Llac de Mývatn i rodalies - 2ª part

Comencem el nostre segon dia pel llac de Mývatn amb un dia esplèndid i ens dirigim cap al nord-est d’aquest. Tot i moure’ns escassos kilòmetres, el paisatge canvia de tonalitat i els verd-marronosos ara són un ocres combinats amb grisos que recorda més al paisatge de la Lluna que a altres que hàgim vist a la Terra.

La primera parada és Hverir, fumeroles i llots grisencs pastosos bombollejant fang. Són les sopetes dels trols!, li diem a la Queralt. L’olor del sofre (ous podrits) és forta. Molta gent tapant-se amb la mà o el buff la boca i el nas... però a tots ens atrapa i ningú es queda sense fer el curt passeig pel senderó circular delimitat amb cordes. Hi ha un parell de fumeroles que fan respecte, ja que treuen vapor a pressió i fan força soroll. Sembla la vàlvula d’una olla a pressió! Quan acabem de fer la volteta, ens queden les xiruques ben enfangades !

Tot seguit ens dirigim cap a l’àrea de Krafla, una caldera volcànica d'aproximadament 10 km de diàmetre amb una llarga zona de fissures.

Ens aturem a la planta d’energia geotèrmica de Krösflustöð on fem una visita a la petita exposició que hi ha mentre prenem un cafè de cortesia. Aquesta planta, de 60 MW de potència, subministra gran part de l’energia del país. Islàndia és el país per excel·lència de la geotèrmia però no cal tenir volcans per a poder extraure aigua calenta i gas de la terra així que molts experts de tot el món visiten el país per estudiar i importar-ne solucions aplicables a casa seva.

Seguim enfilant la carretera cap al nostre objectiu, el cràter Víti (infern en islandès). El cor del cràter d’aquest volcà guarda un petit llac d’aigua blau fosc. Fem la volta caminant per tot el seu perímetre superior, aquí si que se’ns acumula fang a la sola de la sabata. La Queralt va dient, mireu que alta que sóc, semblo el gegant del Pi! . Quina feinada a rascar les soles de les sabates.

Posteriorment ens acostem fins a Dettifoss a veure un dels salts d’aigua més impressionants d’Islàndia. Només té 44 metres d’alçada i 100 metres d’amplada però cada segon cauen 193 metres cúbics d’aigua, aixecant esquitxos visibles a un km de distància, essent el salt d’aigua de major volum de descàrrega d’Europa.

Per veure la cascada hi accedim per la carretera 862 (riba oest), ja que la 864 (riba est) ens diuen és impracticable amb autocaravana.

Recorrem ja caminant els 2,5 km de senderó que ens portaran a veure les cascades de Dettifoss i les de Selfoss (per aquest ordre). El dia s’ha ennuvolat però per sort no plou. D’acord que una mica de solet hagués anat bé per veure un arc de Sant Martí i fer fotos espectaculars però tot i així la cascada de Dettifoss ens impressiona moltíssim, és un espectacle brutal. Abans de tornar a l’aparcament, seguim la ruta  que ens acosta a veure el salt d’aigua de Selfoss. Potser recomanem millor fer la ruta al revés, doncs tot i que aquesta cascada és bonica, comparada amb l’anterior, queda molt desmerescuda.

Ens posem en ruta cap a l’est del país fins a Egilsstaðir on fem parada tècnica (benzina, aigües,...) i ens desviem per prendre la pintoresca carretera 93. Aquesta puja fins un coll on hi ha una petita estació d’esquí, i baixa vorejant el preciós riu Fjarðará fins al poblet Seyðisfjörður, emplaçat a l’extrem del fiord que rep el mateix nom. 

Acampem davant de la bonica església d’aquest poblet encantador de casetes de colors.

Llac Mývatn i rodalies - 1ª part

Ens aixequem després d’una nit tranquil·la i amb un cel grisos però amb ganes d’oferir una bona jornada a l’aire lliure. Què més es pot demanar? Que millori i que no empitjori, ja ja.

La regió del llac de Mývatn, ja al nord del país, és preciós amb uns paisatges únics de grans contrastos: formacions de lava de volumetries curioses, piscines termals, cràters, pseudocràters, fumalores, pous de fang, cascades, el propi llac ..., tot assentat sobre la dorsal atlàntica, causant directe de totes les sorprenents manifestacions volcàniques locals. 

