Pàgines

divendres, 31 d’agost del 2012

Endinsant-nos als Andes

Avui seguim amb el nostre cotxe de lloguer petit i baixet però que ha donat la talla per una excursió de muntanya! Hem anat al Cajón del Maipo, Andes endins, aprop de la frontera amb Argentina. 

A tant sols 25 km al sud-est de Santiago hi ha la Reserva Natural del Cajón del Maipo, preciós per fer activitats de muntanya. Els caps de setmana diuen que està ben ple, però avui dijous ens el trobem ben tranquil. 

Anem fins a San José de Maipo, que seria una espècie de Sort. Seria el camp base o punt d'atac per endinsar-se a la vall, ja que hi ha la gran majoria d'allotjaments, restaurants, la darrera benzinera de la zona, supermercats, ... abans de practicar rafting, trekking, escalada, esquí o qualsevol de les moltes activitats que s'ofereixen.

Resseguim la vall del riu Volcan, on passats 2 km des del poble de San Gabriel s'acaba l'asfalt. A San Gabriel hi han els pacos (la policia) i cal anar documentat perquè és parada segura donada la proximitat amb la frontera Argentina, així com el control de cadenes pel cotxe en cas de neu (a nosaltres ens han demanat passaports i carnet de conduir).

Per la empolsegada i sotregada pista de terra, més que cotxes ens creuem amb grans camions de terres i és que en tota la vall hi ha importants explotacions d'àrids. La polseguera és important, que no els obliguen a regar els camins o que ?

A mig camí, ens aturem al poblet de El Volcan a 1.400 m d'alçada, originat gràcies a l'activitat minera que va existir en aquesta zona i que actualment s'ha extingit. Encara hi queda algun habitant i fins i tot es poden veure antigues màquines de mineria abandonades pel poble, entre elles una petita vagoneta dins un parc infantil que aprofitem per donar la papilla a la Queralt. 

Continuem vall amunt pel camí principal de terra on al fons de la vall es divisa el volcà San José de 5.856 m d'alçada. Suposem que aquest volcà no està extingit, doncs per tota la vall trobem senyalèctica de "Què fer" en cas d'erupció, així com les "vies d'evacuació". 

Arribem al petit manantial de Baños Morales (1.780 m), poblet creat bàsicament pel turisme de muntanya així com termal. 

Pugem fins al refugi de muntanya Lo Valdés que ofereix unes vistes meravelloses i impressionants del Cajón del Maipo. Aprofitem per dinar allà una reconfortant crema de xampinyons i uns Barros Lucos. Es tracta d'un sandvitx de carn amb formatge calent, el nom del qual ve del president Don Ramon Barros Luco el qual sempre demanava aquest tipus d'entrepà, de tal manera que ha donat lloc a un clàssic al país. 

Acabem de remuntar amb cotxe la vall fins que la neu ens impedeix seguir direcció a les termes Valle de Colina, des d'aquest punt divisem el cerro Marmolejo (6.108 m) i la seva glacera. Pel camí molts altres cims nevats, així com roques de tonalitats diverses, ens fan gaudir del paisatge.

Tot i que no hem tingut un dia esplèndid, hem pogut fer la visita i que avui si podem dir, és molt recomanable, i que segur permet fer excursions a peu més llargues en èpoques més primaverals. 

Més fotos aquí

dimecres, 29 d’agost del 2012

Vinya del Mar, "ciudad de vacaciones"

Avui lloguem un cotxe per anar a visitar Vinya del Mar, ciutat annexa a Valparaíso i de la que qualsevol xilè en parla meravelles i els hi encanta.

Doncs bé, us sona Benidorm o Marina d'Or ? doncs això és Vinya del Mar si li treiem el poc que val la pena, que és la Quinta Vergara i poder el seu Jardí Botànic (no l'hem visitat) .

Només entrar ja ens comencem a ensumar el que serà la "Ciudad Jardín" que ven la guia i que no es tracta de xalets antics amb encant sinó enormes blocs d'apartaments un al costat de l'altre o fins hi tot al davant privant de vistes, sol, aire i llum. En fi, bombolla immobiliaria en el seu màxim exponent.

