Pàgines

dimarts, 5 de gener del 2010

Doha. Anem al tenis !!!

Deixem Oman i volem cap a Doha on tenim 13 hores per visitar-la fins que aquesta nit agafem el vol cap a casa.

Arribem al aeroport, paguem les tases d'accés per obtenir el visat, i ens distribuim un per cada companyia de lloguer de cotxes en busca del millor al millor preu (comparatiu "on line"). Agafem el cotxe, hi carreguem l'equipatge i ens acostem al centre. Fem una parada per veure tot el skyline de Doha. Ve a ser el Dubai de Qatar. Hi ha un edifici singular de cada arquitecte de renom. A simple vista es veu una germana, gairebé bessona, de la torre Agbar de Barcelona, de Jean Nouvel, es clar.
Tornem a pujar el cotxe i anem cap a turisme tot passant per sota dels grans gratacels i anar badant del que han muntat enmig del desert. De com han guanyat terreny al mar i de la gran quantitat d'obres en marxa. La gran majoria, hotels i oficines.

Arribats a turisme ens atenen molt bé, ens obsequien amb unes bosses amb un mug, una gorra, un cd, paperassa i una agradable conversa del Barça i Barcelona. El noi ens comenta que a Qtar hi ha el Rafa Nadal que juga aquesta tarda al torneig de tenis i que ell hi anirà. Bromejant i rient ens comenta si ens agradaria anar-hi, li deixo el número de mòvil i quedem que si aconsegueix entrades ens trucarà.

Dinem a costat de turisme i prenem el cotxe al·lucinats de tant bona rebuda, i estem pendents del mòvil. Ens trucaran?.

Decidim fer la nostra perquè tenim poques hores i cal aprofitar-les. Ens acostem cap unes torres bessones de Zaha Hadid que fan ziga-zaga abans d'anar cap una zona nova guanyada al mar. És aqui, al peu de les torres que sona el mòvil, és el noi de turisme i em diu que té entrades per tots cinc. No ens ho creiem. Deixem la nova zona guanyada al mar per una altra ocasió i estressats despleguem el mapa intentant localitzar el tenis. En 15 minuts ens esperem per entrar. Anant cap allà ens adelanta un cotxe especialment luxós (ho dic perquè el que circula per aqui ja ho és força) i creiem que va un tenista dins, de manera que el seguim i si, anava cap allà. Aparquem, ens posem les gorres que ens han regalat i localitzem al noi de turisme. Ja tenim entrades...i ja som dins. Al·lucinant. Aquest matí quan ens hem llevat...cap de nosaltres no s'hagués imaginat on seriem al migdia!

L'ambient és molt exclusiu aqui dins, anem als nostres seients i comencem a veure tenis, un, un altre, el Rafa Nadal, després el Roger Federer...es fa de nit i després de forces intents frustrats aconsegueixo arrencar als nois del seient i anar al Zoco de Qtar. Està molt bé el tenis però...no hem vingut només per això, no?. Anem al Zoco, ja estant tancant gairebé però en tenim prou per fer-nos una idea. Ens sembla una mica de cartró-pedra. Com la Roca-Village o el Poble Espanyol. Allà localitzem un restaurant molt xulo per sopar abans d'anar a l'aeroport.

A la taula del costat hi ha cinc noies amb la túnica negra, mocador i bel. Només se'ls hi veuen els ulls. Estic encuriosida de com menjaran. Doncs...pel costat, s'enretiren una mica el bel i cullerada!. Se'm fa estrany estar a la taula del costat amb una situació tant diferent. En fi.

Prenem algo lleuger excepte ... l'Eduard i en Xavier que segurament darrera l'aparent traducció de plat de verdures no s'imaginavem la perola de 1/2kg amb suc que els hi porten. Quin fart de riure. En Xavier està indignat, nens passant gana i allò és per rebentar. En fi, és el què passa quan vas fora i no acabes d'entendre què demanes ... a vegades surt bé ... i a vegades no.

De camí a l'aeroport ens aturem de nou al mateix lloc que aquest matí hem mirat el skyline de dia per fer la foto de nit i badar una mica.

La visita a Doha ha sigut una mica llampegant i plena de sorpreses però que ha estat suficient i no tenim la sensació de deixar-nos res important per tornar-hi.

