Aniversari a les antípodes

Per fi hem tingut una mica de temps i de connexió i hem penjat més fotos a Picassa. Mireu-les !!! (http://picasaweb.google.com/mcanals.fotos)

Avui en faig trenta i molts pocs, un!. I dotze hores abans que la resta d’anys celebrats, això de viure els dies abans és curiós. Bé, comencem el blog d’avui:

La zona d’acampada que varem trobar ahir nit després del sopar està en venda i ningú cobra l’estada així que ens ha sortit gratix. Estàvem al costat mateix del mar però no sentíem les onades perquè estava caient un bon xàfec.

Allà mateix a uns 5km hem anat a visitar les Moeraki Boulders. Unes pedres perfectament rodones arran de mar en plena platja de sorra. Com comenta la guia de viatge, és com si un nen gegant hagués estat jugant a caníques i se les hagués deixat allà, sense més. Algunes d’elles arriben als 2m de diàmetre i estan en part enfonsades a la sorra. El que seria la pell de les pedres té esquerdes i unes ratlles que semblen una closca de tortuga. Les roques tenen 60 milions d’anys, no han caigut del cel ni les ha portades el mar, com ens ho expliquem aleshores?. El Marc m’ha fotut un rollo geològic que no se’l creu ni ell. Durant la visita no ha parat de caure un xim xim però això no ha impedit a que el Marc s’anés enfilant de roca en roca i quedés aïllat amb el vaivé de les onades (tinc petits vídeos divertits).

Després hem anat a visitar el far de fusta de Kaiks, des d’allà hem vist diversos lleons marins sobre les roques. Per arribar al far, hem anat per una pista sense asfaltar amb forts pendents, però l’autocaravana està feta una campiona i tira molt pel volum que té.

La pista era preciosa, uns prats verds plens de vaques, ovelles, cavalls i alguna llama com si fóssim al Perú.

Ens dirigim a Dunedin, la primera ciutat que es va fundar a NZ, on va arribar el capità Cook. A part de moltes altres coses (universitat, església, catedral, places, etc...) hi ha la fàbrica de xocolata Cadbury!! Lila com la xocolata Milka, la de la vaca (que no ríe, je je). L’estació de tren destaca per la seva bellesa tant exterior com interior. Potser és l’edifici més bonic de tot Dunedin. Té cent anys i és d’estil eduardià, amb paviments de mosaic, vitralls i ceràmica esmaltada en paraments com a destacable.

Hem tret bitllets pel tren antic de Taieri Gorge Railway per després de dinar. Així que hem anat a dinar a un Starbucks per aprofitar que mentres dinàvem teníem wireless i podíem enviar tot el que hem penjat aquest matí dels darrers dies.

El tren recorre uns seixanta kilòmetres en dues hores passant per paratges de muntanya només accessibles pel tren. Túnels molt estrets de la mida del mateix tren i poc més, viaductes altíssims d’estructura metàl·lica, ... En algun punt el tren fa alguna parada per contemplar el paisatge. La mitjana d’edat del passatge era més aviat alta, semblava que ens havíem camuflat a l’excursió del mes de l’avi turista, però tot i així ens ha agradat molt. De fet, presumeix de ser un dels trajectes de tren més bonics del món. Haurem de fer-los tots per donar-los la raó.

Arribats a Dunedin, agafem l’autocaravana i ens dirigim cap a la península d’Otago, coneguda per les seves reserves de pingüins d’ulls grocs, pingüins blaus, lleons marins i colònies d’albatros a visitar demà.

Per la carretera que hi porta, que va arran de mar, molt molt arran i sense barana de protecció ni voral a l’estreta carretera, hem trobat un camperpark amb wireless, on ens hi quedem donat que està prohibit acampar en aquesta zona, deu ser per no espantar els pingüins.

Parc Nacional del Mont Cook i glaceres.

Fins avui no hem trobat internet, per molt civilitzat que sembli aquest país, això està molt deshabitat, tranquil i a mitja tarda ja no corre ningú i tot està tancat, fins hi tot els cafes internet!!.

