Cap d'any a Oman

Tot esperant que s'assequin les tendes i abans d'esmorzar, anem a caminar i a endinsar-nos pel barranc que tenim davant del campament (snake gorge). Aprofitem les aigües d'aquest torrent per rentar-nos la cara. Les parets són altíssimes i ens hi endinsem tots cinc una estona fins a trobar aigua. En Lluis i en Marc tenen unes ganes boges de fer el barranc, i marxen una estona sols, però tornen ben aviat, doncs no disposen del material necessari per continuar endavant i un salt alt amb aigua que podrien saltar però del que no podrien recular els frena. Mentrestant la resta de l'expedició fa fotos i en Xavi es posa a pintar amb un guix una immensa roca allisada per l'erosió. Sempre deixant empremta ell.

Tornem al campament, esmorzem, desmuntem tendes, posem la reductora al 4x4 i amunt ! seguim remuntant el wadi. La pista està força transitada de pic-ups de gent local que transporten persones, bestiar i productes agrícoles. Finalment arribem al poblat de Bilad Sayt, que ens apareix de cop i volta al fons de la vall. El poblat es troba recollit al peu de la magnífica serralada de Jebel Akhdar, i envoltat d'un gran palmerar i camps conreats. Un poblat amb cases de fang envoltat d'un autèntic oasi, senzillament meravellós.

Passegem pels carrerons del poble, observem la gent que entra i surt de la mesquita, ens enfilem a la fortificació que hi ha al punt més elevat, creuem els camps i el palmerar tot fixant-nos amb l'antic però efectiu sistema de regadiu que utilitzen, simplement ens deixem transportar a un altre època. En Xavi està meravellat i amb ganes de quedar-se a viure allà una temporada.

De nou al 4x4 per afrontar les darreres fortes rampes que ens portaran al capdamunt de la serra. Mirant-la de lluny no sabem per on s'enfila, però sembla mentida com poc a poc i revolt rera revolt arribem al coll que ens creua a l'altre vessant. Les vistes són increïbles al arribar dalt, però sobretot ens emportem una sorpresa al veure la quantitat de cotxes i turisme local que hi ha observant la vista. Tot i que el nostre nou llibre de 4x4 no ho diu, per l'altre banda acaben d'asfaltar la pista que puja al coll, permetent accedir-hi tot tipus de vehicles. Encara que ens sap greu, ja ens està be, doncs podem baixar una mica més ràpid del previst i visitar un altre zona.

Decidim anar al Jabal Shams (muntanyes de la lluna), un mirador (Falcon's view) que es troba a gairebé 3.000 m d'alçada amb uns penya-segats als teus peus de gairebé 1.000 m de caiguda lliure i des d'on s'observa una vista increïble del que anomenen "El Gran Canó d'Oman" (Wadi Nakhr Gorge). Tot i que gairebé tot el recorregut per arribar al mirador està asfaltat, ens cal posar en algun punt la reductora per pujar, doncs el pendent de la via a vegades és brutal. Un cop dalt gaudim de les vistes i aprofitem per dinar, moment en que llegim a la guia que just al peu d'aquests espadats que acabem de visitar hi ha un poblet habitat i clar ... no ens en podem estar sense anar-hi.

El Wadi Ghúl ens portarà fins el poblet per un congost fins arribar ben be al peu del canó que érem abans. Aquí hi viu una única família que ens convida a prendre dàtils i ens ensenya el poble. Les vistes des de sota són molt diferents i també força interessants, sobretot si les mires amb els ulls d'escalador de'n Lluís, que se li cau la baba.

De tornada ja se'ns fa fosc i busquem un hostal a la població de Bahla, però no el localitzem. Finalment decidim anar a passar la nit de cap d'any a Nizwa (antiga capital d'Oman), però tot i lo important de la ciutat, trobem tots els hotels plens. Finalment, després de preguntar molt, el propietari d'un petit hostal ens diu que disposa d'uns bungalows a 14 km de Nizwa. Ens els ensenya i n'agafem un per tots 5, doncs no hi ha res mes i necessitem una dutxa urgent.

Un cop nets, decidim anar a sopar a la ciutat i celebrar allà el canvi d'any, però clar, aquí això no es celebra i ho trobem absolutament tot tancat. Finalment acabem sopant al restaurant d'un hotel que a les 23:45 h ens diu que ja tanca. El convencem perquè ens deixi quedar fins les 12h i poder fer el nostre peculiar fi d'any. Com que no hi ha campanades per la tele ni a les mesquites del país, ens toca inventar-les, per tant les gravem en un telèfon mòbil fent sonar una copa amb cops de cullereta i ho posem d'alarma perquè es reprodueixi a les dotze. Com que no tenim raïm, traspassarem l'any amb grills de mandarina. Quan sona el mòbil, ens descollonem, riem, i intentem engolir els grills de mandarina. BON ANY 2010 !!!

4x4 a tope !!!

Després d'esmorzar a l'hostal, anem a visitar el poble de Ar Rustaq, poblat situat al peu de les muntanyes de Jebel on les aigües dels seus Wadis nodreixen la vall del poble.

Anem al casc antic de Ar Rustaq on visitem una de les fortificacions més antigues del país. Aquesta esta construïda amb fang, te tres nivells diferents i quatre torres, que fan una delícia als amants de l'arquitectura, doncs se'ns permet anar per qualsevol racó i el podem recórrer tot. Des de les parts altes, les vistes dels palmerars del poble amb les grans muntanyes al fons son fantàstiques. Ens ha agradat molt.

