Hiking a Durmitor - Bobotov Kuk

Deixem d’hora l’allotjament de Zabljak amb un dia que s’aixeca esplèndid amb la intenció de caminar pel cor del Parc Nacional de Durmitor.

Prenem la carretera panoràmica número 2, on ens aturem pel camí per fer alguna fotografia, l’entorn i el dia és espectacular. Deixem el cotxe dalt del port de muntanya de Sedlo, a la cota 1.900 m. on ja n’hi ha uns quants d’aparcats. Es nota que portem dos dies de mal temps i avui que fa bo la gent té ganes de sortir.  Aquí un guarda forestal ens cobra de nou l’entrada al Parc Nacional. Si arribem a saber ahir que avui faria aquest dia haguéssim agafat l’entrada de 3 dies, però a fi de comptes ens surt igual fent dos dies, 3 € de nou cada adult.

Des de Sedlo, entre d’altres, comença l’excursió que arriba fins al cim més alt del Parc Nacional de Durmitor i segon més alt del país, el Bobotov Kuk de 2.523 m. La idea és anar fent, el sender és llarg i passa per diferents colls de muntanya, baixa fins un llac, creua tarteres i arriba fins al cim en un total de 5 kilòmetres d’anada i 5 més de tornada, tot amb un desnivell positiu acumulat de 950 metres.

La Queralt està ‘on fire’, diu que vol arribar fins al cim (ja, ja, ja). En Marc té la idea que les nenes ens quedarem al llac Zeleni Vir (3,7 km), just abans del darrer tram que comença amb forts pendents i grimpades superant 500 m de desnivell cap al cim. En tot cas serà ell que pugi el darrer coll i potser ho remati fent cim.

El camí és molt variable, trams de senderó entre prats verds (com caminar sobre una catifa tova) amb precioses flors liles i grogues, de vegades autèntics pedregars, laberints de grans roques, trams que cal grimpar i trams fins hi tot equipats amb cables fixes per ajudar a progressar. Una autèntica excursió d’Alta Muntanya !

Està molt ben senyalitzat amb la pintura circular vermella amb el centre blanc.  Per la Queralt és un joc anar buscant les marques, sobretot en les zones on hi ha un caos de pedres brutal, realment, no és fàcil buscar-los mentre saltem de pedra en pedra.

Ens anem trobant diferents excursionistes, no veiem nens... però això només ho apreciem nosaltres, la Queralt no para de dir: vull pujar al cim!.

Anem fent curtes aturades, bevent aigua, menjant una mica i fent camí, a poc a poc i bona lletra. Arribem després de dues hores al llac, on tot i veure el pendent que ve, assenyalem el cim i ... decidim seguir tot amunt !

El darrer tram però és ben dret i és esgotador, sobretot per la Montse, que una hora més tard quan arriba al darrer i ventat coll a 2.368 m ja no pot dir ni fava! Això si, les vistes son espectaculars, el dia no pot ser millor i tenim a la patufa motivada a més no poder. No rondina i només la veus mirar la muntanya, preguntar per on va el camí (sovint costa de veure) i dir: vull fer cim!

Ens arrecerem del vent darrera un gran roc i mengem una mica per agafar forces. La Montse diu que ja en te prou, que es planta. Pensant que la Queralt es quedaria amb ella, ens sorprenem quan deixa anar un: vinga papa, fins al cim! En Marc està que no hi cap de content i se’n van amunt!

La Montse es queda descansant i contemplant les vistes a ambdós costats del coll durant l’horeta que triguen la Queralt i en Marc entre pujar i baixar amb un somriure a la cara que ho diu tot.

Contents expliquen com ha sigut l’ascens final, amb un llarg tram de grimpada i un pas equipat amb cables que mes valia no mirar avall. Un cop dalt, la Queralt ha sigut rebuda amb aplaudiments de tothom i felicitacions. Flipaven que hagués arribat fins al cim (2.523 m) amb només 6 anys, sobretot veient que pujava grimpant millor d’alguns que hi havia allà, doncs a estones feia cua per esperar el seu torn per passar pel tram equipat. Quatre hores d’ascensió per obtenir, des de dalt, les vistes a tot el P.N. de Durmitor, preciós. Escrivim al llibre de visites que hi ha amagat dins una caixeta, i a baixar (amb molt de compte) a recollir la Montse. La veritat és que la petita de casa apunta maneres !

