Ants al Highland National Park (Cabot Trail)

Ens llevem amb sol, fantàstic! Ha valgut la pena confiar amb la previsió del temps i esperar a diumenge. Una vegada més yr.no no ens ha fallat. És una web de confiança !.

Per despertar-nos bé, sortim de la caravana ben esmorzats a fer els 2,5 km de la volta circular Jack Pine amb vistes a la platja de Black Brook. Val a dir que és molt bonica tant el tram que discorre per dins el bosc (únic a la zona), com les zones de clarianes sobre enormes lloses de pedra granítica cobertes de líquens (protegits, no trepitjar !) i la part d’arran de costa i miradors. Quina luxe d’inici de dia ! A més a més ens hem anat trobant esquirols durant la darrera part de bosc. Ja coneixem el soroll que fan i ens agrada caminar en silenci i observar-los com es mengen les pinyes i s’enfilen en un segon a dalt d’aquests immensos arbres de més de 350 anys.

De nou a la caravana, seguim enfilant per la carretera de Cabot Trail fins a Neil’s Harbour, on la deixem per fer la volta per una carretera secundària del litoral que passa per New Haven, Smelt Brook i recupera la principal a Effies Brook.

Anem fins a Beulach Ban on hi ha una cascada i després fins a Lone Shieling a fer una volteta circular d’uns 600 metres entre els arbres centenaris d’on s’extreu el sucre per el xarop d’auró (l’arbre de la fulla de a bandera del Canadà).

De nou, uns pocs kilòmetres més enllà ens aturem a Macintosh Brook, aquí son 1,7 kilòmetres i hi ha una mica de parc infantil al costat de les taules de picnic de l’aparcament.  En Marc se’n va a fer la caminada i la Montse i la Queralt es queden als gronxadors amb un sol fantàstic.

De nou reagrupats i a la carretera ens aturem pocs kilòmetres més enllà a la zona de Pleasant Bay al restaurant Rusty Anchor. L’aparcament és ple de cotxes, un gran cartell destaca les ostres i els musclos i veiem que a part d’un gran menjador interior tenen una terrassa sobre el penya-segat amb vistes magnífiques a l’oceà.  Decidim dinar aquí una mica de peixet.

El personal és molt agradable i dinem la mar de bé una galleda de musclos i un rollet de llagosta amb amanida de patata, que també porta seafood camuflat. Tot molt bo i tot el que veiem per les altres taules té una pinta excel·lent i el preu també és correcte. Per postres, tenen diferents pastissos i al demanar per gelats la mateixa cambrera ens indica que desfent 1 kilòmetre enrere la carretera hi ha una gelateria que també fan batuts i tenen molta varietat de gelats boníssims. Ho certifiquem!. Un cartell a la porta de la gelateria, que també ven una mica de tot, diu que disposen de mantega casolana. Em sembla que arribarem a l’excursió reina del dia amb un bon fons per cremar!.

Ens aturem a Bog, és una volteta circular de poc menys d’un quilòmetre en una zona de tundra sobre passarel·les de fusta per contemplar orquídies salvatges vermelles, plantes carnívores d’insectes i líquens. Val la pena perquè és a peu de carretera i és bonica. Ah, i hi ha una altra caseta de fusta per segellar el llibret d’explorador del Highlands National Park!.

Ara si que anem a fer l’excursió estrella del Parc, el trekking del Skyline que son 8,5 quilòmetres a través d’un bosc Boreal dalt de l’altiplà i al final es baixa per unes escales i passeres de fusta al llarg d’un esperó amb penya-segats a banda i banda, amb vistes a l’oceà per un costat i al bosc per l’altre (d’aquí el nom de skyline).

L’aparcament és com vint vegades més gran que cap altre i és que ve a ser el clàssic de la zona. Molta gent ve a fer-ho a darrera hora del dia per veure com es pon es sol ja que les vistes al mar son molt boniques. A l’inici de la caminada hi ha una caixeta de fusta amb el segell del “moose” (Ant en català). Quines ganes de veure’n un que tenim!. La senyora de Wisconsin de l’altre dia ens va explicar que van veure’n un en aquesta zona...

