P.E.I. (Prince Edward Island)

Avui ens dirigim cap a Prince Edward Island. Per accedir-hi creuem el llarguíssim pont de la Confederació, son gairebé 13 kilòmetres de pont sobre el mar que uneixen New Brunswick amb l’illa de Prince Edward Island, la capital de la qual és Charlottetown. Tot i indicar a tot arreu que el pas del pont és de peatge (ve es deu tenir que pagar aquesta obra titànica d’alguna manera...) a la sortida prenem a mà dreta direcció l’oficina de turisme de l’illa i no passem per caixa tot i que a mà esquerra es veien unes guixetes... No ho entenem, però tampoc ho preguntem. (foto extreta d’internet).

El dia està gris i tapadot. Comencem per visitar Charlottetown d’on en destaca l’Old Town o la part més vella de la ciutat. Aparquem a costat del port, darrera turisme, en un descampat que gestiona una senyora molt trempada just davant d’un aparcament convencional (hem pactat 5$ per estar-hi 4 hores).

Entrem a turisme per agafar un mapa ampliat del centre i establir un petit recorregut per veure el més interessant de la ciutat, ja que la nova Lonely Planet del Canadà (2017) és una mica fluixa en quan a recomanar circuïts o destacar imprescindibles com habitualment ha fet fins a dia d’avui en les seves guies que sempre ens han ajudat i acompanyat de viatge.

Fem una passejada pels carrers de l’Old Town passant per la ineludible gelateria Cows que presumeix de tenir els millors gelats de tota l’illa i també diuen del món!. Ho certifiquem! Val a dir que es fan pagar però és que son molt bons, tant l’enorme bola de gelat com la galeta. La Montse agafa un Brownie Explosion (vainilla, xocolata i trossets de pastís de Brownie) i el Marc un de vainilla, toffe i xocolata. La Queralt diu que no en vol. No sap el que es perd!.

Degustant la delícia passem per una de les cases antigues que es pot visitar, també per Victoria Street, on juguem una partideta de dames en una de les seves taules pintades de diferents colors. Més endavant també ens aturem en un parc, on la Queralt gaudeix d’una estona d’esbarjo fins a pujar en una cadira rotatòria amb eix excèntric de manera que sempre dona voltes sense parar. Ella no toca a terra i no podia parar, pel que s’ha ben marejat. Surt per la tangent quan el Marc la baixa de l’atracció.  Als pocs minuts un altre nen i puja i de seguida ja sentim cridar:  I can’t stop! I can’t stop!. Amb el Marc ens agafa un fart de riure. Quin parc més bèstia!. El nen el baixa la seva mare i està ben blanc. 

Ja de tornada a la caravana passem pel port i en Marc mata el cuquet amb un dels típics entrepans de llagosta i cranc. Molt bo.

Charlottetown, tot i no tenir res molt interessant o imprescindible (a part dels gelats), és molt agradable de passejar. Es pot recórrer bé a peu i és molt tranquil·la.

Agafem la caravana de nou i ens arribem fins al Parc Nacional de PEI (Prince Edward Island), al sector de  Greenwich situat al nord-est de l’illa (accés gratuït amb el Discovery Pass), on preparem el dinar a la caravana, ha sortit el sol i ens el mengem en una de les taules de picnic de l’aparcament.

Per fer baixar el dinar farem la caminada fins la platja de les dunes que son la principal atracció de la zona (aproximadament 5 km entre anada i tornada). La llum per la tarda està perfecte per fer moltes fotografies.

El primer tram discorre per un sender apte també per bicicletes i més endavant ja només es pot anar a peu. Hi ha diferents cartells informatius de tots els animalons que habiten aquesta zona. La Queralt està emocionada amb la gran quantitat de libèl·lules que ens anem trobant durant el camí tot i que diu que té moltes ganes de veure el pica-soques i els ratolins que viuen a la sorra de la platja.  Quina aventura!