Hem dormit a uns 25 km del Parc Nacional del Mont Cook, com que ahir al vespre la recepció del càmping ja estava tancada, aquest matí ens hem trobat una nota que passéssim per recepció. Es deurien pensar que marxaríem?!.

Fa un dia d’aquells que el sol i els núvols entre ells no es decideixen quin és el protagonista. De totes maneres, el cim del Mont Cook (3.754m) es veu bé tot i que pel darrera es veuen unes boires amenaçadores i cal afanyar-se perquè potser a mig matí, ja queda ben tapat.

Ens calcem les botes i fem la Kea Point Track fins al View Point, al capdamunt de la morrena lateral de la glacera Mueller. El M.Cook ja s’està tapant i només es deixa entre veure a través de les boires que avancen amb rapidesa degut al fort vent. Mentre fèiem fotos s’anaven sentint com queien petits allaus. Es impressionant el soroll, molt similar a una tronada però més esmorteïda i continuada i en alguna ocasió es veia el despreniment. Espectacular!!

Hem tornat fins al punt de sortida i allà hem agafat la vall del costat, que és el trekking que va fins al camp base del M.Cook per pujar-hi. Al inici d’aquest ja ens han informat que no hi podríem arribar perquè una esllavissada de roques s’havia endut el camí. Així que només hem pogut arribar fins aquest punt on estava tallat.

Pel camí hem creuat el riu Hooker per un pont penjat molt estret, tipus one way. Belluga força pel mateix moviment de caminar i pel vent que feia. El sol s’apagava i començava a plovisquejar tot i així el blanc del voltant era enlluernador.

De tornada a l’autocaravana hem dinat i després de seguida hem anat cap al mirador de la glacera de Tasman a veure els Blue Lakes, que més aviat son verds i la mateixa glacera que en part és un llac des de fa només vint anys. Canvi climàtic??.

Les vistes des d’aquí dalt i a tota la vall, la Terra Media del Senyor dels Anells, eren precioses, perfectes, impressionants. En resum, ens ha agradat moltíssim, llàstima de no tindre més sol, tot i així s’ha aguantat durant els trekkings i ha començat a ploure ja al cotxe camí de Moeraki.

A mig camí i mig diluvi, hem parat a la vora de la carretera per canviar de conductor i ho hem fet, casualment, en l’únic lloc on hi havia un home. Al veure que paràvem s’ha acostat. De fet, nosaltres ni l’havíem vist fins que ha començat a venir cap al cotxe.

Ens pensàvem que era un autoestopista i ens tocava portar-lo però no, tant sols, venia per veure si ens calia ajuda i tot anava bé.

Com que tot anava bé, hem tingut una petita conversa (ja que l’home s’estava mullant) i hem seguit el nostre camí.

A Moeraki, un petit poblet pesquer de la costa est, hi hem arribat de nit però ja sabíem on anàvem. Totes les guies recomanen el restaurant Fleur’s Place, i directes hi hem anat. Aparentment i de nit, és una casa arran de mar una mica deixada (de fora), tot i que realment és una elegant cabana de fusta (de dins) on té la fama, i us ho confirmem, de servir els millors plats de tota la illa sud. Com és lògic l’especialitat de la casa és el peix, acabat d’arribar dels vaixells que hi atraquen a tant sols uns metres. És un lloc acollidor on hem celebrat anticipadament el meu aniversari (montse). Hem arribat una mica tard i no hem pogut escollir res de la carta però potser no ho haguéssim encertat tant. Ens han servit una deliciosa i exquisida sopa de peix de closca (musclos verds, petxines xxl, cargols de mar, ....) i un paté d’ànec amb un pa casolà per llepar-se’n els dits. No hem fet postres perquè ja tancaven. (demà ja menjarem pastís en algun lloc!).

He comprat el llibre de cuina del restaurant on hi ha la recepta de tots els plats de la carta per estacions de l’any. El cuiner ens l’ha signat hi tot! El tracte de la gent, una vegada més ha estat excel·lent. Fins demà!

