble amb les teulades de lloses de pedra i la torre de vigilància al costat oposat.

Tirem avall cap al cotxe. Posem l’aire condicionat. Estem ben acalorats però la visita la considerem obligada. Pocitelcj és molt bonic!

Seguint el nostre dia de contrast tèrmic, ara busquem de nou la fresca dirigint-nos cap a Kravica on hi passarem la tarda en remull.

Els salts d’aigua de Kravica és un lloc típic dels habitants de la zona per banyar-se, passar el dia,... amb 25 m d’alçada i al llarg de 100 m es tracta dels salts més impressionants i alts de tota Herzegovina on al seu peu, es forma una piscina natural ideal per refrescar-se. Cal pagar entrada (10 KM per persona, nens gratuït). Si es vol hi ha un trenet que baixa fins al peu de les cascades però tant sols son 5 minuts a peu i poca gent l’agafa.

Hi ha força gent sense ser cap aglomeració, l’espai és prou gran perquè hi càpiga tothom.  Passem per sobre una passera de fusta, deixem les coses en una vora i ens posem de seguida a l’aigua. Per sort està freda però és suportable, teníem por que estigués gelada i no ens poguéssim ni remullar. La Queralt disfruta enfilant-se per les roques mentre anem recorrent els diferents salts d’aigua. Ens ho passem bé i ens refresca molt després de la calorada passada a Pocitelcj.

Recollim, i fem els 30 km que ens falten per arribar a Mostar, on tenim l’allotjament reservat. Hi arribem que ja és de nit, està força mal il·luminat i els carrers no tenen plaques amb el nom. Decidim aturar-nos en una benzinera i preguntar, doncs no tenim ganes de donar voltes, estem cansats, el dia ha estat intens. Allotjament localitzat, les claus a sota la catifa (un clàssic) i cap dins, a descansar ! Demà més !.

Viatge pels Balcans

Volem amb Vueling de Barcelona a Dubrovnik (Croàcia) on lloguem un cotxe que ens acompanyarà 20 dies de ruta pels Balcans. Primer farem Bòsnia i Herzegovina, després Montenegro i si anem be de temps una miqueta de Sèrbia. Acabarem de nou allà on hem començat, a Croàcia. Per a poder treure el cotxe del país cal expedir el que es coneix com a Green Card, a la mateixa agència de lloguer de cotxes se’n encarreguen (60€).

Sortim de l’aeroport resseguint la costa direcció Dubrovnik i una mica abans d’arribar-hi prenem la carretera 223 fins a Ivanica, on hi ha la frontera amb Bòsnia i Hercegovina. Per sortir del país, a la duana, ens hem trobat tot just 3 cotxes al davant, per contra, els que volien entrar... ja podien anar prenent paciència, quina cua !. Prenem nota que per la tornada cal anar amb temps, no fos cas que perdéssim l’avió ! El policia ens ha posat el corresponent segell al passaport. La Queralt dorm però quan es desperti estarà molt feliç de tenir un segell més al passaport!, això que a Europa escanegin no li agrada gens i té ganes de col·leccionar segells !

El paisatge és un autèntic secarral i hi ha un incendi a prop que estan extingint, mapa en mà, seguim ruta fins a Trebinje, on passarem la tarda i hi dormirem!.

La primera impressió és que està tot una mica deixat, després un pensa en la guerra dels anys noranta (no fa tant) i com es deu recuperar un país d’una crisi així.

Anem a l'oficina d'Informació de Trebinje en ple centre per fer-nos amb un mapa. Tot seguit contactem amb la noia de l’allotjament (Airbnb) on descarreguem ràpid les maletes per sortir i aprofitar la tarda.

El poble és petit, es pot visitar tot a peu. Comencem per l’antic pont de pedra Otomà de Arslanagica. Remuntant la riba del riu Trebisnjica, una mica després de passar per dues nòries o molins d’aigua (símbol del passat d’Herzegovina), el veiem al fons completament reflexat a les cristal·lines i fredes aigües del riu! i sinó que us ho expliqui la Queralt que ha volgut remullar-se els peus. El creuem i tornem per la riba oposada que ens portarà directament al casc antic, on abans d’entrar-hi veiem com es reflexen les cases velles del poble que son arran de riu, la imatge que teníem gravada al cap de Trebinje.

D’aquí ens endinsem per carrerons del casc antic deixant-nos perdre una mica i descobrint racons ben bonics i més cuidats fins arribar al parc i a la rambleta que hi ha davant de l’oficina d’informació, que té uns arbres majestuosament enormes.

Anem a una casa de canvi per tenir divisa autòctona. Per cada euro ens donen 1,95 KM (Marcs), així que fer la conversació és fàcil, tots els preus per la meitat.

El primer lloc on ens aturem a gastar és un forn de pa que hem clitxat fa una estona i on tot té una pinta excel·lent, és hora de berenar! Hem fet bones adquisicions (grans i barates) que guardem en part per demà esmorzar!  Al sortir plou i ens aixopluguem sota els arbres, allà on sempre et diuen que no et posis quan hi ha tempesta,... jejeje. Son tant densos que allà a sota no hi plou i ens han servit de fantàstics paraigües fins al supermercat on hem entrat a comprar quatre coses per preparar-nos el sopar a l’allotjament.