Skeleton Coast i les pintures rupestres de Twyfeltontein

A les 7 del matí ja ho tenim tot recollit, hem esmorzat i deixem el campsite de Cape Cross on finalment aquesta nit no ha fet tant vent com semblava.

Deixem el P.N. de Dorob per entrar al P.N. de Skeleton Coast. L'entrada del parc no obre fins les 7:30, al registre veiem que som els primers d’avui en creuar les portes on unes calaveres gegants conviden a passar. Ni que entréssim a la casa del terror! 

No es paga cap taxa per entrar en aquest parc. Ens adverteixen dels horaris de tancament on cal abandonar el parc abans no tanquin.

Carretera enllà no ens trobem res només un cel, avui si, encalitxat i emboirat que ens fa comprendre la història desgraciada d’aquest tram de costa famós que tenir embarrancats els esquelets dels vaixells que enmig de la bruma es van acostar massa a terra i no van tornar mai més a navegar. A aquests esquelets marítims els acompanyen restes d’una antiga empresa balenera,  d’una mina de diamants, etc... tot en un alt grau de descomposició per l’ambient agressiu marí.



Estem viatjant com d’altres vegades digitalment amb l’app ‘Maps.me’ a la tablet i en paper amb els mapes de ‘Trucks4Africa’. Aquests últims amb informació de les distàncies i temps entre trams (molt útil per fer-se una idea prèvia de l’estat de la pistes i escollir bé l’itinerari), també dona informació de supermercats i les vitals benzineres. Doncs bé, tot perfecte fins a Mile 108, un poblet de la costa on el mapa indica benzinera i supermercat i no hi ha res. Si hi havia sigut, ja forma part més del paisatge ‘Skeleton Coast’. Així que preguntant a les portes del P.N. ens diuen que a Torra Bay tampoc n’hi ha però que a Twyfelfontein, que és una parada prevista, si que hi ha benzinera. Com que no anem apurats encara, ens quedem tranquils.

Deixem el P.N. de Skeleton Coast i arribem a Twyfeltontein en ple migdia amb una calor brutal. Aparquem a l’ombra de l’aparcament existent per visitar les pintures rupestres més importants de Namíbia i Àfrica en general que estan declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Ens dirigim a la recepció per tal de fer la visita, obligatòriament guiada. Adults 100 N$, nens 80 N$ i l’aparcament la voluntat (10 N$).  A mesura que queden guies disponibles es va sortint a fer la visita, de manera que és arribar i moldre. La visita dura uns 45 minuts sota un sol de justícia, només de tant en tant hi ha algun arbre que proporciona una ombra per fer més suportable la calorada.

Les pintures son la galeria d’art rupestre més important del continent d'Àfrica. La guia ens fa observar la muntanya i notar que hi ha moltes pedres caigudes i que bona part d’elles tenen gravats que no es poden veure.  Com totes les pintures rupestres, son escenes de la vida quotidiana però en aquest cas son totes d’animals, no surten persones. Els animals estan dibuixats de perfil i també hi ha gravats de les seves petjades i és que la finalitat era principalment didàctica de cara a ensenyar als nens a identificar les petjades amb els animals.

Durant la passejada la guia ens ensenya excrement d’elefants i ens diu que per les tardes n’hi ha forces. Quines ganes que tenim ja de veure animals!

Acabada la visita anem cap al cotxe i busquem una zona de pícnic per fer uns entrepans, però abans de dinar busquem la benzinera de Twyfelfontein. Després de molt buscar la trobem, es molt petita i malauradament no tenen gasoil, només benzina. El senyor ens mira el tablier del cotxe i ens diu... uix almost empty... Ens pregunta cap on anem, li diem que Khorixas i ens diu: ah, you will arrive !.  Això esperem, i que sigui sense empènyer el cotxe. 

