Parc Nacional Farillon

Sona el despertador a les sis, ja és de dia, el sol es comença a filtrar per les finestres de la caravana i tots mandregem una estona. A les 7 ja esmorzats sortim a veure el far de la Pointe-à-la-Renommée de dia (on hem dormit). És preciós, no és ni el més alt, ni el més imponent però deu ser el dia assolellat, estar completament sols, l’emplaçament, les casetes del seu costat de fusta i el fet que no sigui el típic cilindre allà sol palplantat, que el fan diferent i ben bonic. Es fa difícil dir quin dels que hem vist fins ara és el més bonic i segurament quan els hàgim vist tots, seguirem igual d’indecisos perquè tots tenen el seu què.

Agafem de nou la carretera 132 direcció el Parc Nacional de Forillon. Avui la jornada és atapeïda, i la falta de dies en fa decidir de visitar aquest Parc i no el PN de Gaspésie ja que creiem que aquest darrer s’assemblarà més al de La Mauricie (muntanya), mentre que el de Farillon te la novetat de que es troba arran de mar (ens falten dies ... snif, snif).

Una vegada a Ste. Anne-des-Monts resseguim la costa deixant la carretera 197 que retalla per l’interior, i seguim fins al Cap-des-Rosiers on hi ha el far més alt de Canadà, 34 metres, tant sols un metret més que el que vàrem visitar ahir a Matane. Només ens aturem per fer la fotografia perquè avui tenim molt per fer (es pot fer una visita guiada).

Seguim per la carretera 132 fins l’entrada nord del Parc Nacional de Forillon, entrada gratuïta amb el Discovery Pass durant tot el 2017. Ens arribem fins al Cap Bon Ami situat a la costa nord on uns impressionants penya-segats de roca de fins a 200 metres d’alçada ens donen la benvinguda. Les platges son de còdols, llargues i estretes (sobretot quan ha pujat la marea) i tot i que des d’aquí també es poden veure foques i balenes només veiem ocells.  La visita és prou ràpida perquè es pot aparcar a uns 500 metres del mirador. Des de l’aparcament d’autocaravanes surt un senderó molt cuidat per dins el bosc fins l’aparcament de vehicles, on hi ha un mirador i una zona de pic-nic. Un nou corriol ens porta a unes llargues escales de fusta que baixen fins a peu de platja, passant prèviament per un fantàstic mirador on hi ha un telescopi que la Queralt s’hi entretén una bona estona. A la platja en Marc i la Queralt juguen a llençar pedres a l’aigua.

   

Des d’aquí passem de nou per l’accés del sector nord del parc, prenem la carretera 132 de nou ja per dins el Parc, i ens hi aturem a fer la petita excursió del Sentier de la Chute. Es tracta d’una volteta circular, un xic desnivellada fins una petita cascada plena de molsa. No baixa gaire aigua, o millor dit, ens n’esperàvem més però és que fa dies que no plou i val a dir que no ens queixarem, ja que portem tres dies radiants de sol.

Ja a l’autocaravana, de nou seguim per la crta. 132 que baixa directe al mar fins a trobar la cruïlla que ens portarà a l’accés sud del Parc Nacional de Forillon. Allà ens arribem a l’aparcament més proper al Cap Gaspé o també conegut com Land’s End, el que ve a ser el Finisterre o Cap de Creus d’aquí. L’extrem més oriental.

Preparem uns entrepans, fruita i aigua per menjar-nos a l’excursió una vegada arribem al cap. Son gairebé 8 km entre anada i tornada i ja son les 12 del migdia.

Per arribar fins al Cap Gaspé hi ha dues pistes, una de grava apte també per bicicletes o bé el sender de terra només per a vianants. A l’anada anem pel de grava que és un xic més directe que l’altre, va força a nivell fins els darrers 600 metres del tram final, que puja de cop fins arribar a la punta on hi ha un far i un parell de cadires vermelles al costat per contemplar la fantàstica vista. Ocells volant, a baix al mar un grup de foques s’està banyant, ... tot sota un dia de sol radiant. Avui anem amb tirants, pantaló curt, gorra i crema solar posada! Quin canvi respecte aquests últims dies de forro polar i plumón!.