Feta la visita, ens arribem a un poblat proper (Awabi) per endinsar-nos a través del Wadi Bani Kharous al cor de les muntanyes de Jebel Akhdar. Les roques que les formen són molt interessants geològicament, es tracta d'escorça oceànica emergida en superfície (ofiolites). Aquí anem a veure, a part del paisatge, si trobem unes pintures fetes a les roques de 1500 anys d'antiguitat. L'únic que trobem no sembla que sigui tant antic, per tant seguim la ruta prevista sense perdre més temps.

Per recórrer les muntanyes de Jebel Akhdar agafem el Wadi Sahtan, un autèntic engorjat de roca que en porta fins el poblat de Fashah, un oasis de palmeres i cases on s'obre la muntanya i una ampla vall ens permet veure la magnitud d'aquesta serralada. Gràcies al llibre de off-road i a les fotografies aèries adjuntes (enlloc de mapes), ens serveix per orientar-nos i endinsar-nos cap a un poblet que es troba al peu dels cims més elevats d'aquesta àrida muntanya de 3.048 m. La pista s'empina moltíssim, tant que ens veiem obligats a posar la reductora del 4x4. Ràpidament guanyem alçada i disfrutem del paisatge i del recorregut. Els penya-segats que ens envolten són espectaculars i altíssims. Després d'una llarga estona de cotxe arribem al poble, fi del recorregut, que com que el camí no te sortida, hem de recular un troç. En el punt més elevat del recorregut de tornada, ens aturem per fer un pic-nic per gaudir d'unes vistes esplèndides.

De nou a Fashah, ens aventurem a creuar una nova serralada amb l'ajuda de les ortofotos del llibre. Tot i equivocar-nos un parell de cops, aconseguim creuar de Wadi i entrar al Wadi Bani Auf, l'únic a través del qual es possible creuar la serralada de nord a sud amb 4x4 per complet, i on es troba el poblat habitat més elevat d'Oman, Bilad Sayt.

Tot remuntant el torrent, ens creuem amb un petit barranc (small snake gorge), on en Lluís, l'Edu i em Marc marxen a "descubrir-lo" i acaben banyant-se en una dels seus pous d'aigües cristal·lines. Mentrestant la Montse i en Xavi s'ajeuen a una de les grans roques erosionades d'aquest torrent per descansar del traqueteig del cotxe.

De nou la pista comença a necessitar de la reductora. Es fa fosc i decidim buscar un lloc on acampar (el llibre n'indica un). Quan hi arribem trobem una família que també ha acampat, són uns holandesos simpàtics amb els que xerrem una estona. Nosaltres muntem les tendes una mica més enllà per estar sols. En Xavi està nerviós i emocionat, alhora que flipant del lloc passarem la nit, per ell això d'acampar a l'aire lliure és una novetat. Tot i que no fa fred, fa falta una foguera quan s'acampa, per tant, mentre uns preparen el sopar, la resta anem a buscar llenya.

Sopem al voltant del foc i fem una "sobretaula" tot menjant festucs. Retirada al llit que demà el dia serà dur. Tot i així en Xavi i en Marc es queden una estona més contemplant la lluna plena que ens il·lumina, moment en que en Xavi aprofita per pintar a la "llum de lluna" i en Marc prova de fer fotos nocturnes. Tots dos quedem content del resultat de les nostres "obres d'art".

Muscat

Ens llevem d'hora, la intenció és recollir el cotxe i començar el viatge el més aviat possible.

Esmorzem a l'hotel i en Marc i en Lluís marxen a buscar el cotxe, però no és tant ràpid com ens imaginem. Tot i tenir reservat un 4x4 per avui a primera hora ens diuen que no tenen cap vehicle. Més tard ens ofereixen un cotxe normal fins a a les set de la tarda que és quan potser podríem recollir el 4x4. Després de discutir una bona estona, ens ofereixen un 4x4 més petit del demanat. Això és desesperant, però seguim insistint i cap allà a la 1 del migdia aconseguim el 4x4 gran que havíem reservat, un Toyota Land Cruiser Prado (ja ens ho havien dit que era difícil aconseguir cotxes de lloguer aquí, però no ens pensàvem que tant !!!).

Tot esperant que ens fessin els papers pel cotxe de lloguer, a una llibreria propera, tot xafardejant descobrim un interessant llibre amb rutes de 4x4 per Oman, que comprem per completar la guia Bradt que portem (antiga i no massa bona).

Mentrestant a l'hotel, l'Eduard en Xavi i la Montse estem arreglant el món amb una conversa intensa a l'habitació. Arriben en Lluís i en Marc i ja el grup sencer carreguem maletes i apali, a descobrir el Sultanat.

Primera visita, la gran mesquita. La qual després de passejar una mica pel jardí no vam poder entrar perquè estava tancada als no musulmans. Tot i així des de l'exterior, apreciem la seva gran cúpula i els alts minarets. És la tercera mesquita més gran del món i francament ens agrada i ens quedem amb les ganes de visitar-la per dins (pels no musulmans només es visita de 8 a 10 del matí, si no haguéssim estat tanta estona llogant el cotxe !!!!).