Christchurch i Lake Tekapo

Sona el despertador, i costa aixecar-se. Hem dormit molt bé a l’autocaravana. Ens dutxem i esmorzem (tenim torradora!!). Durant la nit s’ha carregat la bateria, al matí després d’haver rentat plats i dutxar-nos hem volgut omplir el dipòsit d’aigua i al sortir hem vist que la clau de pas del desaigua del dipòsit de grises no estava tancat i sense saber-ho....”la hemos liao parda” pel voltant de l’autocaravana estava tot inundat !

Comencem el tour per NZ visitant el centre de Christchurch, la més anglesa de totes les ciutats neozelandeses. Hem tingut que aparca

r al carrer perquè cap pàrking acceptava un gàlib com el nostre. Aquí hi ha una zona blava amb límits per minuts, zones de 5 i 10 minuts (gratis) i d’una hora i dues hores màxim (de paganini).

Comencem a caminar per la ciutat, tot i que la sensació és de poble, la gent és molt agradable i tot està molt cuidat. Hem començat a la plaça de la catedral, previ canvi de divises, i hem continuat cap al riu Avon que va serpentejant per dins del centre donant-li un encant especial per tot arreu on passa. Es poden fer passeigs amb batea amb un gondoler empenyent el pal contra el fons de l’aigua.

Aquí és primavera i tot està molt verd i florit. Tenen els jardins amb flors de molts colors i un jardí botànic imprescindible de veure i preciós en aquesta època de

l’any. Hi ha més de 10.000 espècies de plantes, arbres i flors autòctones i foranies diferents en u

na extensió de 30 hectàrees de parc.

Christchurch té un tramvia antic del 1905, actualment encara estan en servei els mateixos, això si restaurats. Un tram del seu recorregut travessa un atri de vidre que cobreix un carrer peatonal estret amb botigues i cafès amb terrasses en ambdós costats.

Per dinar, hem tornat a la plaça de la catedral on aquest matí hem vist que hi havia mercat amb musica en viu. Allà hem comprat en un Baked Potatoes unes patates al caliu que les preparaven per endur

, obertes i acompanyades de tot i més a escollir (coleslaw, formatge, xampinyons, carn, pinya, ....) Boníssimes! El senyor de la parada ens ha volgut explicar els diferents punts d’interès de la ciutat i no ens deixava dir-li que ja ho acabàvem de visitar tot i que fèiem tard al parquímetre de l’autocaravana.

Carretera i manta en direcció al llac Tekapo. Pel camí hem parat a Geraldine, un petit poblet que a part de tindre el jersei més gran del món (una espècie de patchwork de llana) no té res més. Així que hem seguit ja per una carretera més secundària fins al llac passant per paisatges francament espectaculars. Enlloc de teletubbies està ple d’ovelles amb molta llana. Que si les enganxen les senyores de Geraldine per fer un jersei més gran es quedaran ben pelades!!

Hem fet una parada al llac i hem estirat les cames per la vora. Quina tranquil·litat, quin cel més blau, net i clar. Es respira molt bé! i també fa fred clar, doncs es veuen tots els cims encara nevats.

De nou a la carretera, decidim seguir avançant cap al Mont Cook (cim més alt de Nova Zelanda) el qual aquesta tard

a abans d’ennuvolar-se hem arribat a veure’l mentre s’anava fent fosc. A veure si demà tenim un dia de sol com el d’avui i està tot ben esplèndid.

New Zealand amb autocaravana !!!

Arribem a Auckland després de deu hores d’avió i ja està plovent. Tot i que fem escala per agafar el darrer avió fins a Christchurch, a l’illa del sud, cal que recollim maletes per tal de passar un control biosanitari d’entrada al país.