Al voltant del far hi ha diferents taules de pícnic. Aquest país fan molt pícnic, per tot arreu  hi ha taules i barbacoes.  Dinem en una de les taules gaudint el fantàstic dia que fa. El sol apreta però l’airet fresc fa que la temperatura sigui agradable.

Prenem el corriol per fer la tornada, així haurem provat els dos camins que arriben al Cap Gaspé. Aquest discorre la primera part per dins un bosc i després arran de mar, passant molt arran dels penya-segats i permetent veure les petites cales que hi ha, només accessibles des de l’aigua.

Aquest sender és un xic més llarg que la pista de grava però val la pena agafar-lo. És molt bonic.

Gairebé arribant a l’aparcament i a uns 4 metres per davant nostre ens ha creuat la pista un linx. Ens hem quedat ben parats. Primer perquè no ens l’esperàvem i segon perquè ha creuat amb una elegància i tranquil·litat que el moment de tensió s’ha fet un xic llarg. Res, segons, però que al no passar corrents ha sigut una mica allò de ... ostres ... Val a dir que a l’entrada del camí un cartell indica que hi ha ossos i que es tingui cura però sempre penses que sortiran de nit, o bé son en una altra zona... Si si... si hi ha el cartell, és per alguna cosa.

Una vegada arribats a l’aparcament ens trobem que hi ha una noia del parc amb un ós dissecat i una secció de boca de balena. En tots els parcs fan petites sessions informatives en diferents hores del dia així com excursions guiades, ...  Ens quedem ben parats amb la de pèl que té la boca de la balena. Uns cabells gruixuts i llaaarrgs....

Agafem la caravana de nou a buscar la clàssica 132, ara direcció Percé. La intenció és arribar a temps per agafar una sortida amb barca al Parc Nacional de l’Illa de Bonaventura i la roca Percé per veure les colònies d’ocells i la roca foradada, una mole de pedra calcària multicolor de 88 metres d’alçada i 475 metres de llarg.  Inicialment es veu que hi havia dos forats però un despreniment va desplomar un dels arcs. Encara es produeixen despreniments habitualment, per tant si us hi apropeu quan la marea està baixa ... precaució !

Arribem a Percé després d’un bon puja baixa per la carretera amb pendents de fins el 17%, això és com una muntanya russa. Anem directes a informació, a peu de la mateixa carretera principal, son ¾ de 5 de la tarda i ens informen que a les 5 de la tarda és quan torna ja el darrer vaixell i per tant, fins demà no hi ha cap sortida.

Decidim finalment seguir ruta endavant i descartar quedar-nos aquí, doncs perdríem ½ dia. Per sortir de la península de la Gaspésie direcció New Brunswick hem de resseguir tota la costa i té un bon perímetre.

Seguint la carretera i a la sortida del poble de Percé,  hi ha una zona de pícnic a mà esquerra ideal per a poder fer la fotografia a la Roca Perforada. Ens hem de conformar amb això, per sort la llum de tarda ens afavoreix.

Més endavant ens aturem en un parell de fars més però la llum del sol marxa molt més aviat que aquests dies enrere. Es nota molt que estem a l’extrem oriental tot i que no hi hagi canvi d’hora gairebé hi ha una hora de llum de diferència.

Ens aturem a passar la nit a la zona de pícnic de l’entrada del Parc Animalier del poble de Bonaventure.

Fars per la Gaspésie

Ens llevem a les 6 del matí, el sol ja ha sortit i a fora ja comencen a fer cua els primers cotxes pel ferry de les 7:30. A les 7 arriba el ferry des de l’altre riba (Tres-Pistoles), el nom és així de bèstia. Puntual surt a dos quarts de vuit i amb poc més d’una hora ja estem fent carretera direcció la Gaspésie.

