Dunes: Sesriem i Soussvlei

Deixem el càmping i ens dirigim a veure una de les visites estrella del viatge, les dunes del desert del PN de Naukluft .

Com que no vam trobar allotjament dins del PN ens ha tocat matinar per aprofitar el dia. El camí fins a Sesriem és molt maco, anem sols per les gravel roads gaudint del canvi de llum a mesura que s’aixeca el dia. A mig camí veiem com una girafa treu el nas entre els matolls, és la primera que veiem del viatge. Ens aturem i el Marc s’hi acosta especialment i de manera molt silenciós, també observa una espècie de conill de grans dimensions, conegut com a llebre dels matolls que se li queda parada davant seu. Jo crec que la llebre es va quedar més sorpresa que el Marc. 

Finalment arribem a Sesriem, les portes a Sossusvlei (PN de Naukluft), amb una extensió de 32.000 km2, aquest mar de sorra que el vent va pentinant constantment i canviant-ne el seu perfil té dunes de fins a 325 m d’alçada, que es diu aviat!. Degut a la llum constantment se’n canvia el seu color de manera que si vinguéssim d’aquí 6 mesos de ben segur que les veuríem diferents i és que son dunes dinàmiques!.

Passada la porta d’entrada i pagar 170 N$ (80 N$ adults i 10 N$ cotxe) et faciliten una fotocòpia d’una fotocòpia, d’una altra fotocòpia que no va sortir gairebé amb un mapa i una informació de ben poca ajuda però a nivell esquemàtic ve a ser una carretera de cul de sac de 60 km de llarg.

Prop de l’entrada hi ha el canó de Sesriem el qual no és massa impressionant ni diferent dels que podem tenir a casa nostra i e descartem d’inici deixant

-lo per la tarda si ens queda temps.

Passat un mirador (km 25), a uns 41 km hi trobem la primera gran duna, hi ha cotxes aparcats i nosaltres impacients hi aparquem pensant que és ja la famosa Duna45.  Baixem del cotxe, ens calcem i ens dirigim al peu d’aquesta per afrontar la seva ascensió. El vent és considerable però tot i així enfilem duna amunt, cada passa s’enfonsa el peu i llisca enrere, fa molta calor i la pendent és empinat i resulta esgotador. Pugem per l’aresta on trenca el vent, tal com si féssim una ascensió per una cresta nevada. Gairebé al capdamunt, la Queralt i la Montse decideixen baixar i el Marc segueix fins arribar al cim.

Esgotats però satisfets de la gesta, arrenquem de nou al cotxe i passem pel PK 45 on si que hi ha la famosa Duna 45, aquesta si, la d’abans és per impacients, ells no s’han equivocat al mapa jajaja.

Finalment a uns 60 km des de l’entrada finalitza l’asfalt, si si, des de l’entrada al PN hi ha un flamant asfalt en tota la carretera. Sorprèn perquè per arribar a l’entrada és carretera de grava i a l’interior no. Quines coses...  En aquest punt hi ha un aparcament per cotxes on només es permet continuar als vehicles 4x4, la resat han de prendre una de les guagues 4x4 gestionades pels guardes dels NWR .

Hem desinflat les rodes del cotxe fins a una pressió d’ 1,2 bars per facilitar la circulació pels camins de sorra. Amb el cotxe anem seguint roderes per la finíssima sorra envoltats d’enormes dunes de sorra ataronjada que el vent va perfilant.

Arribats al final hem baixat del cotxe per estirar les cames per la sorra però la calor és insuportable i es fa molt dur. Hem vist òrix campant lliurament i buscant molt intel·ligentment l’ombra.

Agafem de nou el cotxe i reculem per un altre traçat de roderes fins a l’accés del Deadvlei, on cau un sol de justícia. El cartell indica que cal caminar 1,1 km tot seguint les marques per arribar-hi. No hi ha cap marca, no cal que les busqueu... es marxa sorra enllà perpendicular a l’aparcament deixant sempre a l’esquerra la Gran Duna o Big Daddy (no cal pujar-la), tot i així per sort és força turístic i només cal seguir algú o les petjades de la sorra si el vent no les ha esborrat.

El paisatge una vegada s’hi arriba és fascinant, amb 4 colors i una gran simplicitat: el cel blau, les dunes de sorra torrada, la base de terra blanca i el marró dels arbres secs i petrificats. Res més. Preciós.

Hem d’anar tornant, no dormim a dins el parc i la porta es tanca a les 18h. De tornada contemplem la Big Daddy, que és la duna més gran de la zona, el paisatge de l’entorn i finalment la duna 45 on encara hi ha gent pujant i baixant.