Per començar, i només fer uns metres trobem tres perdius perfectament camuflades cromàticament amb el  bosc, costa apreciar-les.  Més endavant al llarg del camí ens trobem amb un tancat perimetral força gran amb una escaleta. Es tracta d’un refugi en cas d’atac per ants. Vaja, sembla que el risc deu ser força real i n’hi deu haver. Seguim el camí força concorregut el darrer tram quan s’arriba a l’skyline. Per arribar a l’extrem de l’esperó, moltes escales i rampes amb plataformes mirador van baixant per la muntanya amb vistes a ambdós costats. Les nenes ens quedem a la cota superior mentre en Marc va fent la ziga-zaga que baixa fins al final. La gent és una mica indisciplinada i surt de les passarel·les trepitjant les zones clarament prohibides per fer-se fotos. Fa una mica de ràbia.

Desfent el camí de nou es produeix un dels moments esperats del viatge, trobem ants!. No és el mascle (el de les grans banyes) sinó que son dues femelles, sembla per les dimensions que són mare i filla. Estant força a prop del camí, menjant tranquil·lament.

 

L’ant és un animal molt corpulent amb un cap que ve a ser com una fusió de camell amb cavall, costa descriure’l. Però l’animal impressiona. Mica en mica de ser quatre o cinc mirant ja en som vint ben bé. Tothom està expectant i amb el dit clicant les càmeres, mòbils, .... també hi ha qui tranquil·lament s’ho mira amb binocles i gaudeix de l’espectacle. Molt contents tornem cap al cotxe. Quina sort que hem tingut.

Agafem la caravana i ens deixem caure carretera avall pels forts pendents de carretera que ens porten a la sortida del Highland National Park i rematem la Cabot Trail (tota ella uns 300 km), de la que ens despedim amb una bonica posta de sol sobre les tranquil·les aigües del mar.

Ens aturem per sopar, posar a dormir a la Queralt i els grans aprofitem a fer una bona tirada amb cotxe direcció Halifax per acostar-nos al màxim a les visites de demà. Avui somiarem amb els ants !!!

Cabot Trail remullat !

Aquesta passada nit ens hem adormit escoltant musica celta, és el que té dormir al port a prop d’un pub. Ens llevem i el dia està tapat i cauen algunes gotes tal i com pronosticava yr.no (la nostra web meteorològica de referència). Aprofitant que tenim wifi gratuït consultem la previsió per a les properes 48 hores que passarem a Cabot Trail. El dissabte al Cap Bretó estarà tot tapat, plovent i amb forts vents però al migdia s’obrirà una finestra a la costa est just a l’entrada del Parc Nacional, i pel diumenge ja s’obren clarianes i es preveu assolellat a tota l’illa. Dilluns arriba un front de mal temps, per tant, cal aprofitar el que tenim.

 Ens quedem a espera de que el temps millori a Baddeck (on hem dormit) i visitem el museu dels invents de Graham Bell (entrada gratuïta amb el Discovery Pass). El museu està bé, sobretot per un dia de pluja com avui. Dona a conèixer molts invents del Sr. Bell a part del telèfon pel qual ha passat a la història. A part de badar per les vitrines, anem emplenant un llibret per nens i a la sortida la Queralt rep un diploma i un collaret que la declara Exploradora Experta!.

Deixem Baddeck passant abans per turisme on agafem mapes més detallats de Cabot Trail i iniciem la carretera en sentit antihorari. Atenció si aneu amb autocaravana, cal agafar la sortida 11, ja que si es segueixen les indicacions et porten per la 12 i més endavant caldrà agafar un ferry petit que no accepta caravanes i caldria recular !!!. Sort que ens han advertit a turisme !

Sembla que el vent va empaitant la nuvolada i sacsejant a en George. Anem direcció el Parc Nacional de les terres altes del Cap Bretó, els Highlands.  El paisatge és molt bonic tot i el temps que fa. La carretera te trams de forts pendents (hi ha trams que en George no passa dels 35 km/h amb el gas a fons). El vent i la pluja ens acompanyen així com l’esperança que s’obri una finestra a l’entrada del Parc Nacional,  que és on tenim previst fer la primera excursió que surt del Keltic Lodge, on dinem.