De nou tots tres, comencem la baixada. Com sempre, és més dura que la pujada, un està cansat, no aixeca tant els peus i és més fàcil ensopegar així que la mateixa recepta que sempre funciona amb tot: a poc a poc i bona lletra.

Ens aturem al llac on la Queralt ineludiblement vol refrescar-s’hi fins als genolls!. Mengem una mica per recuperar forces i seguim. Des d’aquí toca tornar a pujar a un parell de colls més per desfer el camí fins al cotxe. El puja i baixa es fa llarg, ja no tenim ganes de fer fotografies, de fet crec que durant la pujada ja les hem fetes totes.

Anem cantant, jugant al veig-veig i a deletrejar paraules... crec que hem fet la meitat del Pompeu Fabra com a poc. El que calgui per anar distraient a la Queralt que realment ha d’estar cansada.

El camí sembla que mai s’acaba, un coll, un altre coll i encara no es veu el darrer... buff com està costant fins que finalment... arribem!! Estem baldats però molt contents. En total han sigut 7,5 horetes de no res !.

Tornem a Zabljak i ja conduint anem veient la part est del P.N. fins a un pont que creua sobre el riu Tara. Una construcció singular de 150 metres d’alçada que es va finalitzar just al començar la Segona Guerra Mundial. En aquells temps va ser el pont d’arcs de formigó armat per a vehicles més gran d’Europa amb 365 metres de longitud i cinc arcs, el més llarg d’ells de 116 metres. Llegint una mica la història del pont, resulta que el maig del 1942 va ser destruït per una bomba posada per un dels enginyers que el va dissenyar, el qual va ser executat pels italians al costat del que en va quedar. Quatre anys més tard, es va reconstruir i val a dir que està força mal conservat, és molt estret i té força trànsit.

El principal atractiu a part del pont en si, és una tirolina que hi ha paral·lela al pont i que creua per sobre el Canó del riu Tara, així com les nombroses empreses de rafting de la zona.

Ens quedem a sopar en una terrassa amb vistes directes al pont. A mida que es fa fosc veiem que ni tant sols està il·luminat ni el pont ni la carretera que hi passa...  

Prenem la carretera del congost del Tara que ja és negre nit tot i que passen pocs minuts de les vuit del vespre.  És una llàstima no poder veure el paisatge del congost, el riu Tara ja contem que ni de dia es veu des de la carretera degut a la considerable profunditat per la que flueix.

L’allotjament d’aquesta nit el tenim a Dobrilovina (a l’entrada est del P.N) a escassos metres del monestir amb el mateix nom i dedicat a St Jordi. Ens ha costat una mica trobar on dormirem ja que no hi ha cap indicador, però després de voltar una mica hi arribem, cansats però satisfets de la gran jornada d’avui. La Queralt, després d’assolir el seu primer cim de més de 2.500 m s’adorm immediatament.

P.N. Durmitor

Deixem Pluzine i enfilem bruscament direcció Zabljak. El primer tram entre Pluzine i Trsa ens impressiona més que els 56 túnels d’ahir i és que avui per salvar l’important desnivell els túnels estan excavats a la roca fent el revol o “paella” tancat, tant que en el navegador es superposen les línies. Els túnels tenen les cunetes plenes de rocs que es desprenen i en Marc se li envà la vista analitzant quin serà el proper a caure doncs hi ha unes quantes esquerdes... El primer túnel de tots és el que s’emporta la palma, és un túnel amb cruïlla incorporada, son com dos túnels en un! Costa d’explicar, adjuntem foto.

La carretera arriba fins a Trsa i allà ens hem plantejat si era possible amb el cotxe creuar el parc nacional o bé calia seguir la carretera principal fins a Zabljak. Al plànol surt una ‘carretereta’ dibuixada, però en algun tram sembla que hagi de ser una pista de terra. Hem preguntat a un home, que evidentment no parla anglès, però l’únic que hem estès és “Asfalt, Asfalt !” així que ens hem aventurat i si, hem pogut comprovar que estava recentment pavimentada en la seva totalitat, fantàstic !