Tot l’entorn del llac està farcit d’activitats per fer, la majoria d’aquestes estan connectades o a peu o be per la carretera de circumval·lació que rodeja el llac (36 km).

Només aixecar-nos, esmorzar, recollir,... anem fins al volcà de Hverfjall, un cràter gairebé circular originat per una erupció hidromagmàtica. 

Allà ens trobem amb la Maria T. i la seva família (companya de feina d’en Marc), que també estant passant les vacances a Islàndia però fent la volta en sentit contrari al nostre. Junts farem l’ascens al cràter des d’on tenim unes vistes impressionants, tant del propi cràter, veient la magnitud de l’explosió de fa 2700 anys (mesura de 90 a 150 m d’alçada i el seu diàmetre és d’uns 1000 m), com de tota la zona est del llac de Mývatn. 

L’aire fred que bufa i el dia gris no convida gaire a fer la caminada pel voltant del cràter, pel que un cop fetes les fotos de rigor, tornem a baixar.

Des d’aquí marxem plegats fins a Dimmuborgir, un dels més fascinants i irregulars camps de lava del país. Hi ha diferents senders classificats per colors que travessen i voltegen l’antropomòrfic paisatge de Dimmuborgir. A l’entrada, gratuïta, hi ha unes il·lustracions dels fills d’uns trols (Elfos) on expliquen que viuen a les coves de les diferents formacions rocoses i que els agrada cantar, espantar la gent i explicar contes divertits... Ens va perfecte per tenir entretinguts als petits mentre caminen pels senders buscant-los entre les pedres.

D’entre tots els circuïts nosaltres fem el groc i el vermell, aquest darrer passa per una formació anomenada Kirkjan (església), una cova on l’entrada s’assembla a una porta d'estil gòtic, això si, de lava !

Dinem i ens acomiadem per seguir camins separats. Hem passat un bon matí plegats comentant el que portem de viatge, anècdotes, recomanacions,..

Per fer baixar el dinar ens arribem fins a la riba sud del llac, a Skútustaðir, per veure amb una breu però freda caminada els pseudo-cràters més ben conservats del llac. Aquests son creats per explosions de vapor quan la lava fosa encara fluïa per la zona, formant aquests petits cons de tot just una desena de metres. Precisament aquestes formacions espontànies son l’origen del abundants illots que te el llac, però la forta erosió patida els ha fet perdre la seva silueta característica.

De nou a la carretera fem tota la volta al llac passant per l’imponent volcà Vindbelgur que es veu desde qualsevol racó del llac. 

Anem fins a Vógar on visitem Vogafjós, una vaqueria a 2,5 km al sud de Reykjahlíd. És un establiment que des de la carretera no t’aturaries i val la pena la visita, i a ser possible sense estar tip ja que tot té una pinta deliciosa. Ens agafa a mitja tarda i sense massa gana però amb molta gula, pel que berenem un fantàstic Chocolate Cake amb una nata boníssima de les vaques annexes a la cafeteria-restaurant. A les 7.30h i a les 18:00h cada dia munyen les vaques i et deixen veure com ho fan i visitar les instal·lacions. La Queralt s’ho passa molt bé, sobretot amb els vedells, que els dona de menjar i els acaricia.

D’aquí marxem direcció Reykjahlíd cap a Grjótagjá on hi ha una gran falla d’on emana vapor tipus fumerola. A l’interior d’una cova hi ha una font termal que crea una piscina a 45 ºC, massa calenta per banyar-s’hi. És un lloc preciós i curiós amb unes vistes fantàstiques al cràter de Hverfjall. Suposo que el fet de que el dia hagi millorat considerablement i surti el sol ajuda!.

Ens venen moltes ganes d’arrodonir el dia amb un bany a la Llacuna Blava del nord, situada a 3 km a l’est de Reykjahlíd, menys concorreguda que la del sud també amb aigües blau clar riques en minerals.

Paguem 7.400 corones per l’entrada de dos adults, els nens menors de 14 no paguen. Ens dutxem amb aigua i sabó als vestidors abans d’entrar i ràpid a la piscina. Tenim 4,5 ºC de temperatura a l’exterior, i va baixant tant depressa com el sol que ja es pon per l’horitzó. El termòmetre quan marxem marcava 2,1 ºC !! La piscina principal és molt extensa, el terra natural sorrenc i l’aigua un blau blanquinós tot tèrbol.  Hi ha una petita piscina de formigó amb l’aigua encara més calenta entre la gran i els vestidors, just sota el socorrista que a la vegada fa de cambrer! És dissabte al vespre,  i hi ha colles amb una cervesa a la mà dins l’aigua! Tanquen a les 12 de la nit. Que xulo, i car, sortir de festa a Islàndia!