Volem d'Orient a Occident en la nit de Reis concloent unes vacances de Nadal amb molt bons records viscuts.

Darrer dia a Oman. Mercat del peix.

Matinem per exprimir al màxim possible les escases hores que ens queden al Sultanat d'Oman. Des del llit però, s'escolten els cants a trenc d'alba de les mesquites. Estem en un hotel en plena Corniche i sortint al balcó veiem tota la façana marítima, on les edificacions reben els primers raigs de llum del sol, agafant un color blanc-daurat únic.

Sortim de l'hotel sense esmorzar per no perdre temps, anem al Mercat del Peix que està just davant de l'hotel. Cal anar-hi el més aviat possible, sinó ... tot el peix ja està venut que diuen.

El mercat és una planta baixa coberta sense tancar lateralment. Hi ha uns quants passadissos a banda i banda del qual hi ha exposats i es venen muntanyes de peixos de totes dimensions. Som els únics estrangers i notem que als paradistes mostren curiositat al veure'ns.

Alguns ens ofereixen agafar peces grosses i intercanviar quatre comentaris. Hi ha molta gent i molt guirigall, com a qualsevol llotja. Cal vendre ràpid per fer arribar el peix a les peixateries, restaurants, etc ...

Sortint del mercat fem les darreres petites compres a la Corniche, fotografies i... a esmorzar, recollir i cap a l'aeroport. Volem cap a Doha, la capital de Qatar.

dilluns, 4 de gener del 2010

Veiem tortugues a Ra's al Junayz

Ens aixequem en plena nit (4.00 am). Hi ha moviment al camping ... tothom cap a veure tortugues ! Arribem al centre de visitants i ens divideixen en dos grups després de donar-nos unes explicacions i instruccions vàries. Cal guardar silenci, no es pot fer servir el flaix, ni llums. Cal situar-se darrera de la tortuga perquè tingui el davant i els costats lliures i "no noti" la nostra presència. Van a desovar, de manera que cal que tinguin la intimitat que necessitin o almenys es pensin que la tenen perquè la veritat és que si portés retrovisors ... al·lucinaria. Pel nostre gust, els grups són massa grans !.

Quan anem per la platja a plena nit en busca de la tortuga, flipem amb els sots que hi ha fets a la sorra, cadascún d'ells correspón a la zona on les tortugues ponen. Finalment ens trobem amb una tortuga verda, és realment gran, al voltant d'un metre de longitud i entre 140 i 160 kg de pes. Aquestes, al igual que els salmons, ponen els ous exàctament al mateix lloc on han nescut. Veiem l'esforç que fa aquesta enorme closca en fer un sot on pondre els ous, per posteriorment iniciar el desovament, entre 100 i 120 ous cada posta; després els enterra amb les potes posteriors i inenta sortir del forat per tornar al mar. Tot això ho fa en la foscor de la nit per evitar els depredadors.

Un cop desapereix la tortuga pel mar d'Aràbia, ens tombem a la sorra per fer temps i esperar la sortida del sol (intentem no adormir-nos), moment en el qual començen a sortir de sota la sorra tortugues recent nescudes, de poc més de 10 cm, que intenten arribar al mar, però no és l'únic animal que apareix, doncs les gabines ho saben i fan un "festin" cada matí amb les nouvingudes. Per darrera també apareixen guineus amb l'objectiu de desenterrar els ous de tortugues que serveixin d'esmorzar. En resum, de cada 10.000 noves tortuguetes només tres o quatre arriben a adultes, i nosaltres intentem ajudar-ne a una que anava terra endins enlloc de cap al mar, l'agafem i la deixem allà on trenquen les onades, a veure si té sort. Amb tot això, descobrim un parell de tortugues grans que encara estaven intentant arribar al mar, i com que ja és de dia li podem fer força fotos. Simplement espectaluar !!!

Només són les vuit del matí i ja portem viscuda una nova experiència absolutament recomanable, per tant tornem al càmping, esmorzem tot comentant la jugada, recollim i continuem el viatge direcció Sur. Aquest encantador poblet de la pescadors és conegut com a un dels centres de construcció de vaixells més antics d'Oman. Ens assentem una estona a la platja mentre en Xavi fa un dels seus dibuixos del litoral de Sur. Posteriorment tot passejant trobem unes dressanes on estan construïnt un Dhow (vaixell de pescadors de fusta típic del mar d'Aràbia), realment artesanal i interessant.