Passem per Rimouski que és on arriba el ferry que surt de ForestVille (d’on havíem de venir però no agafen autocaravanes) i és la darrera ciutat gran abans de començar a fer la volta per la península. Pel super no cal passar però per la benzinera si, el George menja més que nosaltres de llarg. 100 litres cada repostatge (115 $).

Seguim carretera amunt fins a Matane, on parem per visita al seu preciós far de 33 metres d’alçada i amb la singularitat d’estar reforçat amb contraforts. Està declarat com a monument històric i ho regenta el Govern de Canadà, per tant es pot accedir gratuïtament amb el Discovery Pass (habitualment 4$ adults i 3$ els nens). Es pot visitar i no ens ho pensem dues vegades. Comencem a enfilar els 128 graons fins dalt la preciosa làmpada de vidres tallats amb unes inclinacions concretes, invent del Sr. Fresnel, per augmentar  tant la brillantor com la projecció de llum cap a l’horitzó. Ens agrada molt la visita però no ens podem encantar gaire, avui toca fer molta carretera.

Tota l’estona cal seguir la Route 132 que va reseguint el perímetre de la península per la costa, no té pèrdua.

El paisatge és únic, grans boscos alpins arran de mar i penya-segats de gran alçada que penetren dins les aigües gèlides del riu San Lorenzo. Casetes de fusta de colors,  amb el seu porxo i la seva cadira, plenes de flors i envoltades de verd. Molt pintoresques, arran de mar, sense tanca... la línia elèctrica aèria arran de carretera... i de tant en tant els típics Motels de carretera ianquis típics de les pelis americanes.  La Gaspésie es veu molt tranquil·la. No bufa el vent tot i haver-hi molins eòlics i ens sorprèn lo calmada que està l’aigua. Intentem imaginar-nos com deu ser tot això a l’hivern. Costa una mica però ha de ser ben diferent. 

Ens aturem a dinar a mig camí davant un Tim Hortons, ve a ser el Mc Donald’s autòcton. Dic davant perquè dinem dins la caravana unes bones llenties amb llom a la planxa i entrem pel cafè i per agafar el wifi gratuït i penjar un dia de blog.

Seguim per la 132 fins al far de La Martre, son les 6 de la tarda i no anem bé de temps... o bé volem fer moltes coses. Com amb tot, sempre hi ha una mica de cada cosa. El far de La Martre és molt bonic, una antiga estructura octogonal de fusta vermella. El sol de tarda que l’il·lumina i la tranquil·litat que es respira dalt del turonet encara el fan més bell. La Queralt hi vol pujar però li hem explicat que encara ens en queden molts per veure i si ens entretenim se’ns farà de nit, a més està tancat ;-).

Berenem una mica, musica de l’ipod a tope i carretera preciosa arran de costa. Què més es pot demanar?. Doncs rematar bé el dia amb un altre far !. Ens arribem fins a la Pointe-à-la-Renommée, el tram d’accés des de la carretera i fins el far és per una pista sense asfaltar, i com no podria ser d’una altra manera un puja i baixa de forts pendents. Per postres algun gir tancat però tenim un crack al volant.

Des de l’aparcament el far no es deixa veure però mentre la Montse prepara el sopar, el Marc i la Queralt s’hi acosten amb el frontal ja que és negre nit.  Una aventura !. El far és antic i per tant no funciona.

Sopem i passem la nit sols en un emplaçament de luxe. Demà volem matinar perquè tenim molta cosa a fer, començant per la visita al far clar !.

Balena a la vista !!!

Ens llevem amb un dia de sol espatarrant i això ens fa decidir de contractar la sortida amb vaixell per veure balenes aquí enlloc de la badia de Fundy (New Brunswick) com teníem previst . Potser allà ens farà mal temps i ens faria molta ràbia no haver aprofitat l’ocasió. 