Anem cap a la zona de la Corniche de Muscat, a la badia de Mutrah. Un agradable passeig marítim amb cases blanques antigues amb ornaments, les mesquites amb els seus minarets i el soc (zoko).

Ens arribem fins a un extrem de la badia per visitar el poble antic de Muscat on hi ha el palau del Sultà d'Oman. Un edifici molt kitch, Al Alam Palace, sembla tret dels dibuixos de l'Arale!. Està rodejat per dues fortificacions antigues molt integrades al paisatge i emplaçades estratègicament dalt de les penyes d'ambdós costats de la badia per contrarestar els antics atacs marítims.

Anem a dinar en un xiringuito de la Corniche, amb terrassa. Les llaunes de Coca-Cola estan escrites en àrab i són com les d'abans, l'anella s'arrenca! quins records. Aquí es llegeix de dreta a esquerra i s'escriu també així, clar.

Ja tips entrem a passejar pel soc, un laberint de passadissos plens de botigues agrupades per gremis: espècies, perfums, roba i or principalment. Tot són botigues per la gent del país (hi ha poc turisme encara clar !!!). Ens criden l'atenció les botigues de roba que són mono temàtiques, o be tenen vestits de color negre per les dones o be vestits blancs pels homes. Al soc de l'or, a les joieries veiem dones provant-se joies sota el vel negre que els tapa la cara. És curiós comprar un complement que no es pot lluir en públic. Tot i així es posen el mirall per sota del vel per veure si els queda be el que s'estan comprant. :D

D'aquí ja marxem direcció cap a la serralada de Jabal al Akhdar. Prèviament parem en un super per comprar provisions perquè estarem un parell de dies per la muntanya i cal estar preparats.

Agafem carretera fins a Ar Rustaq on passarem la nit en un hostal local que ens han indicat uns homes que hem trobat asseguts a en una plaça. La gent és molt amable i simpàtica, i gairebé tots parlen anglès. Ens sentim ben acollits i benvinguts.

Sopem de nou en un xiringuito amb terrassa i tastem per primer cop els fantàstics batuts de fruita i/o vegetals. L'Edu "triunfa" amb el de pastanaga i en Lluís ha de fer esforços per xuclar el d'alvocat.

L'hostal estava ple, només els quedava una habitació tipus apartament i ens hi instal·lem tots cinc, des d'on preparem la ruta de l'endemà amb el nou llibre Oman Off-Road.

Cap al Pròxim Orient

Aprofitant el calendari laboral per les vacances de Nadal, ens decidim a fer un viatge ideal per aquestes dates en quan a clima. Marxem al Sultanat d'Oman.

Aquesta vegada però no marxem sols, ens hi acompanyen tres amics, en Lluís, en Xavier i l'Eduard qui s'ha apuntat a darrera hora.

Volem via Madrid, como no. L'avió surt amb més d'una hora de retràs des de Barcelona i a Madrid hem de recollir la bossa, canviar de terminal i facturar de nou. No ens esperen, son bitllets independents. Vueling ens fa patir, esperem arribar a temps. Quin neguit!

Les maletes surten ràpid i el bus de connexió també però arribem just cinc minuts abans de tancar el vol. Uff!!.

Cal enrecordar-se de portar al damunt la targeta de crèdit amb la que s'ha fet la prereserva per internet perquè sinó...et pots quedar a terra, com gairebé li passa a l'Eduard. Finalment ens salva internet gràcies al i-phone de'n lluís i tots cinc embarquem cap a Muscat (Oman) via Doha (Qatar).

Arribem a les 3 de la matinada a Muscat, hora local. Tramitem els visats corresponents (12 € cadascun) i marxem a l'hotel que teníem reservat per internet. Vam demanar a la reserva que ens vinguessin a buscar a l'aeroport, i al sortir a la terminal, ens trobem un paio amb un cartell amb el nom d'en Xavi i en Marc, fantàstic ens han vingut a buscar a l'aeroport a aquestes hores!! i en dos cotxes perquè clar, som cinc.

Dormim ben plans.

Envoltats de mar

Quina calma! Sembla Àfrica això, aquí es viu amb un relaxament al qual no hi estem acostumats!. Potser serà el dia de diari més curt perquè estem una mica improductius: dormir-llegir-banyar-nos-...... hem anat a fer-nos un massatge, al encarregar-lo li hem dit si podien donar-nos la mateixa hora i el que han fet és posar-nos en una mateixa sala!, mentre a en Marc li feien un massatge a mi em pensava que em farien un peeling però m’han embadurnat amb una crema i m’han tapat amb tovalloles!. Tot i que sempre és un gust que a un el magregin de dalt a baix, no és un dels millors massatges que ens hem fet per aquests móns, els de Tailàndia segueixen estant en els nostres millors records.

A última hora de la tarda (les 5h....) hem agafat un caiac doble i hem navegat fins al reef o barrera de corall, aprofitant que baixa el vent i l’aigua està més quieta i es pot aprofitar la gran transparència per veure molt bé el fons.

El contacte entre mar obert i el reef sempre genera una onada gran, el reef fa de dic. Així que ho hem aprofitat per agafar velocitat amb el caiac com si féssim surf. Un cop cansats hem parat a mig del mar per veure la posta de sol i immortalitzar aquest moment per la resta de l’any fins les properes vacances.

Que lluny quedarà tot això la setmana que ve des de la feina....!!! no volem ni pensar-hi!.