Després de patir mirant com baixa l’agulla de la benzina, arribem a Khorixas i el primer que fem és emplenar el dipòsit. El segon dipòsit costa d’omplir, i gairebé sempre ens acaben omplint un dipòsit i mig. Aquí a les benzineres et posen la benzina i també et netegen els vidres. Hi ha molt personal, es sol donar 5 o 10 N$ de propina tot i que ens hem trobat benzineres on no volen agafar-la.

Al costat de la benzina hi ha un super que té de tot i aprofitem per fer la compra. Agafem per sopar espatlla de ‘mutton’. No tenim controlat quin animal és però el tall té molt bona pinta i tenim ganes de fer foc i barbacoa, les nits son fredes.

Abans d’anar al càmping de Bambatsi, com que encara queden un parell d’hores de sol (es pon sobre ¾ de 7 de la tarda), ens arribem fins al Rock Finger i les Ugap Terraces.  La Queralt i el Marc s’enfilen a l’agulla més grossa dels Rockfingers mentre la Montse es queda al cotxe i posa ordre a la nevera i al rebost. Contemplades les vistes i fetes quatre fotografies, anem cap a la granja-campsite de Bambatsi on passarem la nit.

Des de la porta d’accés al peu de la carretera fins dalt a la recepció hi ha potser uns 5 kilòmetres. A mig camí, veiem una girafa enmig de la vegetació que ens observa sense immutar-se gaire.  A l’entrada ens venen a rebre la parella veterana d’alemanys que regenten la granja i l’allotjament.

Hi ha una piscina fantàstica a la terrassa des d’on contemplem la posta de sol estirats a les hamaques mentre la Queralt intenta banyar-se. L’aigua de les piscines estan gelades tot i la calorada que fa, costa posar-s’hi de cos sencer.

Marxem cap a la zona d’acampada a muntar tota la infraestructura, dutxes, sopar, foc,..  Bona nit.

Del Spitzkkoppe al Cape Cross

Ens despertem davant una panoràmica excepcional amb el sol que acaba de sortir il·luminant la formació rocosa de Spitzkoppe (1.728 m d’alçada). Esmorzem amb aquest preciós entorn sense massa pressa, avui no tenim el dia gaire apretat.

El cim del Spitzkoppe es considera l’ascensió més difícil de Namíbia i per això atrau a forces escaladors. Rep el sobrenom de Matterhorn d’Africa, però la única semblança amb aquest cim dels Alps és que s’alça de manera solitària i es divisa des de molt lluny.

Des del campament sortim amb cotxe fins al Spitzkoppe Lodge des d’on s’accedeix per visitar aquesta muntanya així com totes les roques erosionades del seu voltant, incloent un arc de roca molt maco.  (80 N$ adults i cotxe i 40 N$ nens de 6 a 12 anys).

La llum de matí li dona un color ataronjat torrat fantàstic a tot el massís. La Queralt salta del cotxe i es comença a enfilar per tots els vessants dient: quin parc més xulo, vull escalar !  La roca granítica de tot el massís arrapa molt i això li facilita enfilar-se arreu.

L’arc de roca és brutal i això que quan el veiem de lluny hem començat a renegar que ens l’imaginàvem més gran. Ens deixem perdre per les laberíntiques roques del voltant, pugem i baixem pedres, creuem l’arc per sota, per sobre i per tot arreu. Perseguim alguna bestiola que ens trobem ...

Per últim ja al cotxe de nou fem una volta circular per tot el perímetre del massís, veient-lo per cadascun dels seus vessants.

Satisfets de les excursionetes ens dirigim de nou cap a la costa atlàntica. La primera parada és per veure un vaixells embarrancat a la sorra i mig desballestat. Tot i el sol que fa avui, aquesta costa és molt traïdora ja que habitualment hi ha molta boira, i la terra ferma és plana i no ajuda als vaixells a tenir una bona referència quan s’apropen, de manera que és habitual al llarg de la costa, tant del tram del P.N. de Dorob com al P.N. Skeleton Coast més al nord, que es puguin veure restes d’uns quants ‘esquelets’ de vaixells que van tenir poca sort.