Es fa una declaració signada conforme no s’entra cap mena de menjar, ni plantes, ni animals, independentment de les drogues, els explosius i les pistoles. Hem tingut que dir que dúiem botes de trekking usades, fet que ha implicat, desfer les maletes (sempre et demanen el que hi ha a sota de tot), perquè poguessin examinar les botes. Se les han endut i ens les han tornat amb la sola impecablement neta! Per si algun insecte de la darrera caminada pel Montsant no tenia el visat d’entrada !

Un parell d’hores d’espera fins el següent avió s’aprofiten tot fent una becaineta, posteriorment un vol curt d’una horeta i ja som al destí inici del viatge. Fa un fred que pela, tot i que fa sol.

Truquem a la companyia de l’autocaravana, ens recullen i ens porten fins les seves oficines on comencen les explicacions del seu funcionament. Tot i haver demanat una autocaravana petita, ens han dit que les tenen ocupades, i que pel mateix preu ens en deixen una de 8m de llarg i gairebé 3m d’alçada, de sis places. Ja ho sabeu, qui s’animi, tenim lloc!!

Això és un camió andante, amb lavabo, dutxa, microones, tv amb dvd, nevera, calefacció, dues taules, tres llits dobles,....sense jacuzzi però espai n’hi ha.

Anem a engegar-la i és de canvi automàtic. Fantàstic, no en tenim prou amb la longitud i que aquí es condueix per l’esquerra. Cal estar molt atent, amb jet lag a sobre, rotondes al reves, sense conèixer el país i un camió a moure! Quin estrès!.

Anem al súper i també fa un fred que pela. Tenen les neveres al màxim a tot el perímetre del súper, comencem pels passadissos centrals....

Busquem un car-park a Christchurch on endollar la calefacció i passar la nit.

Hong Kong de dia

Ens llevem tard perquè tot i posar el despertador no havíem canviat l’hora i encara li quedaven hores i hores per sonar. Coses del jet lag.

Prenem el tramvia de dos pisos (herència britànica) davant de l’hotel direcció al centre, al Banc de Xina, emblemàtic gratacels de Leo Ming Pei. Es troba envoltat de molts edificis on en destaca també el Banc de Hong Kong de’n Norman Foster. Això és tipus Nova York però a lo asiàtic.

Esmorzem a la cafeteria del mateix banc entre encorbatats, i tot seguit ens dirigim al “Tram Peak”, un funicular que et porta amb pendents inclinades de fins a 45 graus entre edificis i jardins fins a The Peak. Un turó que és el pulmó verd de Hong Kong (tipus Collserola) des d’on hi ha una panoràmica fantàstica de tota la ciutat i la badia de Kow Loon. Llàstima de la permanent calitja que hi ha.

Tornem a baixa amb el funicular i provem d’anar caminant avall fins l’estació del ferry. Diem provar perquè ens és molt difícil donat que l’entramat dels carrers no és ortogonal i està ple de vies rapides entre gratacels tipus ronda. Aquí el sr. Cerdà no hi va posar els peus !.

Per tant, un taxi d’aquests baratets (1€), i fins al ferry que ens creua cap a Kow Long. Passegem per l’Avinguda de les estrelles de “HongKoliwood”, on com a L.A. hi ha les emprentes de les mans d’actors famosos. Aquí no els coneix ni el Tato, exceptuant en Bruce Lee i en Jackie Chan. Això si, els autòctons els coneixen tots i s’hi fan fotos.

Gairebé ens firem una càmera de fotos, la novetat d’aquí, la 7D de Cànon. Una vegada ja teníem regatejat el preu i tancat (gairebé 45 min negociant) ens diuen que OK hi que tornem demà que ara no en tenen en stock. Quan ja la teníem coll avall i anàvem tard per arribar a l’aeroport. Això no es fa !!

Agafem un tren express direcció l’aeroport per marxar cap a Nova Zelanda! .

Escala a Hong Kong

Despres d un any i una setmana sense fer vacances (l escapada a Berlin no conta...) ja hi tornem a ser!. Aquesta vegada, Nova Zelanda i Fiji, via Hong Kong, on som ara.