A la porta del parc comprem aigua i begudes per refrescar-nos, estar al desert en plena onada de calor és portar el cos a condicions extremes però la impressionant bellesa compensa l’esforç.

Anem a dormir a una granja on vàrem trobar lloc uns quants km enllà i que tenen zona d’acampada. Tot i que Sesriem està plè d’allotjaments, tant lodges com per campistes com nosaltres, les reserves cal fer-les amb molta anticipació doncs gairebé tothom que viatja a Namibia no s’ho perd.

Arribats al nostre allotjament, al mig del no res, muntant la paradeta s’ha caigut la bombona de càmping gas al terra i s’ha doblegat el plat del cremador. En Marc intentant arreglant-ho s’ha trencat i ha sortit el plat volant cap al seu front fent-se un tall. Sort que tenim farmaciola a la maleta i tot ha quedat en un ensurt!. A la granja fan sopars però és a base de bufet lliure i no ens ve massa de gust, per sort a la parcel·la del costat hi ha uns italians que ens deixen el seu fogonet per cuinar. 

La dutxa ens deixa nous però tot i així, estem cansats i ens enfundem dins les tendes ben aviat. Això que es faci de nit tant aviat ens té els horaris canviats. Sembla que ens espera una nit força ventada, les tendes comencen a gronxar-se.

Lüderitz i Tiras Mountain

La nit pressumptament més freda del viatge ha estat  càlida, no hem tastat ni el fred ni la boira que tothom parla de Lüderitz i és que, segons el temps, entre avui i demà hi ha una onada de calor per aquesta zona.

El càmping on hem passat la nit està emplaçat davant mateix de la platja i a costat del port, als peus del far. Despertar-se, obrir la tenda i contemplar la sortida del sol i les vistes és tot un regal.

Ens dutxem, esmorzem, recollim i ens disposem a fer una compra ràpida al super i una visita pel centre de Lüderitz per veure principalment les cases de colors que recorden el colonialisme alemany i que potser és el més interessant per veure, tret de la següent visita que hi ha als afores de la ciutat (10 km), l’abandonat poble fantasma de Kolpmanskop, un antic poble miner dedicat a l’extracció de diamants. 

El permís d’entrada es treu directament a l’entrada del poble i no a la oficina de turisme de Lüderitz com diu la LP. De fet, on diu que hi ha turisme, hem trobat unes cases tancades sense aspecte a oficina de turisme, i això que viatgem amb la guia més recent...  

Les entrades costen 100 N$/ adult i 20 N$ els nens entre 6 i 14 anys. Nosaltres optem per fer la visita per lliure tot i que el preu inclou la visita guiada. Fa moltíssima calor i estem enmig del desert trepitjant sorra calenta sota un sol de justícia. Ens decantem per visitar les cases que més gràcia en fan i finalment abans d’anar al cotxe entrem fugaçment a fer una ullada al museu on també hi ha un petit bar i una botiga de souvenirs i és que aquest poble val a dir és una mica turístic. Tot i així ens ha agradat molt, la decadència amb la que es troben la gran majoria de construccions,  el fet d’estar colgades per la sorra del desert que ha anat entrant per les portes i finestres creant dunes al seu interior, tot engolint èpoques passades millors que un s’imagina a mida que va entrant en cada estança i interpretant el dia a dia d’aquells temps.

Deixem el poble fantasma i direcció Aus, ens desviem per la F605 i després la carretera panoràmica D707 cap a les Tiras Mountain direcció Betta. Aquesta carretera franqueja per l’oest amb el desert del P.N. de Naukluft i per l’est amb les negres i vermelles muntanyes del Tiras. Hi ha molta calitja que no ens deixa gaudir gaire del preciós paisatge, deu ser la onada de calor. Les llargues rectes de la carretera  de grava i sorra formen miratges a l’horitzó. És gairebé migdia, comencem a tenir gana i per aquesta zona no hi ha res, ni una ombra, més que la que formen quatre arbres que trobem a mitja carretera i on decidim improvisar un pícnic basat en entrepà de tonyina i olives, fruita i un cafè latte gelat. La nevera del cotxe funciona molt bé i és el nostre petit oasi entre tanta calorada!.

Seguim carretera enllà, avui hi ha força tram per pista solitària i per distreure la Queralt s’asseu a la falda del Marc al volant i “condueix” uns quants kilòmetres per les gravel roads namíbies més feliç que un pèsol!. Tota concentrada en que no surti cap animal i controlar bé el volant no fos cas que alguna recta girés una mica!

