Halifax, Peggy’s Cove i Lunenburg.

Hem passat la nit prop de Truro, encara ens queden uns kilòmetres fins a Halifax però la tirada gran ja la vàrem deixar feta ahir nit aprofitant que la petita dormia i podíem posar la musica nostra seleccionada especialment pel viatge.

Arribem a Halifax per l’autopista escollint la opció d’accés a la ciutat pels ponts (atenció, que l’accés pels ponts és de peatge. Hi ha dos ponts però un té una limitació de pes de vehicles de 3.000 kg i el George en pesa 4.750kg).

Ens vàrem descuidar d’explicar-ho però l’altre dia de què descapotem la caravana a Campbellton al passar un pas inferior. A pocs metres de creuar vàrem veure el petit cartell de limitació de gàlib i prohibició de pas per RV, que es com es diuen aquí les caravanes. Au, allà al mig a girar els 8 metres i pico de George en rodó. Sort que aquí son molt pacients al volant i ningú toca el clàxon per res.

La ciutat de Halifax ens sorprèn perquè és una ciutat gran però que te molt poc trànsit. Aparquem prop del Halifax Seaport Farmers Market on la Lonely Planet comenta que “merece mucho la pena”. Situat dins l’edifici on hi ha també la terminal de creuers ens trobem que hi ha quatre parades de souvenirs, un parell de mercat i la resta menjar variat. Decepcionats del mercat (no val la pena perdre-hi ni un minut), sortim direcció l’oficina de turisme pel passeig marítim, que és agradable de passejar. Està ple de terrasses i casetes tipus xiringuito, un petit port esportiu, uns fanals deformats a mode d’escultura que tenen la seva gràcia i davant de turisme un altre escultura, una enorme onada gegant del que s’improvisa un tobogan infantil genial per matar l’estona mentre arrepleguem informació.

De tot el que ens ofereixen a turisme per visitar, res té gaire interès per nosaltres, poder el més destacat és el museu Pier 21 que exposa com més d’un milió d’immigrants van arribar a aquest port des de 1928, però tampoc tenim ganes de tancar-nos en un museu veient que el vent que bufa des de el matí està deixant un dia magnífic.

Tornem a la caravana per dirigir-nos cap al far de Peggy’s Cove per la carretera 333, un tros de la Lighthouse Route que va resseguint la bucòlica costa, que avui especialment presenta una mar brava degut al vent que bufa. Tenim un sol radiant que ressalta el color blau del mar i el verd dels boscos així com els colors de les casetes que a costat i costat de la carretera anem passant. Aquí viuen molt bé. A l’hivern no ho sabem però ara a finals d’estiu... de conya.

Peggy’s Cove resulta ser molt turístic i està plè de gom a gom. Veient la gentada ens sorprèn tant la poca oferta de restauració existent com la gratuïtat de l’aparcament, poca visió de negoci aquí, i més si com diuen és el poble de pescadors més visitat del Canadà.

Les RV’s hem d’aparcar a costat de la caseta d’informació. Ho tenen prou ben organitzat tot i la caòtica sensació al arribar i veure cotxes aparcats a banda i banda de la carretera, molts autocars i una munió de gent caminant per tot arreu.

Fem una mica de vermutillo per matar el cuquet i ens arribem fins a la zona del far. Mare meva quina gentada!. Impossible fer una fotografia sense ningú.

El far és de formigó, encofrat manual amb llistonat de fusta, la torre pintada de blanc i la part superior del far de vermell. No és dels més bonics que hem vist, però la seva ubicació sobre un caos de roca granítica fan que el conjunt tingui una màgia especial, tot i la constant desfilada de busos i cotxes a pocs metres.

La mar, d’un color preciós, està esverada i no para de repicar contra les immenses roques. Fem fotos i remirem el far de tos els racons. Ens quedaríem aquí més estona però hem de dinar i seguir avançant.  De camí cap a la caravana acabem de passejar per l’antic port pesquer, immortalitzant els raconets, les diferents caletes amb les casetes de fusta dels pescadors sobre l’aigua, les barquetes, les xarxes, les gàbies per capturar llagostes, ....