Hem passat gairebé dues horetes a l’aigua, és tard i la Queralt està arrugada com una pansa però super feliç ;-). Marxem a dormir a Vógar on veiem com la lluna plena ens il·lumina el volcà Hverfjall. Demà més i amb sol segons sembla.

Civilització !!! Akureyri, la capital del nord

Ens llevem amb vent tal com estava previst, però ens allunyem del mar per la pista de terra 59 fins a Bodeyri on agafem la carretera principal 1 direcció Akureyri. Obviem desviar-nos cap a la península de Tröllaskagi del nord com teníem previst ja que el temps segueix amb forts vents i la carretera va constantment per la costa. Per aquesta ruta teníem l’opció d’anar a veure balenes des de Dalvík i evitar el famós port de Húsavik que està més concorregut (ho regenta la mateixa empresa). 

Contínua ventant però la intensitat és més baixa, facilitant la conducció. Arribem després de gairebé 4 hores a Akureyri al migdia a punt per anar a dinar!. 

Akureyri té 17 mil habitants i és la segona ciutat més gran del país! Es una ciutat amb molta vida amb vistes al fiord i envoltada de cims nevats, o això diuen, perquè estan tots tapats per la boira.

Quines ganes que teníem de civilització! Ha sigut contrastant aquesta ciutat venint del no res i la soledat dels fiords occidentals, passem d’un extrem a l’altre! (com els canvis de temps).

Aparquem a l’esplanada que hi ha al costat de l’edifici d’informació turística, Hof. Un edifici modern de planta circular amb façana de columnes de basalt. Entrem a tafanejar tríptics de la zona i mirem l'opció d'anar demà a Húsavik a veure les balenes, però totes les sortides són de mínim tres hores i com que la previsió de temps és que no millora fins demà a la tarda, creiem que la Queralt és massa petita encara. i si la mar no s’ha calmat una mica ens arrisquem a arribar i no poder sortir o bé anar a passar una mala estona. Amb millors condicions, segur que ha de ser un bon espectacle!.

Ens deixem aconsellar per la guia i anem a dinar al restaurant Bautinn, que ofereix el tradicional entrant de sopes del dia amb pa i mantega per acompanyar entre moltes altres coses, com Balena i Cérvol. Les sopes (minestrone, espàrrecs, xampinyons, peix,...) són boníssimes i molt reconfortants i els pans negres, com el terreny volcànic d’aquest país, son deliciosos. En Marc i la Queralt mengen hamburguesa de la vedella del país,  també molt bona. Jo em decanto pel peix, una bona suprema de salmó amb arròs de verduretes que es desfà a la boca.  I el millor, si es va amb criatures hi ha una sala de jocs perquè et deixin menjar tranquil !!! ;-) Ha costat marxar, fins i tot la Queralt ens ha dit que anéssim a passejar i la recollíssim abans de marxar !

Davant mateix del restaurant hi ha la llibreria Eymundsson, preciosa i gran amb una agradable cafeteria amb mobiliari Vitra que es pot adquirir a la planta superior. Seguim tafanejant botigues del centre que ens reconforten del gèlid vent exterior. Quins preus! Aquest país és caríssim.

Ben entrada la tarda carretera de nou, ara direcció el llac de Mývatn. Pel camí fem una parada a la cascada de Goðafoss (la cascada dels Deus). És una cascada ample, de forma semicircular, dividida en dues parts amb una caiguda d’uns 12 m. El vent que ara bufa ha baixat d’intensitat però també la seva temperatura, ara gèlida que fa que la Queralt no vulgui recórrer gaire el salt d’aigua i vol tornar a la caravana.

Arribem a Mývatn que encara hi ha llum, té molt bona pinta. El vent va amainant i busquem un recer per passar la nit al peu d’un pseudo-cràter, al costat sud-est del llac, a l’interior de la península de Höfði.

Fiords Occidentals mooolt ventats !!!

Quina nit! La caravana semblava un balancí. No ha parat ni un sol moment de ventar! En Marc i la Queralt han dormit però jo no he pogut aclucar l’ull en tota la nit. Per sort cap a les nou del matí ha afluixat una mica i hem recollit ràpid i marxat perquè la previsió aquí als fiords occidentals és de molt vent fins demà al vespre, ja em veia aquí a Breðiavik passant el dia aparcats a recer sense moure’ns, si és que n’existeix en aquest racó de món !