Quan deixem el sender de grava, es travessa un petit bosquet molt maco i a uns 300 metres ja s’arriba a l’extensa zona d’aiguamolls, on hi ha una llarguíssima passera flotant per poder creuar-los i arribar fins a les dunes que acaben a una llarga platja solitària de sorra finíssima. Dalt d’una duna hi ha un mirador amb, com no, dues merescudes cadires vermelles dels Parcs de Canadà, des d’on hi ha una vista preciosa tant de la platja per un costat com de tota la zona d’aiguamolls amb el contrastant, per nosaltres, bosc alpí i dunes de teló de fons. 

Fem tot el recorregut gairebé sols. El lloc és preciós, val molt la pena fer aquesta caminada.

De nou a la caravana, la llum ja va molt de baixa però tot i així ens arribem fins al finistrerre de PEI per veure el Far d’East Point. Aquí està prohibit pernoctar tot i que l’emplaçament és brutal. Fem la corresponent sessió de fotos, aquest cop amb la lluna ja a l’horitzó.

Seguim costa avall direcció a Basin Head Provincial Park, on dormim a l’aparcament d’aquest parc característic per la platja de sorra daurada i per ser una de les preferides dels habitants de l’illa.  La sorra és famosa perquè “canta”. Es veu que al caminar se senten unes crepitacions, però ha d’estar seca, si ha plogut no hi ha espectacle. Tot i que fa molts dies que no ens plou, al sostre de la caravana es comencen a escoltar les primera gotes. A veure si tenim sort i demà al matí tenim concert de sorra!. Bona nit.

Carretera i manta + PN Kouchibouguac

Abans de deixar Bonaventure, passem per informació, hi ha wifi gratuït i encara que fins les 9 no obrin,  des de l’aparcament s’agafa bé i podem penjar un parell de dies de blog. Tot seguit ens posem ja a la carretera direcció est cap a New Brunswick, deixant ja la regió del Québec i ara si, avançant el rellotge una hora. La diferència horària respecte Barcelona ara és de cinc hores.

Parada tècnica a Campbellton, passem per Correos i per la Dump Station per fer un “canvi d’aigües” i seguim avançant per la Highway 11. Quines tirades de carretera que tenim avui i quines rectes de carreteres. A banda i banda, només bosc. Això seria resumint el paisatge principal.

Com a visita a mig camí i no perquè sigui res imprescindible però potser si una de les millors opcions per descansar una mica del volant i estirar les cames, és el Parc Nacional de Kouchibouguac, amb platges, llacunes i dunes al llarg de 25 km de costa. Hi ha senders per a bicicletes, i també es poden fer excursions amb canoa.

Amb el canvi d’hora i tot plegat, arribem gairebé a les 5 de la tarda i passem pel centre d’informació a agafar un mapa i ens decantem pel Kelly’s Beachboardwalk. Tot i anar una hora més tard, també hem guanyat una hora de llum.

El dia està ennuvolat i l’aire és fresc però ens anem creuant amb famílies que van i venen de la platja carregades com quan allà fa un d’aquells diumenges de molta calor. Per arribar s’aparca ben a prop i només cal caminar per unes passarel·les de fusta uns 600 metres fins arribar a la platja de sorra fina. Allà ens trobem un parell de les cadires vermelles dels Parcs del Canadà, en una hi ha asseguda una senyora de Wisconsin amb la que tenim una llarga conversa de més de mitja hora. Ella i la seva família també estan de vancances, han fet 30 hores de cotxe!. Ens explica que fa 30 anys va venir a Espanya, a Madrid i Sevilla. Ens comenta que Barcelona no ho coneix però té grans records de la sangria, els toros, les sevillanes,... Ens acaba comentant que ha provat de cuinar paella a casa però que no li queda bé. La Montse li explica fil per randa la recepta. Ja hem trobat la possible errada, la senyora no fa sofregit, ho posa all together at the same time !. Quin fart de riure.  Ella ens explica que venen de Nova Escòcia i ens dona quatre recomanacions. La Queralt mentrestant s’ha distret recollint de tot per la platja i ha muntat una paradeta de closques. Tot plegat ha estat molt agradable i distret. Ens acomiadem i nosaltres tornem a la caravana, deixem el parc, omplim el dipòsit del George i seguim fent ruta creuant New Brunswick direcció PEI, Prince Edward Island. 