Tokoriki Island

Després d’esmorzar a l’hotel ens recull un autocar per portar-nos a la “terminal” dels ferris. Arribem i l’ambient és una mica caòtic, molta gent, moltes destinacions, moltes maletes,...fins aquí, lo típic d’una terminal però que no deixa de ser un xiringuito de bambú allà al mig coordinant gent a un catamarà o altre.

Pel camí, mapa de la guia en mà, intentem anar quadrant per on passem i quines illes anem deixant a dreta i esquerra. N’hi ha tantes que costa una mica. Tot son illots verds amb una franja groguenca fina a la base, més o menys gran.

Per sort, ens han endreçat de manera que tot i que Tokoriki és l’illa de més al nord del grup de Mamanucas, som la segona parada del ferri. Baixem per passar a una barca que ens portarà fins a la sorra. I ja som al resort!.

A la sorra ens esperen cantant i tocant l’ukelele! I a la recepció amb un parell de copes grans de suc de fruita guarnit amb coco i una flor!.

Ens ensenyen el resort, i cap a l’habitació. Estem arran de mar, en el que diuen "honeymoon rooms" tot i que no estiguem de lluna de mel, és un "kit kat Loreal" en plan “porque yo lo valgo”. Habitació enorme amb banyera rodona al mig, tot ben guarnit amb flors per tot arreu i només escoltant les onades del mar.

Només hi estarem tres dies. L’illa de Tokoriki és molt petita, es pot fer la volta en vint minuts perquè us en feu una idea. I en Marc està inspeccionant el perímetre del resort per saber on és la porta! Això no és “Perdidos”!!

Després de dinar anem a fer una sortida de snorkel per la barrera de corall. Fa molt vent i hi ha onades i em marejo com una sopa! (montse). El Marc està com un peix a l’aigua, ningú ho diria. Es veuen molts peixos i de molts colors, entre ells el Nemo o peix pallasso. També tipus zebra, blaus, grocs, taronges, fluorescents així com esponges i coralls. Vaja lo que un s’imagina però en viu i en directe. Ens donen pa per donar-li’s de menjar i així s’acosten per tot el voltant.

Que lluny queda Hong Kong i l’illa del sud, això fa desconnectar fins hi tot de les pròpies vacances!.

A la típica paret de rellotges amb l’hora d’arreu del món, el rellotge d’aquí no té ni agulles!

La llàstima és que no tenim fotos dels peixos perquè la càmera no és submergible!.

Al tornar a l’habitació, se’n va la llum, al veure que no torna i la resta tenen llum avisem a recepció i ens canvien d’habitació. Perfecte! Tot net i endreçat de nou!.

El que per nosaltres seria mitja tarda (aquí es fa fosc molt aviat, entre les sis i quarts de set de la tarda!), observem la posta de sol, de nou amb música en viva i cants de fons.

Sopem al restaurant de parelles, n’hi ha dos, un per famílies amb nens i el de parelles. Això està molt ben muntat. I per suposat no es pot fumar enlloc!.

Ens adormim en una nit d’un cel impressionant ple d’estrelles i amb el so del vaivé de les onades de fons.

PD: Eva no te pierdas mi foto en la bañera !!! Dale aqui y dile a Manolo que esto no esta tan lejos, solo a unas 24 h de casa. Una escapadita y el dia siguiente de nuevo con las niñas !!!

Més fotos paradisíaques a picassa. Clica aquí.

“Bula” Nadi

Madrugón per agafar l’avió, tràmits de sortida, etc... fins que arribem a les idíl·liques illes de Fiji. Arribem a l’illa més gran, Viti Levu, la capital és Nadi. Fiji té 322 illes, i més de 500 illots.

Aquí passarem tot el dia d’avui fins demà que marxem cap a Tokoriky, l’illa de més al nord del grup de Mamanuca Islands.

Només arribar tothom et mira, et somriu i et diu...Bula! que vol dir hola!.

Només sortir hi ha una furgona de l’hotel que tenim agafat que ens recull a nosaltres sense tenir-ho contractat, genial. Fem el check-inn, reservem ja el ferry d’anar i tornar a les illes i decidim anar cap al centre de Nadi amb un taxista que no calla. Això de dir que ets de Barcelona ja et treuen el futbol com a tema principal!.

El país és econòmic respecte a nosaltres i NZ, els edificis son més aviat senzills. La capital son cases concentrades a banda i banda d’un carrer envoltades de camps de sucre a la perifèria. Tot el carrer principal son botigues tant pel turista com per als autòctons així com restaurants i cafès.

Ens sorprèn la gran quantitat d’indis que hi ha i llegim a la guia que son la meitat de tota la població. Per lo que les botigues tenen un aire asiàtic tant en la roba com en tota la resta (incens, elefants,....). Curiós.

Ens esperàvem un gran sol i està ennuvolat. L’aire però és calent, tenim 26 graus! Quin canvi!. Hem tingut que rescatar de sota els plumons i jerseis el pantaló curt i les samarretes! I a les illes esperem posar-nos les ulleres de sol tot el dia i la crema solar!.

Després de dinar hem tornat a l’hotel per descansar a la piscina ja que avui hem matinat i no tenim ganes d’explorar gaire. Demà matinem de nou per agafar el ferry cap a Tokoriky, així que sopem a l’hotel mateix en una acollidora terrassa amb torxes enceses! Aquest ambient no és el de l’autocaravana!

