De l'interior cap a la costa

Deixem Virpazar prenent l’estreta i vertiginosa carretereta direcció Godinje. Aquesta carretera va seguint en paral·lel al llac fins a tocar frontera amb Albània. Per posteriorment girar direcció la costa. Són 50 kilòmetres de ruta lenta però panoràmica. La carretera és estreta, mal asfaltada i sense contencions pels vehicles, sort que ens queda el llac a mà esquerra i son els conductors que van en sentit contrari els que s’han d’acostar al precipici. 

Les vistes a mà esquerra durant el primer tram son sobre el llac Skadar d’on ens emportem bons records d’aquests dos darrers dies. Al llarg del camí hi ha indicacions de moltes esglesietes, algunes accessible a peu, d’altres en cotxe i les de les illes del llac amb barca.

Per una estona deixem la carretera principal per baixar fins a peu de llac a la població de Donji-Murici. Baixant ens creuem amb un ramat d’ases i no ens adonem que portem les finestres obertes fins que la Queralt fa un crit des del darrera i és que n’hi ha un que feia el tafaner!.  Seguim avall fins a peu de platja del llac.  Com no podria ser d’una altra manera, pare i filla remullen els peus. Davant nostre tenim la petita illa de Beska amb un monestir com a única construcció. Només s’hi arriba amb barca, o nedant, però a la platja només hi ha un pescador feinejant amb la barca amb zero intencions de conversa.

De nou en ruta xino-xano, ens aturem per dinar a Ostros al restaurant que des de fora ens fa més el pes. Mengem un formatge de cabra casolà boníssim acompanyat de tomàquet amanit i uns calamars a la brasa. Seguim ruta endavant i la carretera es posa cap a l’interior canviant per complet la vegetació i paisatge. Ens trobem un fantàstic bosc de castanyers gegants i la Queralt gaudeix enfilant-se dalt d’una branca enorme.

Seguim i ens aturem a un mirador on acaba la carretera de la costa del llac del  P.N. de Skadar. Des de dalt del penya-segat del mirador, cap a la seva vessant sud ja és Albània. A partir d’aquí ens dirigim cap a la costa del mar Adriàtic fins a Ulcinj, el poble de més al sud de Montenegro.

La primera impressió d’Ulcinj no ens agrada, està massificat de gent, apartaments, locals d’oci, ... és com ‘Lloret de Mar’. La típica població de platja que ha crescut urbanísticament de forma massiva i sense ordre ni concert, ple de gent, motos i cotxes per tot arreu,... tot plegat una mica caòtic per acontentar un tipus de turisme. Així que decidim només anar a visitar el casc antic, la resta des del cotxe ja ens hem fet una idea.

Per aparcar decidim pagar, només hi ha dues tarifes, 12 h o 24 h... Intentem pagar-ne només una, però no cola. Paguem els 3 € que demanen per les 12 h, mentre visitem força ràpidament el perímetre emmurallat del Stari Grad (casc antic), contemplem les vistes,... i ens perdem i retrobem pels carrerons del casc antic. Val a dir que excepte les muralles i l’església no queda res del poblat original, la part interior de les muralles són exclusivament restaurants i cases d’apartaments ‘noves’, arreglades amb més o menys gràcia i simulant el casc antic.

Al marxar, ja amb cotxe, ens trobem amb un embús dins el mateix poble, és l’hora que surten els homes de la mesquita i es forma un autèntic col·lapse de cotxes mal aparcats, motos contra direcció, tothom caminant per on vol, ... finalment amb paciència, sortim de Ulcinj.

Tot i fer la carretera que voreja el llac Skadar, per nosaltres no val la pena venir a visitar Ulcinj. Excepte que el Copa Cabana Beach i derivats sigui del vostre interès, per sort sempre hi ha gustos per tot.

Prenem la carretera de la costa direcció Bar, estem força cansats de tant de cotxe i deixem per demà la visita al Stari Bar (esperem que sigui millor que Ulcinj, que hi hem anat recomanats per la Lonely Planet, doncs basant-nos amb les fotos que hem vist per internet fa més bona pinta). L’allotjament el tenim a mig camí entre Bar i Budva, en un resort que al ser setembre (ja és temporada baixa) hem trobat a un preu assequible. Arribem justets per contemplar la posta de sol des de la fantàstica piscina desbordant amb el mar a l’horitzó. Sopem a la terrassa de l’apartament amb una brisa molt agradable.

