Tongariro tapat

Ens llevem en un dia gris però no plou, fins hi tot es veu alguna tímida clariana cap a l’horitzó. Ens endinsem dins el Whanganui National Park per la River Road que va resseguint en paral·lel el riu entre Whanganui i Pipiriki. Aquest riu neix al mont Tongariro i és el riu navegable més llarg de Nova Zelanda, és molt ample i segons la guia de color de jade (verdós) però avui després de les pluges dels darrers dies, baixa carregat de sediments i per tant, te una tonalitat marró.

La carretera té algun tram sense asfaltar i l’estat de la pista no és gaire bo, sotracs a part trobem diferents esllavissades i tot vibra (plats, gots, eines....) semblem una “cacharrería andante”. Tot i així, el supercamió s’ha portat molt bé!. La vegetació com no podia ser d’altra manera, tornen a ser les majestuoses falgueres i pel que fa al bestiar, és tant poc transitada la carretera/pista que ens els trobem lliures (vaques, ovelles, porcs, cavalls, faisans, cérvols, cabres....) sort que no podem córrer gaire!.

Existeixen també encara petits poblats maorís fincats per aquesta inhòspita zona.

Acabada l’etapa de carretera fluvial, comencem la del parc nacional del Tongariro. La vegetació canvia, de fet, desapareix i passa a ser un paisatge volcànic i desèrtic. Aquest parc comprèn tres volcans encara actius, el Tongariro, el Ngauruhoe i el Ruapehu. El primer d’ells, el Tongariro, és el més famós per haver interpretat a “Mordor” en la trilogia de Peter Jackson, (Jana, et portem una pedra volcànica de Mordor! ).

Per la zona també s’han rodat les escenes de “Ithilien”, “Plains of Gorgoroth” i “Mount Doom”.

Teníem previst fer un treking d’un dia (Tongariro Alpine Crossing) considerat una de les millors caminades d’un dia del país. Però tot i no ploure, els núvols baixos, el vent gèlid i que encara hi ha neu en el camí ens ho ha impedit, a part que no podríem haver gaudit de les vistes.

Com que a prop hi ha una estació d’esquí, al peu del Ruapehu, ens hi hem arribat per veure si s’obria alguna clariana i veiem bé el Tongariro o algun dels altres però tampoc ha estat possible. L’estació d’esquí per això encara estava oberta. És curiós que tota la neu està a sobre de roques volcàniques i no prats com estem acostumats als Pirineus. Si falta neu, es deuen ratllar els esquís que dóna gust!

Ens hem resistit fins al darrer moment esperant que es destapés algun cim, de manera que hem parat a cuinar i dinar mentre badàvem per la finestra analitzant els núvols que ràpidament avançaven pel davant. Però no ho hem aconseguit, haurem de tornar-hi!.

D’aquí, marxem cap a Taupo, per visitar l’àrea geotermal d’Orakei Korako però tanquen tant aviat (igual que les botigues a les 17 hres.) que no hi hem arribat a temps i hem anat a veure un altre més aprop que es diu “els cràters de la Lluna”. Ens ha impressionat l’activitat que hi ha en una explanada plena de xemeneies i cràters que no paren de treure fumaroles amb major o menor intensitat. Una olor de sofre (ous podrits), fang bullint i soroll de tetera en plena ebullició és el constant que et trobes al llarg d’una hora de caminada per passeres de fusta ben adequades i a prop. Quan tanquen (que no faltava gaire), fan sonar una sirena tipus guerra civil avisant bombardejos. Curiós, sembla que tinguis que sortir corrent perquè els volcans entren amb erupció. Ens ha començat a ploure de valent al darrer tram de la visita. Demà més parcs “termals”, que no son balnearis!.