Tota l’oferta gastronòmica del poble es basa simplement en una caseta amb llargues cues on fan el clàssic entrepà de llagosta de la zona i venen gelats, així que decidim dinar a la caravana. El que em pensava que era un pot de llenties, per error al comprar-ho, resulten ser mongetes amb xarop d’auró....  Quina cosa més dolça i empallegosa. Bé, ara ja podem dir que l’hem tastat, doncs d’aquest xarop en venen a tot arreu.  

Seguim de nou direcció Lunnenburg per la badia de Santa Margarita, primer per la carretera 333 i després retallem per la 329, doncs es fa una mica llarga la volta. La costa és un constant entrar i sortir i tot i ser molt bonica si es necessita fer via es pot obviar i anar per la principal de dalt que va saltant les petites penínsules.

Ens aturem a Mahone Bay, una badia amb més de 100 illetes. Aquí diuen que el sol brilla com en cap altre lloc de la costa i de fet hi arribem que el tenim de cara per a intentar fer la fotografia de les tres esglésies del poble, una al costat de l’altre, reflexades sobre l’aigua del mar. Una llàstima però tot i així és parada obligada de la lighthouse route.

Mahone Bay té botigues especialment de ceràmica, pintures d’artistes locals així com també d’antiguitats. Aprofitem per fer un apunt sobre una curiositat que estem observant mentre recorrem les carreteres d’aquest fantàstic país i es que la gent de tant en tant munta la paradeta davant de casa a peu de carretera amb tots allò que es vol treure de sobre. Com si d’un “rastrillo” es tractés enmig de la fantàstica gespa de davant de casa veus piles de llibres, tauletes de nit, làmpades, gerres, vaixelles,... A vegades l’amo al costat en un cadira, i la gran majoria, només amb el cartell For Sale.  També en les zones més agrícoles hem vist paradetes de verdures i en una casa un cartell que tenien excedent d’ous i els regalaven!.

 

Marxem cap a Lunnenburg, el poble de pescadors més gran de la costa sud i declarat Patrimoni Mundial per la Unesco. Ja som a mitja tarda i el sol ja va molt de baixa quan arribem, així que aparquem el més proper al port. Ens adonem però que la imatge pintoresca que teníem al cap és vista des del mar o be des de l’altre costat de la badia, així que després de passejar una mica pel front marítim i el carrer paral·lel de sobre el port, ens arribem amb cotxe a l’altre costat de la badia.

El front marítim es veu petit, la distància és massa gran, així que per la propera vegada agafarem una barqueta, ara és tard i l’hora de llum que ens queda l’aprofitem per arribar-nos fins a Blue Rocks, a uns 8 kilòmetres del centre de Lunenburg.

Blue Rocks és un minúscul port de pescadors que ens hem descobert amb informació agafada a turisme. Allà ens hi estem fins que es pon el sol, on posem punt i final a la ruta d’avui, molt agraïts pel bon temps que estem tenint.

Anem a sopar a un Tim Hortons,  que és la cadena de menjar ràpid que sempre els hi robem la xarxa de wifi, de pas penjarem un dia de blog abans de posar-nos a la carretera per avançar ruta.  Dormim a l’aparcament d’una petita estació d’esquí, al peu dels remuntadors prop de Windsor. 

Ants al Highland National Park (Cabot Trail)

Ens llevem amb sol, fantàstic! Ha valgut la pena confiar amb la previsió del temps i esperar a diumenge. Una vegada més yr.no no ens ha fallat. És una web de confiança !.

Per despertar-nos bé, sortim de la caravana ben esmorzats a fer els 2,5 km de la volta circular Jack Pine amb vistes a la platja de Black Brook. Val a dir que és molt bonica tant el tram que discorre per dins el bosc (únic a la zona), com les zones de clarianes sobre enormes lloses de pedra granítica cobertes de líquens (protegits, no trepitjar !) i la part d’arran de costa i miradors. Quina luxe d’inici de dia ! A més a més ens hem anat trobant esquirols durant la darrera part de bosc. Ja coneixem el soroll que fan i ens agrada caminar en silenci i observar-los com es mengen les pinyes i s’enfilen en un segon a dalt d’aquests immensos arbres de més de 350 anys.

