Skaftafell i Vík, en busca de frarets

Ens llevem ja al Parc Nacional de Skaftafell que conté algunes de les perles naturals més apreciades del país: flora, fauna, paisatges escarpats, muntanyes i glaceres com el Vatnajökull, la joia del Parc. Una gran xarxa de senders ofereix moltes oportunitats als afeccionats al senderisme.

Avui, sense moure la caravana ni un sol metre, sortim d’excursió per recórrer una minsa part del Parc. Prenem una senderó d’uns 2 kilòmetres i 150 m de desnivell que ens portarà fins a Svartifoss, un salt d’aigua que hem vist en moltes postals del país i és coneguda com “la cascada negra” perquè està flanquejada per negres columnes de basalt de llargades i formes diferents. És molt bonica i força concorreguda.

Des d’aquí, aprofitant que fa bon dia i que hi ha força visibilitat, continuem enfilant-nos per un sender en direcció oest fins a Sjónarsker, on tenim unes vistes fantàstiques del Skeidarársandur. Posteriorment iniciem el descens i enlloc de tornar pel mateix camí ens desviem fins a Sel, on es conserva una granja tradicional islandesa, composta de varies casetes de fusta amb la coberta vegetal, d’herba! Comencem la visita per la teulada. Que divertit caminar pel carener i després baixar pendent avall com si fos un tobogan! Quines casetes més xules aquesta granja! Per arrodonir-ho ens hem trobat la porta oberta i hem pogut visitar totes les estances de dins amb el seu mobiliari original amb fotografies de qui hi vivia i tot!. Una granja museu gratuïta i sense vigilància on només hi ha un petit cartell que diu: es prega no dormir-hi. I està impecable! Fantàstic! Quin civisme!.

Seguim sender avall, ara ja si, fins la caravana. Una petita excursió de 5,5 km i lleugerament desnivellada on la Queralt ho ha fet molt be. Recollim i marxem direcció Vík amb l’esperança de veure frarets.

Per la carretera ens aturem a mig camí per dinar i visitar un nou salt d’aigua, Foss á Sidu, davant de la penya de Dvergharar formada per unes petites columnes de basalt. Aquí mateix gaudim de la presència d’un parell de cavalls Islandesos que la Queralt acaricia i els dona menjar. Aquesta raça, tot i la seva reduïda dimensió (135 cm), és enormement muscular, te un cap pesat i un cos compacte. Tot i així presenten una gran agilitat i son famosos per tenir un trot molt ferm. Nosaltres entre el clima i la manca de temps no ho hem fet, però moltes guies recomanen fer excursions a cavall i val a dir que hi ha moltíssims llocs en tota l’illa on poder sentir-te un autèntic genet.

Poc després una nova parada, aquest cop al congost de Fjaðrárgljúfur. Un sorprenent congost molt poc conegut però molt recomanable. Durant la breu excursió fins al capdamunt del congost pots presenciar unes vistes canviants i impressionants del riu i les formacions del terreny. Després un cop tornat al pàrquing no et perdis la possibilitat de caminar per la llera del riu i obtenir una visió totalment diferent, al peu d'aquests grans massissos rocosos. El riu no és profund pel que amb unes bones botes o simplement descalços pots per un altre excursió que nosaltres ja no fem (diuen que cal retornar pel mateix camí, ja que s’arriba a una cascada que és impossible creuar).

Seguim fins a Vík on no parem al poble perquè creuant-lo no veiem que tingui cap atractiu en especial. Aviat seran les sis de la tarda i si hi ha frarets, diuen que és l’hora que comencen a tornar al niu després de pescar, i per tant quan és més fàcil veure’ls. Així que anem fins a la platja de Reynisdrangur que és el punt més famós de Vík pels seus pilars de roca sobre la sorra negra i amb uns penya-segats ideals, diuen, per observar frarets. 