De nou carretera i manta, ja direcció a Muscat. Per sorpresa nostre, el camí coster que teníem previst per anar cap a la capital, ha quedat pràcticament abandonat al tenir construït al seu costat una autopista totalment nova, tant nova que quan arribem al peatge, aquest encara està en construcció i per tant amb les barreres alçades, és a dir en breu es deu inagurar. Tot i que ens va de fàbula per fer via, és una pena com s'esguerra el paisatge, però clar, suposo que els Omanites deuen estar contents.

A mig camí parem per visitar la tomba de Bibi Maryam, una estructura de fang del segle XIII que es troba al capdamunt d'un monticle, que presideix l'antic port comercial de Qalhat. Tot i que els cartells anuncien que s'ha restaurat al 2007, el seu estat no és massa bo. Tot i així, val la pena apropar-s'hi, ni que sigui per estirar una mica les cames.

20 km més de carretera ens porten al poble de Tiwi, on desemboca el Wadi Tiwi, un wadi que conserva un caràcter salvatge i abrupta amb la seva difícil conducció per les costerudes i estretes pistes. Un cop al poble de Harat Bidah, la pista puja abruptament, el camí s'estreny i tot es torna significativament més aspra. Cal portar una marxa curta al cotxe per anar enfilant-nos, però les vistes són espectaculars i el contrast entre les exuberants plantacions de la vall i el paisatge lunar de les muntanyes és molt xocant. Noves pendent ens porten fins a Mibam, un poble emplaçat al capdamunt de la vall, a la qual hi arribem al mateix moment en que els nens del poble tornen de l'escola. Com que el poble no és massa gran, les escoles deuen estar a Tiwi, al capdevall del wadi, i un servei de 4x4 és el responsable de traslladar-los cada dia per a que estudiin. És divertit veure com ens saluden, vestits d'uniforme, i evidentment hi ha pick-ups diferents per als nens i per a les nenes. Tornant cap a Tiwi, de baixada, aprofitem per parar-nos al costat del wadi i fer un bany.

De nou el fons de la vall, agafem la carretera direcció a Muscat, on 5 km abans d'arribar a Dibab (conegut per les platges de sorra blanca amb cabanes de sostre de palla), ens aturem per fer un bany al Sink Hole (Dibab lake park). Es tracta d'una cova plena d'aigua que ha col·lapsat i que si pot accedir mitjançant unes escales. L'aigua, lleugerament salada, es troba molt neta i transparent, i la Montse i en Marc treuen les ulleres i el tub d'snorkel per explorar-la.

Un llarg trajecte de carretera, ens porta finalment a Muscat, que hi arribem just al moment en que sona una pregaria cantada pels altaveus d'un minaret, al costat del mercat de peix de la Corniche, i on trobem un hotel regentat per un indi molt simpàtic, que ens servirà per passar la nostre darrera nit a Oman. Ens permetem el luxe de sopar en un altre hotel que té llicència per vendre alcohol (necessitem una cervesa) i a més té el restaurant al terrat, per tant disfrutem d'un bon sopar i d'una panoràmica nocturna de la primera línea de mar de la capital omanita.



diumenge, 3 de gener del 2010

Estressant els camells de Mashida


Ens hem llevat decidits a explorar l'illa sencera. De fet, no és tant gran, no?. Doncs si, per a un dia sol si, així que anem fent xino xano. Ens aturem en un raconet de platja on en Marc i l'Eduard s'atreveixen a banyar-se i fer una mica d'snorkel. Han vist ostres amb dents de serra. La resta estem vegetant sobre les roques tot gaudint del moment tranquil de no fer res i no pensar en res que donen aquestes parades.


De nou al cotxe hem trobat camells enmig de la carretera i pel costat i no ens hem pogut estar d'aturar el cotxe i apropar-nos-hi. En Lluis ha agafat quatre branques de matolls i els hi ha estat donant menjar. En Xavier també tot i marcant una mica més les distàncies i es que tenen una bona dentadura!.