Arribem un diumenge i marxem dilluns a la tarda, per tant, la cosa es concentrada pero esperem suficient.

Fa una mica de xafugor, i el skyline es a lo Nova York pero amb un aire molt asiatic, de fet hi ha grans i moderns gratacels a costat de alts edificis en un estat gairebe ruinos, si menys no amb mala cara. Tot plegat enmig d una calitja i unes flaires de menjar d aqui que el cos ja sap que un es troba lluny de casa.

Per la tarda hem passejat pels mercats amb mes bullici, el de l electronica, i el lady s market, amdos amb forca pirateria. Des d ipods pirates a dolentes imitacions de Louis Vuitton passant per copies de Rolex de tots els models. Tot a preu d acord al que es compra! una copia.

Se ns fa tard i prenem un taxi per arribar a temps a l espectacle del port. Les distancies enganyen, sembla que ho pots fer tot caminant i no. Una illa d edificis, es un bon tros. El taxi se li obren les portes soles com als de Nova York. Son molt economics! i rapids, i no hi ha gaire transit per lo gran i dens que es HK.
Al vespre nit, passeig pel port per veure l espectacle nocturn de llums que ofereixen cada nit els gratacels mes emblematics de la ciutat. Impressionant la quantitat de gent que hi assisteix, potser perque es diumenge? no ho sabem, estava ple d autoctons i el fan cada dia.... Tambe hi ha molt xino aqui a la Xina. Molta densitat!!

Finalment agafem un ferry cap a l illa de Hong Kong on tenim l hotel reservat. Un altre taxi fins la porta, tambe de menys de 3 euros i a dormir, estem rebentats!! el jet lag no ens afecta, aqui son les 11 de la nit, a Barcelona les 5 de la tarda.

Fins al proper! (sense accents ni apostrof... teclat xines, fotos quan poguem).

De Rwanda a la feina

Després d’esmorzar a Butare ens hem traslladat fins a la capital de Rwanda, Kigali. Allà hem visitat el museu del genocidi. Al voltant del memorial, construït l’any 2004 commemorant el desè aniversari, es va construir un jardí de roses en memòria dels morts, així com un mur amb el nom dels milers de víctimes. Unes 258.000 de les quals només 70.000 estan identificades, estan enterrades al jardí del museu en foses comunes.

A dins, el museu es divideix en 3 zones temàtiques, abans, durant i després del genocidi. És molt impactant, tant les fotografies, com els vídeos i tot el material que explica una de les crueltats més grans de la història, un milió de morts en només tres mesos. No va ser una guerra, sinó un genocidi, d’una mitjana esgarrifosa de 300 morts per hora.

De Kigali prenem un avió d’aquí una estona cap a Entebbe (Uganda) i demà al matí a primera hora un altre cap a Londres i finalment per la nit a casa!. S’han acabat les vacances. Ens emportem molts bons records tant del que veníem a veure com de tots els que ens hi han acompanyat.

Adjuntem un paràgraf del següent llibre: "Queremos informarlos de que mañana seremos asesinados junto con nuestras familias", de Philip Gourevitch; on resumeix molt bé l’essència del que és Rwanda:

... A la carretera el país es resolia en un auster esplendor, i podia imaginar, mentre passaven a tota velocitat les escenes i el cotxe s’omplia d’olors a terra, a eucaliptus i a carbó de llenya, que la gent i el seu paisatge -la gent en el seu paisatge-, estaven com sempre havien estat: tranquils. En els camps la gent llaurava, en els mercats comprava, en els patis de les escoles les nenes amb vestits de color blavós i els nens amb pantaló curt de color caqui i camises de safari jugaven i es barallaven com els nens de qualsevol lloc. En les valls extenses i a través dels passos de les muntanyes elevades, al marge de la carretera es veia la desfilada africana típica: dones vestides amb colors vius i amb els nadons lligats a l’esquena i enormes càrregues al cap; joves fornits amb pantalons texans i samarretes dels Chicago Bulls, deambulant amb les mans buides –excepte a vegades un petit transistor-; avis amb el seu vestit, passejant per camins de terra vermella tortuosos amb bicicletes antigues; una nena perseguint una gallina; un nano intentant que no li caigui el cap ensangrentat d’una cabra que dur sobre l’ombro; nanos amb bates curtes desastrades, apartant les cabres amb un pal per deixar pas.

