Fiords Occidentals mooolt ventats !!!

Quina nit! La caravana semblava un balancí. No ha parat ni un sol moment de ventar! En Marc i la Queralt han dormit però jo no he pogut aclucar l’ull en tota la nit. Per sort cap a les nou del matí ha afluixat una mica i hem recollit ràpid i marxat perquè la previsió aquí als fiords occidentals és de molt vent fins demà al vespre, ja em veia aquí a Breðiavik passant el dia aparcats a recer sense moure’ns, si és que n’existeix en aquest racó de món !

Ens hem arribat fins a la punta de Bjargtangar (la més occidental d’Europa si no contem les illes Azores), per veure els populars frarets pels quals és coneguda aquesta extremitat de península, concretament als Latrabjarg Bird Clifts. Uns penya-segats altíssims (fins a 440 metres sobre el mar) on es diu que és el lloc més gran del món de cria d’ocells. Aparquem i la ventolera de nou s’ha animat i la temperatura és força baixa.  En Marc surt abrigat fins les dents a explorar els penya-segats, però no tenim sort, ni un fraret!. Li comenten que ja han marxat cap al sud de l’illa i que és a principis d’estiu quan realment és un espectacle. Provarem sort de nou al sud, d’aquí uns dies.

Prenem de nou la pista 612 i després la 62 fins a Patreksfjördur que és el poble més gran d’aquest costat dels fiords occidentals. Fem un tomb sense aturar-nos perquè el poble en si no té res d’especial més que una mica de vida i serveis enmig del no res. Seguim per la ruta 63 saltant diferents ports de muntanya, algun d’ells nevats, per anar connectant els diferents fiords fins a Bíldudalur, on dinem a la caravana.

Posteriorment, pel camí cap a Dynjandi, ens aturem amb 6 ºC al termòmetre a fer un banyet en una piscina geotermal que ha aparegut del no res al costat de la pista, amb vistes a mar obert enmig dels inhòspits fiords. En Marc i la Queralt fan un bany molt ràpid, en 10 minuts ja tornem a ser en ruta.

Arribem després d’uns quants bots i terrabastall de cassoles de la caravana a l’impressionant salt d’aigua de Dynjandi. Una abrupta paret de bellesa "eixordadora", amb 30m d'amplada a la part superior i gairebé 60m a la part inferior fent un bonic efecte de "cua de cavall". És considerat i certifiquem, que és l’espectacle més gran de la regió dels fiords occidentals.

En realitat Dynjandi és només la superior d'un seguit de set cascades anomenades col·lectivament Fjallfoss amb una alçada total d'uns 100m, que si bé no són tan impressionants com la primera, afegeixen sens dubte un encant a tot el conjunt.

S’aparca al peu de totes les cascades on s’inicia un senderó que va recorrent els salts més petits fins arribar a dalt de tot, al peu del salt gran (Dynjandi). Les vistes i el soroll de tanta aigua caient amb tanta força fan que sigui espectacular.

Vist el més important, tornem cap a la costa sud de la regió on resseguim la carretera direcció terra endins per aquests dessolats i accidentats paratges. Observem algunes cases aïllades d’algú valent, amb ànima d’ermità, que al seu dia pensem serien cases d’estiueig (de curta durada) i que estan abandonades. Si el clima ajudés, aquests fiords estarien plens de xalets no?. Potser millor així doncs!.

Per la tarda fem molta carretera per allunyar-nos del temporal de vent i mal temps que hem enganxat a la zona dels fiords occidentals i mirar de trobar calma a les altres regions islandeses.

Sortir d’aquesta zona no és gens ràpid. No totes les carreteres estan asfaltades i és un constant puja i baixa i entra i surt resseguint un fiord rere l’altre. Passem per pistes de grava amb pendents d’un 15% !!  Fa molt de vent, i la companyia de lloguer d’autocaravanes no para d’enviar comunicats on indica que hi ha vents superiors als 30 m/seg. En Marc està fet un bon capità al volant. Tota l’estona analitzant d’on ve el vent i com va canviant. La mar està esvalotada i forma borreguets i les onades trenquen amb força, en ocasions a la mateixa carretera.

Arriba un moment que es torna perillós conduir així, i ens aturem a resguard d’un taller que trobem a la carretera. Analitzem la previsió del temps, que ens indica que al vespre afluixarà el vent però que l’endemà seguirà tot igual, pel que aprofitem a fer temps tot sopant i al vespre, quan veiem que afluixa (sobre els 12 m/seg), carretera i manta per fugir del temporal.

Dormim a Bjarkalundur, encara a la costa però ja havent deixat tots els fiords enrere. El vent encara bufa i la sensació de fred és acusada. Ens anima que la previsió de demà, cap on ens dirigim, a partir de mig matí ja és més bona ! (pel que fa el vent, els núvols i la pluja no marxen).

Cap al “Finisterre” islandès !

Un altre dia sense posar despertador i ens llevem a les 9 del matí. Això és insòlit per nosaltres que tot l’any matinem!  Mirem les hores del ferry que volem agafar per creuar el Breiðafjörður, el canal de mar que separa la península Snæfellsnes dels llunyans fiords occidentals. Veiem que només n’hi ha un al matí i l’altre al migdia. El del matí surt a les nou (ja hem fet salat) i pel de les 15 h ens haurem d’espavilar per reservar plaça !