 Deixa de ploure, tot i que mirant a les muntanyes del fons, està ben tapat. Som valents, per tant, a estirar les cames. L’excursió va fins el cap Middle Head, son uns 4 kilòmetres i tot i emportar-nos paravents impermeables finalment no plou.

A punt d’arribar al cap de Middle Head, ens sobrevola una majestuosa àliga reial (la del coll blanca). Fem la fotografia com podem a corre cuita, no ens l’esperàvem!.  

De nou a la caravana, seguim carretera amunt contemplant el fantàstic paisatge que va resseguint tota la costa, els penya-segats de granet rosat, els boscos que cauen fins arran de mar, ... Anem parant en diferents miradors contemplant les vistes, a estones amb l’impermeable i altres sense.

En els miradors i excursions destacades dins del Parc Nacional, per als nens quan hi arriben es troben una petita caseta de fusta on dins hi tenen uns llibrets temàtics de la zona i entre les diferents activitats cal segellar-lo. Quina bona idea per motivar-los a baixar del cotxe i caminar !

Al dia ja li queden pocs minuts de llum i de nou torna la pluja. Passem la nit en un aparcament al costat de la platja de Black Brook, arrecerats del vent, on demà des d’aquí mateix sortirem a fer una excursió. Bona i ventada nit.

Cap a Nova Escòcia

Ens despertem després d’una nit de pluja i vent. Ja no plou però té pinta que no podrem comprovar les “Singing Sands” si canten o no canten. Ens haurem de creure que és veritat. Em sembla que de nou, deixem els tirants i els shorts i tornem a la roba d’abric.

Després d’esmorzar baixem cap a la platja de Basin, no corre ni una ànima per la sorra, però les casetes de fusta tancades dels gelats, el parc infantil, el restaurants, botigues de surf i souvenirs, ... fan pensar que això al juliol “és lo más!”. Però la temporada deu ser ben curta i aquesta setmana ja hi ha escoles així que... tot ja està tancat i barrat fins l’estiu vinent.

Té el seu encant. Passegem una mica, quatre fotos i ens posem en ruta cap al far de Souris East, de base quadrada. Es visita però no hi pugem (encara està tancat). Fa força vent, plou i fa sol. A l’illa hi ha molts fars concentrats els més bonics a la costa est, però hem d’agafar el ferry cap a Nova Escòcia i aquesta és la prioritat d’avui.

Anem tirant cap a Wood Islands, on també hi ha un far, i és des d’on surt el ferry cap a Pictou (Nova Escòcia). No tenim reserva però fins al 4 de setembre hi ha força freqüència i si no podem agafar el de les 11:15, ens esperarem a les 13 hores visitant altres fars propers.

Arribem que manquen pocs minuts per les 11 al moll dels Ferrys, hi ha lloc. Ens sap greu no haver vist més fars però tenim molta feina a fer a Nova Escòcia, així que, cap dins. El ferry és molt més econòmic que no pas el de Les Escoumins de Québec ja que és molt més gran. Realment és molt xulo la quantitat de vehicles que hi caben, els sistema de rampes i plataformes que hi ha a l’interior. Ve a ser com un creuer d’aquests tant grans de turistes però per vehicles. 

Triga una horeta i hi ha una oficina de turisme a bord i wifi gratuït, així que aprofitem aquesta hora per anar fent feina i planificant una mica les properes 24-48 hores. La mar està una mica esverada però ningú es mareja.

Arribats a terra, ens dirigim direcció al l’illa del Cap Bretó. Consultant la previsió del temps decidim invertir el sentit de la ruta ja que ve mal temps des de l’oest. Al ferri ens han recomanat fer la volta del Cabot Trail en sentit horari (autocaravanes), tot i que la senyora de Wisconsin de l’altre dia ens va dir de fer-la en sentit antihorari. Així que, entre aquest empat tècnic decideixen els núvols i el vent: sentit antihorari.

Anem fins a Baddeck, on s’uneixen les terres altes i les baixes de Nova Escòcia. És una localitat turística a la bucòlica riba nord del llac interior d’aigua salada Bras d’Or on fan niu les àligues i juguen els frarets. En Marc ha preguntat a informació per veure frarets però li han dit que ja han marxat... Així que encara no es podrà treure l’espineta de veure’ls i caldrà un altre viatge d’excusa per anar-los a veure. De totes maneres...tornarem a preguntar més endavant, no fos cas!.