És molt estreta però val molt la pena. Això si que és una carretera paisatgística en tota regla. El paisatge ha anat canviant de frondosos boscos amb arbres espectacularment alts a costat i costat de carretera, a terreny obert de prats alpins amb dolines i vistes espectaculars. De tant en tant algunes casetes de fusta, una vaca perduda pasturant,... i verd, tot molt verd.

A mitja carretera, en un punt elevat ens ha aturat un guarda forestal que ha sortit de dins un cotxe i ens ha cobrat l’entrada al Parc Nacional. Hi ha la opció de 1 dia (3€/persona), 3 dies (6€/ persona) o 1 setmana (12€/ persona). Montenegro tot i no ser de la comunitat econòmica europea té l’euro com a moneda i els preus son més similars a casa nostra (almenys en aquesta zona). Des d’aquest punt ens hem acostat una mica a contemplar les espectaculars i vertiginoses vistes al Canó de Susice.

Continuem resseguint la carretera fins arribar a la cota superior de l’estació d’esquí de Durmitor, on dinem a la terrassa del restaurant Momcilov Grad, que en si és un mirador. Fa un dia de sol radiant, en teníem moltes ganes !

Ben tips, tirem avall i de seguida arribem a Zabljak on anem directes al llac negre, Crno jezero.  Està ple d’autocars i cotxes i hi ha una gentada que venen ganes de fer mitja volta, però aparquem i ens sumem a la peregrinació de turistes, aquí ja si, fins als peus del llac.

Tenim el sol de cara, una llàstima perquè no deixa veure les altes muntanyes que l’envolten, però el color verd i negre de l’aigua si que destaca en un entorn que ens sembla preciós. La Queralt ha trigat dos segons a treure’s les botes i els mitjons i posar els peus a l’aigua a jugar amb els ànecs que estaven molt tranquils fins la nostra arribada. Tot i els advertiments nostres ha passat l’inevitable, relliscada i caiguda a l’aigua. Ha sortit ben xopa i enfadada i nosaltres no podíem parar de riure... Durant una bona estona ha fet la passejada al voltant del llac amb calcetes i xiruques, molt sexy !

Els boscos del voltant son preciosos i veiem arribar diferents excursionistes dels múltiples senders que en surten.  També veiem que hi ha moltíssims bolets, molts.  Després de la passejada portem a la Queralt al parc de cordes que hem vist abans d’arribar al llac perquè se li passi l’enfadada de caure al llac. L’ha gaudit moltíssim i tenia dues tirolines finals, una dalt d’un trineu de fusta antic i l’altra una convencional.

D’aquí agafem un cafetó per emportar i ens anem a passejar de nou al llac, més fotografies i a jugar a llençar pedres al llac, un clàssic !.

Anem tornant cap al cotxe, ja és mitja tarda i tenim ganes d’arribar a l’allotjament, sortir a comprar sopar i descansar una mica. Demà més Durmitor !.   

P.N. Sutjeska i entrada a Montenegro

Avui ens llevem a l’allotjament que hem agafat, a Tjentiste, dins el Parc Nacional de Sutjeska i el temps no ha millorat massa respecte ahir. No plou però hi ha una boira baixa i densa que ens impedirà gaudir dels impressionants paisatges i vistes des de diferents punts del parc.

El parc de Sutjeska és molt verge, l’empremta humana és gairebé inexistent, tant que fins i tot manca molta senyalística de la que habitualment hi hauria en qualsevol altre Parc Nacional.

Enfilem directament des de darrera de l’allotjament una pista direcció Perucica amb l’asfalt molt malmès i amb poca senyalització que a més no és bilingüe sinó tota en alfabet ciríl·lic. La Queralt diu que ella l’entén perfectament! Quina sort... jejeje.

Una mica abans d’acabar l’asfalt i que comenci la pista de grava, ens trobem amb una barrera i una caseta amb una guarda forestal que ens demana els passaports (havíem llegit a la guia que era bo portar la documentació a sobre perquè part del parc ja creua frontera amb Montenegro), quants dies hi estarem, pren nota de la matrícula i ens cobra una entrada (adults 5 KM a cadascun i 5KM pel cotxe, nens gratuït). El guarda és molt trempat, no parla res d’anglès però es feia entendre i ens ha fet un croquis del que tenim pensat visitar en un trosset de paper. Res de mapes amb les rutes amb colors segons els nivells de dificultat... això és verge... jajaja.