Tot seguit en Lluís ha tingut la pensada de fer païr aquest aperitiu als camells i els ha començat a empaitar corrent darrera d'ells amb hawaïanes. Gairebé els atrapa. Si més no, els ha deixat taquicàrdics. Pobres, amb lo tranquils que estàven... Espero no tothom faci el mateix perquè sinó...

Ens acostem a la costa on veiem una concentració de barques de pescadors amb les seves pick-ups tunejades amb neveres per a transportar el peix. Acabàven d'arribar i anem a veure si han tingut bona pesca. Deu ni dó, van ben carregats, fins hi tot porten taurons petits. Xerrant xerrant ens ofereixen una tonyina. La gent d'aqui és molt oberta i generosa així que els hi hem agraït però els hi hem dit que estem de viatge i ara mateix una tonyina...seria un problema. Hem rigut una estona i de nou al cotxe a anar fent el tomb. El sud i l'est és la part més bonica de l'illa.

No ens encantem i anem al ferry a tantejar la marea i veure si ara al migdia o primera hora de la tarda en podem pendre algún. Veiem que si però vist l'espera d'ahir per sortir, anem a dinar ràpid abans. Estressem a en Xavier engolint a tot drap el kebab i després al ferry ens fan esperar de nou un cop dalt... Veiem que els pescadors d'aquest matí, els de la tonyina, també hi son.

Arribem de nou a Shannah, on ens va deixar el Salim. Allà prenem la carretera cap a Ra's al Junayz on hi ha una reserva natural de tortugues. Pel camí anem adelantant els pescadors. Anem creuant pobles i ens aturem a berenar un batut de fruita contundent. Son molt bons! i una mica de sòlid per si no sopem. Mai se sap i feina feta no té estorb!

Arribats a Ra's ak Junayz, anem directament a l'edifici de la reserva natural de tortugues, és molt modern i gran i hi ha allotjament hi tot però està complet. Preguntem per la visita de les tortugues que és el nostre principal objectiu i reservem la visita per aquesta mateixa nit-matinada. Ens hem d'aixecar a les 4 de la matinada. Però ens garanteixen que les veurem.

Anem a un camping proper on tots els que no hem trobat lloc al nou hotel-reserva de tortugues fem cap. Hi ha una espècie de tendes-bungalows de tres places cadascun força decents. Estan una mica desperdigats de manera que per anar al lavabo cal caminar potser 100 m cap una direcció, per a la dutxa d'aigua calenta, 300 m cap a l'altre, per al lavabo, ens queda aprop,...en fi, no s'entèn massa com no ho tenen agrupat.

Hi ha una espècie de haima-chill-out enmig del camping on al voltant hi han les tendes i serveis. Hi ha tè i està plè de guiris, tots pel mateix motiu, per veure tortugues.
Anem a dormir d'hora que la nit serà curta!

dissabte, 2 de gener del 2010

Enmig del desert

Ens llevem amb els primers raigs de sol del dia en ple desert de Wahiba Sands. Ens envolten milers de dunes de sorra que amb la primera llum del dia tenen una tonalitat més torrada que la resta del dia.

En Salim ens ve a buscar, és el nostre guia que ens acompanyarà a creuar el desert. Anem cadascú amb el seu cotxe de manera que ens anem tornant perquè en Salim tingui copilot i no vagi sol. Així mateix en el nostre cotxe els conductors també van rotant per a viure el que és conduir sobre la sorra del desert. No hi ha pista ni carretera, és un camp a través, en aquest cas, un desert.

L'aventatge de portar en Salim, a part de no perdre'ns és que si el cotxe se'ns encalla, ell té una gran facilitat en desencallar-lo de la sorra, sigui amb habilitats soles o bé lligant-lo al seu i fent-li quatre estrebades. Domina molt.

No trigem gaire en aturar-nos al cap d'una horeta o així a fer el pipa a les dunes. En aquest cas en Salim ens agafa el nostre 4x4 per exhibir-nos què pot fer. Pugem i baixem les dunes fins hi tot marxa enrera, les creurem lateralment escorant el cotxe moltíssim (i sense volcar, important!). Ens ho passem com a nens petits en un parc d'atraccions.

En Salim treu del maleter una garrafa que havia recollit abans del mig del desert (no és que hagi brossa però puntualment es pot trobar alguna deixalla d'algun incívic). Retalla la garrafa de plàstic i en un moment la converteix en un trineu per tirar-nos duna avall i disfrutar com fins ara havíem fet de petits a la neu però a la sorra. Divertidíssim!!