Dormim a Shediac, a uns 60 kilòmetres de Charlotetown, la capital de PEI. Avui ha estat un dia de trànsit.

Parc Nacional Farillon

Sona el despertador a les sis, ja és de dia, el sol es comença a filtrar per les finestres de la caravana i tots mandregem una estona. A les 7 ja esmorzats sortim a veure el far de la Pointe-à-la-Renommée de dia (on hem dormit). És preciós, no és ni el més alt, ni el més imponent però deu ser el dia assolellat, estar completament sols, l’emplaçament, les casetes del seu costat de fusta i el fet que no sigui el típic cilindre allà sol palplantat, que el fan diferent i ben bonic. Es fa difícil dir quin dels que hem vist fins ara és el més bonic i segurament quan els hàgim vist tots, seguirem igual d’indecisos perquè tots tenen el seu què.

Agafem de nou la carretera 132 direcció el Parc Nacional de Forillon. Avui la jornada és atapeïda, i la falta de dies en fa decidir de visitar aquest Parc i no el PN de Gaspésie ja que creiem que aquest darrer s’assemblarà més al de La Mauricie (muntanya), mentre que el de Farillon te la novetat de que es troba arran de mar (ens falten dies ... snif, snif).

Una vegada a Ste. Anne-des-Monts resseguim la costa deixant la carretera 197 que retalla per l’interior, i seguim fins al Cap-des-Rosiers on hi ha el far més alt de Canadà, 34 metres, tant sols un metret més que el que vàrem visitar ahir a Matane. Només ens aturem per fer la fotografia perquè avui tenim molt per fer (es pot fer una visita guiada).

Seguim per la carretera 132 fins l’entrada nord del Parc Nacional de Forillon, entrada gratuïta amb el Discovery Pass durant tot el 2017. Ens arribem fins al Cap Bon Ami situat a la costa nord on uns impressionants penya-segats de roca de fins a 200 metres d’alçada ens donen la benvinguda. Les platges son de còdols, llargues i estretes (sobretot quan ha pujat la marea) i tot i que des d’aquí també es poden veure foques i balenes només veiem ocells.  La visita és prou ràpida perquè es pot aparcar a uns 500 metres del mirador. Des de l’aparcament d’autocaravanes surt un senderó molt cuidat per dins el bosc fins l’aparcament de vehicles, on hi ha un mirador i una zona de pic-nic. Un nou corriol ens porta a unes llargues escales de fusta que baixen fins a peu de platja, passant prèviament per un fantàstic mirador on hi ha un telescopi que la Queralt s’hi entretén una bona estona. A la platja en Marc i la Queralt juguen a llençar pedres a l’aigua.

   

Des d’aquí passem de nou per l’accés del sector nord del parc, prenem la carretera 132 de nou ja per dins el Parc, i ens hi aturem a fer la petita excursió del Sentier de la Chute. Es tracta d’una volteta circular, un xic desnivellada fins una petita cascada plena de molsa. No baixa gaire aigua, o millor dit, ens n’esperàvem més però és que fa dies que no plou i val a dir que no ens queixarem, ja que portem tres dies radiants de sol.

Ja a l’autocaravana, de nou seguim per la crta. 132 que baixa directe al mar fins a trobar la cruïlla que ens portarà a l’accés sud del Parc Nacional de Forillon. Allà ens arribem a l’aparcament més proper al Cap Gaspé o també conegut com Land’s End, el que ve a ser el Finisterre o Cap de Creus d’aquí. L’extrem més oriental.

Preparem uns entrepans, fruita i aigua per menjar-nos a l’excursió una vegada arribem al cap. Son gairebé 8 km entre anada i tornada i ja son les 12 del migdia.