Avui ha sigut un dia de tot una mica, però bàsicament de traspàs per moure’ns de l’interior cap a la costa, on rematarem les nostres vacances a Montenegro.

Parc Nacional de Skadar

Estem a un dels llocs que cal visitar si es ve a Montenegro, el Parc Nacional de Skadar i el seu llac. És el llac més gran dels balcans i la part de la riba sud-est pertany a Albània.  En el costat de Montenegro (2/3 parts) el llac queda protegit dins els 400 Km² de Parc Nacional amb un hàbitat d’aus dels més importants d’Europa. A part de l’interès per la fauna, el paisatge en si és molt bonic, sobretot els diferents illots així com el gran meandre del costat nord-oest. Situat al sud-est del país entre la platja i l’alta muntanya amb múltiples activitats per fer: pesca, bicicleta, rutes gastronòmiques i vinícoles, observació d’aus, senderisme, visita a monestirs i fortaleses,... per a tots els gustos!.

Nosaltres avui hem decidit arribar-nos a la riba nord-oest fins al poble de Rijeka Crnojevica, on el llac s'estreny i es converteix en el riu Crnovjevica. Aquest poblet, avui dia ben tranquil, durant el segle XIX i XX va ser un centre d’exportació de peix fumat molt valorat en el mercat italià. Destaca avui dia pel pont Danilo a l’entrada del poble i les barquetes dels tours juntament amb caiacs que pots llogar per conèixer el P.N. des de l’aigua.

Ahir la propietària de l’allotjament on estem ens va fer cinc cèntims dels tours amb barca que sortien de Virpazar però no ens van convèncer (molta estona per llac obert, sense interès per nosaltres). Només arribar a Rijeka, se’ns ha acostat un noi tot educat i mapa en mà ens ha explicat quines opcions podíem fer amb ell: a on ens podia portar, què veuríem i quanta estona hi estaríem així com els diferents preus. Com que anàvem sols amb ell hem decidit començar per la ruta curta de 45 minuts i en funció de com ho veiéssim (sobretot si la Queralt es cansava...) tornar o bé anar allargant la ruta. Hem agafat una mica de menjar per si la ruta finalment s’ampliava i cap a la barca hi falta gent!.

Avui fa un dia de sol i calor important però dalt de la barca navegant la brisa fa que sigui molt suportable. La Queralt ha començat a disfrutar-ho des del primer minut i la primera etapa que era recórrer el meandre ha estat superada amb èxit i hem dit que seguíem. Així que ens ha portat cap el que ells en diuen, “l’Amazones”, teníem por que fos com el Niagara d’ahir...jajaja però ha estat xulo. De sobte i a poca velocitat hem començat a entrar per un passadís estretet entre la vegetació que després ha desembocat de nou a llac obert. Està ple de nenúfars. A la Montse li agraden molt, sobretot la flor de lotus però a la velocitat que anàvem era complicat fotografiar-la i quan li demanavem al noi que afluixés ritme per fer la foto quan en veiem una, amb la inèrcia que portava la barca ja no era possible fer-la. De totes maneres, estem ja a setembre i ja no n’és època (n’hem vist poques).

Al cap d’una hora hem superat la segona etapa proposada, la Queralt estava feliç com un pèsol dalt de la barca, dibuixant el que veia (ella també fa el seu bloc...) i hem allargat l’excursió donant la volta a l’illa Andrijska gora sortint a la zona del llac gran, acostant-nos al poblet de pescadors de Roganl i finalment desfent tot el camí de nou (en total més de 25 km i dues hores de barqueta).

Ah, per cert, aquí l’entrada al parc nacional només la cobren si vas pel medi aquàtic, per carretera no hi ha guàrdia forestal, però només sortir de Rijeka Crnojevica i des de la barca a la barca-forestal ens han cobrat 4€/adult per l’entrada.

Sortint del passeig, hem anat a dinar una mica lleuger a un restaurant amb ombra a tocar del pont de pedra. Estem a 37 graus !

Deixem Rijeka i conduïm direcció Karuc, un poblet de pescadors que està a pocs kilòmetres de Rijeka. Val a dir que les carreteres són tant estretes i malmeses, així com panoràmiques, que per fer pocs kilòmetres es triga molt. De totes maneres quan s’està de vacances el temps afortunadament es torna més relatiu. Pel camí ens aturem a un mirador (2 pams de grava de sobreample de carretera) per veure ara, des de la muntanya, el meandre per on hem navegat, on s’aprecia perfectament i és una imatge molt típica del llac Skadar.

