Cases de colors i ascensors entre turons

Avui anem a coneixer Valparaíso, ciutat Patrimoni de la Humanitat. És la segona ciutat més gran de Xile i es troba a poc més de 100 km des de Santiago. Té un port la importància del qual és ben antiga. De fet, des de Valparaíso es va començar a fer l'entramat ferroviari cap a Santiago i no a l'inversa.

La topografia de la ciutat la converteix en un seguit de carrers amb escales, que serpentejen o be amb rampes de grans pendents per anar repartint-se al llarg de 45 turons (cerros). Per tal de fer més còmode els desplaçaments dels seus habitants, en les zones més accidentades, es vàren construir 20 ascensors, dels quals 15 continuen encara avui en funcionament (segons les guies n'hi ha 15, nosaltres n'hem trobat algún que altre tancat i en estat força ruinós). El més antic és de 1883 i inicialment funcionaven a vapor (ara ja són eléctrics). Es tracta en la seva gran majoria de funiculars emplaçats en fort pendent, exceptuant-ne un que és totalment vertical, el més modern de tots (1916) i de 80 m d'alçada (60 m dels quals son sota terra). Son petites cabines de fusta sobre guies de ferro i val a dir que creiem que son els originaris. Son les icones de la ciutat i per aquest motiu Valparaíso és declarat Patrimoni de la Humanitat.

L'altre tret característic son les cases de colors. No es tracta d'un barri sinó de tota la ciutat, miris on miris una és lila, l'altra verda, la de'n front blava i la del costat groga. I el més sorprenent és que stotes les façanes son xapes ondulades pintades. És una ciutat molt vella, castigada, amb solera però és alegre, té un encant que captiva. Recorre els carrerons és tot un entretingut descobriment divertit i agradable. De tant en tant un cafè, un restaurant, un taller, una botigueta, una placeta amb artesans, músics o música sonant (en Serrat i en Sabina per cert en una d'elles !).

Moltes de les cases, a més de ser de colors, presenten infinitats de grafitis, alguns senzills i d'altres de més currats, però aquests "murals" formen part també del paissatge de la ciutat.

També veiem com s'estant comprant cases d'estil anglès i les reconverteixen en petits hotelets o restaurants de luxe. Ens dona la sensació que es comencen a moure interessos, que si bé rehabilitaran la ciutat decaiguda, la convertiran també en un negoci exclusiu.

En Marc la nit abans ha estat examinant els mapes i ha dissenyat una ruta pensada per pujar el mínim d'escales, veure el màxim i empenyer eficaçment el cotxet amb la Queralt i tota la bossa d'estris que l'acompanyen i pesen lo seu!. Tot i així, hem fet una mica d'esteps !

A peu fem els cerros Arrayan, Alegre i Concepción en aquest ordre i de manera més o menys circular per tal de recuperar el cotxe, que el deixem aparcat a prop de l'antiga Aduana.

Després ja amb cotxe pugem pel Cerro Miraflores, Carcel, Monjas y Mariposa al costat de la Sebastiana, la residència de Pablo Neruda a Valparaíso, per veure les vistes de la ciutat.

Ens va quedar pendent pujar al Cerro Bellavista, on hi ha el que anomenen "Museo a cielo abierto de Valparaíso", perquè se'ns va fer tard, queda pendent per un altra ocasió.

Un altre tret característic de Valparaíso son els trolebusos, ja que és la única ciutat de Xile que en té. El servei és freqüent però son poc utilitzats. El més antics i encara en circulació, van ser fabricats als Estats Units el 1947. El número 814 està declarat monument nacional ja que és el més antic del món en estat original i encara operatiu. Una autèntica relíquia andante!.

I per acabar el diari d'avui dir que aquí a Valparaíso és on es va fundar el diari El Mercurio, el diari més antic de parla hispana de 1827.

Ciutat molt recomenable per perdre's pels seus carrerons i distrure't amb qualsevol de les persones o activitas que surgeixen per les diferents cantonades. No et deixis la càmara de fotos !!!