Per arribar fins al Cap Gaspé hi ha dues pistes, una de grava apte també per bicicletes o bé el sender de terra només per a vianants. A l’anada anem pel de grava que és un xic més directe que l’altre, va força a nivell fins els darrers 600 metres del tram final, que puja de cop fins arribar a la punta on hi ha un far i un parell de cadires vermelles al costat per contemplar la fantàstica vista. Ocells volant, a baix al mar un grup de foques s’està banyant, ... tot sota un dia de sol radiant. Avui anem amb tirants, pantaló curt, gorra i crema solar posada! Quin canvi respecte aquests últims dies de forro polar i plumón!.

Al voltant del far hi ha diferents taules de pícnic. Aquest país fan molt pícnic, per tot arreu  hi ha taules i barbacoes.  Dinem en una de les taules gaudint el fantàstic dia que fa. El sol apreta però l’airet fresc fa que la temperatura sigui agradable.

Prenem el corriol per fer la tornada, així haurem provat els dos camins que arriben al Cap Gaspé. Aquest discorre la primera part per dins un bosc i després arran de mar, passant molt arran dels penya-segats i permetent veure les petites cales que hi ha, només accessibles des de l’aigua.

Aquest sender és un xic més llarg que la pista de grava però val la pena agafar-lo. És molt bonic.

Gairebé arribant a l’aparcament i a uns 4 metres per davant nostre ens ha creuat la pista un linx. Ens hem quedat ben parats. Primer perquè no ens l’esperàvem i segon perquè ha creuat amb una elegància i tranquil·litat que el moment de tensió s’ha fet un xic llarg. Res, segons, però que al no passar corrents ha sigut una mica allò de ... ostres ... Val a dir que a l’entrada del camí un cartell indica que hi ha ossos i que es tingui cura però sempre penses que sortiran de nit, o bé son en una altra zona... Si si... si hi ha el cartell, és per alguna cosa.

Una vegada arribats a l’aparcament ens trobem que hi ha una noia del parc amb un ós dissecat i una secció de boca de balena. En tots els parcs fan petites sessions informatives en diferents hores del dia així com excursions guiades, ...  Ens quedem ben parats amb la de pèl que té la boca de la balena. Uns cabells gruixuts i llaaarrgs....

Agafem la caravana de nou a buscar la clàssica 132, ara direcció Percé. La intenció és arribar a temps per agafar una sortida amb barca al Parc Nacional de l’Illa de Bonaventura i la roca Percé per veure les colònies d’ocells i la roca foradada, una mole de pedra calcària multicolor de 88 metres d’alçada i 475 metres de llarg.  Inicialment es veu que hi havia dos forats però un despreniment va desplomar un dels arcs. Encara es produeixen despreniments habitualment, per tant si us hi apropeu quan la marea està baixa ... precaució !

Arribem a Percé després d’un bon puja baixa per la carretera amb pendents de fins el 17%, això és com una muntanya russa. Anem directes a informació, a peu de la mateixa carretera principal, son ¾ de 5 de la tarda i ens informen que a les 5 de la tarda és quan torna ja el darrer vaixell i per tant, fins demà no hi ha cap sortida.

Decidim finalment seguir ruta endavant i descartar quedar-nos aquí, doncs perdríem ½ dia. Per sortir de la península de la Gaspésie direcció New Brunswick hem de resseguir tota la costa i té un bon perímetre.

Seguint la carretera i a la sortida del poble de Percé,  hi ha una zona de pícnic a mà esquerra ideal per a poder fer la fotografia a la Roca Perforada. Ens hem de conformar amb això, per sort la llum de tarda ens afavoreix.

Més endavant ens aturem en un parell de fars més però la llum del sol marxa molt més aviat que aquests dies enrere. Es nota molt que estem a l’extrem oriental tot i que no hi hagi canvi d’hora gairebé hi ha una hora de llum de diferència.

Ens aturem a passar la nit a la zona de pícnic de l’entrada del Parc Animalier del poble de Bonaventure.