De nou a la caravana, seguim enfilant per la carretera de Cabot Trail fins a Neil’s Harbour, on la deixem per fer la volta per una carretera secundària del litoral que passa per New Haven, Smelt Brook i recupera la principal a Effies Brook.

Anem fins a Beulach Ban on hi ha una cascada i després fins a Lone Shieling a fer una volteta circular d’uns 600 metres entre els arbres centenaris d’on s’extreu el sucre per el xarop d’auró (l’arbre de la fulla de a bandera del Canadà).

De nou, uns pocs kilòmetres més enllà ens aturem a Macintosh Brook, aquí son 1,7 kilòmetres i hi ha una mica de parc infantil al costat de les taules de picnic de l’aparcament.  En Marc se’n va a fer la caminada i la Montse i la Queralt es queden als gronxadors amb un sol fantàstic.

De nou reagrupats i a la carretera ens aturem pocs kilòmetres més enllà a la zona de Pleasant Bay al restaurant Rusty Anchor. L’aparcament és ple de cotxes, un gran cartell destaca les ostres i els musclos i veiem que a part d’un gran menjador interior tenen una terrassa sobre el penya-segat amb vistes magnífiques a l’oceà.  Decidim dinar aquí una mica de peixet.

El personal és molt agradable i dinem la mar de bé una galleda de musclos i un rollet de llagosta amb amanida de patata, que també porta seafood camuflat. Tot molt bo i tot el que veiem per les altres taules té una pinta excel·lent i el preu també és correcte. Per postres, tenen diferents pastissos i al demanar per gelats la mateixa cambrera ens indica que desfent 1 kilòmetre enrere la carretera hi ha una gelateria que també fan batuts i tenen molta varietat de gelats boníssims. Ho certifiquem!. Un cartell a la porta de la gelateria, que també ven una mica de tot, diu que disposen de mantega casolana. Em sembla que arribarem a l’excursió reina del dia amb un bon fons per cremar!.

Ens aturem a Bog, és una volteta circular de poc menys d’un quilòmetre en una zona de tundra sobre passarel·les de fusta per contemplar orquídies salvatges vermelles, plantes carnívores d’insectes i líquens. Val la pena perquè és a peu de carretera i és bonica. Ah, i hi ha una altra caseta de fusta per segellar el llibret d’explorador del Highlands National Park!.

Ara si que anem a fer l’excursió estrella del Parc, el trekking del Skyline que son 8,5 quilòmetres a través d’un bosc Boreal dalt de l’altiplà i al final es baixa per unes escales i passeres de fusta al llarg d’un esperó amb penya-segats a banda i banda, amb vistes a l’oceà per un costat i al bosc per l’altre (d’aquí el nom de skyline).

L’aparcament és com vint vegades més gran que cap altre i és que ve a ser el clàssic de la zona. Molta gent ve a fer-ho a darrera hora del dia per veure com es pon es sol ja que les vistes al mar son molt boniques. A l’inici de la caminada hi ha una caixeta de fusta amb el segell del “moose” (Ant en català). Quines ganes de veure’n un que tenim!. La senyora de Wisconsin de l’altre dia ens va explicar que van veure’n un en aquesta zona...

Per començar, i només fer uns metres trobem tres perdius perfectament camuflades cromàticament amb el  bosc, costa apreciar-les.  Més endavant al llarg del camí ens trobem amb un tancat perimetral força gran amb una escaleta. Es tracta d’un refugi en cas d’atac per ants. Vaja, sembla que el risc deu ser força real i n’hi deu haver. Seguim el camí força concorregut el darrer tram quan s’arriba a l’skyline. Per arribar a l’extrem de l’esperó, moltes escales i rampes amb plataformes mirador van baixant per la muntanya amb vistes a ambdós costats. Les nenes ens quedem a la cota superior mentre en Marc va fent la ziga-zaga que baixa fins al final. La gent és una mica indisciplinada i surt de les passarel·les trepitjant les zones clarament prohibides per fer-se fotos. Fa una mica de ràbia.

Desfent el camí de nou es produeix un dels moments esperats del viatge, trobem ants!. No és el mascle (el de les grans banyes) sinó que son dues femelles, sembla per les dimensions que són mare i filla. Estant força a prop del camí, menjant tranquil·lament.

