Lüderitz i Tiras Mountain

La nit pressumptament més freda del viatge ha estat  càlida, no hem tastat ni el fred ni la boira que tothom parla de Lüderitz i és que, segons el temps, entre avui i demà hi ha una onada de calor per aquesta zona.

El càmping on hem passat la nit està emplaçat davant mateix de la platja i a costat del port, als peus del far. Despertar-se, obrir la tenda i contemplar la sortida del sol i les vistes és tot un regal.

Ens dutxem, esmorzem, recollim i ens disposem a fer una compra ràpida al super i una visita pel centre de Lüderitz per veure principalment les cases de colors que recorden el colonialisme alemany i que potser és el més interessant per veure, tret de la següent visita que hi ha als afores de la ciutat (10 km), l’abandonat poble fantasma de Kolpmanskop, un antic poble miner dedicat a l’extracció de diamants. 

El permís d’entrada es treu directament a l’entrada del poble i no a la oficina de turisme de Lüderitz com diu la LP. De fet, on diu que hi ha turisme, hem trobat unes cases tancades sense aspecte a oficina de turisme, i això que viatgem amb la guia més recent...  

Les entrades costen 100 N$/ adult i 20 N$ els nens entre 6 i 14 anys. Nosaltres optem per fer la visita per lliure tot i que el preu inclou la visita guiada. Fa moltíssima calor i estem enmig del desert trepitjant sorra calenta sota un sol de justícia. Ens decantem per visitar les cases que més gràcia en fan i finalment abans d’anar al cotxe entrem fugaçment a fer una ullada al museu on també hi ha un petit bar i una botiga de souvenirs i és que aquest poble val a dir és una mica turístic. Tot i així ens ha agradat molt, la decadència amb la que es troben la gran majoria de construccions,  el fet d’estar colgades per la sorra del desert que ha anat entrant per les portes i finestres creant dunes al seu interior, tot engolint èpoques passades millors que un s’imagina a mida que va entrant en cada estança i interpretant el dia a dia d’aquells temps.

Deixem el poble fantasma i direcció Aus, ens desviem per la F605 i després la carretera panoràmica D707 cap a les Tiras Mountain direcció Betta. Aquesta carretera franqueja per l’oest amb el desert del P.N. de Naukluft i per l’est amb les negres i vermelles muntanyes del Tiras. Hi ha molta calitja que no ens deixa gaudir gaire del preciós paisatge, deu ser la onada de calor. Les llargues rectes de la carretera  de grava i sorra formen miratges a l’horitzó. És gairebé migdia, comencem a tenir gana i per aquesta zona no hi ha res, ni una ombra, més que la que formen quatre arbres que trobem a mitja carretera i on decidim improvisar un pícnic basat en entrepà de tonyina i olives, fruita i un cafè latte gelat. La nevera del cotxe funciona molt bé i és el nostre petit oasi entre tanta calorada!.

Seguim carretera enllà, avui hi ha força tram per pista solitària i per distreure la Queralt s’asseu a la falda del Marc al volant i “condueix” uns quants kilòmetres per les gravel roads namíbies més feliç que un pèsol!. Tota concentrada en que no surti cap animal i controlar bé el volant no fos cas que alguna recta girés una mica!

A les 17h, fins ara mai tant puntuals, arribem al càmping de Betta. A l’entrada hi ha un òrix passejant com si res. A nostres encara ens sobta però als locals, ni cas...

Anem directes a recepció a preguntar per les nostres maletes, en principi, arribaven avui en aquest càmping. La noia no en sap res. Truquem i escrivim a la companyia i mentre ho fem rebem la trucada del transport informant-nos que estan de camí i arribaran en 3 hores!.  Quines ganes!!

Ens anem instal·lant en una parcel·la des d’on controlem bé l’entrada i on li arriba molt dèbilment la senyal Wifi i de telefonia per tal d’estar alerta a qualsevol notícia de les maletes.  A cada parcel·la hi ha per fer barbacoa, per tant ens posem a fer foc tot preparant un sopar a base de patates al caliu i pollastre a la brasa!. Que bo!

Quan passaven uns minuts de les vuit un tot terreny ha entrat al càmping. Hem anat directes amb els frontals a rebre’ls i si, eren les nostres maletes! Els hem donat aigua fresca i fruita als del transport doncs portaven tot el dia conduint i encara els hi faltava 4 hores de cotxe de tornada i de nit.

 

Encara que fos tard, on tothom a la seva parcel·la ja està fent sobretaula davant el seu foc, nosaltres ens hem posat a obrir maletes com qui obre els regals el matí del dia de Reis. Hem anat a dutxar-nos amb les nostres tovalloles i sabons i ens hem pogut posar el nostre pijama!! Després de 4 dies, ha estat genial!. Ara toca fer espai al cotxe per encabir-les! Jaja anàvem molt amples!