  

La primera parada és per acostar-nos a un mirador tot i que la boira no ens deixa veure absolutament res, blancor absoluta. El corriol que porta fins al mirador va per dins el bosc entre arbres que potser arriben als 70 metres d’alçada i que entre boira ofereixen un encant especial.

Tornem on hem deixat el cotxe i per sorpresa nostra ens trobem gent. No estem sols, tot i que la sensació ho és. És un Parc Nacional força desangelat però en absolut vull dir que no mereixi ser visitat sinó que sobta tanta solitud.

Hi ha un grup nombrós amb canalla petita que està fent treking a peu i després un parell de hippies amb una campervan enooorme que és un autobus adaptat. Molt autèntica, una relíquia ! Els hippies van cap al mirador d’on venim i nosaltres seguim al grup que va amb guia i sembla que van cap a la cascada de Skakavac que és on volem anar.

El corriol s’endinsa a uns dels últims boscos primaris d’Europa, és molt bonic, els arbres tenen els troncs enormes, alguns recoberts de molsa al igual que les roques, trobem bolets i a mesura que anem perdent cota va canviant la vegetació... Tot plegat ajuda a distreure la Queralt mentre camina. Recorrem un bon tros, però per arribar a la cascada encara falta una estona i per tornar al cotxe hem de remuntar tot el que hem baixat, pel que reculem.

El temps no millora, tot i així agafem el cotxe per dirigir-nos fins a Prijevor a 1.668 m d’alçada. Des d’aquí hi ha la opció de fer dos trekkings, un el de pujar al cim del Maglic (el cim més alt de BiH amb 2.386m) que segons els cartells es fan en 2,5 hores. L’altre opció i la que teníem intenció de fer, és la d’anar fins al llac Trnovacko (4 km – 2 h),  però pel camí un altre cotxe que baixa ens atura i ens pregunta a on anem tot dient que hi ha molta boira a dalt i que no es veu res, després d’agrair-los seguim amunt per comprovar-ho en persona. Efectivament, hi ha una boira que amb penes i treballs veus una vaca a dos metres. Quina pena no haver enganxat un dia ben clar perquè l’entorn té pinta a espectacular !

Donem per acabat el Parc Nacional de Sutjeska, amb aquest temps no es pot fer gaire mes. Baixem a dinar a Foca, un poblet petit que no té res especial tret l’entorn muntanyós que té i que hi passa l’impressionant riu Drina. Hi ha forces restaurants, supermercats, i botigues així que dinem i anem a comprar el sopar per esgotar la moneda local ja que deixem Bòsnia i Hercegovina per creuar la frontera cap a Montenegro (per la petita frontera de Scepan Polje).

La zona direcció la frontera està plena de càmpings i empreses de rafting, de fet és el gran atractiu de la zona. Creuar la frontera ha estat un tràmit força ràpid, tant pel control de sortida com pel d’entrada.

L’entrada a Montenegro per aquí no deixa de ser espectacular perquè s’accedeix per una carretera sinuosa per dins del Congost del riu Pliva. La carretera encaixonada a la roca creua fins a 56 estrets túnels per anar obrint-se pas, una autèntica obra d’enginyeria.

Ens arribem fins al monestir de Piva, l’únic monestir ortodoxe construït durant l’època otomana al s. XVI. Amb la construcció de la presa de Mratinje l’any 1975, per tal de que no quedés inundat sota les aigües es va desplaçar prop del poble de Goransko on hem fet una breu visita. El que ens ha agradat més son les pintures de totes les parets interiors de l’església i el pruner que hi ha fora ben carregat de delicioses prunes.  La Queralt ha volgut encendre una espelma i demanar un desig: ‘que mai més hi hagi guerres al món’. Tant de bo sigui així. (pobreta la tenim traumatitzada veient tantes coses de la recent guerra dels Balcans).

Dormin a Pluzine, d’on surt una carretereta de muntanya per entrar al Parc Nacional de Durmitor, on hi volem anar demà, a veure si el temps ens acompanya més !!!

