Parc Nacional Hallasan i cap a casa !

Avui és el darrer dia a l’illa de Jeju, aquest vespre ja volem cap a Seül per posar punt i final a les vacances d’estiu a Corea del Sud.

Fa el dia una mica ennuvolat però ens decidim per anar al centre de l’illa al Parc Nacional de Hallasan (Patrimoni de la Humanitat) a estirar les cames, doncs demà ens passarem el dia dins l’avió. A part era una de les visites previstes a fer, però la farem una mica en plan passeig (no arribarem al cim). Descartem anar a la platja perquè no acaba de fer un dia radiant de sol i l’aigua segurament estaria molt freda.

Hem fet maletes, deixem l’hotel i anem cap a la terminal de bus com hem fet cada matí. Allà en una botiga al costat de turisme tenen uns armaris que vindrien a ser la consigna de l’estació. Per les dues maletes i el cotxet ens fan pagar 10.000 wons. Li regategem a la noia de la botiga perquè ens sembla car però res, preu tancat.

Anem a comprar els bitllets del bus per anar fins al Parc Nacional a la finestreta. No sabem perquè però sempre que hem comprat a la finestreta és més econòmic que dalt del bus. Això ho deduïm perquè l’anada sempre ens surt més barata que la tornada i la distància és la mateixa. Misteris sense resoldre. El bus que prenem és el 781-2, fa la mateixa ruta que el d’ahir per tornar del sud creuant l’illa. Baixem a una de les entrades del parc, la del costat est. Des d’aquesta entrada només hi ha un sender direcció al volcà Hallasan (cim més alt de l’illa - 1950 m). Un cop allà sabem que des de l’entrada oest hi ha més opcions de caminades curtes, algunes d’elles circulars. La noia de turisme de la terminal era la de sempre, l’escueta, i no ens ha dit res d’això així que només hem pogut fer el mateix senderó d’anada i de tornada.

Per entrar al Parc Nacional no ens han cobrat entrada però val a dir que tenen un horari d’accés estricte, de 5:30h a 12:30h, essent aquesta l’hora límit d’admissió d’entrada al parc.  A partir d’aquí i per accedir fins al cim hi ha hores de tall intermitges, volen assegurar-se que tothom baixi amb llum. El cim està a 9,6 km després de superar 1200 m de desnivell.

El camí lògicament fa pujada, tot i així està molt ben equipat, amb travesses de fusta, trams empedrats, trams de passeres, ponts de fusta, baranes, .... Un luxe fer trekking per aquest país, tot molt ben senyalitzat, és impossible perdre’s. Finalment tant sols recorrem 2 km direcció al cim, sempre per dins d'un bosc bonic, força tupit i verd d'on se senten forces ocells cantar. En total una breu sortida de 4 km en total. 

La gana apreta, així que prenem el bus de nou de baixada a la ciutat de Jeju amb la idea de tastar el porc negre, l’especialitat de l’illa. Ahir amb el mateix bus vàrem veure passant una zona de restaurants de grill-barbacoa just entrant a la ciutat. El bus corre molt, asseguts tots anem ben agafats, deu anar de tard perquè no és normal que vagi tant depressa. Piquem la parada molt justos i no s’atura. Quina ràbia!. Descartem baixar a la següent perquè ja queda molt lluny.

Així doncs baixem a una zona més cèntrica una mica abans de la terminal de busos, però la majoria de restaurants de carn estan tancats, tenen pinta d’obrir només per sopar així que acabem al Roost Place fent uns espaguetis a la carbonara i pollastre a litlle bit spicy.

Sortint d’aquí visitem la botiga Natural Republic de cosmètica coreana. És una de les moltes botigues que hem anat veient aquests dies. Tenim sort i no hi ha ningú i la noia de la botiga molt amable pot estar per nosaltres i explicar-nos cada article per a que serveix, provar mostres, ... La cosmètica coreana té molt bona fama i encara que redueixo l’ús del maquillatge a ocasions molt concretes i soc de les que surto de casa amb la cara neta i simplement hidratada no sortim amb les mans buides. La Montse acaba comprant bàsicament per neteja, peeling i hidratació. Tot es veu molt natural, fins i tot un xic massa. La línia de cosmètics amb base baba de cargol queda descartada i ens decantem més per aloe vera, tè verd, tarongina... La Queralt gaudeix provant-se maquillatge a les galtes, pintallavis,... 