Continuem la ruta. Anar amb en Salim de copilot és entrar encara més en l'autenticitat del moment. Ell mateix, la música que porta posada a tot drap i cantant, el paisatge del voltant, etc... així com la conversa sobre coses cotidianes d'uns i altres que fan adonar-nos que som diferents en la manera de veure les coses perquè ens han educat d'aquesta manera i així ho entenem i ho respectem uns i altres. Visca la diversitat.

A mig camí ens aturem en un poblat de tendes enmig del desert, hi viuen uns coneguts seus. Son molt hospitalaris i de seguida ens ofereixen asseure'ns sota una pèrgola de palla, sobre unes estores i ens treuen té i un platet de dàtils els quals en qüestió de segons queden coberts de mosques. Ens asseiem en rotllana i en Salim ens fa d'interpret entre ells que tenen curiositat per saber de nosaltres així com nosaltres d'ells. Hi ha una noia, molt maca. Va vestida amb una túnica molt treballada amb mocador al cap i maquillada resaltant els seus trets. Es sorpren de veure la montse sense maquillar i la convida a anar en una altra tenda a soles i maquillar-la. No s'ho pensa ni dos segons i l'acompanya. Una experiència així no se la pot perdre. Les nenes del campament la segueixen rient i parlant entre elles. Ens imaginem què deuen dir.

"Entro a la tenda i m'assec al terra amb les cames creuades i tanco els ulls. Al voltant seuen les nenes i la noia al meu davant amb una caixeta amb pintes, colorets, pintallavis, ... Em pentina com si fós una nina. I em comença a maquillar els ulls, els pòmuls i els llavis. Les nenes del voltant riuen. De tant en tant obro els ulls perquè el moment és especial i vull tindre imatges per recordar-lo. Surto de la tenda i tots queden parats (es que jo mai em maquillo...). Ens fem una foto amb la noia i en ruta de nou amb els cotxes".

Passem per algun altre poble i donem galetes als nens. En Salim també li agraden i va picant.

Tornem a parar, ara a casa d'uns parents de'n Salim, viuen en un poble. Perquè us en feu una idea son 10 o 12 cases una al costat de l'altre i prou. Però clar, enmig del no res, trobar de cop això ja ho consideres un poble. Entrem en una sala on també ens porten té com a benvinguda i ens pregunten com ens diem,... torna en Salim a fer d'interpret. La curiositat és mutua.

De nou criden a la Montse desde fora al pati les dones per parlar-hi a part (a la sala no s'atreveixen a entrar). Les nenes petites, que van a l'escola, parlen anglès. "Em pregunten quants anys tinc, quants fills tinc i qui dels quatre que m'acompanyen és el meu marit o bé si ho son tots. Es sorprenen que tingui 31 anys, no estigui casada ni tingui cap fill però no noto que sigui una gran sorpresa perquè es posen a riure entre elles i comenten. M'imagino que el mateix que comentariem nosaltres de saber que una noia amb només 21 anys ja està casada i té no sé quants fills. Som diferents, ho sabem i ens respectem tot i no compartir ideologies i religions".

En fi, emprenem de nou la ruta, ja la darrera etapa. Tenim moltes ganes de visualitzar el desert amb el mar al fons. Ha de ser espectacular. Doncs si que ho és. La franja taronja del desert i el blau del mar junt amb el del cel.

En Salim ens proposa refrescar-nos una mica acostant-nos a una platja a banyar-nos. Li hem comentat si li feia res que la Montse es banyés en biquini. Tenint en compte que la seva esposa va tota tapada i amb màscara a la cara hem volgut ser prudents. Ha dit que no, que no té cap problema així que tots ens hem banyat. No hi havia ningú i la olor forta de peix ha fet que no prolonguéssim molt el bany.

Seguim la darrera etapa que ens portarà fins Shannah a agafar el ferry cap a l'illa de Masirah, allà ens deixarà en Salim, qui ens ha ajudat a creuar el desert i ens ha acostat a la vida dels omanís de més aprop.

Apropant-nos al ferry ja trobem carretera i vehicles carregats fins dalt, molts d'ells pescadors, que també van a agafar el ferry.