Comencem la visita per la Quinta Vergara on diuen és el parc més bonic de tot el litoral i potser de Xile. Doncs bé, el llistó torna a estar massa alt i no n'hi ha per tant, tot i que està bé i el passeig és agradable. En mig del parc hi ha el Palau Vergara (1910) d'estil Gòtic Venecià on el seu interior emplaçava el museu de Belles Arts. Ara mateix l'edifici està tancat i amb importants patologies causades per sismes. Sembla que hi ha engegat un projecte d'intervenció i la veritat és que és un edifici que sembla que s'ho val.

A l'altre extrem del parc, l'aberració !!! Es tracta d'un "monumental" amfiteatre on el seu escenari ofereix cada febrer el Festival Internacional de la Cançó. Que no tenien cap altre lloc on emplaçar "això" ?

D'aquí marxem cap al centre on constatem que sembla Lloret de Mar, així que busquem un lloc per dinar que compensi una mica la nostra decepció.

Estem de sort i podríem dir que se'ns ha arreglat el dia amb la nostra tria. Dinem a un italià del centre, el Panzoni. Hi ha cua, per tant bon senyal. És un petit local amb no gaires taules i força atapeïdes, en una d'elles hi ha catalans hi tot ! Bona relació qualitat - preu.

Decidim tornar a Santiago resseguint la costa direcció nord, però els blocs d'apartaments continuen durant tot el Borde Costero. El millor és la mala mar que fa i com trenquen les grans onades contra les roques.

Des d'un mirador de la costa, a part de veure espetegar les grans onades contra la roca, es veu una de les grans dunes que hi ha entre Reñaca i Concon de fins a 120 m d'alçada. Tot i així en una primera ullada ens pensàvem que era un moviment de terres d'un dels molts "monstres" que s'estan construint :D.

Arribem fins a Concón on ens endinsem cap a l'interior per anar a buscar l'autopista directe cap a Santiago i tornar cap a casa.

Resumint.... ciutat prescindible a no ser que un siguis fanàtic d'aquest tipus de ciutat de vacances. Si és així, grans ofertes immobiliaries, oportunitats i pisos piloto us esperen a Vinya del Mar i al seu entorn !   

dimarts, 28 d’agost del 2012

Rematem racons de Santiago

Avui rematem racons de Santiago, és a dir, visitem llocs que de tenir pocs dies prescindiríem d'anar-hi.

Anem a l'Estació Central que a diferència de l'Estació de Mapocho, aquesta està en ús i és l'estació terminal de trens cap al sud. La coberta de la nau central d'andanes és d'estructura metàl·lica i a cada costat hi ha els edificis de l'estació original de 1860 on hi ha unes inmenses galeries comercials de productes Made in China.

Sortim al carrer i ens dirigim cap a la Quinta Normal, un parc públic proper. Pel camí ens trobem amb molts comerços del gremi dels motors i recanvis de cotxes.
Abans d'entrar al Parc Quinta Normal veiem per fora l'antic pavelló on s'exposà la mostra de Xile a la Gran Exposició Universal de París de 1889. Va ser l'any en que París, coincidint amb l'Exposició va innagurar la famosa Torre Eiffel. Consta tot ell d'estructura metàl·lica cargolada i vidre que va permetre desmuntar-se a París i muntar-se de nou on s'emplaça ara a Santiago. Actualment, aquest asombrós i antic pavelló és el Museu Artequin (art).

Aprofitem la Quinta Normal per donar de dinar a la Queralt i passejar una mica per la gran varietat d'arbres que hi ha. És un parc on s'hi emplacen varis museus, tot i que primen més la quantitat sobre la qualitat, pel que decidim no visitar-ne cap.

Com a resum, seria un dia de visites 100% prescindibles, excepte si et sobren hores a Santiago, i vols matar el temps per no aborrir-te. 

dilluns, 27 d’agost del 2012

La Boqueria

Avui per descansar una mica de cotxe fem turisme de proximitat i ens plantegem un dia d'aquests d'anar fent sense presses i de descobrir el que tens a costat de casa, en aquest cas el barri de Vitacura.