A Baddeck les cases i els hotels son molt luxosos i tot està especialment cuidat. Hi arribem al vespre i passem una estona tranquil·la a la caravana prèvia l’hora de sopar (jocs, lectura, blog, musica,...) aparcats al port (wifi gratuït) i amb vistes al far de l'illa Kidston (que funciona) i amb la posta de sol preciosa amb un cel ataronjat. Aquí passarem la nit.

Demà visitarem el museu Graham Bell, inventor del telèfon, el qual està enterrat a l’altre costat d’aquesta badia, on estiuejava. Del museu ens han dit i hem llegit que és excel·lent. Us ho explicarem demà!.

Ja estem dins la regió de Cabot Trail, la ruta més famosa de Nova Escòcia amb paratges espectaculars, esperem demà el temps es comporti mínimament i diumenge no plogui ni faci vent com ens promet la previsió meteorològica (farem la ruta durant dos dies). Creuem els dits i us diem bona nit.

P.E.I. (Prince Edward Island)

Avui ens dirigim cap a Prince Edward Island. Per accedir-hi creuem el llarguíssim pont de la Confederació, son gairebé 13 kilòmetres de pont sobre el mar que uneixen New Brunswick amb l’illa de Prince Edward Island, la capital de la qual és Charlottetown. Tot i indicar a tot arreu que el pas del pont és de peatge (ve es deu tenir que pagar aquesta obra titànica d’alguna manera...) a la sortida prenem a mà dreta direcció l’oficina de turisme de l’illa i no passem per caixa tot i que a mà esquerra es veien unes guixetes... No ho entenem, però tampoc ho preguntem. (foto extreta d’internet).

El dia està gris i tapadot. Comencem per visitar Charlottetown d’on en destaca l’Old Town o la part més vella de la ciutat. Aparquem a costat del port, darrera turisme, en un descampat que gestiona una senyora molt trempada just davant d’un aparcament convencional (hem pactat 5$ per estar-hi 4 hores).

Entrem a turisme per agafar un mapa ampliat del centre i establir un petit recorregut per veure el més interessant de la ciutat, ja que la nova Lonely Planet del Canadà (2017) és una mica fluixa en quan a recomanar circuïts o destacar imprescindibles com habitualment ha fet fins a dia d’avui en les seves guies que sempre ens han ajudat i acompanyat de viatge.

Fem una passejada pels carrers de l’Old Town passant per la ineludible gelateria Cows que presumeix de tenir els millors gelats de tota l’illa i també diuen del món!. Ho certifiquem! Val a dir que es fan pagar però és que son molt bons, tant l’enorme bola de gelat com la galeta. La Montse agafa un Brownie Explosion (vainilla, xocolata i trossets de pastís de Brownie) i el Marc un de vainilla, toffe i xocolata. La Queralt diu que no en vol. No sap el que es perd!.

Degustant la delícia passem per una de les cases antigues que es pot visitar, també per Victoria Street, on juguem una partideta de dames en una de les seves taules pintades de diferents colors. Més endavant també ens aturem en un parc, on la Queralt gaudeix d’una estona d’esbarjo fins a pujar en una cadira rotatòria amb eix excèntric de manera que sempre dona voltes sense parar. Ella no toca a terra i no podia parar, pel que s’ha ben marejat. Surt per la tangent quan el Marc la baixa de l’atracció.  Als pocs minuts un altre nen i puja i de seguida ja sentim cridar:  I can’t stop! I can’t stop!. Amb el Marc ens agafa un fart de riure. Quin parc més bèstia!. El nen el baixa la seva mare i està ben blanc. 

Ja de tornada a la caravana passem pel port i en Marc mata el cuquet amb un dels típics entrepans de llagosta i cranc. Molt bo.

Charlottetown, tot i no tenir res molt interessant o imprescindible (a part dels gelats), és molt agradable de passejar. Es pot recórrer bé a peu i és molt tranquil·la.

Agafem la caravana de nou i ens arribem fins al Parc Nacional de PEI (Prince Edward Island), al sector de  Greenwich situat al nord-est de l’illa (accés gratuït amb el Discovery Pass), on preparem el dinar a la caravana, ha sortit el sol i ens el mengem en una de les taules de picnic de l’aparcament.

