Pàgines

diumenge, 4 de setembre de 2016

La petita Islàndia

Ens aixequem i de nou cap a la terminal d’autobusos. Turisme està tancat, és diumenge. Teníem l’esperança que fos obert i que hi trobéssim una noia més amable que la d’ahir. A guixetes ensenyem el nom dels salts d’aigua on volem anar escrits en coreà i ens indiquen el bus 781.

Avui marxem cap al sud de l’illa, prop de la segona ciutat més gran del país, Seogwipo. Fa sol i caloreta però no prou com per anar a la platja. El bus 781 teòricament té parada als mateixos salts de Cheonjeyeon però a la realitat no, la veiem passar per la finestra tot i prémer el timbre per baixar. Ho fem just a la parada següent, però veient a la distància que ens deixa (aprox. 750m), el millor per proximitat seria baixar una parada abans, a Jung-mun.


Ens fan pagar entrades per visitar tres salts d’aigua (2.000 wons/adult i 1.000 wons/nens) que discorren per dins d’un engorjat amb un bosc tropical emplaçat al mig del nucli urbà de Jungmun-don. És diumenge i és nota, hi ha moltes famílies que han vingut a passar el dia. Costa fer una fotografia sense que surti ningú i els coreans no son gaire de respectar torns. Encara que tu hagis estat esperant perquè ells es facin la fotografia sols, mentre tu la fas, creuen pel mig o es posen al costat amb el pal selfie. Suposem que els hi és igual si surt més gent a la fotografia. No entenem tampoc com és que fan 5 fotografies iguals. Una darrera l’altra. Els hi deixes la càmera i se’ls hi envà el dit: click-click, click,... Les mires, i son iguals. Es nota que no son de la generació del rodet per revelar.

La visita als salts d’aigua al llarg d’una mica més de 1,5 km és distret, recorre constantment per passeres de fusta i per escales que pugen i baixen per arribar al peu dels salts d’aigua o bé a miradors. Almenys ja que pagues cal reconèixer que tot està molt ben condicionat.

D’aquí marxem fins a la següent visita prevista, a on dinem abans uns pinxos de pollastre i uns altres de pop amb una freda coca-cola per activar-nos una mica. Fa força xafugor.

De nou previ pagament entrem per visitar Jusanjeolridae, uns penya-segats de columnes de basalt que cauen directament al mar, formats fa més d’1,5 milions d’anys fruit del ràpid refredament produït durant el xoc entre la lava i l’aigua del mar, creant prismes hexagonals de diferents alçades aglutinats entre si. Algunes columnes assoleixen els 25 metres d’alçada al llarg de 2 km de costa. De nou es nota que és diumenge, està pleníssim de gent.

D’aquí marxem a buscar el bus que té la parada davant d’un centre de convencions. Hi entrem per refrescar-nos i fem un gelat de xocolata i un ice cafè latte. Veiem que la oferta gastronòmica és variada i hagués valgut la pena venir a dinar aquí però quan hem preguntat a turisme a l’anterior salt d’aigua no ens ho han explicat, tot i preguntar-ho. Ben bé és com a tot arreu, si et trobes una persona empàtica i entregada a la feina és nota la seva competència però hi ha cada un que millor serviria per alguna altra cosa que estar darrera un taulell d’informació d’atenció al públic. El mateix passa amb els conductors de bus, et trobes el que t’avisa a la parada que has de baixar i atén a mirar el mapa amb tu i assegurar-se que entens (ni que sigui amb mímica) les seves explicacions i després hi ha el que es fa el sord i simplement, condueix el bus.

Sort que hem descarregat els mapes a la tablet per anar localitzant-nos amb el gps i controlar així si estem a prop d’on tenim que baixar, la ruta que fa el bus, indicar a on volem anar,... sinó, seria molt complicat, doncs tot està escrit en coreà i ningú parla anglès. Aquest és el mapa que portem amb la ruta prevista i els punts previstos de visita.


Sortint del centre de convencions, prenem el bus 600 fins el salt d’aigua de Jeongbang. Aquesta cascada és la única de tot Asia que cau directament al mar. De nou, tiquets (mateix preu a tot arreu: 2.000 wons/adults i 1.000 wons/nens), baixem un parell de llargs trams d’escala i ja estem a la platja al peu del salt d’aigua, nosaltres i cinquanta o seixanta coreans més armats amb pals de selfie, trípodes i demés arsenal fotogràfic. Els 23 m d’alçada i 8 m d’amplada d’aquest salt generen quan cau l’aigua un vapor que ens refresca i que a la Queralt li encanta i s’ho passa molt be. També posem els peus en remull dins la gèlida aigua, activant la circulació així com les ganes de sortir-ne.

Fem algunes fotografies i ens acostem a turisme on la noia molt amable ens demana un taxi que ens porta al següent salt d’aigua, Cheonjiyeon. De nou paguem entrada i es camina poc menys d’un quilòmetre fins arribar al salt d’aigua. Aquest també està dins un engorjat amb bosc humit al mig de la ciutat de Seogwipo. Trobem els segons espanyols de tot el viatge. Des de Seül que no havíem trobat a ningú més. Ben bé, hi ha molt poc turisme, tot i que sembla que al sud d’aquesta illa és veu algun que altre turista no asiàtic.  



La visita d’avui en alguns blogs que havíem llegit ho comparen amb Islàndia. La veritat és que l’únic que s’assembla és que tot plegat és volcànic. Els entorns son realment diferents (uns son urbans i els altres natura verge), uns cobren entrades i els altres estan simplement allà, uns amb vegetació i els altres totalment pelats,... Tot i que si que és maco el que hem vist avui, contradiem el que hem llegit per la xarxa i personalment preferim Islàndia. Tot i així, per gustos colors !.

Finalitzada la darrera visita prenem el bus 1 que ens acostarà a la parada del bus 782, el qual creuant l’illa pel centre, pel Parc Nacional de Hallasan, arribem a Jeju directament a la terminal de busos. Taxi cap a l’hotel, sopar, dutxes i blog, ja el penúltim post d’aquest viatge.


Estem contents perquè l’arribada a Jeju va ser una mica d’aquella manera (pluja, males previsions, sense cotxe de lloguer,...) però al final el temps no ens ha impedit fer res i val a dir que amb busos i algun taxi puntual es pot anar visitant tot perfectament.