Aniversari a les antípodes

Per fi hem tingut una mica de temps i de connexió i hem penjat més fotos a Picassa. Mireu-les !!! (http://picasaweb.google.com/mcanals.fotos)

Avui en faig trenta i molts pocs, un!. I dotze hores abans que la resta d’anys celebrats, això de viure els dies abans és curiós. Bé, comencem el blog d’avui:

La zona d’acampada que varem trobar ahir nit després del sopar està en venda i ningú cobra l’estada així que ens ha sortit gratix. Estàvem al costat mateix del mar però no sentíem les onades perquè estava caient un bon xàfec.

Allà mateix a uns 5km hem anat a visitar les Moeraki Boulders. Unes pedres perfectament rodones arran de mar en plena platja de sorra. Com comenta la guia de viatge, és com si un nen gegant hagués estat jugant a caníques i se les hagués deixat allà, sense més. Algunes d’elles arriben als 2m de diàmetre i estan en part enfonsades a la sorra. El que seria la pell de les pedres té esquerdes i unes ratlles que semblen una closca de tortuga. Les roques tenen 60 milions d’anys, no han caigut del cel ni les ha portades el mar, com ens ho expliquem aleshores?. El Marc m’ha fotut un rollo geològic que no se’l creu ni ell. Durant la visita no ha parat de caure un xim xim però això no ha impedit a que el Marc s’anés enfilant de roca en roca i quedés aïllat amb el vaivé de les onades (tinc petits vídeos divertits).

Després hem anat a visitar el far de fusta de Kaiks, des d’allà hem vist diversos lleons marins sobre les roques. Per arribar al far, hem anat per una pista sense asfaltar amb forts pendents, però l’autocaravana està feta una campiona i tira molt pel volum que té.

La pista era preciosa, uns prats verds plens de vaques, ovelles, cavalls i alguna llama com si fóssim al Perú.

Ens dirigim a Dunedin, la primera ciutat que es va fundar a NZ, on va arribar el capità Cook. A part de moltes altres coses (universitat, església, catedral, places, etc...) hi ha la fàbrica de xocolata Cadbury!! Lila com la xocolata Milka, la de la vaca (que no ríe, je je). L’estació de tren destaca per la seva bellesa tant exterior com interior. Potser és l’edifici més bonic de tot Dunedin. Té cent anys i és d’estil eduardià, amb paviments de mosaic, vitralls i ceràmica esmaltada en paraments com a destacable.

Hem tret bitllets pel tren antic de Taieri Gorge Railway per després de dinar. Així que hem anat a dinar a un Starbucks per aprofitar que mentres dinàvem teníem wireless i podíem enviar tot el que hem penjat aquest matí dels darrers dies.

El tren recorre uns seixanta kilòmetres en dues hores passant per paratges de muntanya només accessibles pel tren. Túnels molt estrets de la mida del mateix tren i poc més, viaductes altíssims d’estructura metàl·lica, ... En algun punt el tren fa alguna parada per contemplar el paisatge. La mitjana d’edat del passatge era més aviat alta, semblava que ens havíem camuflat a l’excursió del mes de l’avi turista, però tot i així ens ha agradat molt. De fet, presumeix de ser un dels trajectes de tren més bonics del món. Haurem de fer-los tots per donar-los la raó.

Arribats a Dunedin, agafem l’autocaravana i ens dirigim cap a la península d’Otago, coneguda per les seves reserves de pingüins d’ulls grocs, pingüins blaus, lleons marins i colònies d’albatros a visitar demà.

Per la carretera que hi porta, que va arran de mar, molt molt arran i sense barana de protecció ni voral a l’estreta carretera, hem trobat un camperpark amb wireless, on ens hi quedem donat que està prohibit acampar en aquesta zona, deu ser per no espantar els pingüins.