P.N. Fish River Canyon

La nit ha sigut freda, sort dels sacs que vam comprar ! Dutxa, esmorzar i a recollir. És una mica lent però ja agafarem la rutina! Des del mateix Hobas Campsite surt la pista de grava que arriba al Canó del Riu Fish. Tota la plana per on circulem, de sobte s’acaba en sec i es precipita gairebé 500 m de fondària formant el Canó més gran del món. Bé, els nord-americans diuen que el Gran Canó del Colorado és el més gran però estan els dos allà-allà. És impressionant. Amb el cotxe anem recorrent els miradors per tenir diferents punts de vista encara que al final les fotografies totes semblen iguals jajaja.

De tornada ens aturem enmig del no res que hi ha un petit local de cafè i Appelstruddel a veure si serveixen dinars. La senyora que porta el negoci, molt amable ens diu que no és un restaurant i entén que a la una del migdia no ens vingui massa de gust berenar encara. Tot i així li comprem unes galetes de xocolata que fa ella, en te de diferents gustos i tenen una pinta excel·lent! També ven souvenirs i té un mapa pintat gran i bona xerrera.  Al pati hi té una bona col·lecció de cotxes clàssics desbaratats amb cactus creixent al maleter o l’interior.

Seguim per la carretera i de sobte trobem una extensió amb cultiu de vinya, si si, aquí a Namíbia! Ens aturem al Naute Kristall que és una vinoteca-destil·leria que té una mica de restaurant. Només entrar la senyora alemanya que regenta el local ens diu que té uns entrepans calents amb tomàquet, ceba, formatge i pernil, quiche, pastissos casolans… tot té una pinta excel·lent, hi ha wifi i cobertura telefònica per poder trucar als de KLM preguntant per les maletes. El vol on han de venir ja ha arribat i seria bo tenir confirmació que les tenen localitzades i tenen prevista l’entrega a un dels allotjaments facilitats.

El telèfon que ens van donar comunica tota l’estona…. Té un guionet enmig de la numeració que ens fa pensar que cal afegir un zero potser… preguntem i la senyora molt amable s’ofereix a fer ella la gestió amb el seu telèfon fix. Hi contacta i ens confirma que tenen les maletes i l’entrega prevista és per demà dijous al càmping de Betta! Ole!!! Demà passaran els Reis d’Orient en ple mes d’agost. Quines ganes de recuperar les nostres coses.  Mengem molt bé, tant la quiche com els entrepans boníssims i per postres un pastís de xocolata negra amb un tallat amb gel. Li hem explicat que ens portés el cafè, la llet, el sucre i el gel (fet amb aigua de confiança) tot per separat i nosaltres faríem el mix a taula. La senyora ho ha portat tota encuriosida per si ho havia entès bé i era allò el que volíem realment.

D’aquí marxem cap a Lüderitz, parant només a Aus per omplir dipòsit de benzina. Ens queda només un quart de dipòsit i és recomanable anar sempre amb el dipòsit ple i omplir quan es pugui ja que les benzineres estan molt distants entre si i les tirades son llarguíssimes. Pels camins tenim posat el 4x4 i sempre l’aire condicionat, el sol de dia és molt calent tot i estar a l’hivern.  

A la benzinera d’Aus tenen una botiga molt gran que tenen de tot, un petit Corte Inglès, i hi comprem postals i segells perquè si esperem al final del viatge les postals arribaran per Nadal!

Camí a Lüderitz veiem cavalls salvatges del desert, únics al món segons la guia.

El paisatge va canviant, cada vegada més desèrtic. Conduint veiem la posta de sol a l’horitzó, és preciosa i tot i que el temps apreta no ens podem estar d’aturar-nos a fer fotografies. Per sort hi ha unanimitat total dins al cotxe.

Arribem a Lüderitz i anem directament a l’illa de Sharck, es diu així tot i que realment es tracta d’una península. Sota el far tenim el càmping on passarem la nit amb un agradable brisa marina.

Cap al Sud: Quiver Tree Forest i Giant’s Playground

Ens llevem a l’allotjament de Mariental, que bé hem descansat, quin llit més còmode. Li expliquem al senyor de l’allotjament que ens han perdut les maletes i ens indica a on podem anar a comprar el més imprescindible. Les properes nits del viatge anem de càmping i a les maletes portàvem sacs de dormir, tovalloles, anoracs, necesser, la cadireta del cotxe de la Queralt (a Namíbia no és obligatori però amb tantes hores és més segur i còmode), la nostra roba,… 

Anem al super i a una botiga de roba autòctona. Trobem de tot, tant sacs de dormir com jaquetes d’abric i roba interior,  però no hi ha per escollir, hi ha el que hi ha així que gràcies i endavant.  Ara si, comença el viatge tot i esperant recuperar les maletes el més aviat possible però que això no ens faci la murga.