Ens hem arribat fins a la punta de Bjargtangar (la més occidental d’Europa si no contem les illes Azores), per veure els populars frarets pels quals és coneguda aquesta extremitat de península, concretament als Latrabjarg Bird Clifts. Uns penya-segats altíssims (fins a 440 metres sobre el mar) on es diu que és el lloc més gran del món de cria d’ocells. Aparquem i la ventolera de nou s’ha animat i la temperatura és força baixa.  En Marc surt abrigat fins les dents a explorar els penya-segats, però no tenim sort, ni un fraret!. Li comenten que ja han marxat cap al sud de l’illa i que és a principis d’estiu quan realment és un espectacle. Provarem sort de nou al sud, d’aquí uns dies.

Prenem de nou la pista 612 i després la 62 fins a Patreksfjördur que és el poble més gran d’aquest costat dels fiords occidentals. Fem un tomb sense aturar-nos perquè el poble en si no té res d’especial més que una mica de vida i serveis enmig del no res. Seguim per la ruta 63 saltant diferents ports de muntanya, algun d’ells nevats, per anar connectant els diferents fiords fins a Bíldudalur, on dinem a la caravana.

Posteriorment, pel camí cap a Dynjandi, ens aturem amb 6 ºC al termòmetre a fer un banyet en una piscina geotermal que ha aparegut del no res al costat de la pista, amb vistes a mar obert enmig dels inhòspits fiords. En Marc i la Queralt fan un bany molt ràpid, en 10 minuts ja tornem a ser en ruta.

Arribem després d’uns quants bots i terrabastall de cassoles de la caravana a l’impressionant salt d’aigua de Dynjandi. Una abrupta paret de bellesa "eixordadora", amb 30m d'amplada a la part superior i gairebé 60m a la part inferior fent un bonic efecte de "cua de cavall". És considerat i certifiquem, que és l’espectacle més gran de la regió dels fiords occidentals.

En realitat Dynjandi és només la superior d'un seguit de set cascades anomenades col·lectivament Fjallfoss amb una alçada total d'uns 100m, que si bé no són tan impressionants com la primera, afegeixen sens dubte un encant a tot el conjunt.

S’aparca al peu de totes les cascades on s’inicia un senderó que va recorrent els salts més petits fins arribar a dalt de tot, al peu del salt gran (Dynjandi). Les vistes i el soroll de tanta aigua caient amb tanta força fan que sigui espectacular.

Vist el més important, tornem cap a la costa sud de la regió on resseguim la carretera direcció terra endins per aquests dessolats i accidentats paratges. Observem algunes cases aïllades d’algú valent, amb ànima d’ermità, que al seu dia pensem serien cases d’estiueig (de curta durada) i que estan abandonades. Si el clima ajudés, aquests fiords estarien plens de xalets no?. Potser millor així doncs!.

Per la tarda fem molta carretera per allunyar-nos del temporal de vent i mal temps que hem enganxat a la zona dels fiords occidentals i mirar de trobar calma a les altres regions islandeses.

Sortir d’aquesta zona no és gens ràpid. No totes les carreteres estan asfaltades i és un constant puja i baixa i entra i surt resseguint un fiord rere l’altre. Passem per pistes de grava amb pendents d’un 15% !!  Fa molt de vent, i la companyia de lloguer d’autocaravanes no para d’enviar comunicats on indica que hi ha vents superiors als 30 m/seg. En Marc està fet un bon capità al volant. Tota l’estona analitzant d’on ve el vent i com va canviant. La mar està esvalotada i forma borreguets i les onades trenquen amb força, en ocasions a la mateixa carretera.

Arriba un moment que es torna perillós conduir així, i ens aturem a resguard d’un taller que trobem a la carretera. Analitzem la previsió del temps, que ens indica que al vespre afluixarà el vent però que l’endemà seguirà tot igual, pel que aprofitem a fer temps tot sopant i al vespre, quan veiem que afluixa (sobre els 12 m/seg), carretera i manta per fugir del temporal.

Dormim a Bjarkalundur, encara a la costa però ja havent deixat tots els fiords enrere. El vent encara bufa i la sensació de fred és acusada. Ens anima que la previsió de demà, cap on ens dirigim, a partir de mig matí ja és més bona ! (pel que fa el vent, els núvols i la pluja no marxen).