De camí entre turisme i al port d’on surten els creuers per divisar balenes, passem per una petita església antiga i un gran hotel de façanes blanques i teulades vermelles, que amb el dia d’avui llueixen especialment tot i ser encantadors de per si i està emplaçats privilegiadament davant la platja.

L’aparcament del port és zona blava, però una policia ens indica que no podem deixar en George allà (massa gran) i que anem a aparcar al costat de l’església gran del poble. No tenim reserva pel vaixell i no anem sobrats de temps ja que son les nou tocades i el tour surt a tres quarts de deu, així que ràpid tornem enfilar cap al poble per aparcar, agafar roba d’abric i ràpidament cap al port de nou. Arribem que ja estan entrant grups amb reserva, famílies i demés però tenim sort i podem entrar en aquest torn. Son 3 hores d’excursió i el següent tour no surt fins 13:30 h.  El creuer es fa pagar, 80$ canadencs per cada adult, amb les taxes incloses i nens gratuït fins als 6 anys.  Només sortir i prou a prop de la costa ja comencem a veure les primeres balenes. Estem emocionats del bon començament. Aquesta zona, igual que a la badia de Fundy, el riu Sant Lorenzo té una oscil·lació de les marees molt alta i això fa que es remogui el fons marí i aixequi l’aliment pels cetacis, raó per la qual n’hi ha tants concentrats en aquesta zona. Això, juntament amb la proximitat del fiord de Saguenay, fa que aquesta zona estigui declarada com a Parc Natural (Parc Marí Saguenay – Saint-Laurent).  

En aquesta s’hi troben diferents tipus de balenes (la blava, la d’aleta, l’enana, la beluga i la geperuda que és la que ensenya la cua juntament amb la blava) a més de foques. Les balenes que més es deixen veure son les belugues (blanca), la enana i la d’aleta que quan surten de l’aigua habitualment només ensenyen el llom amb l’aleta. Per tant, totes les publicitats de creuers on mostren cues de balena (blava), són força enganyoses perquè aquest tipus de cetaci és el menys comú a la zona. Molt difícil de veure, però no impossible.

Tot el viatge està amenitzat, o millor dit retransmès, per una biòloga que amb francès i anglès per la megafonia ens va indicant cap on mirar sobre la immensitat del mar. Un autèntic plat de sopa ben calmat per la sort del Marc que a l’aigua sempre se’ns mareja.

La noia es flipa una mica, val a dir-ho, fent Uauuuu cada dos per tres o parlant molt suaument i fluixet com amb suspens sense que es divisi gran cosa. De tant en tant si que va sortint algun llom de balena però cal tenir paciència i la rasca a dalt a coberta és considerable. La bateria del mòbil cau en picat així que és molt recomanable portar-la ben carregada així com portar uns guants i un teleobjectiu, ja que per fotografiar-les es veuen una mica lluny. Veiem zodíacs grosses que s’hi acosten més que no pas el vaixell que hem agafat, però les zodíacs no admeten nens a bord.

De tant en tant entrem a dins del vaixell per recuperar una mica de temperatura. A dins i a través dels vidres, per grans que siguin, no es poden fer fotografies, així que anem alternant dins i fora, sobretot les nenes. Això d’estar tota l’estona a coberta a la cacera d’una bona foto és Just for men. 

Abans de tornar a port, remuntem una mica el fiord Saguenay, però continuem veient només belugues i balenes eneanes (d’uns 8 metres de llarg, com el George).

Sortint del creuer agafem un sender que va fins al Cap de l’Islet, des d’on també es poden veure balenes gairebé a la mateixa distància que des del vaixell que hem agafat, especialment a primera i darrera hora del dia tot i que és migdia i està ple de gent mirant.

Aquest sender va paral·lel a la línia de mar, alternant camí, roca i passeres de fusta. El paisatge és molt maco i sobta la vegetació totalment alpina arran de mar.

