Pàgines

diumenge, 30 d’agost de 2015

Llac de Mývatn i rodalies - 2ª part

Comencem el nostre segon dia pel llac de Mývatn amb un dia esplèndid i ens dirigim cap al nord-est d’aquest. Tot i moure’ns escassos kilòmetres, el paisatge canvia de tonalitat i els verd-marronosos ara són un ocres combinats amb grisos que recorda més al paisatge de la Lluna que a altres que hàgim vist a la Terra.

La primera parada és Hverir, fumeroles i llots grisencs pastosos bombollejant fang. Són les sopetes dels trols!, li diem a la Queralt. L’olor del sofre (ous podrits) és forta. Molta gent tapant-se amb la mà o el buff la boca i el nas... però a tots ens atrapa i ningú es queda sense fer el curt passeig pel senderó circular delimitat amb cordes. Hi ha un parell de fumeroles que fan respecte, ja que treuen vapor a pressió i fan força soroll. Sembla la vàlvula d’una olla a pressió! Quan acabem de fer la volteta, ens queden les xiruques ben enfangades !

Tot seguit ens dirigim cap a l’àrea de Krafla, una caldera volcànica d'aproximadament 10 km de diàmetre amb una llarga zona de fissures.

Ens aturem a la planta d’energia geotèrmica de Krösflustöð on fem una visita a la petita exposició que hi ha mentre prenem un cafè de cortesia. Aquesta planta, de 60 MW de potència, subministra gran part de l’energia del país. Islàndia és el país per excel·lència de la geotèrmia però no cal tenir volcans per a poder extraure aigua calenta i gas de la terra així que molts experts de tot el món visiten el país per estudiar i importar-ne solucions aplicables a casa seva.

Seguim enfilant la carretera cap al nostre objectiu, el cràter Víti (infern en islandès). El cor del cràter d’aquest volcà guarda un petit llac d’aigua blau fosc. Fem la volta caminant per tot el seu perímetre superior, aquí si que se’ns acumula fang a la sola de la sabata. La Queralt va dient, mireu que alta que sóc, semblo el gegant del Pi! . Quina feinada a rascar les soles de les sabates.

Posteriorment ens acostem fins a Dettifoss a veure un dels salts d’aigua més impressionants d’Islàndia. Només té 44 metres d’alçada i 100 metres d’amplada però cada segon cauen 193 metres cúbics d’aigua, aixecant esquitxos visibles a un km de distància, essent el salt d’aigua de major volum de descàrrega d’Europa.

Per veure la cascada hi accedim per la carretera 862 (riba oest), ja que la 864 (riba est) ens diuen és impracticable amb autocaravana.

Recorrem ja caminant els 2,5 km de senderó que ens portaran a veure les cascades de Dettifoss i les de Selfoss (per aquest ordre). El dia s’ha ennuvolat però per sort no plou. D’acord que una mica de solet hagués anat bé per veure un arc de Sant Martí i fer fotos espectaculars però tot i així la cascada de Dettifoss ens impressiona moltíssim, és un espectacle brutal. Abans de tornar a l’aparcament, seguim la ruta  que ens acosta a veure el salt d’aigua de Selfoss. Potser recomanem millor fer la ruta al revés, doncs tot i que aquesta cascada és bonica, comparada amb l’anterior, queda molt desmerescuda.




Ens posem en ruta cap a l’est del país fins a Egilsstaðir on fem parada tècnica (benzina, aigües,...) i ens desviem per prendre la pintoresca carretera 93. Aquesta puja fins un coll on hi ha una petita estació d’esquí, i baixa vorejant el preciós riu Fjarðará fins al poblet Seyðisfjörður, emplaçat a l’extrem del fiord que rep el mateix nom. 


Acampem davant de la bonica església d’aquest poblet encantador de casetes de colors.