A Karuc fem un ràpid tomb pel petit poble, que val a dir que no te res, és molt més bonic a vista d’ocell des de la carretera amb les muntanyes i el llac que l’envolten. De nou al cotxe ara fins a Dodosi on hi arribem ben acalorats i anem directes al bar-barca que hi ha arran del riu, a costat d’un pont a prendre un refresc. Quin dia d’estiu que està fent !. Hi ha gent que es banya al riu però té un color força amarronat que no convida massa a posar-s’hi, tot i que la Queralt evidentment hi suca els peus.

Volíem visitar les coves de Lipa i Cetinje però son les 5 de la tarda i les coves tot i obrir cada dia ho fan de 10h. a 16h. així que ho deixarem per més endavant si és possible.

Preguntem si tenim possibilitat d’arribar a Zabljak Crnojevica amb cotxe i ens diuen que si tot i que als mapes i navegador no surt cap carretera...

Creuem l’estret pont del riu i prenem una pista de terra, als pocs metres no sabem cap on tirar, no hi ha cartells i no es veu camí... així que preguntem! Preguntant es va a Roma. I un senyor ens dona les indicacions amb italià, que si ‘Destra’ per aquí, ‘Sinistra’, ‘piano piano’ que hi ha bonys...  Així que nosaltres amb un ‘Grazie mille’ i ‘Ciao’ ens acomiadem i aventurem a creuar una zona inundable en busca del Zabljak Crnojevica, tot per evitar-nos més d’una hora de carretera estreta desfent el camí fet des de al matí.

Ens hem trobat ramats de vaques dispersos que els hem viscut com aquell qui fa un safari rural. El castell de Zabljak dalt d’una penya ha ajudat a orientar a l’expert conductor, perquè val a dir que alguna ‘Sinistra’ jo l’hagués pres ‘Destra’ !.

De Zabljak ens arribem a Vranjina que juntament amb Virpazar (on dormim) son els dos centres turístics amb més quantitat d’allotjament i oferta de restauració del llac. S’està ponent el sol i tenim ganes de pujar fins a un mirador entre Virpazar i Godinje per veure el llac des d’un altre punt de vista. Donem per acabada la jornada fent una volteta pel poble de Virzapar i cap a l’allotjament a descansar, demà rematarem el P.N. cap a la riba sud-est fins a tocar a Albània.

Monestir d'Ostrog

Deixem l’allotjament de casa el Petar, el fantàstic amfitrió de Kolasin. Avui sortim tard, no se’ns han enganxat els llençols sinó que avui podríem dir que tenim el programa prou relaxat i ens ho podem permetre.  Dia de cotxe i transció cap al sud del país.

Abans de res, anem a la benzinera que ahir ja vàrem venir des d’Andrijevica amb reserva... Aquí el preu de la benzina SP95 (1,38 €/l) és més econòmic que el gasoil, a la inversa de casa nostra. Tot i així la diferència de preu no és gran, al contrari, aquí a Montenegro és un xic més car que a casa i força més car que a Bòsnia i Hercegovina. Sort que el VW Polo de lloguer que portem és un “mecherito”.

De Kolasin prenem la carretera direcció Podgorica (capital del país). Fem una primera parada al monestir de Moraca, situat a la part alta del congost del riu que dona el nom amb monestir. És un dels edificis més importants de Montenegro de l’edat mitjana, datat del 1252. Es tracta d’una església Ortodoxe d’una sola nau, a diferència d’altres de la zona, amb l’interior completament pintat, tant parets com sostres.

L’entorn és preciós, tot el perímetre de muralla entre el monestir i l’església es un jardí molt bonic i molt cuidat, amb un gran hort, arnes per les abelles i extensió de gespa amb moltes flors de molts colors. Ah, i també hi ha una zona d’ombra al costat d’una font amb una planta enfiladissa que té un fruit que no sabem ben bé quin és.

A l’entrada sud hi ha un petit taulat que protegeix a quatre campanes accessibles a ser tocades. La Queralt s’enfila només veure-les i es posa a tocar-les. Un monjo, suposem que li diu ‘què fas tocant les campanes !’. Diem suposem perquè no l’entenem però per l’expressió és el que sembla (aquí molt poca gent parla anglès). La Queralt es queda molt parada i la Montse es disculpa però el monjo riu i ens segueix parlant com si l’estiguéssim entenent... ben amable ens deixa fer-nos una fotografia amb ell.  Aquests monjos vestits de negre, amb unes barbes tant llargues fan força respecte, la veritat.