Ens arribem a buscar el George i ens trobem una recepta (multa) al parabrisa davanter. Hem aparcat l’autocaravana en una zona d’Autos Seulement. Es veu que el George no es pot considerar un “auto gran”... (77$ canadencs que fan mal). Fins ara l’hem aparcada a tot arreu sense problemes... en fi, haurem d’anar més en compte. Ens acostem fins a informació per saber com es pot pagar perquè no diu res i ens indiquen que a la policia o a qualsevol oficina de Correus.

Sortim del poble de Toudossac i resseguint la costa fins arribar al Parc de les Dunes, on dinem dalt d’una duna de sorra de 65 metres d’alçada, als peus de la qual hi ha el mar. Acabats de dinar baixem fins a la platja per la sorra de la duna, uns més embalats que altres. L’aigua està força gelada però s’aguanta. La marea està baixa però ja comença a pujar. Fem fotografies, collim petxines molt llises i grosses i ben valents ens enfilem duna amunt. La Montse pel camí i el Marc i la Queralt s’inventen un Km vertical directament per la màxima pendent. Val a dir que la Montse arriba primer al George xino-xano pel camí que enfila la duna en diagonal i per on tothom passa. No és tant divertit, això si.

D’aquí tornem a informació de Toudossac per preguntar sobre els diferents Ferry que hi ha per creuar cap a la Gaspesie. La noia d’informació diu que no ens pot fer reserva per telèfon, així que amb els tríptics i el wifi ens connectem a les diferents webs per veure horaris, disponibilitats, etc... 

Ens arribem fins a Les Escoumins, el primer port d’on surten Ferrys que ens queda més proper. Pel ferry de les 7 de la tarda no hi ha places però pel de demà al matí a les 7:30 si. Sortir avui o demà ve a ser gairebé el mateix perquè el trajecte és d’una hora i si dormíssim ja a l’altre costat ens posaríem en marxa l’hora que ens hi posarem demà. Reservem per demà al matí (l’altre opció de ferry, surt des de ForestVille. És la que volíem fer però no ens serveix, ja que no accepten autocaravanes majors de 6m). Val a dir que els horaris dels Ferrys no son sempre els mateixos, van variant depenent de les marees.

Aprofitem el que queda de dia per acostar-nos fins al Cap de Bon Désir (Gratuït amb el Discovery Pass). Tanquen a les 6 de la tarda, just arribem uns minuts abans i la noia de la guixeta ens diu molt amablement que tanquen però que podem aparcar uns pocs metres abans de la barrera d’accés i fer la visita pel nostre compte. Val molt la pena. A pocs metres de l’entrada hi ha un bonic far i als seus peus, s’agafa un sender que serpenteja un petit bosquet de densos avets. En uns 300 metres s’arriba al cap. Com era d’esperar Parcs de Canadà hi té plantades un parell de les seves cadires vermelles com ho ha fet en molts indrets d’arreu del país que mereixen una menció especial per les seves vistes i interès natural i paisatgístic.

Calma, silenci, relax total ... i això que no estem pas sols, però aquestes vistes calmen fins les ànimes més esverades. Quina pau. El dia ja s’acaba, el sol està amagant-se i nosaltres ens posem dalt de les roques com hem començat el dia, badant buscant lloms de balenes entre aquest mar immens, la mirada perduda i les ganes d’aturar el temps. En mig del silenci se sent el respirar d’algun cetaci que es deixa veure mentre el sol es pon a l’horitzó. Espectacular !

Marxem cap a l’aparcament del ferry. El senyor que ens ha fet la reserva (de paraula) ens ha dit que hi podíem pernoctar i tenint en compte que cal ser-hi una hora abans i surt aviat, ha sigut un encert de comentari. Quan arribem a l’aparcament encara hi ha el senyor que tot i haver acabat la jornada amb l’arribada del darrer ferry, molt amablement se’n va fins a l’oficina amb cotxe (està al poble) i torna amb la reserva formalitzada.  