És el barri més luxós de Santiago i només cal veure les botigues i restaurants així com els preus que tenen per fer-se'n una idea. En aquest barri hi ha un restaurant que hem trobat per internet i es diu La Boqueria de Barcelona. Tenim curiositat per saber si l'han muntat catalans o sinó, perquè li han posat aquest nom i tastar el tipus de cuina que segons la pàgina web, és catalana!.

Només entrar per la porta del restaurant i demanar taula per dinar, la noia que ens l'obra ja ens detecta l'accent i entre rialles comença la conversa. Efectivament, catalans que fa 8 anys van venir a Xile. Son dos socis amb les seves parelles que varen muntar un restaurant italià a pocs metres d'aquest i fa un any van decidir obrir La Boqueria. Les parets son plenes de fotografies del mercat i la carta sembla ben bé una de qualsevol restaurant català. Mentre decidim, ens porten una mica de pa amb tomàquet!

Dinem molt bé i abans de marxar coneixem a un dels socis i la seva dona, xilena. Ens expliquen com els hi va, els projectes que tenen i ens conviden a que dimecres després de dinar anem a veure el partit del Barça a l'altell del restaurant amb ells.

Per fer baixar una mica el dinar anem al Parc del Bicentenario, un parc molt jove (només cal veure la vegetació acabada de plantar). És un parc molt extens amb espai per a tothom. Els que van a correr i troben extensió sense semàfors. Les families que troben grans zones d'esbarjo (jocs infantils, bancs, grupets fent mitja!,...). També hi ha diferents llacs, un d'ells amb flamencs i ànecs, moltes zones de gespa on corren gossos i descansen amos i solitaris amb ganes de disfrutar d'un bon llibre i una mica de calma.

Des del parc s'observa el Sanhattan i la cordillera encara nevada tot i que les temperatures han remuntat una mica. 

diumenge, 26 d’agost del 2012

Cases de colors i ascensors entre turons

Avui anem a coneixer Valparaíso, ciutat Patrimoni de la Humanitat. És la segona ciutat més gran de Xile i es troba a poc més de 100 km des de Santiago. Té un port la importància del qual és ben antiga. De fet, des de Valparaíso es va començar a fer l'entramat ferroviari cap a Santiago i no a l'inversa.

La topografia de la ciutat la converteix en un seguit de carrers amb escales, que serpentejen o be amb rampes de grans pendents per anar repartint-se al llarg de 45 turons (cerros). Per tal de fer més còmode els desplaçaments dels seus habitants, en les zones més accidentades, es vàren construir 20 ascensors, dels quals 15 continuen encara avui en funcionament (segons les guies n'hi ha 15, nosaltres n'hem trobat algún que altre tancat i en estat força ruinós). El més antic és de 1883 i inicialment funcionaven a vapor (ara ja són eléctrics). Es tracta en la seva gran majoria de funiculars emplaçats en fort pendent, exceptuant-ne un que és totalment vertical, el més modern de tots (1916) i de 80 m d'alçada (60 m dels quals son sota terra). Son petites cabines de fusta sobre guies de ferro i val a dir que creiem que son els originaris. Son les icones de la ciutat i per aquest motiu Valparaíso és declarat Patrimoni de la Humanitat.

L'altre tret característic son les cases de colors. No es tracta d'un barri sinó de tota la ciutat, miris on miris una és lila, l'altra verda, la de'n front blava i la del costat groga. I el més sorprenent és que stotes les façanes son xapes ondulades pintades. És una ciutat molt vella, castigada, amb solera però és alegre, té un encant que captiva. Recorre els carrerons és tot un entretingut descobriment divertit i agradable. De tant en tant un cafè, un restaurant, un taller, una botigueta, una placeta amb artesans, músics o música sonant (en Serrat i en Sabina per cert en una d'elles !).