Per fer baixar el dinar farem la caminada fins la platja de les dunes que son la principal atracció de la zona (aproximadament 5 km entre anada i tornada). La llum per la tarda està perfecte per fer moltes fotografies.

El primer tram discorre per un sender apte també per bicicletes i més endavant ja només es pot anar a peu. Hi ha diferents cartells informatius de tots els animalons que habiten aquesta zona. La Queralt està emocionada amb la gran quantitat de libèl·lules que ens anem trobant durant el camí tot i que diu que té moltes ganes de veure el pica-soques i els ratolins que viuen a la sorra de la platja.  Quina aventura!

Quan deixem el sender de grava, es travessa un petit bosquet molt maco i a uns 300 metres ja s’arriba a l’extensa zona d’aiguamolls, on hi ha una llarguíssima passera flotant per poder creuar-los i arribar fins a les dunes que acaben a una llarga platja solitària de sorra finíssima. Dalt d’una duna hi ha un mirador amb, com no, dues merescudes cadires vermelles dels Parcs de Canadà, des d’on hi ha una vista preciosa tant de la platja per un costat com de tota la zona d’aiguamolls amb el contrastant, per nosaltres, bosc alpí i dunes de teló de fons. 

Fem tot el recorregut gairebé sols. El lloc és preciós, val molt la pena fer aquesta caminada.

De nou a la caravana, la llum ja va molt de baixa però tot i així ens arribem fins al finistrerre de PEI per veure el Far d’East Point. Aquí està prohibit pernoctar tot i que l’emplaçament és brutal. Fem la corresponent sessió de fotos, aquest cop amb la lluna ja a l’horitzó.

Seguim costa avall direcció a Basin Head Provincial Park, on dormim a l’aparcament d’aquest parc característic per la platja de sorra daurada i per ser una de les preferides dels habitants de l’illa.  La sorra és famosa perquè “canta”. Es veu que al caminar se senten unes crepitacions, però ha d’estar seca, si ha plogut no hi ha espectacle. Tot i que fa molts dies que no ens plou, al sostre de la caravana es comencen a escoltar les primera gotes. A veure si tenim sort i demà al matí tenim concert de sorra!. Bona nit.

Carretera i manta + PN Kouchibouguac

Abans de deixar Bonaventure, passem per informació, hi ha wifi gratuït i encara que fins les 9 no obrin,  des de l’aparcament s’agafa bé i podem penjar un parell de dies de blog. Tot seguit ens posem ja a la carretera direcció est cap a New Brunswick, deixant ja la regió del Québec i ara si, avançant el rellotge una hora. La diferència horària respecte Barcelona ara és de cinc hores.

Parada tècnica a Campbellton, passem per Correos i per la Dump Station per fer un “canvi d’aigües” i seguim avançant per la Highway 11. Quines tirades de carretera que tenim avui i quines rectes de carreteres. A banda i banda, només bosc. Això seria resumint el paisatge principal.

Com a visita a mig camí i no perquè sigui res imprescindible però potser si una de les millors opcions per descansar una mica del volant i estirar les cames, és el Parc Nacional de Kouchibouguac, amb platges, llacunes i dunes al llarg de 25 km de costa. Hi ha senders per a bicicletes, i també es poden fer excursions amb canoa.

Amb el canvi d’hora i tot plegat, arribem gairebé a les 5 de la tarda i passem pel centre d’informació a agafar un mapa i ens decantem pel Kelly’s Beachboardwalk. Tot i anar una hora més tard, també hem guanyat una hora de llum.