Al carrer fa molta calor, finalment ha sortit el sol. Fem un ice cafè latte per activar el cos i passejant arribem a la terminal de busos a recollir maletes i agafar el bus cap a l’aeroport per volar a Seül (Gimpo). No vàrem trobar vols directes a Incheon on tenim hotel reservat a costat de la terminal des d’on demà agafem l’avió de tornada a casa.

 

Comença l’operació retorn. De Gimpo a Incheon, on agafen el tren que uneix els dos aeroports amb Seül (Arex). La Queralt s’ha adormit i quan arribem a Incheon agafem un taxi fins l’hotel. Son les 11 de la nit.

Demà a les 8 ens acosten a la terminal i a les 10 del matí comencem la tornada via Helsinki. Avió de dia. Haurem d’aguantar com a campions i no dormir gaire durant el vol per començar a vèncer el jet-lag i arribar a casa rebentats de nit i tenir molta son per normalitzar horaris.

La petita Islàndia

Ens aixequem i de nou cap a la terminal d’autobusos. Turisme està tancat, és diumenge. Teníem l’esperança que fos obert i que hi trobéssim una noia més amable que la d’ahir. A guixetes ensenyem el nom dels salts d’aigua on volem anar escrits en coreà i ens indiquen el bus 781.

Avui marxem cap al sud de l’illa, prop de la segona ciutat més gran del país, Seogwipo. Fa sol i caloreta però no prou com per anar a la platja. El bus 781 teòricament té parada als mateixos salts de Cheonjeyeon però a la realitat no, la veiem passar per la finestra tot i prémer el timbre per baixar. Ho fem just a la parada següent, però veient a la distància que ens deixa (aprox. 750m), el millor per proximitat seria baixar una parada abans, a Jung-mun.

Ens fan pagar entrades per visitar tres salts d’aigua (2.000 wons/adult i 1.000 wons/nens) que discorren per dins d’un engorjat amb un bosc tropical emplaçat al mig del nucli urbà de Jungmun-don. És diumenge i és nota, hi ha moltes famílies que han vingut a passar el dia. Costa fer una fotografia sense que surti ningú i els coreans no son gaire de respectar torns. Encara que tu hagis estat esperant perquè ells es facin la fotografia sols, mentre tu la fas, creuen pel mig o es posen al costat amb el pal selfie. Suposem que els hi és igual si surt més gent a la fotografia. No entenem tampoc com és que fan 5 fotografies iguals. Una darrera l’altra. Els hi deixes la càmera i se’ls hi envà el dit: click-click, click,... Les mires, i son iguals. Es nota que no son de la generació del rodet per revelar.

La visita als salts d’aigua al llarg d’una mica més de 1,5 km és distret, recorre constantment per passeres de fusta i per escales que pugen i baixen per arribar al peu dels salts d’aigua o bé a miradors. Almenys ja que pagues cal reconèixer que tot està molt ben condicionat.

D’aquí marxem fins a la següent visita prevista, a on dinem abans uns pinxos de pollastre i uns altres de pop amb una freda coca-cola per activar-nos una mica. Fa força xafugor.

De nou previ pagament entrem per visitar Jusanjeolridae, uns penya-segats de columnes de basalt que cauen directament al mar, formats fa més d’1,5 milions d’anys fruit del ràpid refredament produït durant el xoc entre la lava i l’aigua del mar, creant prismes hexagonals de diferents alçades aglutinats entre si. Algunes columnes assoleixen els 25 metres d’alçada al llarg de 2 km de costa. De nou es nota que és diumenge, està pleníssim de gent.

D’aquí marxem a buscar el bus que té la parada davant d’un centre de convencions. Hi entrem per refrescar-nos i fem un gelat de xocolata i un ice cafè latte. Veiem que la oferta gastronòmica és variada i hagués valgut la pena venir a dinar aquí però quan hem preguntat a turisme a l’anterior salt d’aigua no ens ho han explicat, tot i preguntar-ho. Ben bé és com a tot arreu, si et trobes una persona empàtica i entregada a la feina és nota la seva competència però hi ha cada un que millor serviria per alguna altra cosa que estar darrera un taulell d’informació d’atenció al públic. El mateix passa amb els conductors de bus, et trobes el que t’avisa a la parada que has de baixar i atén a mirar el mapa amb tu i assegurar-se que entens (ni que sigui amb mímica) les seves explicacions i després hi ha el que es fa el sord i simplement, condueix el bus.