Moltes de les cases, a més de ser de colors, presenten infinitats de grafitis, alguns senzills i d'altres de més currats, però aquests "murals" formen part també del paissatge de la ciutat.

També veiem com s'estant comprant cases d'estil anglès i les reconverteixen en petits hotelets o restaurants de luxe. Ens dona la sensació que es comencen a moure interessos, que si bé rehabilitaran la ciutat decaiguda, la convertiran també en un negoci exclusiu.

En Marc la nit abans ha estat examinant els mapes i ha dissenyat una ruta pensada per pujar el mínim d'escales, veure el màxim i empenyer eficaçment el cotxet amb la Queralt i tota la bossa d'estris que l'acompanyen i pesen lo seu!. Tot i així, hem fet una mica d'esteps !

A peu fem els cerros Arrayan, Alegre i Concepción en aquest ordre i de manera més o menys circular per tal de recuperar el cotxe, que el deixem aparcat a prop de l'antiga Aduana.

Després ja amb cotxe pugem pel Cerro Miraflores, Carcel, Monjas y Mariposa al costat de la Sebastiana, la residència de Pablo Neruda a Valparaíso, per veure les vistes de la ciutat.

Ens va quedar pendent pujar al Cerro Bellavista, on hi ha el que anomenen "Museo a cielo abierto de Valparaíso", perquè se'ns va fer tard, queda pendent per un altra ocasió.
Un altre tret característic de Valparaíso son els trolebusos, ja que és la única ciutat de Xile que en té. El servei és freqüent però son poc utilitzats. El més antics i encara en circulació, van ser fabricats als Estats Units el 1947. El número 814 està declarat monument nacional ja que és el més antic del món en estat original i encara operatiu. Una autèntica relíquia andante!.
I per acabar el diari d'avui dir que aquí a Valparaíso és on es va fundar el diari El Mercurio, el diari més antic de parla hispana de 1827.

Ciutat molt recomenable per perdre's pels seus carrerons i distrure't amb qualsevol de les persones o activitas que surgeixen per les diferents cantonades. No et deixis la càmara de fotos !!!

dissabte, 25 d’agost del 2012

Menjant Marisc del Pacífic

Dia preciós i amb ganes de conéixer la costa Xilena. Hem quedat per passar el dia amb l'Àlex i la Marga i anar a prendere el famós Marisc Xilé, que tots els seus ciutadants n'estan tant orgullosos. Tot i així, l'excursió es fa esperar, doncs la puntualitat pels matins de l'Àlex no té nom !!! 

Finalment marxem tots cinc (cadascú amb el seu cotxe) direcció Quintay. Un cop deixem l'autopista, la carretera entra en un a zona boscosa molt maca. El darrer tram, fa moltíssima pendent i de cop baixa cap a l'oceà, on finalment accedim al diminut però acollidor poble de Quintay.

El poble pesquer de Quintay és un lloc idílic. Aquest moll de pescadors en forma de ferradura està rodejat d'una platja rocosa i restaurants de marisc. Les nútries de mar i els ocells s'agrupen a la platja on els pescadors descarreguen les captures del dia desde els vaixells. 

Un cop estacionats sota un cartell de "Perill zona de Tsunami", fem un breu passeig i ens instal·lem ja a la terrassa d'un dels varis restaurants que hi ha a peu de sorra. Fem entre tots com un "tapeo" d'alguns dels mariscs autòctons (locos, camarones, machas, jaibas, ...). Bona conversa, bon menjar, una brisa agradable, vistes relexants, ... en resum, un bon àpat.

Junt a la caleta, s'alçen les runes de la Ballanera de Quintay, antiga instal·lació industrial destinada a "treballar" aquests cetassis (la més gran de Xile fins la seva clausura al 1967). Actualment convertida en museu, amb cartells informatius i fotografies que ofereixen informació de les balenes, així de com les caçaven i descarregaven aquí (fins a 1.600 balenes blaves l'any, l'animal més gran del planeta). L'emplaçament d'aquest museu, ofereix unes bones vistes del poble, així com de la costa i el mar, sobretot des de el turó que està coronat per un petit far.