 

L’ant és un animal molt corpulent amb un cap que ve a ser com una fusió de camell amb cavall, costa descriure’l. Però l’animal impressiona. Mica en mica de ser quatre o cinc mirant ja en som vint ben bé. Tothom està expectant i amb el dit clicant les càmeres, mòbils, .... també hi ha qui tranquil·lament s’ho mira amb binocles i gaudeix de l’espectacle. Molt contents tornem cap al cotxe. Quina sort que hem tingut.

Agafem la caravana i ens deixem caure carretera avall pels forts pendents de carretera que ens porten a la sortida del Highland National Park i rematem la Cabot Trail (tota ella uns 300 km), de la que ens despedim amb una bonica posta de sol sobre les tranquil·les aigües del mar.

Ens aturem per sopar, posar a dormir a la Queralt i els grans aprofitem a fer una bona tirada amb cotxe direcció Halifax per acostar-nos al màxim a les visites de demà. Avui somiarem amb els ants !!!

Cabot Trail remullat !

Aquesta passada nit ens hem adormit escoltant musica celta, és el que té dormir al port a prop d’un pub. Ens llevem i el dia està tapat i cauen algunes gotes tal i com pronosticava yr.no (la nostra web meteorològica de referència). Aprofitant que tenim wifi gratuït consultem la previsió per a les properes 48 hores que passarem a Cabot Trail. El dissabte al Cap Bretó estarà tot tapat, plovent i amb forts vents però al migdia s’obrirà una finestra a la costa est just a l’entrada del Parc Nacional, i pel diumenge ja s’obren clarianes i es preveu assolellat a tota l’illa. Dilluns arriba un front de mal temps, per tant, cal aprofitar el que tenim.

 Ens quedem a espera de que el temps millori a Baddeck (on hem dormit) i visitem el museu dels invents de Graham Bell (entrada gratuïta amb el Discovery Pass). El museu està bé, sobretot per un dia de pluja com avui. Dona a conèixer molts invents del Sr. Bell a part del telèfon pel qual ha passat a la història. A part de badar per les vitrines, anem emplenant un llibret per nens i a la sortida la Queralt rep un diploma i un collaret que la declara Exploradora Experta!.

Deixem Baddeck passant abans per turisme on agafem mapes més detallats de Cabot Trail i iniciem la carretera en sentit antihorari. Atenció si aneu amb autocaravana, cal agafar la sortida 11, ja que si es segueixen les indicacions et porten per la 12 i més endavant caldrà agafar un ferry petit que no accepta caravanes i caldria recular !!!. Sort que ens han advertit a turisme !

Sembla que el vent va empaitant la nuvolada i sacsejant a en George. Anem direcció el Parc Nacional de les terres altes del Cap Bretó, els Highlands.  El paisatge és molt bonic tot i el temps que fa. La carretera te trams de forts pendents (hi ha trams que en George no passa dels 35 km/h amb el gas a fons). El vent i la pluja ens acompanyen així com l’esperança que s’obri una finestra a l’entrada del Parc Nacional,  que és on tenim previst fer la primera excursió que surt del Keltic Lodge, on dinem.

 Deixa de ploure, tot i que mirant a les muntanyes del fons, està ben tapat. Som valents, per tant, a estirar les cames. L’excursió va fins el cap Middle Head, son uns 4 kilòmetres i tot i emportar-nos paravents impermeables finalment no plou.

A punt d’arribar al cap de Middle Head, ens sobrevola una majestuosa àliga reial (la del coll blanca). Fem la fotografia com podem a corre cuita, no ens l’esperàvem!.  

De nou a la caravana, seguim carretera amunt contemplant el fantàstic paisatge que va resseguint tota la costa, els penya-segats de granet rosat, els boscos que cauen fins arran de mar, ... Anem parant en diferents miradors contemplant les vistes, a estones amb l’impermeable i altres sense.

En els miradors i excursions destacades dins del Parc Nacional, per als nens quan hi arriben es troben una petita caseta de fusta on dins hi tenen uns llibrets temàtics de la zona i entre les diferents activitats cal segellar-lo. Quina bona idea per motivar-los a baixar del cotxe i caminar !