Darrer dia de NZ a Auckland

Ha anat plovent tota la nit i ens llevem d’hora per anar a buscar en Dani i l’Ester a l’aeroport. Però les preses mai son bones i al voler sortir de la parcel·la de gespa....sshhsshhh encallada pel fang!. Allò no traccionava i cada vegada s’enfonsava més. Les marxes automàtiques en aquests casos no van gens bé i empenyer el trolebus un esforç inútil. Així que es van juntar les forces amb l’enginy i varem col·locar unes pedres davant la roda i al darrera i finalment va sortir. Anàvem tard i per postres, trànsit. Amb aquesta no hi havíem pensat, Ackland no és la capital però com si ho fos. Hi viu la gran majoria del país, 1,2 milions d’habitants.

Finalment arribem a l’aeroport i ens trobem. Fem un petit curs accelerat del funcionament bàsic de l’autocaravana, sobretot tema aigües negres, grises, buidatges, corrent, etc.... i anem a tornar l’autocaravana. No ens posen cap problema tot i el nyanyo que li varem fer. Hem amortitzat l’assegurança a tot risc!.

Pugem ja tots al super cotxàs que han llogat els de Mataró, anem al darrera i arran de terra comparat a l’alçada a la que estàvem acostumats fins ara, similar a un camió.

Ens arribem fins al centre d’Auckland per visitar-lo. Veiem el sky tower amb la corresponent atracció de saltar els 192m. Estant sonats!, evidentment ni que ens paguessin ens hi tirem! Per molt que insisteix l’Ester, ni de conya.

Comença a ploure i està molt tapat, de manera que desistim pujar a la torre per no veure res i fer fotos a vidres mullats.

Prenem el carrer principal, Queen’s Street, i tot mirant botiguetes ens arribem fins a baix al port on dinem molt bé. Ja ben tiparrons, decidim veure el skyline d’Auckland, i quina millor manera que des del mar en plena ciutat de les veles.

Per tant, agafem el ferry que va a Devonport, i de pas el visitem. És molt residencial ple de casetes d’estil victorìà. Pugem fins dalt un turó per tindre millors vistes. Per aquest costat està més obert el cel, ha començat a ventar i es veuen velers navegant a gran velocitat, n’hi ha més de 140.000 amarrats a port!.

Tornem a Auckland i tot passejant, una trobada del tot inesperada, un amic de la carrera de’n Marc, d’aquests que fa molts anys que no veus. Impressionant, increïble, a l’altra punta del món es troben els dos Marcs, el Giralt amb el Canals.

Faltava la càmera de tele i el ram de flors, com si estigués preparat!.

Fetes les presentacions, seguim tots cinc passejant fins que es fa fosc i anem a prendre quelcom. En Marc Giralt, ens explica que acaba de començar un any sabàtic, acaba d’arribar a Auckland i s’hi estarà tres mesos, en principi, perquè creiem que li agradarà tant que potser no en marxa. Li desitgem tota la sort i esperem seguir-lo, al menys per correu electrònic. A veure si s’anima a fer un blog per anar-lo seguint des de l’estrès de la feina a Barcelona. I si es vol quedar aquí, segur que el vindrem a veure!

Ens acomiadem i marxem cap a l’hotel tots quatre, allà també ens acomiadem de’n Dani i l’Ester que estoicament han aguantat tot el dia el jet lag però ja porten una estoneta fent cops de cap. Els hi desitgem també molt bon viatge!. Nosaltres a les cinc de la matinada marxem ja cap a l’aeroport per anar cap a Fiji a fer vacances de veritat. De l’hamaca a la platja i a la inversa.

La península de Coromandel

De Wahihi marxem cap a Pareroa, passant per la carretera 2. Els vint i pocs quilòmetres entre ambdós pobles passen per un congost on en paral·lel discorre l’antiga via de tren, ara convertida en el que en diem un camí verd. Molt bonic.

Passat Pareroa prenem direcció nord cap a Thames i Ciutat de Coromandel, per una carretera que ens recorda a la penínula d’Otago, carretera estreta i enganxada al mar, sense voral ni biona ni res, però ara amb trànsit de camions articulats amb remolc, busos i demés.

El primer que fem arribats a Coromandel és reservar el Driving Creek Railway, un trenet que va construir durant 27 anys un famós ceramista, Barry Brickell, el qual durant una hora circula pendent amunt passant per quatre ponts de cavallet, dues espirals, un pont de doble sentit (passes per sota i per dalt) i dos túnels. Per anar salvant el pendent va fent zigazagues i canviant les agulles. Tot molt casolà i interessant de veure i gaudir. Com no, a banda i banda del circuit hi ha falgueres i vegetació espessa (hi va replantar més de 17.000 arbres autòctons), també es va veient treballs kitch de ceràmica i talussos amb ampolles buides de vidre i és que a part de ceramista també en menor part treballava el vidre. Poca gent trobaríem al món que invertís 27 anys de la seva vida a fer coses com aquesta!.

Per dinar, no ens podem aguantar de degustar de nou musclos verds. Aquesta vegada amb una crema i també al vapor. Per postres un batut pel camí, marxem cap a la costa est de la península creuant per l’antiga carretera 309 (sense asfaltar) el Coromandel Forest Park. Dir-vos que anem amb un caravanote i que aquí lo del desmunt i terraplè no ho coneixen i tracen tal qual ho permet el terreny, ni túnels, ni viaductes ni res de res, només puja i baixa constant i pronunciadament.