De nou agafem el cotxe i cap a casa, que nosaltres no acabem aquí la jornada, cal fer banyito, sopar i posar a dormir la princeseta de la família. 

divendres, 24 d’agost del 2012

Santiago des de dalt

Avui fa bon dia per pujar al cerro San Cristobal i tenir unes bones vistes de Santiago des d'una posició privilegiada. Per pujar al cerro, a part d'anar-hi amb cotxe o a peu hi ha un funicular que surt del barri de Bellavista. Antigament hi havia un telefèric que està fora de servei i permetia baixar per la vessant contraria, així que ens tocarà anar i tonar pel funicular de Bellavista.

El Barri de Bellavista està al peu del cerro i es un barri bohemi amb petits teatres, galeries d'art, i tallers d'artesania, especialment de Lapislázuli. Es una pedra semipreciosa de color blau que només existeix al món aquí a Xile i a Afganistan.

Al barri hi ha molts restaurants entre els tallers, tots els edificis estan pintats amb colors molt vistosos. De nit la vida és molt activa, hi ha molt carrete (festa). De dia, que és la part que veiem, és tot més tranquil. Les pissarres dels bars tenen posats els combinats nocturns estrella: Terremoto (cubata amb bola de gelat de pinya) i també hi ha la Réplica (que es pren després del Terremoto, es clar!).

Dinem en un italià que recomana la guía abans de pujar cap al cerro. De camí cap a agafar el funicular passem per la plaça Camilo Mori dominada pel castell Lehuedé, una impressionant mansió coneguda popularment com la casa rosa pel color de la façana. Ens la trobem en plena rehabilitació.

Prenem el funicular per pujar al cerro i si la pol·lució ho permet, tindrem les millors vistes de Santiago des dels miradors del Parque Metropolitano conegut com a Cerro San Cristobal. És l'espai verd més gran de la ciutat.

Arribem dalt i només baixar està plè de parades de souvenirs, i dalt del cim un altar des d'on el Papa de Roma va fer una misa el 1984 i una estàtua blanca de 14 m d'alçada de la Immaculada Concepció al capdamunt. Caminant ens arribem a on hi havia l'antic telefèric per veure més tram de ciutat però la calitxa (smog) enterboleix una mica les vistes entre la ciutat i la impressionant Cordillera Andina.

Baixem de nou amb el funicular i tornem al barri per recollir un cotxe de lloguer. Som divendres i demà dissabte hem quedat amb l'Àlex i la Marga (amic del Marc de la carrera) per anar a la costa. Ells ja porten dos anys treballant per aquí a Xile i ens faran de guía.

dijous, 23 d’agost del 2012

Gestions i manifestacions

Comencem el dia fent gestions per obtenir una autorització legal per a que la Montse pugui sortir amb la Queralt del país sense el pare. Per entrar ja calia tot i que allà ens varen dir que no.

Des del consulat d'Espanya comença la gimcama cap al centre, primer al Notari. Aquí van al notari per gairebé tot i n'està ben plè. Ens atenen i al document oficial quan es signa, també cal posar l'empremta dactilar al costat! vaja, que se'n asseguren!. Del notari, anem cap al Ministeri de Justícia, després al d'Afers Exteriors i finalment tornem al consulat. Allà obtenim els darrers segells de les tres còpies que obtenim, una per ara per sortir i les altres duess per tonar a entrar i sortir de nou sense haver de repetir la gimcama. 

Tots els ministeris per sort estan aprop un de l'altre i també aprop de la universitat, on avui els estudiants s'estan manifestant. Nosaltres sense saber-ho ens trobem entre tanquetes de l'exercit, Pacos (policies), estudiants, ... decidim posar el plàstic al cotxet. No plou però estant llençant gasos lacrimogens i tot i que estem intentant sortir el més aviat possible d'aqui, a nosaltres ja ens comença a picar la gola!. A la Queralt, per sort, no se li aprecia cap simptoma i està expectant.