Les distàncies a recórrer son molt llargues, les carreteres de moment estan molt millor del que esperàvem, tot son rectes llarguíssimes que mai s’acaben.

Ens dirigim cap al sud, la nostra primera parada és al Quiver Tree Forest i al Giant’s Playground, que estan un a uns 5 km de l’altre i l’entrada és conjunta (265 dòlars, tots tres).  El Quiver Forest és un bosc d’arbres d’Aloe entre pedres volcàniques. Els arbres son ben curiosos i bonics i enmig de l’àrida planícia, son ben curiosos.

Durant la visita que bàsicament consisteix en estirar les cames fent un vol, vàrem veure un animaló que no tenim massa identificat però que fullejant la guia és un Damà del Cap. La Queralt fa unes fotos molt xules amb la seva càmera, està molt emocionada amb el viatge, se’ns fa gran la nostra petita viatgera.

D’aquí anem a veure les muntanyes o munts de pedres apilades. És curiós de veure, es com si uns gegants haguessin jugat al Tetris encaixant blocs de pedres. La Queralt i el Marc “escalen” alguna de les piles més altes amb el premi de tenir una panoràmica excepcional i privilegiada.  Adverteixen que és fàcil perdre’s perquè tot és igual, és com passejar en mig d’un laberint gegant de pedres amuntegades.

De nou, a la carretera fins a Keetmanshoop on dinem i des d’aquí ja ens dirigim cap al Parc Nacional del Fish River Canyon.  Ens hagués agradat fer la carretera panoràmica de Klein Karas però encara no tenim apamades les distàncies i volem arribar amb llum de dia per tal de poder fer el muntatge i acampada tranquil·lament i bé.

Comencem a circular ja per carreteres de grava i una mica abans d’arribar a destí, tot i que una mica lluny, veiem els primers animals des de la carretera: Órix, Zebres, Estruços, algun antílop,…

Ens allotgem dins del Parc Nacional al Hobas Campsite, pel que cal pagar també l’entrada al Parc (170 N$: 80 N$ adults, gratuït nens menors de 8 anys i 10 N$ el vehicle).

El càmping està ben equipat, cada parcel·la té el seu punt de llum, barbacoa, punt d’aigua, taula, …. No tenim els wc i dutxes lluny. I hi ha alguns cotxes més com el nostre així com d’altres de petits amb tenda a terra.

El muntatge ha sigut prou ràpid i a sopar! La llum no perdona i ja cuinem i sopem a les fosques, bé amb la llum del frontal (que si que dúiem a la bossa de ma) i sota un preciós cel estrellat.

Vacances !!! Ruta per Namíbia i Botswana

Avui comencen les nostres vacances d’estiu, tot i que els preparatius ja van començar fa dies us en volem parlar en el nostre primer post per a tots aquells qui estigueu planificant anar a Namíbia o Botswana para que us pugui ser d’utilitat:

·      Si es viatja amb menors de 18 anys cal portar, a part del llibre de família i passaport, el certificat literal de naixement en anglès amb una antiguitat menor a 3 mesos.  Nosaltres ens hem assabentat d’això en ple 15 d’agost festiu i amb un divendres de pont, sort que hem trobat un traductor a Barcelona que per 40 € ens ha fet ‘el favor’.

·    Per conduir cal portar Carnet de Conduir Internacional. Tot i que les companyies de lloguer de vehicles no ho demanin, la policia si que el requereix (cal demanar hora a la web de la DGT). Es condueix per l'esquerra.

·      Depèn de per quina zona del Namíbia us mogueu (nord) o si aneu a Botswana, cal alguna que altre vacuna (demanar hora als Centres de Vacunació Internacional, ells amb la vostra ruta us assessoraran).

·      És necessari fer les reserves d’allotjament amb la màxima antelació possible, sobretot si es vol dormir dins els Parcs Nacionals i no vols pagar un autèntic dineral. Especialment en el cas de Botswana es recomana reservar fins un any d’antelació. Nosaltres vàrem començar a reservar allotjaments al maig i durant juny i juliol (no tenen pressa en respondre els correus de reserva) i a Botswana no hem aconseguit plaça dins d’alguns  dels parcs. Atenció aquest tema perquè et pot fer modificar la planificació de la ruta !

