Vacances !!! Ruta per Namíbia i Botswana

Avui comencen les nostres vacances d’estiu, tot i que els preparatius ja van començar fa dies us en volem parlar en el nostre primer post per a tots aquells qui estigueu planificant anar a Namíbia o Botswana para que us pugui ser d’utilitat:

·      Si es viatja amb menors de 18 anys cal portar, a part del llibre de família i passaport, el certificat literal de naixement en anglès amb una antiguitat menor a 3 mesos.  Nosaltres ens hem assabentat d’això en ple 15 d’agost festiu i amb un divendres de pont, sort que hem trobat un traductor a Barcelona que per 40 € ens ha fet ‘el favor’.

·    Per conduir cal portar Carnet de Conduir Internacional. Tot i que les companyies de lloguer de vehicles no ho demanin, la policia si que el requereix (cal demanar hora a la web de la DGT). Es condueix per l'esquerra.

·      Depèn de per quina zona del Namíbia us mogueu (nord) o si aneu a Botswana, cal alguna que altre vacuna (demanar hora als Centres de Vacunació Internacional, ells amb la vostra ruta us assessoraran).

·      És necessari fer les reserves d’allotjament amb la màxima antelació possible, sobretot si es vol dormir dins els Parcs Nacionals i no vols pagar un autèntic dineral. Especialment en el cas de Botswana es recomana reservar fins un any d’antelació. Nosaltres vàrem començar a reservar allotjaments al maig i durant juny i juliol (no tenen pressa en respondre els correus de reserva) i a Botswana no hem aconseguit plaça dins d’alguns  dels parcs. Atenció aquest tema perquè et pot fer modificar la planificació de la ruta !

·      Companyies d’avió no africanes que aterrin directament a Namíbia (Windhoek) hi ha a dia d’avui la KLM (via Amsterdam) i la Qatar Airwais (via Doha).

Sortim de Barcelona amb KLM via Amsterdam. L’escala a Amsterdam en el nostre cas és de tant sols una hora, en principi més que suficient però el vol de Barcelona acaba sortint amb una hora de retard !!! Tot i que escurcen 10 minuts la previsió de la durada del vol, l’hostessa a bord ens informa que la tripulació del vol cap a Namíbia està avisada de que arribem justos, que ens esperen si ens afanyem però que segurament les maletes no tindran temps de canviar d’avió.  Som 7 passatgers d’aquest vol amb aquesta situació, una família de 4 i nosaltres. Per megafonia de l’avió adverteixen que serem els primers en desembarcar i de fet només tocar les rodes a terra tots set ens plantem a la fila 1 per sortir per la porta de l’avió i començar a treure el fetge per la terminal. No hi ha ningú de la companyia per acompanyar-nos, anem memoritzant les 4 indicacions que ens ha donat l’hostessa i ens les repetim com un mantra: up stairs, right, directly door E3 throught, down stairs, police control...  A tres quarts d’onze de la nit, ja ens teniu fent una cursa, per sort, amb l’aeroport buit.  Entrem a l’avió, tothom assegut esperant-nos. En 10 minuts hem fet transfer i control policial i estem de nou asseguts en un altre avió. Crec que no millorarem aquesta marca mai més.  Hem suat la única roba que portem i les maletes no venen amb nosaltres… Buahh

Sortim i a la pantalla del seient de l’avió veiem que el destí indica Luanda, capital d’Angola !!! Ens quedem una mica amb cara de….no ens haurem equivocat ?, però mirant la informació del vol veiem que és una escala que farà sense que tinguem que baixar de l’avió.  Quin estrès, entre el certificat traduït, el retard en el vol i que per poc perdem la connexió i les maletes que ja no viatgen amb nosaltres… només ens faltaria una altra sorpreseta logística més per rematar la jornada.

Ens posem a veure una pel·lícula, és hora de dormir però estem una mica destarotats després de tot. Acabada aquesta, si, a dormir del tirón fins l’endemà al matí que ens despertem, esmorzem i estem ansiosos per sortir de l’avió i enllestir tràmits per reclamar les maletes.