Al dia ja li queden pocs minuts de llum i de nou torna la pluja. Passem la nit en un aparcament al costat de la platja de Black Brook, arrecerats del vent, on demà des d’aquí mateix sortirem a fer una excursió. Bona i ventada nit.

Cap a Nova Escòcia

Ens despertem després d’una nit de pluja i vent. Ja no plou però té pinta que no podrem comprovar les “Singing Sands” si canten o no canten. Ens haurem de creure que és veritat. Em sembla que de nou, deixem els tirants i els shorts i tornem a la roba d’abric.

Després d’esmorzar baixem cap a la platja de Basin, no corre ni una ànima per la sorra, però les casetes de fusta tancades dels gelats, el parc infantil, el restaurants, botigues de surf i souvenirs, ... fan pensar que això al juliol “és lo más!”. Però la temporada deu ser ben curta i aquesta setmana ja hi ha escoles així que... tot ja està tancat i barrat fins l’estiu vinent.

Té el seu encant. Passegem una mica, quatre fotos i ens posem en ruta cap al far de Souris East, de base quadrada. Es visita però no hi pugem (encara està tancat). Fa força vent, plou i fa sol. A l’illa hi ha molts fars concentrats els més bonics a la costa est, però hem d’agafar el ferry cap a Nova Escòcia i aquesta és la prioritat d’avui.

Anem tirant cap a Wood Islands, on també hi ha un far, i és des d’on surt el ferry cap a Pictou (Nova Escòcia). No tenim reserva però fins al 4 de setembre hi ha força freqüència i si no podem agafar el de les 11:15, ens esperarem a les 13 hores visitant altres fars propers.

Arribem que manquen pocs minuts per les 11 al moll dels Ferrys, hi ha lloc. Ens sap greu no haver vist més fars però tenim molta feina a fer a Nova Escòcia, així que, cap dins. El ferry és molt més econòmic que no pas el de Les Escoumins de Québec ja que és molt més gran. Realment és molt xulo la quantitat de vehicles que hi caben, els sistema de rampes i plataformes que hi ha a l’interior. Ve a ser com un creuer d’aquests tant grans de turistes però per vehicles. 

Triga una horeta i hi ha una oficina de turisme a bord i wifi gratuït, així que aprofitem aquesta hora per anar fent feina i planificant una mica les properes 24-48 hores. La mar està una mica esverada però ningú es mareja.

Arribats a terra, ens dirigim direcció al l’illa del Cap Bretó. Consultant la previsió del temps decidim invertir el sentit de la ruta ja que ve mal temps des de l’oest. Al ferri ens han recomanat fer la volta del Cabot Trail en sentit horari (autocaravanes), tot i que la senyora de Wisconsin de l’altre dia ens va dir de fer-la en sentit antihorari. Així que, entre aquest empat tècnic decideixen els núvols i el vent: sentit antihorari.

Anem fins a Baddeck, on s’uneixen les terres altes i les baixes de Nova Escòcia. És una localitat turística a la bucòlica riba nord del llac interior d’aigua salada Bras d’Or on fan niu les àligues i juguen els frarets. En Marc ha preguntat a informació per veure frarets però li han dit que ja han marxat... Així que encara no es podrà treure l’espineta de veure’ls i caldrà un altre viatge d’excusa per anar-los a veure. De totes maneres...tornarem a preguntar més endavant, no fos cas!.

A Baddeck les cases i els hotels son molt luxosos i tot està especialment cuidat. Hi arribem al vespre i passem una estona tranquil·la a la caravana prèvia l’hora de sopar (jocs, lectura, blog, musica,...) aparcats al port (wifi gratuït) i amb vistes al far de l'illa Kidston (que funciona) i amb la posta de sol preciosa amb un cel ataronjat. Aquí passarem la nit.

Demà visitarem el museu Graham Bell, inventor del telèfon, el qual està enterrat a l’altre costat d’aquesta badia, on estiuejava. Del museu ens han dit i hem llegit que és excel·lent. Us ho explicarem demà!.

Ja estem dins la regió de Cabot Trail, la ruta més famosa de Nova Escòcia amb paratges espectaculars, esperem demà el temps es comporti mínimament i diumenge no plogui ni faci vent com ens promet la previsió meteorològica (farem la ruta durant dos dies). Creuem els dits i us diem bona nit.