·      Companyies d’avió no africanes que aterrin directament a Namíbia (Windhoek) hi ha a dia d’avui la KLM (via Amsterdam) i la Qatar Airwais (via Doha).

Sortim de Barcelona amb KLM via Amsterdam. L’escala a Amsterdam en el nostre cas és de tant sols una hora, en principi més que suficient però el vol de Barcelona acaba sortint amb una hora de retard !!! Tot i que escurcen 10 minuts la previsió de la durada del vol, l’hostessa a bord ens informa que la tripulació del vol cap a Namíbia està avisada de que arribem justos, que ens esperen si ens afanyem però que segurament les maletes no tindran temps de canviar d’avió.  Som 7 passatgers d’aquest vol amb aquesta situació, una família de 4 i nosaltres. Per megafonia de l’avió adverteixen que serem els primers en desembarcar i de fet només tocar les rodes a terra tots set ens plantem a la fila 1 per sortir per la porta de l’avió i començar a treure el fetge per la terminal. No hi ha ningú de la companyia per acompanyar-nos, anem memoritzant les 4 indicacions que ens ha donat l’hostessa i ens les repetim com un mantra: up stairs, right, directly door E3 throught, down stairs, police control...  A tres quarts d’onze de la nit, ja ens teniu fent una cursa, per sort, amb l’aeroport buit.  Entrem a l’avió, tothom assegut esperant-nos. En 10 minuts hem fet transfer i control policial i estem de nou asseguts en un altre avió. Crec que no millorarem aquesta marca mai més.  Hem suat la única roba que portem i les maletes no venen amb nosaltres… Buahh

Sortim i a la pantalla del seient de l’avió veiem que el destí indica Luanda, capital d’Angola !!! Ens quedem una mica amb cara de….no ens haurem equivocat ?, però mirant la informació del vol veiem que és una escala que farà sense que tinguem que baixar de l’avió.  Quin estrès, entre el certificat traduït, el retard en el vol i que per poc perdem la connexió i les maletes que ja no viatgen amb nosaltres… només ens faltaria una altra sorpreseta logística més per rematar la jornada.

Ens posem a veure una pel·lícula, és hora de dormir però estem una mica destarotats després de tot. Acabada aquesta, si, a dormir del tirón fins l’endemà al matí que ens despertem, esmorzem i estem ansiosos per sortir de l’avió i enllestir tràmits per reclamar les maletes.

Al control policial ens demanen el 'certificat dels dallonses' en anglès i contents el traiem i l’ensenyem amb cara de ‘anem preparats!’.  Per la cinta evidentment no surten les maletes, no sé perquè ho mirem, diuen que mai es perd l’esperança…

Anem al taulell de la companyia on ja tot va a ritme africà. Santa paciència!.

No hi ha vol cada dia de KLM a Windhoek, és dia si, dia no. Així que fins dimecres no conten que arribin. Els facilitem els allotjaments on estarem cada dia i ens diuen que contem més aviat que arribin dijous (ja serem lluny de la capital). Creuem els dits !

Ens recull l’empresa del lloguer dels cotxes i ens acosten fins a l’establiment que a està a la ciutat (l’aeroport a uns 40 minuts de la capital). Allà ultimem tema assegurances i ens expliquen una mica com funciona el vehicle i tot l’equipament que portem (pala per treure sorra i tot !).

A Namíbia i Botswana es circula per l’esquerra i costa acostumar-s’hi perquè tot està a l’inrevés, les prioritats, el gir de les rotondes i els comandaments dins el cotxe (cada vegada que posem intermitent engeguem el neteja-vidres !!!).

Anem a omplir el doble dipòsit de gasoil del cotxe (dos tancs de 80 litres), i al supermercat per omplir una mica la nevera i quatre bàsics de rebost per les properes hores. També passem pel banc, està tancat, son les 16 hores i tanquen a les 15:30. Traiem Dòlars de Namíbia al caixer automàtic i anem a dinar una mica.

És tardíssim, amb el reclam de les maletes hem perdut molt temps i hem de fer ruta ja cap al sud del país, fins a Mariental, on passem la primera nit.

 

A les 19h ja és fosc, som a l’hemisferi sud i per tant aquí és hivern, així que l’últim tram de carretera fins a l’allotjament circulem de nit. Comencem bé… aquí a Namíbia no es recomanable conduir de nit degut a que els animals creuen la carretera, tot i així aquesta situació es dona més al nord on n’hi ha més que no cap al sud.

Arribem a l’apartament on passem la nit cansats física i psicològicament per tot plegat, caiem rodons i fem un reset, estem de vacances i res ens ho espatllarà !