Al control policial ens demanen el 'certificat dels dallonses' en anglès i contents el traiem i l’ensenyem amb cara de ‘anem preparats!’.  Per la cinta evidentment no surten les maletes, no sé perquè ho mirem, diuen que mai es perd l’esperança…

Anem al taulell de la companyia on ja tot va a ritme africà. Santa paciència!.

No hi ha vol cada dia de KLM a Windhoek, és dia si, dia no. Així que fins dimecres no conten que arribin. Els facilitem els allotjaments on estarem cada dia i ens diuen que contem més aviat que arribin dijous (ja serem lluny de la capital). Creuem els dits !

Ens recull l’empresa del lloguer dels cotxes i ens acosten fins a l’establiment que a està a la ciutat (l’aeroport a uns 40 minuts de la capital). Allà ultimem tema assegurances i ens expliquen una mica com funciona el vehicle i tot l’equipament que portem (pala per treure sorra i tot !).

A Namíbia i Botswana es circula per l’esquerra i costa acostumar-s’hi perquè tot està a l’inrevés, les prioritats, el gir de les rotondes i els comandaments dins el cotxe (cada vegada que posem intermitent engeguem el neteja-vidres !!!).

Anem a omplir el doble dipòsit de gasoil del cotxe (dos tancs de 80 litres), i al supermercat per omplir una mica la nevera i quatre bàsics de rebost per les properes hores. També passem pel banc, està tancat, son les 16 hores i tanquen a les 15:30. Traiem Dòlars de Namíbia al caixer automàtic i anem a dinar una mica.

És tardíssim, amb el reclam de les maletes hem perdut molt temps i hem de fer ruta ja cap al sud del país, fins a Mariental, on passem la primera nit.

 

A les 19h ja és fosc, som a l’hemisferi sud i per tant aquí és hivern, així que l’últim tram de carretera fins a l’allotjament circulem de nit. Comencem bé… aquí a Namíbia no es recomanable conduir de nit degut a que els animals creuen la carretera, tot i així aquesta situació es dona més al nord on n’hi ha més que no cap al sud.

Arribem a l’apartament on passem la nit cansats física i psicològicament per tot plegat, caiem rodons i fem un reset, estem de vacances i res ens ho espatllarà !

Dubrovnik, punt i final dels Balcans

Ben matiners ja estem en ruta disposats a creuar la frontera de Montenegro amb Croàcia. És el nostre darrer dia de les vacances pels Balcans, amb l’objectiu avui de visitar Dubrovnik, ‘La Perla de l’Adriàtic’, com la va anomenar Lord Byron.

D’hora al matí ja estem entrant a Dubrovnik, fa un dia de sol radiant i calorós. Anem seguint les indicacions cap al centre i casc antic. En un tres i no res aparquem davant mateix de l’entrada d’occident, no ens ho podem creure. Veiem que el preu hora és de 75 KN/h, no hi ha preus en € i no sabem a quan va el canvi, però no ens posarem ara a estudiar en un lloc tant turístic on pot ser un xic més econòmic perquè l’emplaçament és immillorable així que cap dins.

Creuem un pont llevadís cap a la imponent muralla per travessar-la per la porta renaixentista de Pile, custodiada per Sant Blai (patró de la ciutat). Aquesta desenvoca a Placa, el principal carrer de la ciutat, enfront mateix de la font d’Onofre, un dels llocs més emblemàtics de la ciutat. Llàstima que de la font original només en queden les setze màscares esculpides d’on brollen aigua de les seves boques, que aprofitem per fer passar la set.