Pel camí dues paradetes, una per veure les cascades de Waiau (10 m) i l’arboleda de kauris, que son uns arbres antics amb un tronc amb perímetres de fins a 6m. El passeig passa per un preciós tram de bosc i que quan veus els majestuosos i gegants arbres de més de 600 anys (Kauris), t’imagines com era el bosc de la península fa anys, doncs molts d’ells van ser tallats i actualment en queden poquets.

Arribem a Haihei per veure la bonica Cathedral Cove, una gran roca amb un arc gegant de pedra calcària i una dutxa natural en cascada. Això ens ha suposat una caminada també de puja i baixa de 45 minuts anar i 45 més tornar i no els 25 que explica la guia!!.

També pel camí ens vàrem arribar a la Gemstone bay, d’on surt una ruta de snorkel considerada la millor de Nova Zelanda, però no portàvem l’equip i la temperatura tampoc hi convidava.

Després de la caminada varem anar cap a les Hot Water Beach. Una platja de sorra davant d’un aflorament rocós d’on sorgeix aigua calenta per sota de la superfície, només cal cavar un forat i voilà! Ja tens un spa personalitzat!. Com que era tard, la marea estava pujant i no teníem pala, tot i provar amb les mans no varem poder fer-nos una petita piscineta! Així que important controlar horari marea baixa si es vol assegurar el tret!.

No ens entretenim més i prenem la carretera, ara si que la més ràpida, cap a Auckland on farem la darrera nit d’autocaravana i penúltima al país.

Demà al matí toca matinar per quedar amb en Dani i l’Ester, uns amics del viatge d’Uganda i Rwanda de l’any passat, que arriben per començar les seves vacances i hem quedat per veure’ns i traspassar tota la informació possible. Així que busquem camping el més a prop de l’aeroport, però només n’hi ha un i està ple. Això no és l’autovia de Castelldefels al costat de l’aeroport el Prat....

L’altre camping està al nord de la ciutat i si no està ple ens tocarà demà al matí matinar més i creuar-ho tot, quin remei. Està lliure, uff. Fem maletes per avançar feina i a dormir, com no, cau un ruixat que ajuda a conciliar el son!.

Ous podrits a Rotorua i voltants

Ens llevem a Taupo i exceptuant la primera visita a les Huka Falls, tota la resta ha estat monotemàtica, zones geotermals una darrera l’altre.

Les Huka Falls, son uns salts d’aigua de molt caudal, força impressionant, i color més aviat blau turquesa que passen per un tram de congost des d’on en surten diverses caminades. Nosaltres tant sols hem reseguit a peu el tram del congost, teníem pressa per ser a les 10: 15 a.m. a Wai-O-Tapu, que és l’hora aproximada en que entra en erupció el gèiser Lady Knox, el qual s’eleva fins als 21m d’alçada i es manté encès amb menys potència durant l’hora següent. Només passa això una vegada al dia i a la mateixa hora, és el cicle d’aquest gèiser, així que tot i essent diumenge, no ha descansat.

En la mateixa zona de Wai-O-Tapu, que vol dir “aigua sagrada”, es visita una zona coberta per cràters ensorrats, piscines d’aigua i fang fred o bullint i fumaroles de vapor.

En tot el recorregut, d’uns 120 minuts, es passen per 25 punts singulars, força a prop entre ells i ben diferents. Es veuen molts cràters, de fins a 20m de diàmetre i 12m de profunditat, els quals tenen manantials d’aigua bullint, així com dipòsits de sofre formats pels vapor que desprenen. L’àrea és singular per la gran quantitat de colors que s’hi observen segons els elements químics que hi predominen:

Groc ...................... Antimoni

Vermell/Marró ......... Sílice

Taronja ................ Sofre

Negre ................... Arsènic

Blanc .................... Manganès

Morat .................. Òxid de ferro

Verd .................... Sofre i carbó

Ep, atenció, no estan endreçats, és un joc! A veure si trobeu la relació correcte entre el color i l’element químic. Premio seguro, siempre toca sino un pito una pelota!. Vinga va, adjunteu un comentari en aquest capítol del blog i mostreu els vostres rovellats coneixements de química!.

Sortim rebentats, sobre tot la Montse, aquests bafs no deuen ser gaire bons... i anem cap a Orakei Korako, una altra àrea que segons la L.P. és la millor zona termal que queda a Nova Zelanda i una de les millors del món. Per anar-hi hem travessat el Hidden Valley, el qual és preciós, igualet a “La Comarca” del Senyor dels Anells!.

L’accés a l’Orakei Korako és per aigua, cal prendre una barca en un costat de la riba i creuar, a mesura que et desplaces a través del protegit llac Ohakuri la terrassa de sílice sembla augmentar de mida, aquí comença la ruta, a la terrassa més gran de N.Z. amb gruixos entre 20mm i 20m!. Es ressegueix aquesta terrassa per diferents tallats i salts d’aigua, destacant una gran piscina de color blau i la Ruatapu Cave, una de les dues úniques coves geotèrmiques del món. La cova té una piscina d’aigua verda i té la peculiaritat de netejar joies.