Sort que hem descarregat els mapes a la tablet per anar localitzant-nos amb el gps i controlar així si estem a prop d’on tenim que baixar, la ruta que fa el bus, indicar a on volem anar,... sinó, seria molt complicat, doncs tot està escrit en coreà i ningú parla anglès. Aquest és el mapa que portem amb la ruta prevista i els punts previstos de visita.

Sortint del centre de convencions, prenem el bus 600 fins el salt d’aigua de Jeongbang. Aquesta cascada és la única de tot Asia que cau directament al mar. De nou, tiquets (mateix preu a tot arreu: 2.000 wons/adults i 1.000 wons/nens), baixem un parell de llargs trams d’escala i ja estem a la platja al peu del salt d’aigua, nosaltres i cinquanta o seixanta coreans més armats amb pals de selfie, trípodes i demés arsenal fotogràfic. Els 23 m d’alçada i 8 m d’amplada d’aquest salt generen quan cau l’aigua un vapor que ens refresca i que a la Queralt li encanta i s’ho passa molt be. També posem els peus en remull dins la gèlida aigua, activant la circulació així com les ganes de sortir-ne.

Fem algunes fotografies i ens acostem a turisme on la noia molt amable ens demana un taxi que ens porta al següent salt d’aigua, Cheonjiyeon. De nou paguem entrada i es camina poc menys d’un quilòmetre fins arribar al salt d’aigua. Aquest també està dins un engorjat amb bosc humit al mig de la ciutat de Seogwipo. Trobem els segons espanyols de tot el viatge. Des de Seül que no havíem trobat a ningú més. Ben bé, hi ha molt poc turisme, tot i que sembla que al sud d’aquesta illa és veu algun que altre turista no asiàtic.  

La visita d’avui en alguns blogs que havíem llegit ho comparen amb Islàndia. La veritat és que l’únic que s’assembla és que tot plegat és volcànic. Els entorns son realment diferents (uns son urbans i els altres natura verge), uns cobren entrades i els altres estan simplement allà, uns amb vegetació i els altres totalment pelats,... Tot i que si que és maco el que hem vist avui, contradiem el que hem llegit per la xarxa i personalment preferim Islàndia. Tot i així, per gustos colors !.

Finalitzada la darrera visita prenem el bus 1 que ens acostarà a la parada del bus 782, el qual creuant l’illa pel centre, pel Parc Nacional de Hallasan, arribem a Jeju directament a la terminal de busos. Taxi cap a l’hotel, sopar, dutxes i blog, ja el penúltim post d’aquest viatge.

Estem contents perquè l’arribada a Jeju va ser una mica d’aquella manera (pluja, males previsions, sense cotxe de lloguer,...) però al final el temps no ens ha impedit fer res i val a dir que amb busos i algun taxi puntual es pot anar visitant tot perfectament.

2 nous rècords del món !

Ens llevem i el primer que fem és mirar per la finestra, fantàstic, no plou i fins i tot sembla que surt un sol mig espantat entre els núvols.

Anem fins a la terminal de busos, allà hi ha una altra oficina de turisme. La noia d’aquesta oficina no té res a veure amb la d’ahir, amb prou feines ens aporta informació i fins i tot hi ha consultes que no ens sap dir el què, perquè ni ho coneix. Marxem, que el bus surt puntual. De nou pugem al bus 701, com ahir, direcció a la cova de Manjanggul, també Patrimoni de la Humanitat per la Unesco des del 2007.

Baixem del bus a Gimnyeong i prenem un taxi per a que ens acosti fins a l’entrada de la cova. Existeix un bus (990) que també hi va però passa a intervals molt espaiats (cal saber els horaris i està tot en coreà !!!).

La cova de Manjanggul és un tub de lava que prové de l’erupció del cràter del volcà Geomunoreum i és el tub de lava més llarg del món. La longitud total és de 7.416m, assolint un màxim de 23 m. d’amplada i 30 m. d’alçada en zones puntuals.

També deu tenir el record de ser la cova visitable més mal il·luminada del món. Hi ha francament molt poca llum, la justa per no ensopegar o ni això. Cal dir que fa una fresca considerable en el seu interior (oscil·la entre els 11 graus a l’estiu i els 18 graus a l’hivern) així que per l’estiu, mànigues d’abric i una llanterna son un bon consell.

La part que es visita de tub de lava és d’un kilòmetre de longitud i es va i es torna pel mateix camí, per tant, anada i tornada son 2.000 metres. L’accés és baixant 120 graons una mica alts (els hem contat per distreure la Queralt) des del nivell on es compren les entrades (2.000 wons/pers).

