Pàgines

dimarts, 23 de setembre de 2008

De Rwanda a la feina

Després d’esmorzar a Butare ens hem traslladat fins a la capital de Rwanda, Kigali. Allà hem visitat el museu del genocidi. Al voltant del memorial, construït l’any 2004 commemorant el desè aniversari, es va construir un jardí de roses en memòria dels morts, així com un mur amb el nom dels milers de víctimes. Unes 258.000 de les quals només 70.000 estan identificades, estan enterrades al jardí del museu en foses comunes.


A dins, el museu es divideix en 3 zones temàtiques, abans, durant i després del genocidi. És molt impactant, tant les fotografies, com els vídeos i tot el material que explica una de les crueltats més grans de la història, un milió de morts en només tres mesos. No va ser una guerra, sinó un genocidi, d’una mitjana esgarrifosa de 300 morts per hora.


De Kigali prenem un avió d’aquí una estona cap a Entebbe (Uganda) i demà al matí a primera hora un altre cap a Londres i finalment per la nit a casa!. S’han acabat les vacances. Ens emportem molts bons records tant del que veníem a veure com de tots els que ens hi han acompanyat.


Adjuntem un paràgraf del següent llibre: "Queremos informarlos de que mañana seremos asesinados junto con nuestras familias", de Philip Gourevitch; on resumeix molt bé l’essència del que és Rwanda:


... A la carretera el país es resolia en un auster esplendor, i podia imaginar, mentre passaven a tota velocitat les escenes i el cotxe s’omplia d’olors a terra, a eucaliptus i a carbó de llenya, que la gent i el seu paisatge -la gent en el seu paisatge-, estaven com sempre havien estat: tranquils. En els camps la gent llaurava, en els mercats comprava, en els patis de les escoles les nenes amb vestits de color blavós i els nens amb pantaló curt de color caqui i camises de safari jugaven i es barallaven com els nens de qualsevol lloc. En les valls extenses i a través dels passos de les muntanyes elevades, al marge de la carretera es veia la desfilada africana típica: dones vestides amb colors vius i amb els nadons lligats a l’esquena i enormes càrregues al cap; joves fornits amb pantalons texans i samarretes dels Chicago Bulls, deambulant amb les mans buides –excepte a vegades un petit transistor-; avis amb el seu vestit, passejant per camins de terra vermella tortuosos amb bicicletes antigues; una nena perseguint una gallina; un nano intentant que no li caigui el cap ensangrentat d’una cabra que dur sobre l’ombro; nanos amb bates curtes desastrades, apartant les cabres amb un pal per deixar pas.

La vida.

Tu sabies, per pura estadística que la majoria de la gent que veies eren hutus, però no tenies ni idea de qui era qui, si aquesta nena que mirava sense expressió al teu cotxe que arribava i al darrer minut pestanyejava i esbossava un enorme somriure, era la supervivent d’una masacre o si era una assassina, o ambdues coses, o què. Si t’atures a comprar una beguda fresca i una brotxeta de carn a la brasa o a preguntar sobre la direcció a la que et dirigies, es reunien entorn teu un munt de persones que et miraven fixament i t’oferien els seus comentaris, recordant-te que eres quelcom exòtic allà.

Si conduïes cap al nord-est i t’aturaves al costat de la carretera per admirar els volcans, els pagesos sortien del camp per manifestar-te que els complaïa que no tinguessis cap altre intenció en aquell moment que contemplar la seva terra amb plaer. Si viatjaves als sud a través de la reserva tropical de Nyungwe i sorties del cotxe per veure els micos colobos, la gent que passava en minibús et saludava amb la mà.

Temps enrere la major part de Rwanda havia estat un bosc tropical com el de Nyungwe, un espès nus de vegetació coronat per núvols fins i baixos. Però segles d’explotació l’havien despullat de bosc, i a l’època que vaig arribar, fins els lloms més empinats estaven llaurats, o eren pastures, o havien estat treballades un i altre cop i només al cim tenien l’ombra d’algun vestigi d’arbre d’alçada. La intensitat amb la que cada tros de terra havia estat treballat oferia la prova evident de la densitat de població de Rwanda i de la conseqüent lluita pels recursos, i s’havia argumentat que el genocidi havia estat motivat en gran mesura per raons econòmiques bàsiques: el tipus de filosofia de “el botin va por el vencedor” i “no hay sitios para ambos”, com si les morts haguessin estat una espècie de mecanisme de control de la població darwiniana ... (pàg.. 203 - 204)

1 comentari:

Raquel ha dit...

¡Jo! ¡Qué chulo!
Lo leo y me parece mentira que haya compartido esta experiencia tan fantástica con vosotros y con un grupo como el que tuvimos.
Hemos vivido momentos muy especiales que seguro no olvidaremos nunca.
Y si vemos que nos falla la memoria recurriremos a Diari del Viatger (¡si lo llego a saber no hago mi diario, al llegar a casa había hecho un print all y listo!).

Solo he echado de menos una cosa: ¡no contais que nosotros vimos La Roca Macho!

Ánimo con el tema fotos.

Petonets.