La vida.

Tu sabies, per pura estadística que la majoria de la gent que veies eren hutus, però no tenies ni idea de qui era qui, si aquesta nena que mirava sense expressió al teu cotxe que arribava i al darrer minut pestanyejava i esbossava un enorme somriure, era la supervivent d’una masacre o si era una assassina, o ambdues coses, o què. Si t’atures a comprar una beguda fresca i una brotxeta de carn a la brasa o a preguntar sobre la direcció a la que et dirigies, es reunien entorn teu un munt de persones que et miraven fixament i t’oferien els seus comentaris, recordant-te que eres quelcom exòtic allà.

Si conduïes cap al nord-est i t’aturaves al costat de la carretera per admirar els volcans, els pagesos sortien del camp per manifestar-te que els complaïa que no tinguessis cap altre intenció en aquell moment que contemplar la seva terra amb plaer. Si viatjaves als sud a través de la reserva tropical de Nyungwe i sorties del cotxe per veure els micos colobos, la gent que passava en minibús et saludava amb la mà.

Temps enrere la major part de Rwanda havia estat un bosc tropical com el de Nyungwe, un espès nus de vegetació coronat per núvols fins i baixos. Però segles d’explotació l’havien despullat de bosc, i a l’època que vaig arribar, fins els lloms més empinats estaven llaurats, o eren pastures, o havien estat treballades un i altre cop i només al cim tenien l’ombra d’algun vestigi d’arbre d’alçada. La intensitat amb la que cada tros de terra havia estat treballat oferia la prova evident de la densitat de població de Rwanda i de la conseqüent lluita pels recursos, i s’havia argumentat que el genocidi havia estat motivat en gran mesura per raons econòmiques bàsiques: el tipus de filosofia de “el botin va por el vencedor” i “no hay sitios para ambos”, com si les morts haguessin estat una espècie de mecanisme de control de la població darwiniana ... (pàg.. 203 - 204)

El darrer trekking

No hem estat capaços d’estar fins les 8 a la tenda, ja tenim l’hàbit de matinar! Després d’esmorzar hem fet un trekking de nou, previ llarg pagament a l’oficina del parc. A Rwanda la burocràcia és molt estricta i han de fer un rebut per cada moviment de caixa. Tenint en compte que a aquestes alçades de viatge ja només queda una mica de moneda de cada país....si per postres cal anar fent canvis, doncs ja us ho podeu imaginar, gairebé hem trigat tant com a fer la meitat de la sortida.

El terreny continua essent molt accidentat i cal de nou baixar ben avall i per tant després caldrà pujar-ho de nou. A mig camí, entrem dins el bosc i el rànger va obrint camí a cop de matxet. Al cap d’una estona trobem els micos, l’objectiu del nostre trekking. Son molt amunt, bé, els arbres són força alts i ells no paren gaire per la part baixa. El soroll és diferent a la resta dels que hem vist fins ara.

En veiem dues races, els Mangabis i els Bluemonkeys, ambdós tenen el mateix tamany, l’esquena molt peluda, i colors força similars però es distingeixen si no es miren a contrallum.

Tornem, muntanya amunt, passant pel costat d’unes plantes on el rànger ens comenta que s’estan menjant el bosc perquè ja no hi ha elefants que son els que se les menjaven. L’any vinent tenen previst portar elefants del Camerun per tornar a equilibrar l’ecosistema.

Dinem i de nou al camió cap a Butare, el camí de la ruta té un paisatge encisador, camps verds, marrons i grocs, entre turons i boscos. Per la carretera i pobles, gent caminant amunt i avall cridant al nostre pas Mzungus, que vol dir Blancs!!