Aparcats al moll amb unes vistes fantàstiques passem la nit. Demà matinem i ens espera un bon “tute” de carretera.

Aigua !!! Montmorecy, Santa Anna i Saint Laurent

Hem passat la nit davant les primeres cases de l’Avenue St Grégoire de la Ville de Québec, s’hi pot aparcar i està molt a prop de la cascada de Montmorecy, estalviant-nos d’aquesta manera pagar l’aparcament (24$ autocaravanes, 15$ cotxes. L’entrada al parc és gratuïta). Per tant, al matí enlloc de pagar i caminar 100 m. des d' on s’aparca oficialment per anar al parc, nosaltres hi anem sense pagar i només ens cal caminar 500 m. I per postres, de camí passem per una cascada prou bonica.

En el centre d’informació situat al peu de la cascada, a part de fotografies de la cascada a l’hivern (que es congela encara que sembli mentida), els wc, els souvenirs, wifi gratis,..., es pot agafar un telefèric (12$ a i 14$ a/t) que et porta fins al capdamunt de la cascada i poder passar pel pont penjat que hi ha per sobre sense fer cap esforç. Descartem aquesta opció perquè volem pujar per l’escalinata de fusta situada a mà dreta mirant la imponent cascada. Aquesta és una de les altres imatges de la llibreta de viatge de la Queralt. Fa dies que l’espera !.

La cascada fa 83 m d’alçada, i presumeix de ser la més alta de la regió, superant en 30 m a les de Niàgara.

Tenim sort i fa sol,  que amb els esquitxos d’aigua es desdibuixa un preciós arc de Sant Martí al peu de la cascada. Fetes les fotografies de rigor i les apostes del nombre de graons que hi ha fins dalt, comencem a pujar tot contant-los. Quan falta poc per arribar dalt, la Queralt i la Montse ja han perdut, ni 350 ni 365, n’hi ha més. Guanya el Marc 485  graons.

Quan arribem a dalt de tot, a nivell ja del pont penjat, veiem una tanca oberta i una benzinera Irving amb aparcament. En un blog vàrem llegir que hi ha qui aparca aquí i s’estalvia el parking i el desnivell, però... i lo gratificant que és haver fet l’esforç!.

Tot i ser dissabte al matí, és força aviat i no ens trobem massa gent. La gran majoria han vingut a fer esport i pugen i baixen l’escala de fusta diverses vegades.  Una cop dalt, creuem el pont penjat tot mirant la meravella que tenim sota els peus i majestuositat de la mateixa. Amb quina força que baixa l’aigua i quin soroll !. Nosaltres veiem això i la Queralt un parc. Cadascú es fixa amb el que li interessa. Mentre en Marc s’arriba a un mirador, on arriba una tirolina de 300m de llarg que creua per davant la cascada, ens distraiem al parc abans de emprendre la baixada.

Anem a buscar el George i carretera fins al canó de Santa Anna on abans de visitar-lo dinarem.

L’aparcament és ampli i ràpidament som unes quantes autocaravanes en bateria i si, la nostra no és la més grossa encara que per nosaltres sigui gran. 

L’aparcament és gratuït però aquí si que cal pagar entrada a partir de 6 anys. Al comprar els tiquets veiem que hi ha una tirolina de seient doble que sobrevola la part superior del canó de Santa Ana. Hi ha una alçada mínima i la Queralt la compleix sempre i quan vagi acompanyada d’un adult.  Li demanem si li faria il·lusió pujar-hi i tota xula ens diu que si de seguida. Comprem els tiquets combinats per tot plegat i una vegada entrem al recinte i veu l’atracció en qüestió en funcionament, ens diu que de cap de les maneres hi pujarà.