Conseguim anar cap al barri de Lastarria deixant el merder a part. Treiem plàstic i respirem bé tots plegats.

Anem a dinar. Intentem entrar en un restaurant que en Marc ja coneix però és de fumadors i no fa prou bon dia per fer terrassa, així que llastimosament l'hem de descartar!. Anem un parell de portals més endavant on si que és de no fumadors. No és que la gent aquí fumi gaire però si és de fumadors, la llei no permet entrar amb un bebè ...

Abans de prendre el metro visitem el centre cultural Gabriela, un edifici d'un volum important i molt agradable pel que fa als diferents nivells i espais exteriors que és el que visitem. Metro i cap a casa.

Amb la petita les jornades s'acaben abans tot i que aquí a les sis ja és fosc. És hivern. :-(

dimecres, 22 d’agost del 2012

Santiago plovent i amb fred

El dia no acompanya però intentem fer el que teníem previst. Comencem la ruta tapant el cotxet de la Queralt amb un plàstic per a que no se'ns mulli! i tot seguit sortim caminant de casa i passegem pel barri de Las Condes, o "Sanhattan" com li diuen aquí ja que els edificis recorden al Manhattan novayorquí. Grans gratacels de vidre gens convencionals on cada un d'ells té una particularitat ben marcada, com la personalitat de cada banc del carrer d'aquest barri, on diferents artistes locals s'han encarregat de deixar empremta en cadascun d'ells, tractant-los de petites obres d'art que donen vida i alegria a un barri marcat bàsicament per un ambient de treball de ciutat de negocis.

Agafem de nou amb metro fins a on vàrem acabar ahir l'itinerari del centre històric, que és a l'entrada del cerro Santa Lucía. Aquí a Santiago hi ha diferents turons de varies alçades que son els cerros. El més gran i important és el cerro San Cristobal.
El cerro Santa Lucía es molt més petit i tot ell està urbanitzat com un parc. Pel punt que entrem (Avda. Alameda) és ben bé un record a la font de la dama del paraigües del Parc de la Ciutadella de Barcelona (aquí es la plaza de Neptuno). La Queralt bada amb la font d'aigua. Al capdamunt hi ha un petit castell i és que antigament havia sigut un punt de vigilància-defensa.

Baixem per la vessant posterior on hi ha un petit jardí japonés i ens dirigiem cap a l'atractiu  barri de Lastarria. És la zona de moda d'actors i artistes (tot molt bohemi). Hi ha molts cafès i restaurants, botigues d'artesania, i un cinema d'aquests petits i recollits que projecten antics grans clàssics.

Seguim caminant cap a Bellavista creuant el Parque Forestal que va paral·lel al riu Mapocho. És un parc amb solera, d'aquests d'arbres grans i frondosos.

Entrem al barri Bellavista i ens dirigim al pati Bellavista directament perquè se'ns ha fet l'hora de dinar i plou. El pati aglutina restaurants i petites botigues d'artesania (bisuteria i roba bàsicament). 

Com que el dia no acompanya i encara hi ha una mica de jet lag i cansament, anem cap a casa. 

dimarts, 21 d’agost del 2012

Prenent el pols a Santiago

Ens llevem amb un dia gris d'hivern. Potser haurà sigut el cansament però la Queralt s'ha despertat ja de matinada i hem pogut descansar tota la nit! és una campiona!. Dutxes, esmorzars, preparar bossa (papilles, bolquers, aigua, joguines, gorro, bufanda, manteta....) tot és multiplica! motxilla amb càmara de fotos i cap a buscar el metro. 

És la primera vegada que la Queralt puja al metro i ha flipat! I nosaltres també perquè no hi ha ascensors ni escales mecàniques, ideal per portar un cotxet de nens. Per sort, és poc profund i son trams curts! Baixem a l'estació de Puente de Cal y Canto.

Comencem la jornada visitant el Mercat de La Vega Central. No és un mercat turístic sinó dels autòctons. Ens sorpren el tamany de les verdures, semblen transgèniques! però tenen una pinta excel·lent. Comprem Italianos (carbassó), Porrons (porro), Papas (patates), Espanyoles (carxofes) i Franceses (enciam). També veiem No llores, que son les cebes!