Donem per acabada la visita, és ràpida. Per cert, me’n oblidava, cobren entrada (2€) però no és gens evident perquè no hi ha cap cartell i el noi que se’n encarrega sol estar a la botigueta de l’entrada del costat sud. De totes maneres hem vist que dona un vol pel jardí i cobra també als que entren pel costat nord.

De nou al cotxe seguim conduint i ràpidament ens finquem pel congost del riu Moraca, força imponent amb els 400 m de profunditat. Hi ha algun mirador per a poder parar, però sempre en sentit ascendent, i la precarietat de la carretera unida amb el trànsit de dissabte dels montenegrins que fugen de la ciutat ens fa impossible aturar-nos.

A la guia hem llegit que a uns 10 minuts des de Podgorica direcció Tuzi hi ha el que popularment es coneixen com a ‘Niagara Falls’.  Es tracta d’unes gorges del riu Cijevna amb un salt d’aigua que recorda, a molt petita escala, a les cascades americanes; sobretot a la primavera amb el desgel que és quan hi ha més aigua (foto extreta d'internet). Ara a l’estiu diu que la cascada acostuma a estar seca però la gent de la zona per refrescar-se es banya als gorgs del riu. Llegim que hi ha un restaurant amb el mateix nom que s’hi menja bé i que l’entorn és excepcional. Fa molta calor i és l’hora de dinar, així que decidim anar-hi.

No està gairebé ben senyalitzat, sort que amb l’app maps.me l’hem localitzat i hi hem anat directes. Ens esperàvem que estigués massificat, amb la calorada que fa i essent dissabte... però és que el riu està ben sec !!! Quina decepció, ja teníem coll avall fer un banyet. Per contra a la terrassa del restaurant s’hi està de cine, poca gent, un airet molt agradable i molta ombra. Francament només que el riu hagués tingut aigua suficient per fer un bany haguéssim triomfat com la coca-cola.

El cambrer és molt trempat i parla anglès tot i que el que acabem demanant amb el que ens porta no és el que ens imaginàvem.  És bo però n’hi ha massa. Ens està passant durant tot el viatge i no aprenem, generalment porten plats molt grans i feina té un per acabar-se’ls!. Els preus són molt assequibles i ben be amb un de sol podríem menjar tots tres.

De nou a la carretera, on creuem Podgorica que ni hi parem. Enlloc hem llegit res que ens fes el pes per anar-hi, i consultant avui amb en Petar (propietari d’on hem dormit) ens ha dit que no val la pena.

Ens dirigim cap a la visita estrella d’avui, el monestir d’Ostrog, portada de moltes guies i mapes de Montenegro.

Es tracta d’un monestir dins una cova al peu d’un penya-segat, construït al segle XVII. De fet hi ha dos monestirs, un a la part inferior de la muntanya que té una font que se li atribueixen propietats curatives i el de la part superior, que és la imatge més icònica, i que està com una façana a l’entrada de la cova.

Molts peregrins fan la penitència de pujar descalços entre els dos monestirs. Ho hem llegit a la guia i ho hem constatat. És un lloc de peregrinatge molt important de Montenegro que atrau a un milió de cristians ortodoxes cada any. De fet, creiem que hem agafat un dia de peregrinació o festa especial, ja que a l’esplanada prèvia a l’accés al monestir de dalt hi ha molta gent (de totes les edats) amb mantes, màrfegues i sacs de dormir que descalços han anat arribant i que han passat la nit allà o la hi passaran.

Ens acostem fins al monestir (amb cotxe i amb sabates) i ens posem a la cua per entrar. La Montse ha agafat un mocador per tapar-se el cap i espatlles i porta pantaló llarg i ample. No veiem que donin roba per tapar-se com a d’altres visites i és que aquí hi ha molt pocs turistes i molts peregrins, tots vestits amb pantaló llarg, mocadors, etc... bé, en Marc va amb pantaló curt però no ens han dit res...

