Pàgines

dimarts, 25 d’agost de 2015

Snæfellsnes, un gran camp de lava

De bon matí i sense recórrer ni un sol metre sobre rodes, sortim a estirar les cames pel camp de lava Buðahraun que tenim al costat mateix de la platja on hem dormit. La Queralt diu que aquí hi ha tot el carbó que els Reis d’Orient porten als nens que no es porten bé ... J. Procurem no sortir del senderó senyalitzat ja que a banda i banda el terra està ple de depressions força profundes (tipus dolina), esquerdes, roques irregulars ..., terreny volcànic!. El senderó arriba fins el cràter de Búðaklettur i torna per la costa amb dunes de sorra i roques negres arran de mar.


Des d’aquí marxem cap a Arnastapi, però a mig camí parem per recórrer la  Rauðfeldsgjá, una esquerda empinada i estreta a la paret d’un penya-segat. Un rierol surt del seu interior i se’n pot recórrer una part intentant no mullar-se els peus. A la Queralt li diem que allà dins hi viu un Troll, i això l’anima a pujar-hi, tot fent pel camí fites amb pedres apilades.



Dinem a Arnataspi per fer posteriorment una caminada arran de mar fins a Hellnar. Es tracta d’un passeig de 2,5 km per una estret corriol que ressegueix la dentada costa d’uns penya-segats de columnes basàltiques impressionants on les onades hi repiquen amb força. Si no haguéssim dinat, a Hellnar hi ha un restaurantet de peixet al final de l’excursió on hi serveixen reconfortants sopes. La Queralt s’ho ha passat pipa fent el recorregut, però com que avui ja portem tres excursions i està cansada, en Marc ha tornat per agafar el cotxe i ens ha vingut a recollir a Hellnar.

Prenem la carretera 574, a mà esquerra el mar i a la dreta el glaciar Snæfelsjökull emplaçat sobre un cràter volcànic, que Jules Verne va escollir com a punt de partida del seu Viatge al centre de la terra.

Seguim resseguint la península per la costa fins al seu extrem de més a l’oest, Öndverdarnes, on prenem la 579 per acostar-nos al far groc. La carretera de grava  serpenteja per turonets de lava (carbó dels Reis) i parem una estona a una platja de sorra daurada i aigües turquesa. Fins ara tota la sorra de platja que hem vist aquí és negre! No arribem al far perquè la pista empitjora i l’autocaravana fa 7 m de llarg.


Reculem de nou a la 574 on passem per petits pobles pescadors ja a la costa nord Ólafsvík, Grundarfjördur fins arribar al poble més gran de la península, Stykkishólmur, on passarem la nit. El paisatge torna a canviar i les muntanyes tenen una calitxa de boira que amb el gèlid clima crea un ambient especial.