Ens
despertem un xic més tard que ahir però encara negre nit. Esmorzars, dutxes, i
a les 8 ja en marxa a la carretera, fent escassos 500 metres fins l’accés de la
Chute Dorwin.
Està
tancat, fins les 9 no obren. L’entrada a aquestes cascades és combinada amb les
de el Parc des Cascades (7,5 CA$/pax),
que anirem després. Com que és d’hora i no hi ha ningú entrem i les visitem
sense passar per caixa. Ens sorprenen els altíssims arbres propers a la cascada
i el salt d’aigua en si mateix, que baixa furiós i immens fent un revolt blanc
d’escuma gegant que amb els primers raigs de sol fan que es desdibuixi mig arc
de Sant Martí en un costat. Suposem que el diluvi d’ahir a la tarda-vespre ha
tingut molt a veure amb el gran caudal d’aigua que baixa desbocat muntanya
avall.
L’excursió
és curta, pel que agafem l’autocaravana de nou, ara direcció al Parc des Cascades, el qual també ens el trobem
tancat. Falten 5 minuts fins les 9 del matí, pel que esperem a que obrin, però
res, ha passat ¼ d’hora i no ve ningú, té pinta que no obriran així que busquem
un lloc on aparcar el George i de nou
fem la visita al nostre aire. Aquest parc és una àmplia zona de pícnic propera
a un riu ample que acaba en un llac i si fa sol segur que està ple de gent
banyant-se i remant. Al riu, hi ha tot de blocs de roca granítica com petites
illetes on poder estirar la tovallola i passar un bon dia de calor. Avui però no
hi ha ningú, a més el nivell de l’aigua sembla que està molt per sobre
l’habitual, doncs es veuen taules de pícnic dins l’aigua que no s’hi pot
accedir per la força d’aquesta, a més la temperatura no és per fer posar-nos en
remull.
D’aquí
i seguint les indicacions de l’app maps.me, ens endinsem per carreteres
secundàries i pistes sense asfaltar, teòricament la ruta més curta, fins al
Parc Nacional de Mont-Tremblant. Aquest Parc és el mes gran i antic de la
província.
En
els preparatius del viatge vam tramitar (i ens van enviar per correu) el
“Discovery Pass”, un pasi que dona accés gratuït a tots els Parcs Nacionals del
Canadà, ja que el Govern Canadenc celebra aquest any 2017 els 150 anys de la
Confederació del país.
A
l’entrada ens han cobrat 8,5 CA$ per adult (majors de 17 anys) perquè ens han
dit es tracta d’un Parc Nacional regentat provincialment i no des de el Govern.
Això ens sorprèn ja que ens pensàvem erròniament que aquest Parc estava inclòs
amb el Discovery Pass, però realment no sortia en el llistat.
Visitem
el llac Monroe i fem un parell d’excursions curtes per veure la Cascada de
Croches, la del Diable i la del Rat. El dia no acompanya, però almenys no plou.
Els corriols que ens porten fins les cascades son molt agradables, van per mig
del bosc i estan ben senyalitzats.
Posteriorment
decidim creuar tot el Parc de est a oest i sortir per un altre accés. S’acaba
l’asfalt i per diferents pistes de terra que pugen i baixen, anem passant per
innumerables llacs i moltes zones d’acampada. Quin luxe de “càmpings”, les
parcel·les dins del dens bosc i ben separades de cada veí, com si estesis sol a
plena natura (de fet ho estàs). A part de moltes tendes comencem a veure
autocaravanes més grans que la nostra, alguna d’aquelles que creix lateralment
amb extensibles, etc..., molt americà tot plegat.
Sortim
del Parc i aprofitem les darreres hores del dia per anar avançant ruta fins
allà les 8 del vespre, que és quan ja manca llum, direcció al Parc Nacional de
La Mauricie on passarem el dia demà. Petita parada al super per proveir rebost i
nevera i finalment ens quedem a uns 60 kilòmetres de la visita de demà. Aparquem
arran de riu al costat d’una petita presa. Aquí sopem i passem la nit.
2 comentaris:
Quanta aigus !!!
Es precios. Quina natura !!
Quins paissatges més espectaculars...
Publica un comentari a l'entrada