Recorrem el carrer principal, Placa, veient esglésies, botigues, ... i trepitjant el fantàstic terra blanc de marbre que cobreix tota la ciutat. A l’extrem oposat d’on hem entrat, la plaça Luza custodiada per la torre del rellotge, característic per les dues figures de bronze del campanar que fan repicar les hores. A la mateixa plaça hi ha la columna d’Orlando, actualment un lloc popular de punt de trobada i antigament des d’on l’orador solia anunciar decrets, festivitats, ... La plaça també la flanqueja l’església de Sant Blai i varis palaus barrocs, així com un altre font més petita també anomenada d’Onofre. 

Sortim de nou de les muralles ara per la porta del mar i les veiem per fora des del port marítim. Comencen a arribar grups de turistes, principalment japonesos. Dubrovnik és molt turístic però es nota que ja som a setembre i la cosa comença a anar de baixa. Entre que hem arribar d’hora i que a l’horitzó del mar només s’aprecia un creuer, el volum de gent és, tot i que ple, suportable. Fins hi tot ja escoltem parlar en castellà en alguns dels grups que ens creuem.

Després entrem de nou a la ciutat i ens perdem una mica per carrerons i alguna placeta fins que hem decidit tornar al punt de partida per començar un altre visita imprescindible de Dubrovnik, recórrer el camí de ronda de la muralla que custòdia la ciutat. Comprem els tiquets, 150 KN cada adult, la Queralt gratuït tot i que un cartell diu ‘children 50 KN’. No indica edat però deu ser almenys a partir de 7 anys. 

Aquest impressionant cinturó defensiu sorprèn per la seva alçada (25 m) i el seu gruix, que pot arribar als 6 metres d’espessor. El recorregut de tot el perímetre de la ciutat per les muralles és de 2 km, alternant alguns trams d’escales amb trams a nivell. A la Queralt li falta un pam d’alçada per poder gaudir com nosaltres de les vistes en molts trams i rondina una mica. No parem de fer fotografies dels teulats, els campanars, les vistes,...és un no parar. És molt bonic! I arriba un punt que creiem que totes les fotografies seran iguals, pedres blanques i teules vermelloses.  La Montse és la segona vegada que visita Dubrovnik, just ara fa deu anys que hi va venir amb una amiga.

Dubrovnik a més a més de la seva bellesa també és el paradís dels fans de ‘Joc de Trons’, ja que gran part de la sèrie ha estat rodada aquí (Fortalesa Roja i les muralles de ‘Desembarco del Rey’, les escales i el carrer del ‘Camí de la Penitència’ de Cersei Lannister, el bordell de Meñique, ...).  

És l’hora de dinar i decidim marxar de Dubrovnik i fer-ho a Cavtat, poble situat a tant sols 3 kilòmetres de l’aeroport. De camí cap allà, ens hem aturat a un mirador que hi ha a la carretera per poder fer una fotografia global de la ciutat.

Per dinar ens refiem del restaurant que recomana la Lonely Planet a Cavtat, el Kolona, i hi anem directes. Està davant l’estació d’autobusos a baix al poble, molt ben situat. Tenen un petit aparcament per clients on hem pogut deixar el cotxe a l’ombra sense pagar. Tal com recomana la guia, hem demanat d’entrant per compartir els musclos bouzara (tomàquet, ceba, herbes, vi blanc i pa ratllat) i de segons cadascú un arròs, la Montse un rissotto amb calamars i musclos i en Marc un arròs negre que diu dels millors que ha menjat mai. Hem estat molt a gust i al sortir hem demanat si podíem deixar el cotxe aparcat mentre visitàvem el poble i ens han dit que cap problema.

Cavtat és petit però molt bonic, ens ha agradat especialment el passeig de ronda que dona la volta a un cap, rodejats de mar per un costat i sota l’ombra dels pins per l’altre, refrescats amb una bona brisa marítima. Des del mateix caminet es va accedint a roques on poder banyar-te, així com petites zones de platja. Nosaltres ens hem quedat a la punta de tot del cap, fa mala mar per banyar-se, però hem trobat dues ‘piscines naturals’ tranquil·les amb unes bones roques on parar la tovallola, i on ens banyem una mica. Primer fa mandra, posar-se el banyador, anar salats dalt de l’avió... però és l’últim dia de vacances... s’ha d’aprofitar al màxim i més si fins a dos quarts d’onze de la nit no tenim el vol, alguna cosa hem de fer. Cavtat és una bona opció per estar a prop de l’aeroport i acabar de treure suc a les darreres hores de vacances. 