Stykkishólmur és el poble més gran de la península de Snæfellsnes però petit com tots, això si, el que té més encant. Ubicat en un port natural protegit per una illa de basalt, presenta un aire relaxat, casetes de vius colors de finals de s.XIX , algunes botigues i forces restaurants i allotjaments.

Reservem el ferry abans de res i tot seguit fem un tomb pel port, pugem al turonet on hi ha un far vermell i bones vistes del poble i dels múltiples illots disseminats pel fiord, una volteta pel poble, quatre compres i cap a dinar. Avui dinem un fish&chips de bacallà fresc, arrebossat i fregit al moment, boníssim !

Pugem tots al ferry (la caravana, i tots tres) amb una mala mar que no convida gaire però cal avançar el viatge. En Marc es passa el viatge mirant a l’horitzó i mig dormint per no marejar-se. Jo escrivint el blog i la Queralt entretinguda pintant un petit conte d’animalons autòctons que ens han regalat al comprar els bitllets. Al cap de dues hores i mitja arribem a destí, Brjánslækur (regió dels fiords occidentals).

Des d’aquí, ja amb autocaravana, ens dirigim fins a Breðiavik on passarem la nit per demà visitar els penya-segats de Látrabjarg (punt més occidental d’Europa). Fa una ventolera important que dificulta la conducció. Per sort no hi ha trànsit (estem sols) i podem circular pel mig del voral. Un cop deixem la costa sud i saltem cap al fiord Pattreksfjörður, el vent amaina o be com que venta de sud quedem protegits.

Aquesta regió és ben inhòspita, pelada, desolada,... La carretera asfaltada en breu passa a pista de terra i allà, enmig del no res, apareix mig desmantellat un DC3 de les forces aèries americanes. (és així oi Nèstor R. ?), també hem vist un vaixell embarrancat, molta maquinària d’obra abandonada (carros de perforació, dúmpers, ...), autobusos, tractors, ... però tot al llarg de la ruta, no al mateix lloc. Els hiverns d’aquí tenen pinta de ser molt i molt durs i quan una cosa s’espatlla, allà es queda.  

Al arribar a destí, el millor final del dia, una posta de sol preciosa que una vegada ha acabat l’ha seguit un ruixat i s’ha intensificat el vent. En aquest país ben bé, cada dia et fa de tot. A veure si demà ens fa bon dia !

PD: Hem rebut un missatge de la companyia de lloguer de l’autocaravana que ens diu que a la zona on som hi ha un temporal de vent que excedeix els 15 m/s permesos i que no podem circular !!!! A bona hora ens avisen, ja ho hem notat ja que venta !!!!

Snæfellsnes, un gran camp de lava

De bon matí i sense recórrer ni un sol metre sobre rodes, sortim a estirar les cames pel camp de lava Buðahraun que tenim al costat mateix de la platja on hem dormit. La Queralt diu que aquí hi ha tot el carbó que els Reis d’Orient porten als nens que no es porten bé ... J. Procurem no sortir del senderó senyalitzat ja que a banda i banda el terra està ple de depressions força profundes (tipus dolina), esquerdes, roques irregulars ..., terreny volcànic!. El senderó arriba fins el cràter de Búðaklettur i torna per la costa amb dunes de sorra i roques negres arran de mar.

Des d’aquí marxem cap a Arnastapi, però a mig camí parem per recórrer la  Rauðfeldsgjá, una esquerda empinada i estreta a la paret d’un penya-segat. Un rierol surt del seu interior i se’n pot recórrer una part intentant no mullar-se els peus. A la Queralt li diem que allà dins hi viu un Troll, i això l’anima a pujar-hi, tot fent pel camí fites amb pedres apilades.

Dinem a Arnataspi per fer posteriorment una caminada arran de mar fins a Hellnar. Es tracta d’un passeig de 2,5 km per una estret corriol que ressegueix la dentada costa d’uns penya-segats de columnes basàltiques impressionants on les onades hi repiquen amb força. Si no haguéssim dinat, a Hellnar hi ha un restaurantet de peixet al final de l’excursió on hi serveixen reconfortants sopes. La Queralt s’ho ha passat pipa fent el recorregut, però com que avui ja portem tres excursions i està cansada, en Marc ha tornat per agafar el cotxe i ens ha vingut a recollir a Hellnar.

Prenem la carretera 574, a mà esquerra el mar i a la dreta el glaciar Snæfelsjökull emplaçat sobre un cràter volcànic, que Jules Verne va escollir com a punt de partida del seu Viatge al centre de la terra.

Seguim resseguint la península per la costa fins al seu extrem de més a l’oest, Öndverdarnes, on prenem la 579 per acostar-nos al far groc. La carretera de grava  serpenteja per turonets de lava (carbó dels Reis) i parem una estona a una platja de sorra daurada i aigües turquesa. Fins ara tota la sorra de platja que hem vist aquí és negre! No arribem al far perquè la pista empitjora i l’autocaravana fa 7 m de llarg.

Reculem de nou a la 574 on passem per petits pobles pescadors ja a la costa nord Ólafsvík, Grundarfjördur fins arribar al poble més gran de la península, Stykkishólmur, on passarem la nit. El paisatge torna a canviar i les muntanyes tenen una calitxa de boira que amb el gèlid clima crea un ambient especial.