Fars per la Gaspésie

Ens llevem a les 6 del matí, el sol ja ha sortit i a fora ja comencen a fer cua els primers cotxes pel ferry de les 7:30. A les 7 arriba el ferry des de l’altre riba (Tres-Pistoles), el nom és així de bèstia. Puntual surt a dos quarts de vuit i amb poc més d’una hora ja estem fent carretera direcció la Gaspésie.

Passem per Rimouski que és on arriba el ferry que surt de ForestVille (d’on havíem de venir però no agafen autocaravanes) i és la darrera ciutat gran abans de començar a fer la volta per la península. Pel super no cal passar però per la benzinera si, el George menja més que nosaltres de llarg. 100 litres cada repostatge (115 $).

Seguim carretera amunt fins a Matane, on parem per visita al seu preciós far de 33 metres d’alçada i amb la singularitat d’estar reforçat amb contraforts. Està declarat com a monument històric i ho regenta el Govern de Canadà, per tant es pot accedir gratuïtament amb el Discovery Pass (habitualment 4$ adults i 3$ els nens). Es pot visitar i no ens ho pensem dues vegades. Comencem a enfilar els 128 graons fins dalt la preciosa làmpada de vidres tallats amb unes inclinacions concretes, invent del Sr. Fresnel, per augmentar  tant la brillantor com la projecció de llum cap a l’horitzó. Ens agrada molt la visita però no ens podem encantar gaire, avui toca fer molta carretera.

Tota l’estona cal seguir la Route 132 que va reseguint el perímetre de la península per la costa, no té pèrdua.

El paisatge és únic, grans boscos alpins arran de mar i penya-segats de gran alçada que penetren dins les aigües gèlides del riu San Lorenzo. Casetes de fusta de colors,  amb el seu porxo i la seva cadira, plenes de flors i envoltades de verd. Molt pintoresques, arran de mar, sense tanca... la línia elèctrica aèria arran de carretera... i de tant en tant els típics Motels de carretera ianquis típics de les pelis americanes.  La Gaspésie es veu molt tranquil·la. No bufa el vent tot i haver-hi molins eòlics i ens sorprèn lo calmada que està l’aigua. Intentem imaginar-nos com deu ser tot això a l’hivern. Costa una mica però ha de ser ben diferent. 

Ens aturem a dinar a mig camí davant un Tim Hortons, ve a ser el Mc Donald’s autòcton. Dic davant perquè dinem dins la caravana unes bones llenties amb llom a la planxa i entrem pel cafè i per agafar el wifi gratuït i penjar un dia de blog.

Seguim per la 132 fins al far de La Martre, son les 6 de la tarda i no anem bé de temps... o bé volem fer moltes coses. Com amb tot, sempre hi ha una mica de cada cosa. El far de La Martre és molt bonic, una antiga estructura octogonal de fusta vermella. El sol de tarda que l’il·lumina i la tranquil·litat que es respira dalt del turonet encara el fan més bell. La Queralt hi vol pujar però li hem explicat que encara ens en queden molts per veure i si ens entretenim se’ns farà de nit, a més està tancat ;-).

Berenem una mica, musica de l’ipod a tope i carretera preciosa arran de costa. Què més es pot demanar?. Doncs rematar bé el dia amb un altre far !. Ens arribem fins a la Pointe-à-la-Renommée, el tram d’accés des de la carretera i fins el far és per una pista sense asfaltar, i com no podria ser d’una altra manera un puja i baixa de forts pendents. Per postres algun gir tancat però tenim un crack al volant.

Des de l’aparcament el far no es deixa veure però mentre la Montse prepara el sopar, el Marc i la Queralt s’hi acosten amb el frontal ja que és negre nit.  Una aventura !. El far és antic i per tant no funciona.

Sopem i passem la nit sols en un emplaçament de luxe. Demà volem matinar perquè tenim molta cosa a fer, començant per la visita al far clar !.

Balena a la vista !!!

Ens llevem amb un dia de sol espatarrant i això ens fa decidir de contractar la sortida amb vaixell per veure balenes aquí enlloc de la badia de Fundy (New Brunswick) com teníem previst . Potser allà ens farà mal temps i ens faria molta ràbia no haver aprofitat l’ocasió. 