La cua avança lenta i pel que deduïm és per entrar a una cova, la gent que en surt fa petons a les portes i ho toca tot. Ve a ser com a Montserrat quan la gent fa la cua per adorar la moreneta però veus la gent amb molt sentiment. Entrem un parell de passos de porta cap a una cova ben estrets i baixets i ens trobem dins amb un monjo vestit totalment de negre amb una barba blanca i llarga i una creu. La gent li fa petons a la creu així que dues persones abans que ens toqui el torn, fem mitja volta i sortim discretament fent el camí a la inversa i seguint la visita.

Per una escala es pot pujar fins una terrassa amb vistes. Aquest monestir és ben estret, és com una façana a dos metres de la roca. Fem una ullada ràpida a tot arreu i en sortim. La veritat, ens esperàvem una altra cosa.

Desfem la carretera passant per un pont provisional en obres que fa una mica de cosa creuar-lo, son travesses de fusta que es van movent. Una mica precari tot plegat amb un cartell abans d’entrar que et diu màxim 3 vehicles (o això entenem, aquí tot està escrit en ciríl·lic).  Passat Podgorica la carretera ja millora, ens dirigim cap a la zona del Parc Nacional de Skadar, on hem agafat allotjament dues nits a Virpazar per recórrer el parc.   

P.N Biogradska Gora

Ens llevem en el millor allotjament del que portem fins ara de viatge. Qualitat-preu, per ara no superat, això si, per arrodonir-ho només hauria de tenir wifi.

Estem enmig del camp, al costat del canó del riu Tara, envoltats de verd! Obrim la finestra i està ple d’arnes per les abelles. N’hi ha un munt per tot el país, per això a peu de carretera durant tot el que portem de viatge tant a Bòsnia Hercegovina com aquí a Montenegro és ple de paradetes ambulants que venen mel.

  

Abans de posar-nos en ruta anem a visitar el monestir de Drovilonina, dedicat a Sant Jordi i que tenim a escassos metres d’on hem passat la nit. Es trona en un entorn exuberant de camps florits flanquejats per altes muntanyes i el riu Tara. La porta del jardí és oberta, hi entrem i passada la primera edificació (on viuen les monges del monestir), hi ha l’església. És francament bonic, sobretot el campanar, que és una torreta de fusta just davant la façana principal. A la guia llegim que si es truca a la porta del monestir, potser una monja vestida de negre obre la porta per ensenyar-te l’interior de l’església sempre i quan li sembli adient la vestimenta de qui truca.  Per començar, timbre no n’hi ha. I tampoc percebem ni soroll ni moviment dins.  Truquem a la porta però ningú respon. Deu ser que no anem prou elegants... o bé que se’ls hi han enganxat els llençols... així que ens quedem sense veure els frescos pintats a l’interior de l’església dedicats a Sv Dorde (St. Jordi), els quals diuen són molt bonics.

Després de dos dies, deixem definitivament el  P.N. de Durmitor i ens dirigim cap al Parc Nacional de Biodgraska Gora, un altre parc de 1.600 hectàrees de bosc primari (un els tres que queden a tot Europa, l’altre el vam visitar a Bòsnia Hercegovina, el P.N. de Sutjeska) amb molts arbres de més de 1.000 anys i alçades de 60 metres. Abans d’accedir ens trobem la barrera amb la guarda forestal que ens cobra l’entrada al parc, de nou 3€ per adult.

Com a tots els parcs hi ha molts senders per fer excursions de diverses dificultats. Al punt d’informació ens veuen amb la Queralt i ens diuen que fem els 3,3 km de sender que dona la volta al llac. Potser que li expliquem quin és el nivell de la patufa...  ;-)

En tot cas, avui la Queralt no vol caminar, venia amb la idea de remar una mica pel llac Biogradska, un dels 5 llacs glacials d'aquest parc, d'un color verd intens, així que lloguem una barqueta de fusta (8€/hora). El primer que fem al dos minuts de pujar a la barca és treure’ns les aparatoses i caloroses armilles “salvavides”. La Queralt no, quan la barqueta es mou no les té totes i es pensa que volcarem. No hi ha gaire fondària i aviat som a l’altre extrem del llac. Ens anem tornant tots tres per remar. A la Queralt li costa una mica (falta força), però és tossuda i un com que capitaneja ella la nau, o la vol deixar anar !. L’hora passa ràpid.