Ens acomiadem de'n Salim, ha estat un bon guia i company de viatge. Matem el cuc tot esperant que pugi la marea i pugui sortir el ferry. No hi ha horaris, son aproximats, les marees manen.

Dalt del ferry hi ha tres turistes més, un nord-americà, un àrab i un europeu d'Irlanda que van a l'illa també i ens comenten que saben d'un hotel. Com que anem sobre la marxa i s'està fent tard, decidim provar si hi ha lloc i allotjar-nos en el mateix hotel que ells.

Tenim sort, queden habitacions. Deixem l'equipatge i ens anem de nit a veure si veiem tortugues a la platja però no tenim sort. Així que decidim anar a sopar. Ens trobem els coneguts a la terrassa del restaurant quan parem a sopar. No es que hi hagi gaire oferta. L'illa és poc poblada. Anem a dormir i demà serà el dia per a coneixer-la a fons.

divendres, 1 de gener del 2010

1er dia de l'any i ... intens eh !!!

Després de la ressaca de cap d'any que es pot tenir en un país musulmà, iniciem el nou any 2010 amb tots aquells propósits que cadascú s'autoimposa (gimnàs, idiomes, canvi de feina, nous viatges ...). Tot i així de moment ens n'oblidem d'aquests i anem gaudint del viatge que tenim en marxa.

Aprofitant que estem a les afores de Nizwa, volem anar a un poble proper que té les cases construides en fang (en runes). Tot buscant-lo en trobem un altre pensant-nos que és el que cerquem, però resulta que d'aquest ningú ens n'havia parlat. És força petit, però molt guapo. Les cases derruides envolten una fortificació estreta i esvelta (restaurada). No hi ha absolutament ningú, ens invaeix un silenci aclaparador i el sol comença a alçar-se mentre entrem a totes i cadascuna de les cases, observant la rica arquitectura de l'època i els processos constructius que s'utilitzaven, fent volar la imaginació de com devia ser aquell poblet quan estava actiu. A un extrem, un minaret d'una petita mesquita ens permet, al pujar-hi d'estranquis, poder fer una visió aèrea de com era tot plegat.

Si aquest poble ens ha fascinat, com serà el que estem buscant ? Finalment el trobem però ... està tot ell tancat i prohibit l'accés degut al alt estat ruinós d'aquest (actualment en procés de restauració). La veritat és que deu ser impressionant, doncs és enorme; però l'únic que podem fer és rodejar-lo i contemplar les grans esquerdes de la muralla i les cases del seu perímetre.

Havent fet gana amb els passeigs matinals, aprofitem per esmorzar abans d'anar a l'antiga capital d'Oman, Nizwa.


Avui és divendres, és a dir dia de mercat a Nizwa. A la plaça principal del casc antic de la ciutat és on es celebra el mercat d'animals. L'aparcament gegant que existeix està a tope, i no deixen d'arribar multitud d'omanites amb les seves "pick-up" carregades d'animals vius per fer la compra venda corresponent (vaques, cabres, camells, ...). El tràfec d'omanites de diferents etnies, el homes amb les seves túniques blanques, les dones vestides de negre, algunes d'elles totalment tapades, i els animals per allà al mig, és digne de veure-ho. Al voltant del mercat d'animals també s'aprofita per vendre de tot, desde verdures i peix, fins a ceràmica o armes. Val la pena venir-hi en divendres per la gran vida que presenta la ciutat (possiblement per això el dia anterior no trobàvem absolutament cap habitació on allotjar-nos).

Després anem a visitar la fortificació de la ciutat, on hi ha força turisme (local i estranger). Tot i que no està malament, està restaurada i molt pensada pel turisme, per això d'altres que hem vist ens han agradat més. Això si, val la pena entrar per poder pujar al terrat i observar, a vista d'ocell, la magnífica cúpula de la mesquita de Nizwa. Ara és tota ella de color terrós i es mimetitza molt be amb l'entorn, però antigament (no fa massa) era d'un color blavós que destacava moltíssim (com la foto de la portada de la guia Brat). Segueix essent molt maca i espectacular però ... creiem que blava ressaltava molt més.