Tot plegat envoltat d’un bosc de falgueres gegants de les quals algunes el revers de la fulla és platejada, i aquestes, les platejades, son l’emblema de Nova Zelanda. Fins hi tot els All Blacks de rugbi, porten aquest símbol al seu equipament, per no dir la de souvenirs amb la fulla de falguera que hi ha!

Marxem direcció Rotorua, on es concentren les zones geotermals més turístiques, que no visitem. Al voltant de Rotorua és molt bonic, ple de llacs, muntanyetes verdes i coses a fer, ideal per passar-hi uns dies però com que no en tenim seguim direcció nord fins a Waihi Beach, a mig de camí de la regió de Coromandel.

Ja que la jornada ha anat sobre aigüetes calentes, hem tingut la grata sorpresa d’arribar a temps de fer un bany al spa del camping a 40 graus! Ideal per al descans del guerrero!

Tongariro tapat

Ens llevem en un dia gris però no plou, fins hi tot es veu alguna tímida clariana cap a l’horitzó. Ens endinsem dins el Whanganui National Park per la River Road que va resseguint en paral·lel el riu entre Whanganui i Pipiriki. Aquest riu neix al mont Tongariro i és el riu navegable més llarg de Nova Zelanda, és molt ample i segons la guia de color de jade (verdós) però avui després de les pluges dels darrers dies, baixa carregat de sediments i per tant, te una tonalitat marró.

La carretera té algun tram sense asfaltar i l’estat de la pista no és gaire bo, sotracs a part trobem diferents esllavissades i tot vibra (plats, gots, eines....) semblem una “cacharrería andante”. Tot i així, el supercamió s’ha portat molt bé!. La vegetació com no podia ser d’altra manera, tornen a ser les majestuoses falgueres i pel que fa al bestiar, és tant poc transitada la carretera/pista que ens els trobem lliures (vaques, ovelles, porcs, cavalls, faisans, cérvols, cabres....) sort que no podem córrer gaire!.

Existeixen també encara petits poblats maorís fincats per aquesta inhòspita zona.

Acabada l’etapa de carretera fluvial, comencem la del parc nacional del Tongariro. La vegetació canvia, de fet, desapareix i passa a ser un paisatge volcànic i desèrtic. Aquest parc comprèn tres volcans encara actius, el Tongariro, el Ngauruhoe i el Ruapehu. El primer d’ells, el Tongariro, és el més famós per haver interpretat a “Mordor” en la trilogia de Peter Jackson, (Jana, et portem una pedra volcànica de Mordor! ).

Per la zona també s’han rodat les escenes de “Ithilien”, “Plains of Gorgoroth” i “Mount Doom”.

Teníem previst fer un treking d’un dia (Tongariro Alpine Crossing) considerat una de les millors caminades d’un dia del país. Però tot i no ploure, els núvols baixos, el vent gèlid i que encara hi ha neu en el camí ens ho ha impedit, a part que no podríem haver gaudit de les vistes.

Com que a prop hi ha una estació d’esquí, al peu del Ruapehu, ens hi hem arribat per veure si s’obria alguna clariana i veiem bé el Tongariro o algun dels altres però tampoc ha estat possible. L’estació d’esquí per això encara estava oberta. És curiós que tota la neu està a sobre de roques volcàniques i no prats com estem acostumats als Pirineus. Si falta neu, es deuen ratllar els esquís que dóna gust!

Ens hem resistit fins al darrer moment esperant que es destapés algun cim, de manera que hem parat a cuinar i dinar mentre badàvem per la finestra analitzant els núvols que ràpidament avançaven pel davant. Però no ho hem aconseguit, haurem de tornar-hi!.

D’aquí, marxem cap a Taupo, per visitar l’àrea geotermal d’Orakei Korako però tanquen tant aviat (igual que les botigues a les 17 hres.) que no hi hem arribat a temps i hem anat a veure un altre més aprop que es diu “els cràters de la Lluna”. Ens ha impressionat l’activitat que hi ha en una explanada plena de xemeneies i cràters que no paren de treure fumaroles amb major o menor intensitat. Una olor de sofre (ous podrits), fang bullint i soroll de tetera en plena ebullició és el constant que et trobes al llarg d’una hora de caminada per passeres de fusta ben adequades i a prop. Quan tanquen (que no faltava gaire), fan sonar una sirena tipus guerra civil avisant bombardejos. Curiós, sembla que tinguis que sortir corrent perquè els volcans entren amb erupció. Ens ha començat a ploure de valent al darrer tram de la visita. Demà més parcs “termals”, que no son balnearis!.

Cap a l'Illa Nord

Avui si que hem tingut que matinar de valent per agafar el primer ferry cap a Wellington, el varem reservar ahir nit per internet perquè surt més econòmic que no directament a la terminal. Ens hem tingut que presentar 1 hora abans de la sortida perquè portàvem l’autocaravana. Una vegada tots tres a dins, hem deixat l’autocaravana a baix tot i que el que volíem era quedar-nos i dormir de gust les 3 hores i mitja del trajecte. Però hem tingut que pujar a dalt als sofàs.

El viatge no l’hem disfrutat gaire perquè ha plogut tota l’estona. Tot i així, l’estret de Cook s’ha comportat tot i el mal temps.

Una vegada a Wellington, capital del país i de tant sols 165.000 habitants, ja es nota molt més bullici que no pas al sud. La ciutat té un centre d’edificis majoritàriament d’oficines i botigues, mentre que la zona residencia de vivendes es reparteix pels verds turons del voltant.