A les 17h, fins ara mai tant puntuals, arribem al càmping de Betta. A l’entrada hi ha un òrix passejant com si res. A nostres encara ens sobta però als locals, ni cas...

Anem directes a recepció a preguntar per les nostres maletes, en principi, arribaven avui en aquest càmping. La noia no en sap res. Truquem i escrivim a la companyia i mentre ho fem rebem la trucada del transport informant-nos que estan de camí i arribaran en 3 hores!.  Quines ganes!!

Ens anem instal·lant en una parcel·la des d’on controlem bé l’entrada i on li arriba molt dèbilment la senyal Wifi i de telefonia per tal d’estar alerta a qualsevol notícia de les maletes.  A cada parcel·la hi ha per fer barbacoa, per tant ens posem a fer foc tot preparant un sopar a base de patates al caliu i pollastre a la brasa!. Que bo!

Quan passaven uns minuts de les vuit un tot terreny ha entrat al càmping. Hem anat directes amb els frontals a rebre’ls i si, eren les nostres maletes! Els hem donat aigua fresca i fruita als del transport doncs portaven tot el dia conduint i encara els hi faltava 4 hores de cotxe de tornada i de nit.

 

Encara que fos tard, on tothom a la seva parcel·la ja està fent sobretaula davant el seu foc, nosaltres ens hem posat a obrir maletes com qui obre els regals el matí del dia de Reis. Hem anat a dutxar-nos amb les nostres tovalloles i sabons i ens hem pogut posar el nostre pijama!! Després de 4 dies, ha estat genial!. Ara toca fer espai al cotxe per encabir-les! Jaja anàvem molt amples!

P.N. Fish River Canyon

La nit ha sigut freda, sort dels sacs que vam comprar ! Dutxa, esmorzar i a recollir. És una mica lent però ja agafarem la rutina! Des del mateix Hobas Campsite surt la pista de grava que arriba al Canó del Riu Fish. Tota la plana per on circulem, de sobte s’acaba en sec i es precipita gairebé 500 m de fondària formant el Canó més gran del món. Bé, els nord-americans diuen que el Gran Canó del Colorado és el més gran però estan els dos allà-allà. És impressionant. Amb el cotxe anem recorrent els miradors per tenir diferents punts de vista encara que al final les fotografies totes semblen iguals jajaja.

De tornada ens aturem enmig del no res que hi ha un petit local de cafè i Appelstruddel a veure si serveixen dinars. La senyora que porta el negoci, molt amable ens diu que no és un restaurant i entén que a la una del migdia no ens vingui massa de gust berenar encara. Tot i així li comprem unes galetes de xocolata que fa ella, en te de diferents gustos i tenen una pinta excel·lent! També ven souvenirs i té un mapa pintat gran i bona xerrera.  Al pati hi té una bona col·lecció de cotxes clàssics desbaratats amb cactus creixent al maleter o l’interior.

Seguim per la carretera i de sobte trobem una extensió amb cultiu de vinya, si si, aquí a Namíbia! Ens aturem al Naute Kristall que és una vinoteca-destil·leria que té una mica de restaurant. Només entrar la senyora alemanya que regenta el local ens diu que té uns entrepans calents amb tomàquet, ceba, formatge i pernil, quiche, pastissos casolans… tot té una pinta excel·lent, hi ha wifi i cobertura telefònica per poder trucar als de KLM preguntant per les maletes. El vol on han de venir ja ha arribat i seria bo tenir confirmació que les tenen localitzades i tenen prevista l’entrega a un dels allotjaments facilitats.

El telèfon que ens van donar comunica tota l’estona…. Té un guionet enmig de la numeració que ens fa pensar que cal afegir un zero potser… preguntem i la senyora molt amable s’ofereix a fer ella la gestió amb el seu telèfon fix. Hi contacta i ens confirma que tenen les maletes i l’entrega prevista és per demà dijous al càmping de Betta! Ole!!! Demà passaran els Reis d’Orient en ple mes d’agost. Quines ganes de recuperar les nostres coses.  Mengem molt bé, tant la quiche com els entrepans boníssims i per postres un pastís de xocolata negra amb un tallat amb gel. Li hem explicat que ens portés el cafè, la llet, el sucre i el gel (fet amb aigua de confiança) tot per separat i nosaltres faríem el mix a taula. La senyora ho ha portat tota encuriosida per si ho havia entès bé i era allò el que volíem realment.