Impressiona el diàmetre de la cova només entrar. Al llarg del tub es poden veure diferents seccions. En les parets van quedar perfectament gravats els fluxes de lava i es pot interpretar com es va anar produint els diferents refredaments. Hi ha algun punt amb acumulació de roques degut a petits col·lapses puntuals del sostre.  Al final del recorregut acaba amb una columna de lava que prové del refredament d’una fluència de lava provinent d’un tub superior al que ens trobem.

Part de la cova es troba amb obres, podent-la visitar igualment. Estan muntant passeres de fusta, no sabem si amb la intenció de cobrir tota la longitud o bé en part. Nosaltres hem pogut caminar sobre la lava directament, irregular i formant diferents geometries segons la seva velocitat de fluència i de refredament.

Acabada la visita anem a dinar. En Marc demana Kimba, us recordeu del braç de gitano que explicàvem el primer dia? Doncs aquí també el tenen però el diàmetre més reduït i per tant més fàcil de menjar. La Queralt i la Montse fan uns noodles amb cranc i bolets carnosos prou bons.

Posteriorment prenem un taxi fins al Wazeland, el laberint de roca més gran del món. Avui anem de rècords també. El taxista pacta un preu tancat amb nosaltres, ens sembla un xic car (12.000wons) però a turisme ens han dit que era la única manera d’arribar-hi. Son uns 15 kilòmetres de distància. Atenció, prop de la cova passes per davant d’un altre laberint, més petit però de nom molt similar. Ull, és fàcil de confondre amb el més gran del món.

Una vegada arribem veiem que el bus 990 fa una ruta entre pobles interiors i passa tant per la cova del tub de lava com pels dos laberints!. És a dir, que per 1.300 wons per persona s’hi arriba i no cal els 12.000 d’un taxi, però clar, cal mirar horaris del bus. Son molt puntuals però la freqüència de pas pot no coincidir gens amb les necessitats (intervals de 45 a 1h 30min entre busos).

Comprem les entrades del laberint, aquí els nens de 4 anys paguen entrada. (9.000 wons/adult i 6.000 wons/nens). Ens faciliten un mapa a cadascun de nosaltres. Hi ha 3 laberints en total, un a tocar de l’altre i enllaçables entre ells. Els dos primers son verds, és a dir, son murs vegetals però amb diferents tipologies o espècies. El tercer laberint és de mur de pedra volcànica, on per sobre hi ha muntada una instal·lació de vapor d’aigua per provocar una boira mentre es recorre i fer-ho tot plegat més difícil. En total més de 5 km de passadissos on perdre’t una bona estona.

La Montse i la Queralt dibuixen el recorregut com el que fa un passatemps per tenir el camí marcat i poder executar-ho més fàcil. En Marc entra al laberint amb el mapa en blanc. El primer laberint és força senzill i és ràpid de recórrer. El segon laberint ja és més difícil i té dos tipus de vegetació (al mapa marcat amb dos colors diferents). I el tercer és difícil de resoldre sobre plànol i in situ també, té punts perdedors però forma part del joc i la gràcia d’un laberint. Entre tot plegat ens passem dues hores ben entretingudes entre els tres laberints i el jardí de roses i bosc perimetral (inclòs una part de bosc de bambú).

Des de Mazeland ens arribem a peu fins al bosc de Bijarim. És un xic més tard del previst i esperar un taxi o un bus no val la pena ja que entre una cosa i l’altra hi ha una distància de poc més d’un kilòmetre. Hi arribem ràpid i comprem les entrades (en aquesta illa es paga per tot - 1.500 wons/persona -, tot i que val a dir que les entrades en general son molt econòmiques, a veure on trobes entrades a monuments per 1€ ?).

El bosc de Bijarim té arbres de 800 i 900 anys d’antiguitat i de 140 espècies diferents. Un d’ells té 6 metres de perímetre i la seva copa 15 metres de diàmetre. Aquest arbre diuen que té poders espirituals i dona alegria, gloria, prosperitat i salut. Fantàstic, totes aquestes coses van molt bé J. Hi ha dos itineraris per recórrer el sender per dins el bosc, un de 2,2 km i l’altre que és una extensió del primer amb 3,2 km. Hem mirat els horaris del bus 990 de tornada i no ens la juguem, fem només el circuït curt perquè tenim una hora justa de temps.

Arribem a la parada 5 minuts abans i el bus arriba puntual. Aquests coreans son com els japonesos, sempre en punt.