Pobles de Muntanya de Bjelasnica

Deixem el fantàstic apartament de Sarajevo en un matí plujós i emboirat.

Volíem pujar amb el telefèric a la muntanya Trebevič, però la boira és tan baixa i pixanera que ho descartem. Tot i així amb el cotxe carregat si que ens enfilem muntanya amunt, per anar a visitar les pistes de Bobsleigh de les Olimpíades d’Hivern celebrades a Sarajevo l’any 1984. Amb l’arribada de la guerra la pista va servir de camp de batalla i va quedar malmesa pels impactes de bala. Amb el pas del temps els 1.300 metres de pista han quedat graffitats i ara és un lloc decadent però que ens ha agradat visitar.

Hem passejat per dins de la pista tot recordant la pel·lícula de ‘Nacidos para el triumfo’ on uns jamaicans participaven amb bobsleigh als JJOO de Calgary’88. En Marc i la Queralt no n’han tingut prou amb el passeig que han volgut pujar a l’inici i baixar corrent tota la pista fins la meta, on els he recollit amb el cotxe contents, satisfets i xops per la boira i amb les mans gelades conseqüència dels 9,5 ºC de l’ambient.

Avui anem cap als Pobles de Muntanya de Bjelasnica, que representen un dels últims reductes de la de la vella Europa i amb estils de vida tradicionals que fa temps van desaparèixer a Occident. Aquests pobles queden totalment aïllats amb les primeres nevades de desembre i fins a l’abril.

El dia no ens acompanya gens, però la ruta és la ruta. El trekking previst des de Umoljani fins a Lukomir (16 km anar i tornar), és l’excursió estrella però amb la boira i el mal temps no val la pena, doncs tampoc veuríem res de paisatge. Ens conformarem amb visitar fins allà on puguem arribar amb el cotxe. Per començar, Umoljani que com Lukomir i d’altres poblets, son quatre cases de pedres i teulades de llauna (bidons aplanats) enmig d’un paisatge espectacular barreja de boscos, prats verds i zones càrstiques a més de 1.300 m d’alçada.

Explorem una mica la zona i entrem en un dels pocs restaurants que hi ha, estem a 9 ºC i ens estem quedant tiesos. Prenem un caldo de pollastre reconfortant com a entrant i després demanem un Burek de carn i ceba i un Zeljanica d’espinacs i formatge. El menjar no surt mai de la cuina i matem l’estona jugant unes quantes partides de cartes (Uno). Al cap d’una horeta, comencem a dinar. Estem sols i el restaurant té unes quantes taules... ja ho deia la guia que son poblets aïllats...

Al marxar del poble, ens creuem amb una velleta que ven mitjons de llana. Havíem llegit que la gent autòctona viu d’autoconsum (ramaderia i agricultura pròpia) i de vendre peces de roba i llana als pocs turistes que els visiten. Fre de mà i baixem a contribuir amb la causa. La senyora no parla res més que bosnià, així que nosaltres, responem amb català. En qualsevol cas es fa entendre i el que dos parells costaven 10 BAM finalment ens diu que 10 cadascun... i al tornar canvi es fa la sueca... Potser no hauran anat a escola però la vida els ha ben espavilat !. En tot cas, marxem amb dos parells de mitjons que ens escalfaran aquest hivern i ens faran recordar les vacances d’estiu.  

De Umoljani marxem cap a Bobovica el qual ens ha agradat molt més i és com les fotografies que havíem vist de Lukomir (el poblet on s’arriba només a peu fent el trekking).  Passegem una mica entre les cases, el que vindrien a ser carrers, amb un entorn de verd, pastures i moooooolta tranquil·litat i aïllament.

De tornada, ramats d’ovelles enmig de la carretera, immutables i pacients segueixen com si res allà al mig desafiant alguna cara a cara al Marc que està al volant amb ganes de passar.

De nou carretera i manta, ara direcció Tjetinse, al Parc Nacional de Sutjeska on passarem la nit. Intentem obtenir informació de les diferents caminades del parc, etc... però res de res. El punt d’informació és inexistent o bé es limita a un plafó informatiu i una adreça web. La pàgina oficial ... sense comentaris. Molt lamentable tot plegat. Quina diferència dels Parcs Nacional del Canadà visitats l’any passat.