De camí entre turisme i al port d’on surten els creuers per divisar balenes, passem per una petita església antiga i un gran hotel de façanes blanques i teulades vermelles, que amb el dia d’avui llueixen especialment tot i ser encantadors de per si i està emplaçats privilegiadament davant la platja.

L’aparcament del port és zona blava, però una policia ens indica que no podem deixar en George allà (massa gran) i que anem a aparcar al costat de l’església gran del poble. No tenim reserva pel vaixell i no anem sobrats de temps ja que son les nou tocades i el tour surt a tres quarts de deu, així que ràpid tornem enfilar cap al poble per aparcar, agafar roba d’abric i ràpidament cap al port de nou. Arribem que ja estan entrant grups amb reserva, famílies i demés però tenim sort i podem entrar en aquest torn. Son 3 hores d’excursió i el següent tour no surt fins 13:30 h.  El creuer es fa pagar, 80$ canadencs per cada adult, amb les taxes incloses i nens gratuït fins als 6 anys.  Només sortir i prou a prop de la costa ja comencem a veure les primeres balenes. Estem emocionats del bon començament. Aquesta zona, igual que a la badia de Fundy, el riu Sant Lorenzo té una oscil·lació de les marees molt alta i això fa que es remogui el fons marí i aixequi l’aliment pels cetacis, raó per la qual n’hi ha tants concentrats en aquesta zona. Això, juntament amb la proximitat del fiord de Saguenay, fa que aquesta zona estigui declarada com a Parc Natural (Parc Marí Saguenay – Saint-Laurent).  

En aquesta s’hi troben diferents tipus de balenes (la blava, la d’aleta, l’enana, la beluga i la geperuda que és la que ensenya la cua juntament amb la blava) a més de foques. Les balenes que més es deixen veure son les belugues (blanca), la enana i la d’aleta que quan surten de l’aigua habitualment només ensenyen el llom amb l’aleta. Per tant, totes les publicitats de creuers on mostren cues de balena (blava), són força enganyoses perquè aquest tipus de cetaci és el menys comú a la zona. Molt difícil de veure, però no impossible.

Tot el viatge està amenitzat, o millor dit retransmès, per una biòloga que amb francès i anglès per la megafonia ens va indicant cap on mirar sobre la immensitat del mar. Un autèntic plat de sopa ben calmat per la sort del Marc que a l’aigua sempre se’ns mareja.

La noia es flipa una mica, val a dir-ho, fent Uauuuu cada dos per tres o parlant molt suaument i fluixet com amb suspens sense que es divisi gran cosa. De tant en tant si que va sortint algun llom de balena però cal tenir paciència i la rasca a dalt a coberta és considerable. La bateria del mòbil cau en picat així que és molt recomanable portar-la ben carregada així com portar uns guants i un teleobjectiu, ja que per fotografiar-les es veuen una mica lluny. Veiem zodíacs grosses que s’hi acosten més que no pas el vaixell que hem agafat, però les zodíacs no admeten nens a bord.

De tant en tant entrem a dins del vaixell per recuperar una mica de temperatura. A dins i a través dels vidres, per grans que siguin, no es poden fer fotografies, així que anem alternant dins i fora, sobretot les nenes. Això d’estar tota l’estona a coberta a la cacera d’una bona foto és Just for men. 

Abans de tornar a port, remuntem una mica el fiord Saguenay, però continuem veient només belugues i balenes eneanes (d’uns 8 metres de llarg, com el George).

Sortint del creuer agafem un sender que va fins al Cap de l’Islet, des d’on també es poden veure balenes gairebé a la mateixa distància que des del vaixell que hem agafat, especialment a primera i darrera hora del dia tot i que és migdia i està ple de gent mirant.

Aquest sender va paral·lel a la línia de mar, alternant camí, roca i passeres de fusta. El paisatge és molt maco i sobta la vegetació totalment alpina arran de mar.