Sortint recorrem una part del sender del voltant del llac, però descartem fer la volta sencera perquè ja és la una del migdia i tenim força ruta de carretera per endavant, a més a l’altre extrem ja hi hem arribat remant. Sortim del parc i ens dirigim fins a Bijelo Polje que vol dir camp blanc i és que antigament tot estava cobert de camps de camamilla (ara ja no). Dinem al centre en una rambleta plena de bars i restaurants amb grans terrasses. Les nombroses abelles (el que allà serien les punyeteres mosques) i algun gitano demanant caritat fa que ens traslladem a dinar a l’interior del local i comencem una interessant conversa amb la Queralt, que no para de preguntar perquè hi ha gent que demana, ...

Deixem Bijelo Polje direcció Andrijevica, des d’on surt una carretera panoràmica fins a Kolasin, segons la guia L.P. a l’apartat de “En busca de vistas maravillosas”. La carretera en si no te res a veure a les altres que hem fet fins ara. Aquesta te molts revolts i és estreta, tirant de reflexes per apartar-nos cada vegada que al girar apareixia un vehicle de cara. Per afegir-hi emoció a sobre teníem el sol de tarda de cara. La veritat és que si no hagués estat per la paradeta que fem dalt del coll (ens desviem fins a Eko-Katun Stavna), on hem tingut fantàstiques vistes panoràmiques a les muntanyes del P.N. de Prokletije, a la frontera amb Albània (nosaltres no hi anem), aquests tortuosos 44 km son totalment prescindibles. Allà hem pogut estirar una mica les cames i estirar-nos sobre un bon prat de gespa a no fer res una estoneta. Resumint, no podríem dir que val la pena passar expressament per aquí com hem fet nosaltres.

A Kolasin, on passarem la nit, de seguida quedem amb en Petar, el propietari de la acollidora caseta de fusta on passarem la nit.  Hi xerrem una estona, molt amable i trempat. I l’allotjament està fantàstic!. Al jardí de la casa del costat hi ha nens jugant a fet i amagar i a la Queralt se li’n van els ulls però com diu ella, és que no ens entendrem.

Hiking a Durmitor - Bobotov Kuk

Deixem d’hora l’allotjament de Zabljak amb un dia que s’aixeca esplèndid amb la intenció de caminar pel cor del Parc Nacional de Durmitor.

Prenem la carretera panoràmica número 2, on ens aturem pel camí per fer alguna fotografia, l’entorn i el dia és espectacular. Deixem el cotxe dalt del port de muntanya de Sedlo, a la cota 1.900 m. on ja n’hi ha uns quants d’aparcats. Es nota que portem dos dies de mal temps i avui que fa bo la gent té ganes de sortir.  Aquí un guarda forestal ens cobra de nou l’entrada al Parc Nacional. Si arribem a saber ahir que avui faria aquest dia haguéssim agafat l’entrada de 3 dies, però a fi de comptes ens surt igual fent dos dies, 3 € de nou cada adult.

Des de Sedlo, entre d’altres, comença l’excursió que arriba fins al cim més alt del Parc Nacional de Durmitor i segon més alt del país, el Bobotov Kuk de 2.523 m. La idea és anar fent, el sender és llarg i passa per diferents colls de muntanya, baixa fins un llac, creua tarteres i arriba fins al cim en un total de 5 kilòmetres d’anada i 5 més de tornada, tot amb un desnivell positiu acumulat de 950 metres.

La Queralt està ‘on fire’, diu que vol arribar fins al cim (ja, ja, ja). En Marc té la idea que les nenes ens quedarem al llac Zeleni Vir (3,7 km), just abans del darrer tram que comença amb forts pendents i grimpades superant 500 m de desnivell cap al cim. En tot cas serà ell que pugi el darrer coll i potser ho remati fent cim.

El camí és molt variable, trams de senderó entre prats verds (com caminar sobre una catifa tova) amb precioses flors liles i grogues, de vegades autèntics pedregars, laberints de grans roques, trams que cal grimpar i trams fins hi tot equipats amb cables fixes per ajudar a progressar. Una autèntica excursió d’Alta Muntanya !

Està molt ben senyalitzat amb la pintura circular vermella amb el centre blanc.  Per la Queralt és un joc anar buscant les marques, sobretot en les zones on hi ha un caos de pedres brutal, realment, no és fàcil buscar-los mentre saltem de pedra en pedra.

Ens anem trobant diferents excursionistes, no veiem nens... però això només ho apreciem nosaltres, la Queralt no para de dir: vull pujar al cim!.