Fa una vent fortíssim, de fet la Queralt té por perquè pesa poquet i nota que la inestabilitza. Tot i que veiem els frarets, aquests només els presenciem entrant i sortint molt ràpid del niu cap al mar i viceversa. Costa molt fotografiar-los. Tot i així al peu dels penya-segats, hi ha unes columnes de basalt molt maques, que aprofitem per enfilar-nos i fer fotos. Després anem a la cafeteria a prendre un cafè i una xocolata calenta per entrar en calor. El vent gèlid ens ha deixat petrificats.

Demà al vespre ja s’acaben la nostre estada a Islandia i no hem vist frarets?? No pot ser! Tossuts de mena anem fins a Dyrhólaey, un promontori de 120 m d’alçada sobre l’oceà, on diuen que també pots trobar el famós ocellet. Amb l’objectiu gran de la càmera i posant-li tota la il·lusió i ganes tenim unes fotografies de lluny, volant i d’aquella manera dels frarets!!. Res a veure amb la idea de proximitat que explica la guia ni les imatges tipus National Geographic que surten per tot arreu on sembla que tens frarets a tocar com coloms a la plaça Catalunya de Barcelona!.  

 Ens compensa almenys veure, al peu dels penya-segats, les immenses platges de sorra negre cobrint quilòmetres davant la nostra vista i la posta de sol a l’horitzó.

Seguim ruta fins a Skógafoss on passarem la nit al peu d’aquest famós salt d’aigua envoltats de tendes de campanya de tots colors i alguna caravana més.

Glaciars i més glaciars !!!

A diferència de cada matí que em desperto la primera, avui han estat el Marc i la Queralt. En Marc estava especialment inquiet... Com si del matí de Reis es tractés, ha obert de seguida la finestra. Ja sabia que era de dia però volia veure si feia bo. I si, els núvols estaven trencats i es veia una mica de cel blau i un sol mig espantat al darrera. Ara calia fer la trucada de rigor per comprovar que hi havia places disponibles. Per a què?? Doncs per a fer una excursió amb moto de neu pel glaciar Vatnajökull (Parc Nacional), el més gran d’Europa i el 4rt més gran del món.

Finalment tot encaixa. Hi ha lloc, fa bon dia, la il·lusió i les ganes no cal dir que hi son sobradament!

 

A dos quarts de deu arriben un parell de jeeps llarguíssims amb unes rodes altíssimes (super-jeeps) i s’omplen en un moment! Una pista cada vegada amb més pendent ens porta fins dalt al refugi al peu del glaciar. Pel camí, ens expliquen la velocitat amb la que recula aquest degut a l’escalfament global. Espanta la rapidesa amb que retrocedeix. Arribats dalt ens faciliten un casc, un mono i unes botes d’aigua previ pagament de l’aventura.

Una petita classe de consells de com conduir, què fer i què no fer amb una moto de neu i enfilem tots tres en una mateixa moto de neu glaciar amunt!. La visibilitat és molt bona, estem molt contents. Aquest país és tant canviant que mai se sap! Quina sort!

La volteta dura tot just una hora (contant parades per explicacions i fotos), una miqueta curt i sense acabar d’arribar en un punt on es vegi realment la magnitud del glaciar. De baixada tot i els sotracs la Queralt s’adorm i tot! Good Driver!. Si mai has anat amb moto de neu està be l’experiència, sinó crec que sap a poc, sobretot pel que pagues.

Una estoneta al refugi, fotografies,...i avall de nou amb el super-jeep.

De nou a l’autocaravana ens arribem fins al famós Jökulsárlón (llac de riu glaciar, traducció literal) a veure la multitud d’espectaculars icebergs provinents de la llengua glaciar del Breiðamerkurjökull (extensió del Vatnajökull) que suren per la llacuna.

Cada any el glaciar retrocedeix entre 200 i 300 metres i el llac va creixent a causa del desglaç de les glaceres a Islàndia. La llacuna se situa a 1,5 km de la riba del mar i té una superfície d'uns 18 km2. S’ha convertit recentment en el llac més profund d’Islàndia amb més de 248 metres de profunditat.