Ens arribem a buscar el George i ens trobem una recepta (multa) al parabrisa davanter. Hem aparcat l’autocaravana en una zona d’Autos Seulement. Es veu que el George no es pot considerar un “auto gran”... (77$ canadencs que fan mal). Fins ara l’hem aparcada a tot arreu sense problemes... en fi, haurem d’anar més en compte. Ens acostem fins a informació per saber com es pot pagar perquè no diu res i ens indiquen que a la policia o a qualsevol oficina de Correus.

Sortim del poble de Toudossac i resseguint la costa fins arribar al Parc de les Dunes, on dinem dalt d’una duna de sorra de 65 metres d’alçada, als peus de la qual hi ha el mar. Acabats de dinar baixem fins a la platja per la sorra de la duna, uns més embalats que altres. L’aigua està força gelada però s’aguanta. La marea està baixa però ja comença a pujar. Fem fotografies, collim petxines molt llises i grosses i ben valents ens enfilem duna amunt. La Montse pel camí i el Marc i la Queralt s’inventen un Km vertical directament per la màxima pendent. Val a dir que la Montse arriba primer al George xino-xano pel camí que enfila la duna en diagonal i per on tothom passa. No és tant divertit, això si.

D’aquí tornem a informació de Toudossac per preguntar sobre els diferents Ferry que hi ha per creuar cap a la Gaspesie. La noia d’informació diu que no ens pot fer reserva per telèfon, així que amb els tríptics i el wifi ens connectem a les diferents webs per veure horaris, disponibilitats, etc... 

Ens arribem fins a Les Escoumins, el primer port d’on surten Ferrys que ens queda més proper. Pel ferry de les 7 de la tarda no hi ha places però pel de demà al matí a les 7:30 si. Sortir avui o demà ve a ser gairebé el mateix perquè el trajecte és d’una hora i si dormíssim ja a l’altre costat ens posaríem en marxa l’hora que ens hi posarem demà. Reservem per demà al matí (l’altre opció de ferry, surt des de ForestVille. És la que volíem fer però no ens serveix, ja que no accepten autocaravanes majors de 6m). Val a dir que els horaris dels Ferrys no son sempre els mateixos, van variant depenent de les marees.

Aprofitem el que queda de dia per acostar-nos fins al Cap de Bon Désir (Gratuït amb el Discovery Pass). Tanquen a les 6 de la tarda, just arribem uns minuts abans i la noia de la guixeta ens diu molt amablement que tanquen però que podem aparcar uns pocs metres abans de la barrera d’accés i fer la visita pel nostre compte. Val molt la pena. A pocs metres de l’entrada hi ha un bonic far i als seus peus, s’agafa un sender que serpenteja un petit bosquet de densos avets. En uns 300 metres s’arriba al cap. Com era d’esperar Parcs de Canadà hi té plantades un parell de les seves cadires vermelles com ho ha fet en molts indrets d’arreu del país que mereixen una menció especial per les seves vistes i interès natural i paisatgístic.

Calma, silenci, relax total ... i això que no estem pas sols, però aquestes vistes calmen fins les ànimes més esverades. Quina pau. El dia ja s’acaba, el sol està amagant-se i nosaltres ens posem dalt de les roques com hem començat el dia, badant buscant lloms de balenes entre aquest mar immens, la mirada perduda i les ganes d’aturar el temps. En mig del silenci se sent el respirar d’algun cetaci que es deixa veure mentre el sol es pon a l’horitzó. Espectacular !

Marxem cap a l’aparcament del ferry. El senyor que ens ha fet la reserva (de paraula) ens ha dit que hi podíem pernoctar i tenint en compte que cal ser-hi una hora abans i surt aviat, ha sigut un encert de comentari. Quan arribem a l’aparcament encara hi ha el senyor que tot i haver acabat la jornada amb l’arribada del darrer ferry, molt amablement se’n va fins a l’oficina amb cotxe (està al poble) i torna amb la reserva formalitzada.  

Aparcats al moll amb unes vistes fantàstiques passem la nit. Demà matinem i ens espera un bon “tute” de carretera.