Quan ja en tenim prou recollim i seguim fent la meitat de camí de ronda que ens quedava per recórrer per retornar al poble. De nou al cotxe i cap a la benzinera abans de tornar el cotxe de lloguer. 

Una vegada a l’aeroport hem jugat a equilibrar maletes i és que les hem pesat i una passava una mica el límit dels 23 kg per maleta. Finalment després de quatre ajustos, les tenim totes dues amb 22,7 quilos. Ara res, a esperar que obrin per facturar, mentre anem recordant aquests vint dies de viatge.

El viatge pels Balcans ens ha encantat. Tornem amb les piles carregades, feliços i contents. Recomanem la ruta (veure mapa) que hem fet per aquests dos països poc coneguts i ben bonics, 'Bòsnia i Hercegovina' i 'Montenegro'. 

Perast i Herceg Novi, s'acaba Montenegro

Ens despertem al fantàstic allotjament de Kumbor i per sorpresa nostra fa un dia assolellat. Ahir per la nit vàrem mirar la previsió del temps i advertia de possibles ruixats... així que, ens posem en marxa no fos cas que vinguin núvols més tard.

Marxem cap a Perast on ahir quan veníem de Kotor cap a Kumbor ja hi vàrem passar sense aturar-nos, però amb suficient temps per analitzar el tema de l’aparcament i vàrem veure que hi ha el típic de pagament a l’entrada principal o bé l’opció autòctona dalt de la vorera arran de carretera. Així que hem provat sort i hem pogut fer la opció montenegrina a l’alçada del campanar principal en plena carretera.

De Perast el que n’hem llegit diu que recorda molt a Venècia pels seus palaus, mansions, esglésies... i també pel fet que hi ha aigua i illes, i és que d’igual manera que Kotor va estar durant 350 anys governada per la república de Venècia.

Anem baixant escales per un carreró des de la carretera on hem aparcat fins al casc antic, directament davant el campanar. Abans de fer carrerons prenem el passeig arran de mar per a localitzar una embarcació que ens porti a una de les dues illes del davant (Illa de Nostra Senyora de les Roques). La segona illa (Sant Jordi) hi ha un monestir benedictí, però és privada i no s’hi pot anar.

Explica la llegenda que cap allà al 1452 dos mariners van trobar una verge dalt d’una roca enmig de l’aigua però els hi faltava terreny sobre la qual construir una capella per a la verge, de manera que van començar a construir una illa artificial portant pedres de Perast cap a la futura illeta. La llegenda es reviu cada 22 de juliol quan els habitants de Perast van amb barques fins l’illa carregats amb pedres que llencen per garantir que aquesta es continuï sostenint al llarg dels anys.

Bé per 5€ / persona (anada i tornada), hi ha embarcacions que cada deu minuts fan el trajecte fins aquesta popular illa, on també hi ha una església i un campanar, ambdós amb teulats de coure pintats d’un blau cel intens. També hi ha la opció de contractar el trasllat amb alguna barqueta-taxi privada però pel que hem vist la broma pot sortir cara i fan el mateix que el mini ‘vaporeto’ que hem agafat nosaltres, on val a dir a més a més hem anat sols. A l’illa es pot visitar l’església i el museu (1€), fer una volteta i contemplar el paisatge del fiord i el front marítim de Perast.

A Perast de nou hem recorregut el passeig marítim i un carrer paral·lel a aquest, aviat està vist. És bonic i agradable però la calor ja apretava de valent i aviat hem enfilat escales amunt a buscar el cotxe.