Aprofitem per fer unes compres i treure diners i ens dirigim cap a Birkat Al Mawz, poble d'on es parteix cap al Sayq Plateau (zona de muntayna d'uns 2.000 m d'alçada amb pobles i wadis). Com que ja portem varis dies per la regió de muntanyes i el temps apreta, no hi pujem, però si que visitem el poble que destaca per tenir el Falaj al Sharieh, un sistema de regadiu de l'época persa (Patrimoni de la Humanitat) que discórrer i dona suministre d'aigua a la fortalesa, la mesquita, el poble i finalment les extenses plantacions de palmerars. Tot resseguint i observant la canalització d'aigua, xerrem amb els nens locals, veiem els diferents vestidors - rentadors que estan a sobre del canal per poder banyar-t'hi amb intimitat (no és un lavabo Edu !!!), però suposem que està pensat més per les dones, ja que els homes veiem que es renten a l'aire lliure. Com que no volem ser menys, ens descalcem i remullem els nostres peus a la fresca aigua que discórrer pel falaj procedent del Sayq Plateau a través dels diferents Wadis que el conformen i nodreixen la vall del poble.

Deixem ja definitivament, i amb molt bon gust de boca, les muntanyes de Jebel per dirigir-nos cap al sud direcció al desert (Wahiba Sands), amb ganes de veure i conduir a través de dunes. El llarg viatge cap al sud creua paissatges molt diferents als que hem vist fins ara, però el temps ha empitjorat hi ha començat a ploure força. Anem justos de benzina i ens perdem una mica per les carreteres locals que hem volgut creuar per fer dreçera. Finalment, amb la llum de la reserva fonent-se, trobem un poble amb benzinera i un petit local indi on podem dinar per quatre rals, això si no demanis forquilles perque no en tenen.

Finalment arribem a Al Mintaris, la darrera població abans d'endinsar-nos a les vermelloses dunes del desert. Ens dirigim a la benzinera del poble per contractar un guia tal com ens va recomenar la família Holandesa amb la que vam compartir zona d'acampada al Jabel Jams. Allà a més d'omplir al màxim el dipòsit del cotxe comencem una intensa negociació amb guies locals per pactar el millor preu per creuar el desert de nord a sud. La idea que els plantegem és que un baduí amb el seu vehicle ens guii per les dunes fins a Qihayd i nosaltres el seguim amb el nostre 4x4. Finalment en Salim és l'elegit, doncs les altres opcions eren simples intermediaris, i nosaltres volíem conèixer al guia en persona.

Comprem quelcom per sopar, treiem l'aire de les rodes i connectem de nou el 4x4. Tot just sortir del poble ja veiem algún que altre camell i les inmenses dunes d'entre 150 i 200 m d'alçada que formen les portes d'entrada al desert. Estem molt emocionats, doncs per tots és la primera vegada que ens endinsarem d'aquesta manera per un desert, a més de ser el primer cop que hi dormirem.

Després de poca estona, ens enfilem a una duna i les anem atravessant perpendicularment i ... encallem el cotxe fins a la panxa. Ens pensàvem que d'allà ja no en sortíem però en Salim és un crack. Decidim quedar-nos allà mateix a passar la nit, per tant plantem les tendes. Per extrany que ho sembli, el cel estava totalment tapat i ... va començar a ploure, si, si a ploure al mig del desert. Segons en Salim només plou un o dos cops l'any allà, per tant no sabem si considerar-nos afortunats o no.

Sopem dins del cotxe mentre segueix plovent, però finalment para i veiem sortir una magnífica lluna plena que permet contemplar a la penombra els perfils de les dunes que ens envolten. Decidim fer una excursió a peu nocturna i comencem a jugar a tirar-nos per la sorra, a tocar i parar i fer la cabra, vaja tant que en lluís es fum una nata duna avall que li esgarrinxa la cuixa. Contents tornem a les tendes quan l'Eduard diu ... "em sembla que he perdut les claus del cotxe !" En aquell moment ens acollonim i fem un pla de recerca per buscar "una agulla en un paller". Anem resseguint totes les petjades que hi havia a la sorra, fins que finalment en Lluís és l'afortunat que les troba. Ufff, ens pensàvem que d'allà ja no en sortíem i a més ... com li expliques a la companyia de lloguer que el cotxe està aparcat a la 3ª duna a la dreta del Wahiba Sands.