El bus 990 ens acosta fins a la carretera circular principal on agafem el 701 per tornar cap a Jeju. Dutxes i sortim a sopar a fora. Passejant per un cèntric carrer comercial a tocar de l’hotel  veiem en un primer pis un restaurant que en un blog de viatges que hem mirat recomanaven. No es coreà. Trobem a faltar la nostra cuina. Es nota que ja portem uns dies... Ens decidim per compartir plegats una amanida de mango i gambes, cuixetes de pollastre (a little bit spicy) i una pizza de carbassa dolça amb mel. A la nevera de l’habitació rematem existències al arribar amb uns iogurts, doncs aquí els restaurants no tenen postres. L’altra opció és agafar un gelat en una gelateria o en una de les moltes botigues de conveniència que estan obertes les 24 hores.

Demà la previsió del temps és de millora. Sembla que gaudirem de Jeju finalment, a més ja comencem a entendre com funciona els sistema d’autobusos.

Aquaplanet Jeju. Ideal en dies de pluja.

Ens llevem a les 5 del matí, mig adormits, recollim, esmorzem i deixem l’apartament de Busan. Baixem al carrer, son les 6 del matí i plou. Busquem un taxi. A aquestes hores no en passen gaires però en 5 minuts n’aconseguim un. En John, el propietari de l’apartament, ens va preguntar des de quina terminal volàvem de Busan a Jeju ja que hi ha dues terminals, una per vols internacionals i l’altre per a domèstics i tots els taxistes porten als estrangers a la terminal internacional. Així que ens va fer un paperet escrit en coreà on deia Domestic Terminal. I així ha sigut, el taxi ha passat per davant de la internacional i uns 300 metres més enllà ens ha deixat en una terminal petiteta, molt àgil i organitzada. Quin gust fer tots els tràmits del check-in, control i embarcament així de ràpid per un vol nacional. Tant de bo allà ho féssim així de fàcil. Cada porta d’embarcament té vols cada 15 minuts així que cal estar molt alerta perquè és un pim pam constant.

Tenim un vol normal, un xic mogudet pel mal temps i aterrem al cap d’uns 45 minuts a Jejú en un dia plujós, completament tapat i amb 22 graus de temperatura.

Jejú és una illa volcànica al sud del país, declarada com no, Patrimoni de la Humanitat. És un dels paradisos del trekking coreà. A l’illa hi ha dos grans nuclis urbans, Jeju-si i Seowipo, al nord i sud respectivament, separats pel Pic Hallasan (el cim més alt de l’illa).

Jeju té una extensa xarxa d’autobusos i els taxis no son cars, però és molt recomanable llogar cotxe perquè et dona autonomia i agilitat. Els autobusos son pensats per desplaçaments locals, no per anar als llocs turístics.

Recollim maletes i mirem de llogar un cotxe sense carnet de conduir internacional. Comencem per l’empresa local amb esperances que el nivell d’exigència sigui menor però el primer que ens demanen és el permís internacional. Provem a les empreses grans però tres quarts del mateix.  Aquí vàrem badar de no demanar hora amb prou antelació a la Campana per fer el carnet i és que ara allà tot va amb cita prèvia i a l’agost donaven hores de 15 a 20 dies enllà i sense cita, res de res.

Així que qui no llogui cotxe, li servirà la informació d’aquests dies perquè és la única manera amb que ens podrem moure.

Prenem un taxi per començar ja que plou i anem carregats amb les maletes, hem matinat molt i encara no estem situats. L’aeroport no queda lluny del centre de Jeju-si, amb uns 10 minuts som a l’hotel. Aquí vàrem descartar apartament perquè no sabíem si disposaríem de vehicle per agafar-ne un en una zona natural i els de la ciutat no eren gaire acollidors. A l’hotel ens comenten que fins les 14 hores no tenim habitació, deixem les maletes a recepció i ens escarxofem als sofàs del hall a planificar el primer dia tenint en compte que a fora no para ni pararà de ploure.

Ens decantem per visitar l’aquari, Aquaplanet, situat a l’extrem sud-est de l’illa, a uns 50 km de la capital. Allà dins ja pot ploure que estarem bé i diuen que és el millor de Corea i el més gran d’Asia.

Des de recepció ens avisen que ja tenim habitació. Creiem que s’han pensat que ens passaríem el dia al sofà fins les 14 hores. Genial, pugem dalt, descarreguem tot i ja sortim ben equipats pel diluvi exterior. 