P.E.I. (Prince Edward Island)

Avui ens dirigim cap a Prince Edward Island. Per accedir-hi creuem el llarguíssim pont de la Confederació, son gairebé 13 kilòmetres de pont sobre el mar que uneixen New Brunswick amb l’illa de Prince Edward Island, la capital de la qual és Charlottetown. Tot i indicar a tot arreu que el pas del pont és de peatge (ve es deu tenir que pagar aquesta obra titànica d’alguna manera...) a la sortida prenem a mà dreta direcció l’oficina de turisme de l’illa i no passem per caixa tot i que a mà esquerra es veien unes guixetes... No ho entenem, però tampoc ho preguntem. (foto extreta d’internet).

El dia està gris i tapadot. Comencem per visitar Charlottetown d’on en destaca l’Old Town o la part més vella de la ciutat. Aparquem a costat del port, darrera turisme, en un descampat que gestiona una senyora molt trempada just davant d’un aparcament convencional (hem pactat 5$ per estar-hi 4 hores).

Entrem a turisme per agafar un mapa ampliat del centre i establir un petit recorregut per veure el més interessant de la ciutat, ja que la nova Lonely Planet del Canadà (2017) és una mica fluixa en quan a recomanar circuïts o destacar imprescindibles com habitualment ha fet fins a dia d’avui en les seves guies que sempre ens han ajudat i acompanyat de viatge.

Fem una passejada pels carrers de l’Old Town passant per la ineludible gelateria Cows que presumeix de tenir els millors gelats de tota l’illa i també diuen del món!. Ho certifiquem! Val a dir que es fan pagar però és que son molt bons, tant l’enorme bola de gelat com la galeta. La Montse agafa un Brownie Explosion (vainilla, xocolata i trossets de pastís de Brownie) i el Marc un de vainilla, toffe i xocolata. La Queralt diu que no en vol. No sap el que es perd!.

Degustant la delícia passem per una de les cases antigues que es pot visitar, també per Victoria Street, on juguem una partideta de dames en una de les seves taules pintades de diferents colors. Més endavant també ens aturem en un parc, on la Queralt gaudeix d’una estona d’esbarjo fins a pujar en una cadira rotatòria amb eix excèntric de manera que sempre dona voltes sense parar. Ella no toca a terra i no podia parar, pel que s’ha ben marejat. Surt per la tangent quan el Marc la baixa de l’atracció.  Als pocs minuts un altre nen i puja i de seguida ja sentim cridar:  I can’t stop! I can’t stop!. Amb el Marc ens agafa un fart de riure. Quin parc més bèstia!. El nen el baixa la seva mare i està ben blanc. 

Ja de tornada a la caravana passem pel port i en Marc mata el cuquet amb un dels típics entrepans de llagosta i cranc. Molt bo.

Charlottetown, tot i no tenir res molt interessant o imprescindible (a part dels gelats), és molt agradable de passejar. Es pot recórrer bé a peu i és molt tranquil·la.

Agafem la caravana de nou i ens arribem fins al Parc Nacional de PEI (Prince Edward Island), al sector de  Greenwich situat al nord-est de l’illa (accés gratuït amb el Discovery Pass), on preparem el dinar a la caravana, ha sortit el sol i ens el mengem en una de les taules de picnic de l’aparcament.

Per fer baixar el dinar farem la caminada fins la platja de les dunes que son la principal atracció de la zona (aproximadament 5 km entre anada i tornada). La llum per la tarda està perfecte per fer moltes fotografies.

El primer tram discorre per un sender apte també per bicicletes i més endavant ja només es pot anar a peu. Hi ha diferents cartells informatius de tots els animalons que habiten aquesta zona. La Queralt està emocionada amb la gran quantitat de libèl·lules que ens anem trobant durant el camí tot i que diu que té moltes ganes de veure el pica-soques i els ratolins que viuen a la sorra de la platja.  Quina aventura!