Els blocs de gel neden fins l’oceà Atlàntic a escassos metres de la llacuna on hi ha una platja de sorra negre amb blocs de gel surant i d’altres embarrancats a la sorra. 

Dinem aquí i comprem els tiquets pel Vaixell amb rodes ! (vaixell amfibi). Unes barcasses amb rodes que circulen per un camí abans d’entrar a l’aigua i recorre l’interior de la llacuna entre icebergs.

 

La Queralt està al·lucinada, entre les motos de neu al matí i ara un vaixell amb rodes que es posa dins l’aigua, avui és com si haguéssim anat a Port Aventura però sense el com.

Mentre esperem el vaixell veiem com neden les foques. És una llàstima que no s’acostin més a la vora.

El passeig en vaixell està bé sense que sigui cap cosa de l’altre món. Ens expliquen que el blau dels icebergs es deu a que aquella part de gel estava submergida en aigua i que quan queda visible agafa aquestes tonalitats durant aprox. uns 8 minuts. El 80% de l’iceberg està sempre submergit i només en veiem el 20% restant. També ens diuen que tot sovint es trenquen blocs de gel fent un important soroll i es reequilibren tots de nou. Això últim ho comprovem als cinc minuts de baixar del vaixell per sort. Ha estat molt xulo veure com un bloc predominantment horitzontal es recol·locava en vertical i agafava la tonalitat blavosa. Natura viva!

Més que feliços seguim ruta direcció a l’oest. Fem una parada a un altre extensió de glaciar, al Fjallsjökull on també hi ha una llacuna molt mes petita amb icebergs flotant. Aquí hi ha l’opció d’anar a través dels blocs de gel amb una zodíac. Potser perquè el llac és més petit i per tant el gel del glaciar més a prop, fa que aquesta llacuna també sigui molt espectacular.

Seguim carretera fins a Skaftafell, on passarem la nit per demà veure més espectacles naturals d’aquest fascinant país !

Fiords Orientals (costa est)

Ens llevem a Seydisfjördur, qualificada com la millor població de tots els fiords orientals. Casetes pintoresques de colors, muntanyes nevades, salts d’aigua per totes les muntanyes del voltant d’aquest enclotat poblet al peu d’un fiord i famós per ser un centre mercantil de l’industria de l’arengada!  De fet, els edificis de fusta del segle XIX van ser portats per peces des de Noruega durant el boom de l’arengada! Avui dia, el poble té molta vida a l’estiu i en especial els dijous que és quan arriba el ferry, però nosaltres el trobem moooolt tranquil.

Passejant visitem botiguetes d’artesans i de disseny vintage. Tot a preus prohibitius i alguna cosa una mica massa kitsch.  Abans de marxar, passem pel parc del poble on la Queralt s’ho passa d’allò més bé. Hi ha un munt de gronxadors, tobogans, vaivens, cordes, tirolines,... Per postres han vingut molts nens de cop, doncs aquí a Islàndia a l’hora del pati els nens van al parc del poble, habitualment annex a la mateixa escola. La Queralt anava abrigadíssima i aquí hi havia nens que s’han descalçat i tret els mitjons. Per ells és estiu clar!

Reculem fins a Egilsstaðir on prenem la carretera 92 per saltar posteriorment a la 96 i seguir ruta cap al sud pels fiords orientals. Dinem a Eskifjörður, posteriorment  creuem un túnel de 6 km per salvar un tram de 50 km entre fiords, però la resta que encara no en tenen, cal anar vorejant-los, entrant i sortint. Fem diferents parades per fer fotografies, les boires per la tarda comencen a tapar els alts cims, tot és novetat, tot és bonic i tranquil.

Passem per Höfn però és tard i estem cansats (avui tot el dia amb cotxe). Amb una mica més de temps, lo seu és sopar en algun restaurant un bon marisc. És la millor zona per menjar-ne i es veu que és boníssim.