El mercat és molt extens i entre les parades hi ha petits restaurants locals molt econòmics. Ens agrada molt i creiem molt recomanable fer-hi una visita! i si es pot, millor a primera hora que sempre hi ha les viandes fresques !!!

Creuem el riu i ens dirigim cap a l'antiga estació de tren de Mapocho. Una nau d'estructura metàl·lica de 218 metres de llargada, que antigament era l'andana dels ferrocarrils provinents de Valparaiso (ciutat de la costa amb un important port marítim). Actualment és el Centro Cultural Mapocho.

S'ha fet l'hora de dinar i entrem al Mercado Central, actualment reconvertit parcialment en restaurants turístics (zona central), tot i que es mantenen les parades de peix i marisc entre aquests. També hi ha restaurants més locals pel perímetre interior, i en un d'ells ens decidim per dinar una sopa de peix. L'edifici en si es tracta d'una estructura metàl·lica, com la gran majoria de mercats de Barcelona.

D'aqui, xino-xano, anem cap a la Plaza de Armas, el centre històric de Santiago. Es on hi ha la catedral metropolitana i els edificis més institucionals, la majoria d'ells actualment reconvertits en museus.

Passegem pels passeigs Ahumada i Huerfanos, que son peatonals i estan plens de centres comercials, cafès i restaurants així com netejabotes, llibreries jurídiques ambulans,i venedors ambulants per a recarregar el mòbil (cel·lular).

Seguim caminant tot buscant l'edifici del Palacio de la Alhambra, segons la guia una joia arquitectòncia inspirada en la de Granada, però realment ens la trobem tancada i en un estat de conservació pèsim i ruinós. Val a dir que Xile és un país altament sísmic i per això hi ha pocs edificis antics, i els que han quedat dempeus molts d'ells mostren patologies considerables en la seva estructura (és el cas del esmentat Palau de l'Alhambra).

Arribem a la plaça de la constitució on hi ha el Palacio de la Moneda, un edifici blanc, enorme, vallat i plè de Pacos (policia). És l'edifici del govern i va ser la residència presidencial fins l'any 1958. És on van matar a Salvador Allende durant el cop d'Estat de l'any 1973.

D'aqui prenem el metro de nou per tornar a casa a fer una mica de "rutina" per la pitufa que s'ha portat molt bé i es mereix un bon bany i un bon bibe de llet i cereals!! 



dilluns, 20 d’agost del 2012

Arriben les nenes !!!

Després de dos mesos i mig treballant al cor dels Andes, avui han arribat les meves nenes per passar un parell de setmanes de vacances tots tres junts. El viatge ja el vam coordinar per a que anessin  acompanyades de'n Néstor (amic de la Uni i company de feina), que les ajuda una mica amb tot plegat. A la tornada s'hauran d'espavilar soletes o amb la inestimable ajuda de les simpàtiques hostesses d'Iberia.
Les recullo a primera hora a l'aeroport, després de les abraçades i petons, sotim a l'exterior, per elles un petit xoc tèrmic, han passat de 35º C a 2º C.  M'han deixat una cadireta i amb el cotxe de l'obra anem cap a casa.

Avui toca passar el dia i el jet-lag tranquilament al pis del barri de Las Condes. 

Aprofitem per allargar el dia i anem a comprar per proveïr una mica la nevera despoblada i el rebost, a part de comprar els voluminosos bolquers per la pitufa. Anem al Costanera Center, un nou centre comercial emplaçat a sota de la torre Costanera (en construcció) que serà amb 300 m d'alçada, l'edifici més alt de sud-america. 

El centre comercial és enorme i la Montse es mor de son així que tocarà tornar-hi tard o d'hora un altre cop perquè avui no l'ha disfrutat :-) 

Aconseguim allargar 3 de les 6 hores de diferència horària amb la Queralt. Aviam si demà allarguem les 3 restants i ja tenim les 6 totals de canvi horari !!!