Decidim no donar-li massa importància i aprofitant que hi ha cua, fem primer l’excursió. La gorja és espectacular, son 74 metres d’alçada. La caminada comença creuant el pont penjat més alt i va descendint fins arribar al punt més baix després de creuar dos ponts penjats més a diferents nivells, creuant des d’un costat a l’altre. Al llarg del camí passes per diferents miradors, on a part de les magnífiques vistes hi surten o arriben vies ferrades i tirolines. Han aprofitat aquest espai natural per crear un breu parc d’aventura. La tornada és pel costat contrari i també amb diferents miradors per anar contemplant la bellesa natural d’aquest lloc.

De nou, uns quants esglaons més de fusta a la saca i ràpid a fer cua a l’Air Canyon. La Queralt s’ha negat en rodó a pujar-hi. És una llàstima perquè li agradaria però prefereix esperar-nos i fer-nos una fotografia asseguts a la cadira de la tirolina que en un tres i no res, marxa enrere fins a un extrem passada la gorja en el punt més alt. S’hi para uns segons per a que agafis vertigen i ... tornes a tota velocitat de cara. Ha sigut molt ràpid però a la vegada molt xulo.  

(a la foto de sota, hi ha un puntet al cel entre els dos ponts, per a que veieu a quina alçada anava el Air Canyon !!!

 

De nou George, ara direcció Tadoussac. La carretera va vorejant tota l’estona el riu Saint Laurent, que es va fent cada vegada més ample. Paisatgísticament és molt bonica, i la carretera un constant puja i baixa que ens recorda a les de Nova Zelanda on es traça tal qual sobre la morfologia del terreny. Hi ha rectes que son autèntics tobogans i els 4.750 kg de George s’embalen tant a la baixada com pesen quan ve la pujada.

Primerament teníem pensat passar la nit en una de les diferents àrees de pícnic que son miradors i punts d’informació de la costa camí de Tadoussac, però finalment ens arribem fins a on s’acaba la carretera i prenem el ferry que, gratuïtament, creua el fiord de Saguenay i et deixa al poble de Tadoussac, on passem la nit a escassos metres de l’oficina de turisme (al poble hi ha wifi gratuït).

El viatge ens està agradant molt, cada dia és una aventura diferent i encantadora.  Bona nit.

Québec city

Ens llevem a Donnacona, on hem passat la nit davant de la botiga Canadian Tire (wifi gratis), recollim i ens posem en marxa. Cada vegada tenim la rutina del parar i desparar més àgil.

En uns 15 minuts arribem al centre de Québec, ciutat molt més petita que Montreal, amb moltíssim menys trànsit i sense tantes obres. Això ja és una altra cosa !.

Québec és la única ciutat emmurallada de nord-Amèrica i els carrers i les places de la Ciutat Vella són Patrimoni Mundial i aglutinen les primeres institucions del continent (el primer hospital, la primera escola, el primer districte financer, ...),  aquí va començar tot.

 

Tenim la sort de poder aparcar en ple centre just davant la porta de St Jean, a la part alta de la Ciutat Vella (zona blava). Hi ha dos tipus de zones blaves, unes amb 2 h de limitació i d’altres de 5 hores (2,5 $ CAN/hora).  La que hem trobat és de 2 h, però trobar un lloc per aparcar en George al mig de la ciutat no és fàcil. Cada plaça de zona blava té un número assignat i al parquímetre cal introduir el número corresponent a la plaça ocupada, nosaltres hauríem d’introduir dos números perquè és el que ocupa l’autocaravana. Haurem d’anar venint cada dues hores a renovar el tiquet perquè el que es deixa veure muralla endins té molt bona pinta.

De fet la gran majoria de llocs d’interès de Quebec es situen dins de les muralles de Ciutat Vella i el seu tamany la fa ideal per a poder-se desplaçar a peu a tot arreu.

Els 4,6 km de perímetre de les muralles, també Patrimoni de la Humanitat, es poden recórrer a peu, passant per miradors des d’on es veuen els diferents edificis històrics. 