Vist el vaixell, continuem direcció al Cap Cross. A mig camí, passat Henties Bay, ens desviem de la carretera cap a la costa i ens aturem dalt del que seria un penya-segat de sorra arran de mar, és migdia i el cotxe es transforma en una food-truck per fer uns entrepans i dinar. A la platja hi ha pescadors i algunes famílies passant el dia, som diumenge.

Aquesta zona de la costa hi ha moltes salines i arran de carretera s'hi troben tot de petites tauletes improvisades amb quatre fustes plenes de trossos de cristalls de sal rosats i blancs amb petites guardioles on deixar uns dòlars una vegada escollit el mineral que més et fa el pes si te’l vols quedar. La Queralt en vol un i ... no para de llepar-lo !!!!

Resseguim la costa direcció nord fins arribar al Cap Cross, on hi ha la colònia de foques (llops marins) més gran de tota la costa de Namíbia.  Un cop pagada l’entrada (80 N$ Adults, nens gratuït) la visita consisteix bàsicament en recórrer una passarel·la de fusta amb baranes arran de costa i veure’ls des d’allà estant a banda i banda d’aquesta.

N’hi ha milers i es que és una zona de criança concentrada en aquest punt degut a la gran presència de peix. Llegim que especialment mengen calamar. 

Van fent sorolls com si fossin un ramat d’ovelles, la Queralt i el Marc intenten conversar-hi responent-lis amb els mateixos sorolls, quin riure, ah i també fan mooolta pudor. En un blog preparant el viatge vàrem llegir que era recomanable untar-se sota el nas amb ‘Vicksvaporup’ per olorar a mentol, dissimular la pudor de les bèsties i així fer la visita més suportable. Comprovat, funciona, preneu nota.

Avui dormim al campsite que hi ha dins el Cape Cross Lodge, per sort, tot i estar prop de la colònia de llops marins ja no s’olora la seva fortor.

Arribem i ens comuniquen que tenen problemes i internet no funciona, francament és complicat trobar connexió i que funcioni (la velocitat ja és un altre història).

Avui podem muntar la 'paradeta' de dia, fins i tot ens estem una estoneta a la zona d’estar del bar del Lodge contemplant la posta de sol i descansant una mica. Anem a dormir aviat perquè demà hem de matinar, tenim un dels dies de més cotxe de tot el viatge.

Tròpic de Capricorn

Després d’una ventada nit ens llevem i recollim una mica més ràpid que ahir, ja anem agafant la rutina a tot plegat.

Avui esmorzarem a Solitaire, nosaltres i el cotxe. Nosaltres a la coneguda Mc. Gregor’s Bakery famosa pel seu pastís de poma i el cotxe a la benzinera!.

A l’aparcament d’aquest solitari lloc enmig del no res, com bé indica el seu nom, hi ha diferents vehicles antics mig desballestats i rovellats que fan que tot agafi un aire d’aïllament del món encara més gran.

El pastís de poma prou bo i les palmeres de pasta de full amb mel també, el cafè no mata. Ve a ser com quan érem petits i els pares s’aturaven a La Panadella i tothom comprava pa de pessic. Actualment una turistada.

Seguim ruta direcció la costa, cap a Walvis Bay atents d’aturar-nos al rètol de carretera del Tròpic de Capricorn. Dilluns quan vàrem anar de Windhoek cap a Mariental ja el vàrem creuar però era gairebé de nit i anàvem amb tanta pressa per arribar que no ens vàrem aturar. És un clàssic fer-s’hi una fotografia així que fàcilment trobes un altre cotxe aturat i pots fer la foto de tota la família, cotxe inclòs, sense tenir que muntar trípode. I així ho hem fet, sota el cartell, sobre el cotxe, fent els jumps,...  i de nou més ruta.