D’aquí marxem cap a Lüderitz, parant només a Aus per omplir dipòsit de benzina. Ens queda només un quart de dipòsit i és recomanable anar sempre amb el dipòsit ple i omplir quan es pugui ja que les benzineres estan molt distants entre si i les tirades son llarguíssimes. Pels camins tenim posat el 4x4 i sempre l’aire condicionat, el sol de dia és molt calent tot i estar a l’hivern.  

A la benzinera d’Aus tenen una botiga molt gran que tenen de tot, un petit Corte Inglès, i hi comprem postals i segells perquè si esperem al final del viatge les postals arribaran per Nadal!

Camí a Lüderitz veiem cavalls salvatges del desert, únics al món segons la guia.

El paisatge va canviant, cada vegada més desèrtic. Conduint veiem la posta de sol a l’horitzó, és preciosa i tot i que el temps apreta no ens podem estar d’aturar-nos a fer fotografies. Per sort hi ha unanimitat total dins al cotxe.

Arribem a Lüderitz i anem directament a l’illa de Sharck, es diu així tot i que realment es tracta d’una península. Sota el far tenim el càmping on passarem la nit amb un agradable brisa marina.

Cap al Sud: Quiver Tree Forest i Giant’s Playground

Ens llevem a l’allotjament de Mariental, que bé hem descansat, quin llit més còmode. Li expliquem al senyor de l’allotjament que ens han perdut les maletes i ens indica a on podem anar a comprar el més imprescindible. Les properes nits del viatge anem de càmping i a les maletes portàvem sacs de dormir, tovalloles, anoracs, necesser, la cadireta del cotxe de la Queralt (a Namíbia no és obligatori però amb tantes hores és més segur i còmode), la nostra roba,… 

Anem al super i a una botiga de roba autòctona. Trobem de tot, tant sacs de dormir com jaquetes d’abric i roba interior,  però no hi ha per escollir, hi ha el que hi ha així que gràcies i endavant.  Ara si, comença el viatge tot i esperant recuperar les maletes el més aviat possible però que això no ens faci la murga.

Les distàncies a recórrer son molt llargues, les carreteres de moment estan molt millor del que esperàvem, tot son rectes llarguíssimes que mai s’acaben.

Ens dirigim cap al sud, la nostra primera parada és al Quiver Tree Forest i al Giant’s Playground, que estan un a uns 5 km de l’altre i l’entrada és conjunta (265 dòlars, tots tres).  El Quiver Forest és un bosc d’arbres d’Aloe entre pedres volcàniques. Els arbres son ben curiosos i bonics i enmig de l’àrida planícia, son ben curiosos.

Durant la visita que bàsicament consisteix en estirar les cames fent un vol, vàrem veure un animaló que no tenim massa identificat però que fullejant la guia és un Damà del Cap. La Queralt fa unes fotos molt xules amb la seva càmera, està molt emocionada amb el viatge, se’ns fa gran la nostra petita viatgera.

D’aquí anem a veure les muntanyes o munts de pedres apilades. És curiós de veure, es com si uns gegants haguessin jugat al Tetris encaixant blocs de pedres. La Queralt i el Marc “escalen” alguna de les piles més altes amb el premi de tenir una panoràmica excepcional i privilegiada.  Adverteixen que és fàcil perdre’s perquè tot és igual, és com passejar en mig d’un laberint gegant de pedres amuntegades.

De nou, a la carretera fins a Keetmanshoop on dinem i des d’aquí ja ens dirigim cap al Parc Nacional del Fish River Canyon.  Ens hagués agradat fer la carretera panoràmica de Klein Karas però encara no tenim apamades les distàncies i volem arribar amb llum de dia per tal de poder fer el muntatge i acampada tranquil·lament i bé.

Comencem a circular ja per carreteres de grava i una mica abans d’arribar a destí, tot i que una mica lluny, veiem els primers animals des de la carretera: Órix, Zebres, Estruços, algun antílop,…

Ens allotgem dins del Parc Nacional al Hobas Campsite, pel que cal pagar també l’entrada al Parc (170 N$: 80 N$ adults, gratuït nens menors de 8 anys i 10 N$ el vehicle).

El càmping està ben equipat, cada parcel·la té el seu punt de llum, barbacoa, punt d’aigua, taula, …. No tenim els wc i dutxes lluny. I hi ha alguns cotxes més com el nostre així com d’altres de petits amb tenda a terra.

El muntatge ha sigut prou ràpid i a sopar! La llum no perdona i ja cuinem i sopem a les fosques, bé amb la llum del frontal (que si que dúiem a la bossa de ma) i sota un preciós cel estrellat.