Recorrem una part de muralla i baixem per la Rue St Jean. La Queralt ja demana dinar i ens decantem per un dels restaurants del mateix carrer, que està ple de restaurants, així com de botigues, alguna d’elles ben curioses com la de crispetes ! No sabíem que podien donar tant de joc: garrapinyades, banyades de xocolata, amb gelat, ... uns barrenyos !!!

Hem passat per turisme per agafar un mapa de la ciutat i no deixar-nos cap racó. Allà ens comenten que al port, al costat de la terminal de creuers a les 8 del vespre hi ha espectacle de Circ. Cal anar-hi a les 19h perquè s’omple de seguida.

 

La noia de turisme també ens indica quins son els principals carrers, places i llocs d’interès, i al dir-li que venim de Barcelona ens demana atendre’ns en castellà per practicar una mica.

Seguim passejant, carrers plens d’artistes i galeries d’art, botigues on t’ho compraries tot i no pot ser,... fins hi tot una botiga de decoració de Nadal. Hem anat voltant fins a topar-nos amb l’edifici estrella de la ciutat, Le Chateau Frontenac, un colossal edifici que a part de ser l’hotel més fotografiat del món, ocupa un emplaçament idíl·lic dalt d’un turó al costat de la ciutadella i als peus del riu San Lorenzo.  És immens i imponent.

Québec és una ciutat molt oberta amb els artistes, trobes pintors a tot arreu, escultures itinerants per diferents carrers, actors fent obres de teatre, ... A la plaça de davant l’hotel, i al llarg de tot el dia van actuant diferents artistes passavolants de la ciutat. Just quan arribem comença un espectacle d’un argentí que ens fa riure cada 45 segons durant més de mitja hora, un crack.

D’aquí, i passant per renovar de nou la zona blava, ens acostem fins al Mercat del Port Vell. Un autèntic gust veure les fantàstiques fruites, verdures i demés productes de la regió tant ben parades. Tanquen a les 6 de la tarda i val la pena acostar-s’hi. D’aquí seguim passejant pels carrerons de la part baixa del barri vell.

La part baixa de Québec son carrerons empedrats, placetes encisadores, casetes acollidores plenes de petits detalls que fan acollidor passejar pels carrerons d’aquesta part de la ciutat. Hi trobem un parell de parets mitgeres de cases amb dos pintures, frescos, dibuixats a escala real. Dignes de visitar.

Des de la part baixa, ja cansats, prenem el funicular per pujar a la part alta (3$ CAN/adult). Acabem de recórrer els carrers que ens queden pendents. Amb tanta renovació de zona blava ja els hem fet tots (a cada viatge, hem anat per un carrer diferent).  Son gairebé les 7 de la tarda i han tallat el trànsit en alguns carrers del barri alt. Al matí comentàvem que era una llàstima que no fos tot peatonal o si més no que estigués prohibit estacionar. Canvia moltíssim.

Agafem el George i de nou cap al port, aparquem allà (zona blava), però contents de poder trobar una plaça de 8 metres de llarg. Escalfem el sopar de la Queralt en un tupper i ens l’emportem, ja que son quarts de vuit i no volem fer salat per agafar un bon seient a l’espectacle de circ que es fa a l’Àgora del Port Vell. La companyia Crepúscule, de Flip Fabrique representen Vents&Marées. Ens tenen 60 minuts bocabadats amb els seus salts, acrobàcies i demés temeritats, amb música en viu i una escenografia i nivell ben bé a l’estil del Cirque du Soleil (entrada gratuïta).

A la sortida, immortalitzem l’skyline de Québec amb el majestuós hotel Le Chateau Frontenac il·luminat. La Queralt ja rondina, és tard i està rendida de tant caminar.

Agafem l’autopista i ens arribem a dormir just al costat de la primera visita de demà, la cascada de Montmorecy.  Son escassos 15 km de trajecte i a Québec ciutat és complicat pernoctar amb l’autocaravana. Bona nit.