Abans d’anar a l’allotjament visitem l’enorme monument construït en record de la batalla de Sutjeska que va tenir lloc durant la Segona Guerra Mundial. No sabem ben be de que es tracta, sembles unes ales ? Per la Queralt son unes banyes !. Totalment prescindible però està al costat de la carretera.

Anem a l’allotjament a mirar per internet a veure que podem fer demà, esperem que el temps sigui millor que avui i puguem caminar una mica, tot i que de moment les previsions no milloren excessivament.

Sarajevo, ciutat multicultural

La previsió del temps no és gaire bona per avui, sembla que cap al migdia començarà a ploure i ho farà intensament durant tota la tarda així que sortim disposats a aprofitar el màxim possible el dia.

Sarajevo, a part de ser la capital de Bòsnia i Hercegovina,  és una de les ciutats més importants dels Balcans amb molta riquesa històrica, especialment amb la seva creació per l’imperi otomà el 1461. Més endavant torna a ser rellevant a la història amb l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria que va marcar l’inici de la primera Guerra Mundial. Ja més recentment, en la nostra memòria, l’any 1984 es van dur a terme els Jocs Olímpics d’hivern i el 1992 tristament, Sarajevo va ser un important centre del setge de la Guerra dels Balcans.

Comencem la visita a peu des de l’allotjament, molt proper al parc on hi ha la At mejdan o Pavelló de Música i que anteriorment havia estat un lloc d’execucions públiques.  Com no actualment és un bar, com canvia tot al llarg de la història... Just al costat hi ha el Pont Llatí, un pont de pedra per sobre el riu Miljacka coneguat principalment perquè va ser lloc on es va produir l’assassinat del successor al tron austrohongarès, el qual després d’aquest succés es va declarar la guerra a Sèrbia desencadenant seguidament la primer Guerra Mundial.

Des d’aquí seguim riu amunt passant per davant la mesquita de l’emperador (la més antiga de la ciutat) i posteriorment creuem el pont de davant l’Ajuntament, el qual entrem a visitar. Ens quedem francament impressionats per la seva bellesa, de fet és considera una de les joies que va deixar el domini austrohongarès a la ciutat.  Com la gran majoria de monuments, va ser destruït durant la guerra i ha estat restaurat seguint el seu disseny i decoració originals. En destaquem les cúpules, les pintures, el gran lluernari central i les precioses làmpades.  

Sortim i enfilem pel carrer Telali fins a l’alçada de la Font Sebilj, des d’allà remuntem el costerut carrer que ens portarà fins al cementiri Kovači. El primer tram de carrer és com els carrers del barri turc amb botigues d’artesans a ambdós costats que venen souvenirs, i algun cafè agradable amb bones vistes sobre Bascarsija (barri turc).

Aviat arribem on comença el cementiri tot ocupant la pendent de la muntanya. El setge a Sarajevo va deixar moltes víctimes que només miraven de defensar la seva ciutat, aquest cementiri és a la vegada una espècie de memorial on hi ha enterrats els soldats caiguts, hem volgut creuar-lo en silenci per pensar també en el que va passar. De nou totes les làpides tenen els mateixos anys de defunció, de 1992 a 1995. Entre les làpides hi ha una cúpula platejada que és on hi reposa el primer president de Bòsnia i Hercegovina, Alija Izetbegovic.

Remuntem el cementiri per arribar al Bastió Groc, un tros d’antiga fortalesa des de la que hi ha el mirador per excel·lència de la ciutat. Des d’aquí diuen que la posta de sol és molt bonica, però com que avui hi ha previsió de pluja ho visitem de dia.  Arribem al mirador, contemplem les vistes i volíem prendre quelcom fresquet però ha arribat un grup de turistes i el noi del bar, que està sol, s’ha saturat, pel que hem tirat avall. Hem entrat en una de les botiguetes d’artesans que hem vist de pujada per comprar un imant per la nevera que ens ha agradat i també una esclava (braçalet), totes dues peces d’alumini. Hem estat parlant una estona amb el botiguer i ens ha regalat un mapa de la ciutat que ens ha anat de perles per seguir fent el turista. 