A dalt del camió, musica i ball tipical spanish esparveren dues angleses que hem recollit i portem cap a Butare, on passarem la nit i hi arribem prou d’hora com per anar a fer un tomb pel poble.

Trekkings per Nyungwe

Ens llevem a les 5!!! La teoria que teníem dels hotels bons i el matinar no es compleix...Després d’un bon esmorzar amb el camió i per una carretera de muntanya que deu ni dó, anem observant els boscos i les seves pendents així com els camps de té d’un verd molt intens. Arribem a una altra entrada del parc on un rànger ens acompanya a fer un trekking per anar a veure unes cascades. Aquesta vegada però sense militars ni armes.

La caminada té força desnivell com tot el paisatge. La primera part del camí va a través de camps de té, entre petites zones de bosc on veiem mones platejades. Posteriorment, el camí va baixant per dins el bosc amb un fort pendent per baixar fins al riu, uns 450m de desnivell.

Arribem als salts d’aigua, l’aigua és marronosa perquè arrossega òxid de ferro, sembla Coca-Cola. Ens fem una foto de grup dalt d’una roca i mengem uns ganyips per matar el cuc, tot seguit comencem el camí de tornada amb la gana de dinar feta.

Sortint del bosc i ja prop de l’arribada creuem per dins d’uns camps de té. Ens expliquen que els que recol·lecten el té, només agafen les 3 fulles més tendres de sobre i que cada dia cullen uns 50kg!!! Cada persona. Vist el que pesen 3 fulletes...el té és econòmic. La collita és fa cada 3 mesos degut al clima del país. La gran quantitat de camps de té fa que existeixi una sobreproducció d’aquest, tot i ésser el principal producte d’exportació de Rwanda; tot i així el govern manté les plantacions per tindre la població amb un treball estable.

Dinem ràpid uns sandwitxos i cap a fer el segon trekking de la jornada. Anem a veure els Colobos, que son un tipus de mones negres amb unes melenes llargues. De cara tenen una fisonomia molt lletja però son graciosos i molt ràpids i àgils en els seus moviments. Els veiem saltar d’arbre en arbre des d’un camí molt proper a ells.

De tornada una dutxa d’aigua freda però reconfortant al campament i un bon sopar a la vora del foc i... a dormir, demà fins les vuit no ens hem de llevar!!!

El cel estrellat d’avui és espectacular! Clarament es distingeix la via làctea i tot allò que es veu des de l’hemisferi sud. Aquí no hi ha pol·lució.

Cap a Nyungwe

Avui teníem previst 7 hores en vaixell però com que ahir 3 ja van ser terribles i continua el vaixell gran espatllat s’ha canviat i ens ha recollit el camió. Ens dirigim cap a Butare (Huye) per carretera, queda a mig camí de Nyungwe, el destí final previst.

Visitem el museu de Butare, museu nacional de Rwanda, on s’exhibeix la història i la cultura de Rwanda il·lustrant el país i la seva gent des del passat fins a l’actualitat. Al museu comprem algun record, molt més econòmics que a la resta del país però del mateix estil.

De nou trànsit amb el camió fins al P.N. de Nyungwe. Tot el camí ha estat plovent i a través de les finestres de plàstic es deixaven veure grans boscos i molta boira, això l’estona que no dormíem...

El P.N. del bosc de Nyungwe s’estén al llarg de 970 km2 per les muntanyes del sud-oest de Rwanda, fent frontera a l’oest amb Congo i al sud amb Burundi. És un bosc plujós molt accidentat amb forts pendents. Igualment que d’altres boscos de la zona del Rift és ric amb biodiversitat, més de 1050 espècies de plantes diferents (orquídies, begònies, mimoses....), 85 mamífers (13 espècies de primats diferents), 278 ocells,....

Fem acampada prop de l’entrada al parc. Fa fresca i rebusquem dins la maleta les mànigues llargues, els folres polars i els pantalons de pana. Una sopa reconfortant d’en Peter així com la resta de sopar ajuda a entrar en calor al voltant del foc.