Skaftafell i Vík, en busca de frarets

Ens llevem ja al Parc Nacional de Skaftafell que conté algunes de les perles naturals més apreciades del país: flora, fauna, paisatges escarpats, muntanyes i glaceres com el Vatnajökull, la joia del Parc. Una gran xarxa de senders ofereix moltes oportunitats als afeccionats al senderisme.

Avui, sense moure la caravana ni un sol metre, sortim d’excursió per recórrer una minsa part del Parc. Prenem una senderó d’uns 2 kilòmetres i 150 m de desnivell que ens portarà fins a Svartifoss, un salt d’aigua que hem vist en moltes postals del país i és coneguda com “la cascada negra” perquè està flanquejada per negres columnes de basalt de llargades i formes diferents. És molt bonica i força concorreguda.

Des d’aquí, aprofitant que fa bon dia i que hi ha força visibilitat, continuem enfilant-nos per un sender en direcció oest fins a Sjónarsker, on tenim unes vistes fantàstiques del Skeidarársandur. Posteriorment iniciem el descens i enlloc de tornar pel mateix camí ens desviem fins a Sel, on es conserva una granja tradicional islandesa, composta de varies casetes de fusta amb la coberta vegetal, d’herba! Comencem la visita per la teulada. Que divertit caminar pel carener i després baixar pendent avall com si fos un tobogan! Quines casetes més xules aquesta granja! Per arrodonir-ho ens hem trobat la porta oberta i hem pogut visitar totes les estances de dins amb el seu mobiliari original amb fotografies de qui hi vivia i tot!. Una granja museu gratuïta i sense vigilància on només hi ha un petit cartell que diu: es prega no dormir-hi. I està impecable! Fantàstic! Quin civisme!.

Seguim sender avall, ara ja si, fins la caravana. Una petita excursió de 5,5 km i lleugerament desnivellada on la Queralt ho ha fet molt be. Recollim i marxem direcció Vík amb l’esperança de veure frarets.

Per la carretera ens aturem a mig camí per dinar i visitar un nou salt d’aigua, Foss á Sidu, davant de la penya de Dvergharar formada per unes petites columnes de basalt. Aquí mateix gaudim de la presència d’un parell de cavalls Islandesos que la Queralt acaricia i els dona menjar. Aquesta raça, tot i la seva reduïda dimensió (135 cm), és enormement muscular, te un cap pesat i un cos compacte. Tot i així presenten una gran agilitat i son famosos per tenir un trot molt ferm. Nosaltres entre el clima i la manca de temps no ho hem fet, però moltes guies recomanen fer excursions a cavall i val a dir que hi ha moltíssims llocs en tota l’illa on poder sentir-te un autèntic genet.

Poc després una nova parada, aquest cop al congost de Fjaðrárgljúfur. Un sorprenent congost molt poc conegut però molt recomanable. Durant la breu excursió fins al capdamunt del congost pots presenciar unes vistes canviants i impressionants del riu i les formacions del terreny. Després un cop tornat al pàrquing no et perdis la possibilitat de caminar per la llera del riu i obtenir una visió totalment diferent, al peu d'aquests grans massissos rocosos. El riu no és profund pel que amb unes bones botes o simplement descalços pots per un altre excursió que nosaltres ja no fem (diuen que cal retornar pel mateix camí, ja que s’arriba a una cascada que és impossible creuar).

Seguim fins a Vík on no parem al poble perquè creuant-lo no veiem que tingui cap atractiu en especial. Aviat seran les sis de la tarda i si hi ha frarets, diuen que és l’hora que comencen a tornar al niu després de pescar, i per tant quan és més fàcil veure’ls. Així que anem fins a la platja de Reynisdrangur que és el punt més famós de Vík pels seus pilars de roca sobre la sorra negra i amb uns penya-segats ideals, diuen, per observar frarets. 

Fa una vent fortíssim, de fet la Queralt té por perquè pesa poquet i nota que la inestabilitza. Tot i que veiem els frarets, aquests només els presenciem entrant i sortint molt ràpid del niu cap al mar i viceversa. Costa molt fotografiar-los. Tot i així al peu dels penya-segats, hi ha unes columnes de basalt molt maques, que aprofitem per enfilar-nos i fer fotos. Després anem a la cafeteria a prendre un cafè i una xocolata calenta per entrar en calor. El vent gèlid ens ha deixat petrificats.

Demà al vespre ja s’acaben la nostre estada a Islandia i no hem vist frarets?? No pot ser! Tossuts de mena anem fins a Dyrhólaey, un promontori de 120 m d’alçada sobre l’oceà, on diuen que també pots trobar el famós ocellet. Amb l’objectiu gran de la càmera i posant-li tota la il·lusió i ganes tenim unes fotografies de lluny, volant i d’aquella manera dels frarets!!. Res a veure amb la idea de proximitat que explica la guia ni les imatges tipus National Geographic que surten per tot arreu on sembla que tens frarets a tocar com coloms a la plaça Catalunya de Barcelona!.  

 Ens compensa almenys veure, al peu dels penya-segats, les immenses platges de sorra negre cobrint quilòmetres davant la nostra vista i la posta de sol a l’horitzó.

Seguim ruta fins a Skógafoss on passarem la nit al peu d’aquest famós salt d’aigua envoltats de tendes de campanya de tots colors i alguna caravana més.