El dia està ennuvolat i l’aire és fresc però ens anem creuant amb famílies que van i venen de la platja carregades com quan allà fa un d’aquells diumenges de molta calor. Per arribar s’aparca ben a prop i només cal caminar per unes passarel·les de fusta uns 600 metres fins arribar a la platja de sorra fina. Allà ens trobem un parell de les cadires vermelles dels Parcs del Canadà, en una hi ha asseguda una senyora de Wisconsin amb la que tenim una llarga conversa de més de mitja hora. Ella i la seva família també estan de vancances, han fet 30 hores de cotxe!. Ens explica que fa 30 anys va venir a Espanya, a Madrid i Sevilla. Ens comenta que Barcelona no ho coneix però té grans records de la sangria, els toros, les sevillanes,... Ens acaba comentant que ha provat de cuinar paella a casa però que no li queda bé. La Montse li explica fil per randa la recepta. Ja hem trobat la possible errada, la senyora no fa sofregit, ho posa all together at the same time !. Quin fart de riure.  Ella ens explica que venen de Nova Escòcia i ens dona quatre recomanacions. La Queralt mentrestant s’ha distret recollint de tot per la platja i ha muntat una paradeta de closques. Tot plegat ha estat molt agradable i distret. Ens acomiadem i nosaltres tornem a la caravana, deixem el parc, omplim el dipòsit del George i seguim fent ruta creuant New Brunswick direcció PEI, Prince Edward Island. 

Dormim a Shediac, a uns 60 kilòmetres de Charlotetown, la capital de PEI. Avui ha estat un dia de trànsit.

Parc Nacional Farillon

Sona el despertador a les sis, ja és de dia, el sol es comença a filtrar per les finestres de la caravana i tots mandregem una estona. A les 7 ja esmorzats sortim a veure el far de la Pointe-à-la-Renommée de dia (on hem dormit). És preciós, no és ni el més alt, ni el més imponent però deu ser el dia assolellat, estar completament sols, l’emplaçament, les casetes del seu costat de fusta i el fet que no sigui el típic cilindre allà sol palplantat, que el fan diferent i ben bonic. Es fa difícil dir quin dels que hem vist fins ara és el més bonic i segurament quan els hàgim vist tots, seguirem igual d’indecisos perquè tots tenen el seu què.

Agafem de nou la carretera 132 direcció el Parc Nacional de Forillon. Avui la jornada és atapeïda, i la falta de dies en fa decidir de visitar aquest Parc i no el PN de Gaspésie ja que creiem que aquest darrer s’assemblarà més al de La Mauricie (muntanya), mentre que el de Farillon te la novetat de que es troba arran de mar (ens falten dies ... snif, snif).

Una vegada a Ste. Anne-des-Monts resseguim la costa deixant la carretera 197 que retalla per l’interior, i seguim fins al Cap-des-Rosiers on hi ha el far més alt de Canadà, 34 metres, tant sols un metret més que el que vàrem visitar ahir a Matane. Només ens aturem per fer la fotografia perquè avui tenim molt per fer (es pot fer una visita guiada).

Seguim per la carretera 132 fins l’entrada nord del Parc Nacional de Forillon, entrada gratuïta amb el Discovery Pass durant tot el 2017. Ens arribem fins al Cap Bon Ami situat a la costa nord on uns impressionants penya-segats de roca de fins a 200 metres d’alçada ens donen la benvinguda. Les platges son de còdols, llargues i estretes (sobretot quan ha pujat la marea) i tot i que des d’aquí també es poden veure foques i balenes només veiem ocells.  La visita és prou ràpida perquè es pot aparcar a uns 500 metres del mirador. Des de l’aparcament d’autocaravanes surt un senderó molt cuidat per dins el bosc fins l’aparcament de vehicles, on hi ha un mirador i una zona de pic-nic. Un nou corriol ens porta a unes llargues escales de fusta que baixen fins a peu de platja, passant prèviament per un fantàstic mirador on hi ha un telescopi que la Queralt s’hi entretén una bona estona. A la platja en Marc i la Queralt juguen a llençar pedres a l’aigua.

   

Des d’aquí passem de nou per l’accés del sector nord del parc, prenem la carretera 132 de nou ja per dins el Parc, i ens hi aturem a fer la petita excursió del Sentier de la Chute. Es tracta d’una volteta circular, un xic desnivellada fins una petita cascada plena de molsa. No baixa gaire aigua, o millor dit, ens n’esperàvem més però és que fa dies que no plou i val a dir que no ens queixarem, ja que portem tres dies radiants de sol.

Ja a l’autocaravana, de nou seguim per la crta. 132 que baixa directe al mar fins a trobar la cruïlla que ens portarà a l’accés sud del Parc Nacional de Forillon. Allà ens arribem a l’aparcament més proper al Cap Gaspé o també conegut com Land’s End, el que ve a ser el Finisterre o Cap de Creus d’aquí. L’extrem més oriental.