De nou arribem al barri turc al seu punt més conegut, la Font de Sebilj. Hi ha força gent i molts coloms, però hem pogut fer-nos una foto a la font, amb forma de quiosc i feta de fusta i pedra (1753), d’on n’hem begut aigua. Diuen que si beus aigua d’aquesta font, tornes a Sarajevo, ja us ho explicarem.

Voltem la Mesquita Baščaršijska Džamija pels carrerons plens d’artesans del coure i de catifes i d’aquí hem fet parada i fonda per degustar els esperats Bureks, les “ensaïmades” salades farcides de carn, formatge, verdures,...que us parlavem l’altre dia. Hem trobat un petit local on només feien Bureks, bé, en funció del farcit el nom varia (Burek–Carn, Sirnica–Formatge, Zeljanica–Espinacs, Krompirusa–Patata, Heljdopita–Blat Sarraí). N’hem menjat un de carn i un altre de formatge blanc turc, tot acompanyat d’un got de fantàstic iogurt tipus kefir fresquet i boníssim, una delícia!. En Marc l’han deixat entrar dins de l’obrador i tot per veure com ho couen. Ha tornat ben acalorat !.

Després hem seguit passejant visitant l’església Ortodoxa antiga, que ens l’ha recomanat el senyor on hem comprat els souvenirs, però ens ha decepcionat una mica.  

També hem entrat al pati de la Mesquita Baščaršijska Džamija, a la Sinagoga, a la Catedral del Sagrat Cor, .... resumint Sarajevo és una ciutat multicultural on coincideixen moltes cultures i religions. En pocs metres pots trobar una Església Ortodoxa, una Església Catòlica, una Mesquita Musulmana i una Sinagoga Jueva.

A la sortida ens hem resistit a comprar un gelat, la veritat és que cada dia n'estem prenent un, només costen 1 KM (0,50 €) és un no parar!.

Continuant caminant per l'avinguda arribem a un punt on al terra hi ha la inscripció "Sarajevo Meeting of Cultures", que és el punt on es fusionen les dues cultures dominants (orient i occident). És curiós ja que a partir d'aquest punt el barri i les construccions canvien totalment d'estil i cultura.

Tot i ser diumenge està gairebé tot obert. Fins i tot, ens hem aturat en un mercat de fruites i verdures fresques i hem comprat uns préssecs grocs que tenen una pinta excel·lent.

Passejant pel centre podem trobar gran quantitat de marques de morters llançats durant la guerra... Molts estan simbolitzats amb pintura vermella per indicar els llocs on van morir més de tres persones...

Gairebé ho tenim tot vist aquí al centre així que ens acostem a l’allotjament per descansar una estona i arribar-nos, amb cotxe, fins a l’aeroport de Sarajevo. No marxem no, sinó que ben a prop és on es pot visitar part del túnel que van excavar durant la guerra els bosnians per poder fer arribar provisions, medicaments i evacuar ferits des de Sarajevo fins a fora la ciutat (part lliure de Bòsnia). Cal tenir present que els serbis els tenien completament rodejats i amb l’aeroport intervingut així que audaçment, van trobar una via clandestina d’alliberament sota terra entre el territori ocupat i el lliure.  

És impactant pensar-hi una estona i fer-se la idea del que va ser la guerra ja que el túnel tenia els accessos i sortides des de l’interior de diferents cases particulars. El nom del túnel no podria ser altre: Túnel de l’Esperança i és que per moltes persones ferides deuria ser la única opció que tenien de poder ser atesos fora del setge i salvar les seves vides.

Se’n visiten només 25 metres dels 850 m originals. A part hi ha una mica de museu, diferents audiovisuals (amb imatges que hem recordat haver vist a la televisió a casa els pares fa anys), i exemplificacions dels camps de mines i explosius en el pati de la mateixa casa. L’entrada costa 10 KM per persona. Tanquen a les 5 de la tarda!. Hem sigut dels últims a entrar i al sortir, ja dins el cotxe, ha començat a ploure de valent.

Molt contents amb el temps perquè ens ha deixat fer tot el previst, tornem a l’allotjament a descansar i seguir planificant la ruta !