Anem fent curtes aturades, bevent aigua, menjant una mica i fent camí, a poc a poc i bona lletra. Arribem després de dues hores al llac, on tot i veure el pendent que ve, assenyalem el cim i ... decidim seguir tot amunt !

El darrer tram però és ben dret i és esgotador, sobretot per la Montse, que una hora més tard quan arriba al darrer i ventat coll a 2.368 m ja no pot dir ni fava! Això si, les vistes son espectaculars, el dia no pot ser millor i tenim a la patufa motivada a més no poder. No rondina i només la veus mirar la muntanya, preguntar per on va el camí (sovint costa de veure) i dir: vull fer cim!

Ens arrecerem del vent darrera un gran roc i mengem una mica per agafar forces. La Montse diu que ja en te prou, que es planta. Pensant que la Queralt es quedaria amb ella, ens sorprenem quan deixa anar un: vinga papa, fins al cim! En Marc està que no hi cap de content i se’n van amunt!

La Montse es queda descansant i contemplant les vistes a ambdós costats del coll durant l’horeta que triguen la Queralt i en Marc entre pujar i baixar amb un somriure a la cara que ho diu tot.

Contents expliquen com ha sigut l’ascens final, amb un llarg tram de grimpada i un pas equipat amb cables que mes valia no mirar avall. Un cop dalt, la Queralt ha sigut rebuda amb aplaudiments de tothom i felicitacions. Flipaven que hagués arribat fins al cim (2.523 m) amb només 6 anys, sobretot veient que pujava grimpant millor d’alguns que hi havia allà, doncs a estones feia cua per esperar el seu torn per passar pel tram equipat. Quatre hores d’ascensió per obtenir, des de dalt, les vistes a tot el P.N. de Durmitor, preciós. Escrivim al llibre de visites que hi ha amagat dins una caixeta, i a baixar (amb molt de compte) a recollir la Montse. La veritat és que la petita de casa apunta maneres !

De nou tots tres, comencem la baixada. Com sempre, és més dura que la pujada, un està cansat, no aixeca tant els peus i és més fàcil ensopegar així que la mateixa recepta que sempre funciona amb tot: a poc a poc i bona lletra.

Ens aturem al llac on la Queralt ineludiblement vol refrescar-s’hi fins als genolls!. Mengem una mica per recuperar forces i seguim. Des d’aquí toca tornar a pujar a un parell de colls més per desfer el camí fins al cotxe. El puja i baixa es fa llarg, ja no tenim ganes de fer fotografies, de fet crec que durant la pujada ja les hem fetes totes.

Anem cantant, jugant al veig-veig i a deletrejar paraules... crec que hem fet la meitat del Pompeu Fabra com a poc. El que calgui per anar distraient a la Queralt que realment ha d’estar cansada.

El camí sembla que mai s’acaba, un coll, un altre coll i encara no es veu el darrer... buff com està costant fins que finalment... arribem!! Estem baldats però molt contents. En total han sigut 7,5 horetes de no res !.

Tornem a Zabljak i ja conduint anem veient la part est del P.N. fins a un pont que creua sobre el riu Tara. Una construcció singular de 150 metres d’alçada que es va finalitzar just al començar la Segona Guerra Mundial. En aquells temps va ser el pont d’arcs de formigó armat per a vehicles més gran d’Europa amb 365 metres de longitud i cinc arcs, el més llarg d’ells de 116 metres. Llegint una mica la història del pont, resulta que el maig del 1942 va ser destruït per una bomba posada per un dels enginyers que el va dissenyar, el qual va ser executat pels italians al costat del que en va quedar. Quatre anys més tard, es va reconstruir i val a dir que està força mal conservat, és molt estret i té força trànsit.

El principal atractiu a part del pont en si, és una tirolina que hi ha paral·lela al pont i que creua per sobre el Canó del riu Tara, així com les nombroses empreses de rafting de la zona.

Ens quedem a sopar en una terrassa amb vistes directes al pont. A mida que es fa fosc veiem que ni tant sols està il·luminat ni el pont ni la carretera que hi passa...  

Prenem la carretera del congost del Tara que ja és negre nit tot i que passen pocs minuts de les vuit del vespre.  És una llàstima no poder veure el paisatge del congost, el riu Tara ja contem que ni de dia es veu des de la carretera degut a la considerable profunditat per la que flueix.