Preparem uns entrepans, fruita i aigua per menjar-nos a l’excursió una vegada arribem al cap. Son gairebé 8 km entre anada i tornada i ja son les 12 del migdia.

Per arribar fins al Cap Gaspé hi ha dues pistes, una de grava apte també per bicicletes o bé el sender de terra només per a vianants. A l’anada anem pel de grava que és un xic més directe que l’altre, va força a nivell fins els darrers 600 metres del tram final, que puja de cop fins arribar a la punta on hi ha un far i un parell de cadires vermelles al costat per contemplar la fantàstica vista. Ocells volant, a baix al mar un grup de foques s’està banyant, ... tot sota un dia de sol radiant. Avui anem amb tirants, pantaló curt, gorra i crema solar posada! Quin canvi respecte aquests últims dies de forro polar i plumón!.

Al voltant del far hi ha diferents taules de pícnic. Aquest país fan molt pícnic, per tot arreu  hi ha taules i barbacoes.  Dinem en una de les taules gaudint el fantàstic dia que fa. El sol apreta però l’airet fresc fa que la temperatura sigui agradable.

Prenem el corriol per fer la tornada, així haurem provat els dos camins que arriben al Cap Gaspé. Aquest discorre la primera part per dins un bosc i després arran de mar, passant molt arran dels penya-segats i permetent veure les petites cales que hi ha, només accessibles des de l’aigua.

Aquest sender és un xic més llarg que la pista de grava però val la pena agafar-lo. És molt bonic.

Gairebé arribant a l’aparcament i a uns 4 metres per davant nostre ens ha creuat la pista un linx. Ens hem quedat ben parats. Primer perquè no ens l’esperàvem i segon perquè ha creuat amb una elegància i tranquil·litat que el moment de tensió s’ha fet un xic llarg. Res, segons, però que al no passar corrents ha sigut una mica allò de ... ostres ... Val a dir que a l’entrada del camí un cartell indica que hi ha ossos i que es tingui cura però sempre penses que sortiran de nit, o bé son en una altra zona... Si si... si hi ha el cartell, és per alguna cosa.

Una vegada arribats a l’aparcament ens trobem que hi ha una noia del parc amb un ós dissecat i una secció de boca de balena. En tots els parcs fan petites sessions informatives en diferents hores del dia així com excursions guiades, ...  Ens quedem ben parats amb la de pèl que té la boca de la balena. Uns cabells gruixuts i llaaarrgs....

Agafem la caravana de nou a buscar la clàssica 132, ara direcció Percé. La intenció és arribar a temps per agafar una sortida amb barca al Parc Nacional de l’Illa de Bonaventura i la roca Percé per veure les colònies d’ocells i la roca foradada, una mole de pedra calcària multicolor de 88 metres d’alçada i 475 metres de llarg.  Inicialment es veu que hi havia dos forats però un despreniment va desplomar un dels arcs. Encara es produeixen despreniments habitualment, per tant si us hi apropeu quan la marea està baixa ... precaució !

Arribem a Percé després d’un bon puja baixa per la carretera amb pendents de fins el 17%, això és com una muntanya russa. Anem directes a informació, a peu de la mateixa carretera principal, son ¾ de 5 de la tarda i ens informen que a les 5 de la tarda és quan torna ja el darrer vaixell i per tant, fins demà no hi ha cap sortida.

Decidim finalment seguir ruta endavant i descartar quedar-nos aquí, doncs perdríem ½ dia. Per sortir de la península de la Gaspésie direcció New Brunswick hem de resseguir tota la costa i té un bon perímetre.

Seguint la carretera i a la sortida del poble de Percé,  hi ha una zona de pícnic a mà esquerra ideal per a poder fer la fotografia a la Roca Perforada. Ens hem de conformar amb això, per sort la llum de tarda ens afavoreix.

Més endavant ens aturem en un parell de fars més però la llum del sol marxa molt més aviat que aquests dies enrere. Es nota molt que estem a l’extrem oriental tot i que no hi hagi canvi d’hora gairebé hi ha una hora de llum de diferència.

Ens aturem a passar la nit a la zona de pícnic de l’entrada del Parc Animalier del poble de Bonaventure.