Ens plantegem demà, en funció del clima, fer una excursió contractada al glaciar de Vatnajökull, pel que ens arribem fins a Jöklasel, a la F985 (punt d’inici de l’excursió) on dormim aquí esperant que demà faci bon dia i puguem fer tot el previst, que estaria molt i molt bé !. 

Llac de Mývatn i rodalies - 2ª part

Comencem el nostre segon dia pel llac de Mývatn amb un dia esplèndid i ens dirigim cap al nord-est d’aquest. Tot i moure’ns escassos kilòmetres, el paisatge canvia de tonalitat i els verd-marronosos ara són un ocres combinats amb grisos que recorda més al paisatge de la Lluna que a altres que hàgim vist a la Terra.

La primera parada és Hverir, fumeroles i llots grisencs pastosos bombollejant fang. Són les sopetes dels trols!, li diem a la Queralt. L’olor del sofre (ous podrits) és forta. Molta gent tapant-se amb la mà o el buff la boca i el nas... però a tots ens atrapa i ningú es queda sense fer el curt passeig pel senderó circular delimitat amb cordes. Hi ha un parell de fumeroles que fan respecte, ja que treuen vapor a pressió i fan força soroll. Sembla la vàlvula d’una olla a pressió! Quan acabem de fer la volteta, ens queden les xiruques ben enfangades !

Tot seguit ens dirigim cap a l’àrea de Krafla, una caldera volcànica d'aproximadament 10 km de diàmetre amb una llarga zona de fissures.

Ens aturem a la planta d’energia geotèrmica de Krösflustöð on fem una visita a la petita exposició que hi ha mentre prenem un cafè de cortesia. Aquesta planta, de 60 MW de potència, subministra gran part de l’energia del país. Islàndia és el país per excel·lència de la geotèrmia però no cal tenir volcans per a poder extraure aigua calenta i gas de la terra així que molts experts de tot el món visiten el país per estudiar i importar-ne solucions aplicables a casa seva.

Seguim enfilant la carretera cap al nostre objectiu, el cràter Víti (infern en islandès). El cor del cràter d’aquest volcà guarda un petit llac d’aigua blau fosc. Fem la volta caminant per tot el seu perímetre superior, aquí si que se’ns acumula fang a la sola de la sabata. La Queralt va dient, mireu que alta que sóc, semblo el gegant del Pi! . Quina feinada a rascar les soles de les sabates.

Posteriorment ens acostem fins a Dettifoss a veure un dels salts d’aigua més impressionants d’Islàndia. Només té 44 metres d’alçada i 100 metres d’amplada però cada segon cauen 193 metres cúbics d’aigua, aixecant esquitxos visibles a un km de distància, essent el salt d’aigua de major volum de descàrrega d’Europa.

Per veure la cascada hi accedim per la carretera 862 (riba oest), ja que la 864 (riba est) ens diuen és impracticable amb autocaravana.

Recorrem ja caminant els 2,5 km de senderó que ens portaran a veure les cascades de Dettifoss i les de Selfoss (per aquest ordre). El dia s’ha ennuvolat però per sort no plou. D’acord que una mica de solet hagués anat bé per veure un arc de Sant Martí i fer fotos espectaculars però tot i així la cascada de Dettifoss ens impressiona moltíssim, és un espectacle brutal. Abans de tornar a l’aparcament, seguim la ruta  que ens acosta a veure el salt d’aigua de Selfoss. Potser recomanem millor fer la ruta al revés, doncs tot i que aquesta cascada és bonica, comparada amb l’anterior, queda molt desmerescuda.

Ens posem en ruta cap a l’est del país fins a Egilsstaðir on fem parada tècnica (benzina, aigües,...) i ens desviem per prendre la pintoresca carretera 93. Aquesta puja fins un coll on hi ha una petita estació d’esquí, i baixa vorejant el preciós riu Fjarðará fins al poblet Seyðisfjörður, emplaçat a l’extrem del fiord que rep el mateix nom. 

Acampem davant de la bonica església d’aquest poblet encantador de casetes de colors.