Com que no havíem esmorzat encara i ja érem a mig matí, hem fet un bon àpat al Cafè l’Affare. Una cafeteria on ells mateixos torren el cafè. Es tracta d’un espai gran semi industrial amb taules comunitàries, una bola de discoteca i aparatosos focus de teatre. Els cambrers no paren amunt i avall de portar plats impressionants i està ple de gent. La carta era tant extensa que hem decidit menjar per la vista i indicar-li al cambrer allò de: Un com aquest per mi!. Ens hem cruspit uns sandvitxos d’aquests de diferents pisos amb de tot a dins! Deliciós. I com no, un bon cafè, el millor fins ara.

Amb la panxa plena, que millor que anar a visitar el enorme museu del Te Papa. No tot és caminar pel monte!.

El Te Papa, a primera vista sembla com el Museu de la Ciència de Barcelona, d’aquests força interactius. És un edifici enorme, arran de mar, de 1998, amb molts espais tant per les exposicions permanents com per algunes temporals. Fins hi tot té part a l’aire lliure, tot i que avui no era el millor dia per gaudir-ne. Te Papa vol dir en maorí “el nostre lloc”, doncs efectivament és un museu que explica la cultura i història del país així com la flora, fauna i geologia. Hi ha una atracció que simula un sisme dins d’un menjador d’una casa. També hi ha jocs per grans i petits per fer la visita més amena. Només hi hem estat 2 hores però t’hi pots passar el dia sencer.

Volíem pujar amb el Cable Car, un tramvia que puja fins un mirador de la ciutat, però la boira i el mal temps no ho recomanaven, així que hem visitat el parlament i els edificis més “antics” des de fora. Diem antics perquè aquí no hi ha res pròpiament antic.

Al voltant de Wellington també s’han rodat moltes escenes del Senyor dels Anells i com a Queenstown, també s’organitzen sortides temàtiques especials per visitar les zones de rodatge.

Amb un temps canviant, sortim de Wellington direcció al nord fins a Whanganui, on passarem la nit per demà visitar el seu parc nacional que ens portarà al Tongariro National Park (Mordor pels freakes). Si el temps no acompanya com indiquen les previsions, llençarem el MiniMolina als orcos!.

Abel Tasman i musclos verds!

Nou dia de sort, toca caminar i fa sol. En principi només fins la tarda però finalment ha sigut fins al vespre, gairebé fins ara que estem escrivint ja dins de l’autocaravana que no ha començat a ploure, ja som a Picton a punt per agafar el ferry cap a l’illa del nord demà.

Comencem pel dia d’avui, que hem visitat el Parc Nacional d’Abel Tasman. Hem dormit a Motureka i hem anat fins a Kaiteriteri per agafar un Taxi Aquàtic que més aviat és un Bus Aquàtic perquè para en unes platges concretes a unes hores determinades.

Amb la barca hem fet gairebé tota la longitut del parc, sortint de Kaiteriteri fins a Totaranui i al tornar hem baixat a Bark Bay perquè hem fet un tram de l’Abel Tasman Coast track a peu. Uns 8 km entre Bark Bay i Torrent Bay per el interior i sense allunyar-nos gaire de la platja. Ve a ser un camí de ronda com el de la costa Brava però totalment verge sense edificacions, envoltat d’una densa vegetació predominant, com no podia ser d’altra manera, les falgueres gegants, símbol del país. Hem creuat de nou un pont penjat com el d’ahir però molt més curt, així com d’altres de fusta. Al llarg de tot el camí hi ha una pau, tranquil·litat i silenci només trencat pels ocells i el soroll del mar.

El camí va serpentejant la costa per un camí d’un suau desnivell. Arribats a Torrent Bay, ens ha sorprès lo canviada que estava la platja respecte al matí quan hem passat amb la barca. I es que la zona de l’Abel Tasman pateix un canvi de marea molt acusat de fins 6m entre la baixa mar i la plena mar. De tal manera que el que abans podia ser un illot davant la costa, ara és tot terra ferma, molt humida però assequible caminant.

La barca ens ha recollit tant a prop com li ha estat possible però ha calgut posar-se uns sacs tipus pantaló, molt divertits, per arribar-hi. Un bon invent 100% impermeable!.

Arribats a Kaiteriteri, carretera cap a Picton amb parada obligada a Havelock, capital mundial del musclo verd. I com no, ens hi hem quedat a sopar a la muscleria més famosa del poble, “The mussel pot”. Son boníssims i enormes, i de color verd per fora i més clar de dins, més aviat tirant a blanc que no al taronja al que estem acostumats. Son molt carnosos i gustosos. Els fan de dues maneres, al vapor i a la brasa, i amb diferents condiments en qualsevol cas. Així que n’hem fet una de cada i us les recomanem de qualsevol manera. Excel·lents!. Ho hem acompanyat amb una copa de souvignon blanc de la regió. I es que ens trobem en la principal zona vinícola del país.

De nou carretera, aquesta vegada ben sinuosa i revirada fins a Picton, amb vistes boniques als fiords tot i el cel gris i plujós que ens acompanyava en aquest tram final.

Des d’aquí Picton, demà prenem el ferry cap a Wellington, la capital de Nova Zelanda, que no és Auckland. Ja a l’illa del nord la qual esperem ens agradi també molt tot i que l’illa del sud ha posat el llistó molt alt i en guardarem molts bon records.