Passem pel banc a treure moneda local, wons, i mentre fan l’operació ens ofereixen suc de taronja per passar l’espera (1 minut, no més). Fantàstic el tracte, a La Caixa mai ens han donat de beure. Passem per turisme per informar-nos de com arribar a l’aquari ja que a recepció de l’hotel l’anglès justeja i aprofitarem per preguntar més coses per tots els dies. Ens atén una noia molt amable i ens dona la notícia que fins diumenge plourà. Caram, venim a passar 4 dies en un illa amb les millors platges del país i 3 ha de ploure??. Prenem un taxi fins l’estació d’autobusos i allà el bus 701 que recorre la meitat est de l’illa entre Jeju i la segona ciutat de l’illa, situada al sud, Seogwipo.

Baixem del bus a Geonsong-ri i allà una altra vegada taxi fins la porta de l’Aquaplanet. El parking està a vessar de cotxes, com un Ikea en dissabte. Plou i totes les famílies de l’illa han tingut el mateix pensament que nosaltres: venir a passar el dia aquí a veure els animals que estan en remull enlloc de mullar-nos nosaltres.

Les entrades no son gens econòmiques, crec recordar que a Barcelona tampoc ho son. La Queralt aquí paga gairebé com un adult i és que la proporció de nens és important (39500 KWO adult / 35000 KWO nens). Son les 12 del migdia i tothom està dinant així que preferim visitar primer i dinar després que esperem s’hi estigui més tranquil.

Comencem el circuït visitant les primeres peixeres de peixos de colors de diferents països del món (Hawai, Filipines, Australia,...). Nens i pares coreans estan literalment sobre el vidre les peixeres amb els pals de selfie disparant compulsivament. És una mica agobiant fins que agafem el ritme a l’asunto. Hi ha molta gent, així que paciència. Es visiten tres nivells, de dalt a baix. El circuït està molt ben dissenyat i les piscines i peixeres no son les típiques rectangulars sinó que la gran majoria son corbes i els vidres molt grans.  Pingüins, taurons, mantes, lleons i elefants marins, ... fins i tot el que nosaltres tenim al zoo en un terrari o bé els amfibis, aquí els tenen dins del circuït d’exposició!. Al final del recorregut una peixera enorme et mostra el fons marí de Jeju, val a dir que és espectacular. Per acabar hi ha una zona interactiva on els nens poden posar la mà dins d’una recreació de platja i tocar i agafar estrelles de mar. Està molt xulo.

Acabem el circuït amb gana i anem al restaurant. Ja no queden gairebé plats per escollir. Aquests coreans han arrasat. Així que entre el que queda escollim una sopa de noodles de marisc mooolt picant i un arròs amb vedella estofada. La sopeta és ideal pel dia que fa però pica força força.

Acabats de dinar fem cua per veure l’espectacle dels dofins a l’Ocean Arena. Obren portes uns 20 minuts abans de l’actuació de les 17 hores. Ens seiem ben centrats i a unes 10 files de la piscina ja que tenim por de sortir esquitxats. Una pantalla gegant amenitza l’espera amb imatges de tot el que hem vist abans de dinar i els darrers 5 minuts una càmera va fent passades sobre tota la platea i tots plegats juguem a veure si ens reconeixem. 

Ens quedem una mica parats amb l’espectacle. Dura 45 minuts i els primers 30 minuts és una espècie de musical-circ-natació sincronitzada i els dofins no surten fins als darrers 15 minuts. Al costat del Marc s’hi ha assegut un senyor que s’ho ha passat pipa i cada dos per tres cridava: uohhh, uoohhhh. Ha estat distret però pel nostre gust, més estona de dofins i menys teatre (en coreà).

Sortim de l’aquari i mirem d’agafar un taxi que ens acosti al bus. Ara ja no plou però un taxi que trobem ens diu que ell si volem ens porta a Jeju. Ho descartem i seguim caminant fins al desviament de la carretera amb l’Aquaplanet on trobem un taxista de seguida i ens acosta a la parada de bus. El llest d’abans volia fer l’agost amb nosaltres. Pugem al bus i fem alguna becaina, es nota que hem matinat i el dia acompanya. Hi ha poc més d’una hora fins a Jeju. Arribem, comprem quatre coses per arreglar-nos sopar a l’habitació. Tenim ganes de dutxar-nos, pijama i sopar tranquil·lament, anar a dormir aviat i veure si el temps millora.

Estem contents de la visita de l’aquari. És una bona opció si plou o si es disposa de temps per anar-hi. Creuem els dits perquè demà la meteo millori.