A Walvis Bay tenim 4 coses a fer: veure flamencs, comprar el fogonet que se’ns ha trencat, dinar i omplir una mica nevera i rebost i ho fem tot per aquest ordre. De flamencs les guies indiquen que es poden veure arran de mar però en un dels blogs de viatges que hem consultat per preparar el nostre hem vist fotografies de flamencs a uns aiguamolls amb dunes que es troben poc abans d’arribar a Walvis Bay (passada la cruïlla del aeroport direcció la costa a ma esquerra). A tots ells hi ha dos tipus de flamencs, els comuns i els petits. Els primers son blancs o d’un rosat molt suau i tenen els becs blancs amb la punta negre i els petits, son d’un rosat més intens, gairebé vermell i el bec d’un vermell més fosc encara.

Tots els aiguamolls d’aquesta zona costera son dels més importants del sud d’Àfrica per a les més de 150.000 visites l’any d'aus migratòries.

Fem una volteta amb cotxe tant pels aiguamolls de costat de les dunes com els de primer línia de la costa, després anem al Dune Mall on hi dinem però no trobem el recanvi buscat i hem d’entrar dins Walvis Bay on al Shoprite si que ho tenen.

Amb tot plegat hem perdut força temps així que descartem aturar-nos a Swakopmund on amb temps hi haguéssim fet una parada ràpida, però bàsicament junt amb Walvis Bay destaca per tenir molts establiments d’esports d’aventura (surf per les dunes, quads, 4x4, caiac, llençar-se amb paracaigudes des d’avioneta, vestir-se de beduí i muntar a camell pel desert,...). Vaja, ens quedem amb els flamencs i tenir càmping gas de nou!

Carretera i manta i arribem al campsite de Spitzkoppe quan s’està fent de nit, amb una bona posta de sol, quedem impressionats del bon emplaçament.

Fem tot el desplegament habitual, encenem el foc per anar fent caliu (les nits son fredes) i abans de sopar... dutxa sota les estrelles!. Quin cel! Quina meravella.  Mentrestant al fogonet coem una mica de verdura (les patates d’aquí son boníssimes) i a la barbacoa fem uns filets de vedella gustosíssims. La veritat és que estem menjant molt bé J.

Després de sopar i quan la Queralt ja dorm, sessió de fotografia nocturna sota un magnífic cel estrellat.

Dunes: Sesriem i Soussvlei

Deixem el càmping i ens dirigim a veure una de les visites estrella del viatge, les dunes del desert del PN de Naukluft .

Com que no vam trobar allotjament dins del PN ens ha tocat matinar per aprofitar el dia. El camí fins a Sesriem és molt maco, anem sols per les gravel roads gaudint del canvi de llum a mesura que s’aixeca el dia. A mig camí veiem com una girafa treu el nas entre els matolls, és la primera que veiem del viatge. Ens aturem i el Marc s’hi acosta especialment i de manera molt silenciós, també observa una espècie de conill de grans dimensions, conegut com a llebre dels matolls que se li queda parada davant seu. Jo crec que la llebre es va quedar més sorpresa que el Marc. 

Finalment arribem a Sesriem, les portes a Sossusvlei (PN de Naukluft), amb una extensió de 32.000 km2, aquest mar de sorra que el vent va pentinant constantment i canviant-ne el seu perfil té dunes de fins a 325 m d’alçada, que es diu aviat!. Degut a la llum constantment se’n canvia el seu color de manera que si vinguéssim d’aquí 6 mesos de ben segur que les veuríem diferents i és que son dunes dinàmiques!.

Passada la porta d’entrada i pagar 170 N$ (80 N$ adults i 10 N$ cotxe) et faciliten una fotocòpia d’una fotocòpia, d’una altra fotocòpia que no va sortir gairebé amb un mapa i una informació de ben poca ajuda però a nivell esquemàtic ve a ser una carretera de cul de sac de 60 km de llarg.

Prop de l’entrada hi ha el canó de Sesriem el qual no és massa impressionant ni diferent dels que podem tenir a casa nostra i e descartem d’inici deixant

-lo per la tarda si ens queda temps.