Quan deixem el sender de grava, es travessa un petit bosquet molt maco i a uns 300 metres ja s’arriba a l’extensa zona d’aiguamolls, on hi ha una llarguíssima passera flotant per poder creuar-los i arribar fins a les dunes que acaben a una llarga platja solitària de sorra finíssima. Dalt d’una duna hi ha un mirador amb, com no, dues merescudes cadires vermelles dels Parcs de Canadà, des d’on hi ha una vista preciosa tant de la platja per un costat com de tota la zona d’aiguamolls amb el contrastant, per nosaltres, bosc alpí i dunes de teló de fons. 

Fem tot el recorregut gairebé sols. El lloc és preciós, val molt la pena fer aquesta caminada.

De nou a la caravana, la llum ja va molt de baixa però tot i així ens arribem fins al finistrerre de PEI per veure el Far d’East Point. Aquí està prohibit pernoctar tot i que l’emplaçament és brutal. Fem la corresponent sessió de fotos, aquest cop amb la lluna ja a l’horitzó.

Seguim costa avall direcció a Basin Head Provincial Park, on dormim a l’aparcament d’aquest parc característic per la platja de sorra daurada i per ser una de les preferides dels habitants de l’illa.  La sorra és famosa perquè “canta”. Es veu que al caminar se senten unes crepitacions, però ha d’estar seca, si ha plogut no hi ha espectacle. Tot i que fa molts dies que no ens plou, al sostre de la caravana es comencen a escoltar les primera gotes. A veure si tenim sort i demà al matí tenim concert de sorra!. Bona nit.

Carretera i manta + PN Kouchibouguac

Abans de deixar Bonaventure, passem per informació, hi ha wifi gratuït i encara que fins les 9 no obrin,  des de l’aparcament s’agafa bé i podem penjar un parell de dies de blog. Tot seguit ens posem ja a la carretera direcció est cap a New Brunswick, deixant ja la regió del Québec i ara si, avançant el rellotge una hora. La diferència horària respecte Barcelona ara és de cinc hores.

Parada tècnica a Campbellton, passem per Correos i per la Dump Station per fer un “canvi d’aigües” i seguim avançant per la Highway 11. Quines tirades de carretera que tenim avui i quines rectes de carreteres. A banda i banda, només bosc. Això seria resumint el paisatge principal.

Com a visita a mig camí i no perquè sigui res imprescindible però potser si una de les millors opcions per descansar una mica del volant i estirar les cames, és el Parc Nacional de Kouchibouguac, amb platges, llacunes i dunes al llarg de 25 km de costa. Hi ha senders per a bicicletes, i també es poden fer excursions amb canoa.

Amb el canvi d’hora i tot plegat, arribem gairebé a les 5 de la tarda i passem pel centre d’informació a agafar un mapa i ens decantem pel Kelly’s Beachboardwalk. Tot i anar una hora més tard, també hem guanyat una hora de llum.

El dia està ennuvolat i l’aire és fresc però ens anem creuant amb famílies que van i venen de la platja carregades com quan allà fa un d’aquells diumenges de molta calor. Per arribar s’aparca ben a prop i només cal caminar per unes passarel·les de fusta uns 600 metres fins arribar a la platja de sorra fina. Allà ens trobem un parell de les cadires vermelles dels Parcs del Canadà, en una hi ha asseguda una senyora de Wisconsin amb la que tenim una llarga conversa de més de mitja hora. Ella i la seva família també estan de vancances, han fet 30 hores de cotxe!. Ens explica que fa 30 anys va venir a Espanya, a Madrid i Sevilla. Ens comenta que Barcelona no ho coneix però té grans records de la sangria, els toros, les sevillanes,... Ens acaba comentant que ha provat de cuinar paella a casa però que no li queda bé. La Montse li explica fil per randa la recepta. Ja hem trobat la possible errada, la senyora no fa sofregit, ho posa all together at the same time !. Quin fart de riure.  Ella ens explica que venen de Nova Escòcia i ens dona quatre recomanacions. La Queralt mentrestant s’ha distret recollint de tot per la platja i ha muntat una paradeta de closques. Tot plegat ha estat molt agradable i distret. Ens acomiadem i nosaltres tornem a la caravana, deixem el parc, omplim el dipòsit del George i seguim fent ruta creuant New Brunswick direcció PEI, Prince Edward Island. 

Dormim a Shediac, a uns 60 kilòmetres de Charlotetown, la capital de PEI. Avui ha estat un dia de trànsit.