L’allotjament d’aquesta nit el tenim a Dobrilovina (a l’entrada est del P.N) a escassos metres del monestir amb el mateix nom i dedicat a St Jordi. Ens ha costat una mica trobar on dormirem ja que no hi ha cap indicador, però després de voltar una mica hi arribem, cansats però satisfets de la gran jornada d’avui. La Queralt, després d’assolir el seu primer cim de més de 2.500 m s’adorm immediatament.

P.N. Durmitor

Deixem Pluzine i enfilem bruscament direcció Zabljak. El primer tram entre Pluzine i Trsa ens impressiona més que els 56 túnels d’ahir i és que avui per salvar l’important desnivell els túnels estan excavats a la roca fent el revol o “paella” tancat, tant que en el navegador es superposen les línies. Els túnels tenen les cunetes plenes de rocs que es desprenen i en Marc se li envà la vista analitzant quin serà el proper a caure doncs hi ha unes quantes esquerdes... El primer túnel de tots és el que s’emporta la palma, és un túnel amb cruïlla incorporada, son com dos túnels en un! Costa d’explicar, adjuntem foto.

La carretera arriba fins a Trsa i allà ens hem plantejat si era possible amb el cotxe creuar el parc nacional o bé calia seguir la carretera principal fins a Zabljak. Al plànol surt una ‘carretereta’ dibuixada, però en algun tram sembla que hagi de ser una pista de terra. Hem preguntat a un home, que evidentment no parla anglès, però l’únic que hem estès és “Asfalt, Asfalt !” així que ens hem aventurat i si, hem pogut comprovar que estava recentment pavimentada en la seva totalitat, fantàstic !

És molt estreta però val molt la pena. Això si que és una carretera paisatgística en tota regla. El paisatge ha anat canviant de frondosos boscos amb arbres espectacularment alts a costat i costat de carretera, a terreny obert de prats alpins amb dolines i vistes espectaculars. De tant en tant algunes casetes de fusta, una vaca perduda pasturant,... i verd, tot molt verd.

A mitja carretera, en un punt elevat ens ha aturat un guarda forestal que ha sortit de dins un cotxe i ens ha cobrat l’entrada al Parc Nacional. Hi ha la opció de 1 dia (3€/persona), 3 dies (6€/ persona) o 1 setmana (12€/ persona). Montenegro tot i no ser de la comunitat econòmica europea té l’euro com a moneda i els preus son més similars a casa nostra (almenys en aquesta zona). Des d’aquest punt ens hem acostat una mica a contemplar les espectaculars i vertiginoses vistes al Canó de Susice.

Continuem resseguint la carretera fins arribar a la cota superior de l’estació d’esquí de Durmitor, on dinem a la terrassa del restaurant Momcilov Grad, que en si és un mirador. Fa un dia de sol radiant, en teníem moltes ganes !

Ben tips, tirem avall i de seguida arribem a Zabljak on anem directes al llac negre, Crno jezero.  Està ple d’autocars i cotxes i hi ha una gentada que venen ganes de fer mitja volta, però aparquem i ens sumem a la peregrinació de turistes, aquí ja si, fins als peus del llac.

Tenim el sol de cara, una llàstima perquè no deixa veure les altes muntanyes que l’envolten, però el color verd i negre de l’aigua si que destaca en un entorn que ens sembla preciós. La Queralt ha trigat dos segons a treure’s les botes i els mitjons i posar els peus a l’aigua a jugar amb els ànecs que estaven molt tranquils fins la nostra arribada. Tot i els advertiments nostres ha passat l’inevitable, relliscada i caiguda a l’aigua. Ha sortit ben xopa i enfadada i nosaltres no podíem parar de riure... Durant una bona estona ha fet la passejada al voltant del llac amb calcetes i xiruques, molt sexy !

Els boscos del voltant son preciosos i veiem arribar diferents excursionistes dels múltiples senders que en surten.  També veiem que hi ha moltíssims bolets, molts.  Després de la passejada portem a la Queralt al parc de cordes que hem vist abans d’arribar al llac perquè se li passi l’enfadada de caure al llac. L’ha gaudit moltíssim i tenia dues tirolines finals, una dalt d’un trineu de fusta antic i l’altra una convencional.

D’aquí agafem un cafetó per emportar i ens anem a passejar de nou al llac, més fotografies i a jugar a llençar pedres al llac, un clàssic !.

Anem tornant cap al cotxe, ja és mitja tarda i tenim ganes d’arribar a l’allotjament, sortir a comprar sopar i descansar una mica. Demà més Durmitor !.