Passat un mirador (km 25), a uns 41 km hi trobem la primera gran duna, hi ha cotxes aparcats i nosaltres impacients hi aparquem pensant que és ja la famosa Duna45.  Baixem del cotxe, ens calcem i ens dirigim al peu d’aquesta per afrontar la seva ascensió. El vent és considerable però tot i així enfilem duna amunt, cada passa s’enfonsa el peu i llisca enrere, fa molta calor i la pendent és empinat i resulta esgotador. Pugem per l’aresta on trenca el vent, tal com si féssim una ascensió per una cresta nevada. Gairebé al capdamunt, la Queralt i la Montse decideixen baixar i el Marc segueix fins arribar al cim.

Esgotats però satisfets de la gesta, arrenquem de nou al cotxe i passem pel PK 45 on si que hi ha la famosa Duna 45, aquesta si, la d’abans és per impacients, ells no s’han equivocat al mapa jajaja.

Finalment a uns 60 km des de l’entrada finalitza l’asfalt, si si, des de l’entrada al PN hi ha un flamant asfalt en tota la carretera. Sorprèn perquè per arribar a l’entrada és carretera de grava i a l’interior no. Quines coses...  En aquest punt hi ha un aparcament per cotxes on només es permet continuar als vehicles 4x4, la resat han de prendre una de les guagues 4x4 gestionades pels guardes dels NWR .

Hem desinflat les rodes del cotxe fins a una pressió d’ 1,2 bars per facilitar la circulació pels camins de sorra. Amb el cotxe anem seguint roderes per la finíssima sorra envoltats d’enormes dunes de sorra ataronjada que el vent va perfilant.

Arribats al final hem baixat del cotxe per estirar les cames per la sorra però la calor és insuportable i es fa molt dur. Hem vist òrix campant lliurament i buscant molt intel·ligentment l’ombra.

Agafem de nou el cotxe i reculem per un altre traçat de roderes fins a l’accés del Deadvlei, on cau un sol de justícia. El cartell indica que cal caminar 1,1 km tot seguint les marques per arribar-hi. No hi ha cap marca, no cal que les busqueu... es marxa sorra enllà perpendicular a l’aparcament deixant sempre a l’esquerra la Gran Duna o Big Daddy (no cal pujar-la), tot i així per sort és força turístic i només cal seguir algú o les petjades de la sorra si el vent no les ha esborrat.

El paisatge una vegada s’hi arriba és fascinant, amb 4 colors i una gran simplicitat: el cel blau, les dunes de sorra torrada, la base de terra blanca i el marró dels arbres secs i petrificats. Res més. Preciós.

Hem d’anar tornant, no dormim a dins el parc i la porta es tanca a les 18h. De tornada contemplem la Big Daddy, que és la duna més gran de la zona, el paisatge de l’entorn i finalment la duna 45 on encara hi ha gent pujant i baixant.

A la porta del parc comprem aigua i begudes per refrescar-nos, estar al desert en plena onada de calor és portar el cos a condicions extremes però la impressionant bellesa compensa l’esforç.

Anem a dormir a una granja on vàrem trobar lloc uns quants km enllà i que tenen zona d’acampada. Tot i que Sesriem està plè d’allotjaments, tant lodges com per campistes com nosaltres, les reserves cal fer-les amb molta anticipació doncs gairebé tothom que viatja a Namibia no s’ho perd.

Arribats al nostre allotjament, al mig del no res, muntant la paradeta s’ha caigut la bombona de càmping gas al terra i s’ha doblegat el plat del cremador. En Marc intentant arreglant-ho s’ha trencat i ha sortit el plat volant cap al seu front fent-se un tall. Sort que tenim farmaciola a la maleta i tot ha quedat en un ensurt!. A la granja fan sopars però és a base de bufet lliure i no ens ve massa de gust, per sort a la parcel·la del costat hi ha uns italians que ens deixen el seu fogonet per cuinar. 

La dutxa ens deixa nous però tot i així, estem cansats i ens enfundem dins les tendes ben aviat. Això que es faci de nit tant aviat ens té els horaris canviats. Sembla que ens espera una nit força ventada, les tendes comencen a gronxar-se.