 

De camí cap a Herceg Novi han començat a caure quatre gotes d’aigua, així que hem decidit parar a dinar a l’allotjament i a descansar mentre passés la nuvolada. Abans d’arribar-hi ens hem aturat a Lipci, d’on surt un corriol que només en Marc s’ha enfilat, per anar a veure unes pintures rupestres que hi ha en una paret rocosa. La visita és lliure i la senyalització ben escassa. Les pintures mostren a dos caçadors sobre cavalls en moviment, llançant una llança a cinc cérvols, així com uns patrons geomètrics. Sembla mentida que una obra de l’era de bronze (1600 – 1200 anys a.c.) descobertes fa 70 anys, les tinguin a la intempèrie, sense protegir ni vigilar. Si segueix així en breu hi haurà més dibuixos moderns que antics, és una pena.

Dinem i ens posem de nou en marxa direcció Herceg Novi, la darrera visita que farem a Montenegro doncs demà ja entrem a Croàcia.

Aparquem davant el punt d’informació de dalt de la carretera, on a part d’agafar un mapa preguntem com funciona el pagament de l’aparcament i ens envien a un quiosc a comprar uns tiquets que t’emplenes tu mateix. Son com vals d’una hora i en cadascun d’ells has d’indicar l’hora d’inici. Si vols dues hores, compres dues butlletes... enlloc de posar directament en un tota la informació... en fi. Cadascú s’organitza com vol...

A Herceg Novi en visitem només el casc antic, Stari Grad, com a camí d’anada i tornada a la platja que hi ha a peu de la fortalesa de mar. Per moure’s pel casc antic cal pujar o baixar constantment escales, doncs tot és costerut. Carregats amb les tovalloles i banyadors recorrem carrerons, placetes, esglésies i fortaleses sempre avall fins arribar al mar, on i passem mitja tarda a la platja nedant, jugant a l’aigua i descansant.

Quina aigua més neta i clara, que bé que s’hi està! Poca gent, música de fons tipus ‘chill out’, tombats en unes gandules a tant sols mig metre de l’aigua, tranquil·litat... que ho trobarem a faltar aviat això. 

De tornada cap al cotxe, ara pujant sempre escales, intentem no repetir carrers per on hem passat a l’anada. Passem per davant d’un forn de pa on fem una pausa i comprem un croissant de xocolata per recordar el que vàrem comprar el primer dia de viatge, a Trebinje. Igual de bo no ho és, però ha estat a mode simbòlic com qui tanca el cercle del viatge. Durant tot el viatge no n’hem vist i, avui, el darrer dia a Montenegro, en trobem de nou !. Casualitats ?

Cotxe i cap a l’allotjament a sopar i descansar.

Montenegro ens ha agradat molt i com ens han comentat els diferents amfitrions dels allotjaments on hem dormit, l’hem explorat intensa i extensament més enllà del que tothom sol visitar, que és la badia de Kotor i poc més de la costa Adriàtica (tothom ho fa com a extensió d’un viatge a Croàcia).

Kotor

Marxem de Drobrota, el barri residencial de Kotor on ens allotjàvem, per anar a visitar el casc antic i emmurallat de Kotor (Patrimoni Mundial per la UNESCO).

Per aparcar, no ens plantegem cap altra opció que deixar-lo en un dels aparcaments regulats que hi ha ben a prop de les muralles, no son cars (0,80€/h) i la resta és impossible. Mirem al port, i al contrari d’ahir avui no hi ha cap creuer atracat, hem tingut sort! Ja ens veiem coincidint pels carrerons de la ciutat amb les grans riuades de gent.  

El primer que fem abans d’entrar dins la muralla és agafar un mapa a l’oficina de turisme per tenir localitzat com prendre el camí que puja fins dalt al Castell de Sant Joan.

Les muralles de Kotor son extenses (4,5 km), es van començar a construir al segle IX al voltant del castell dalt de la muntanya i es van acabar de completar al segle XIV a baix arran de port.

Setmanes abans de començar el viatge en Marc ja ens advertia que tindríem que pujar un dia del viatge uns 1.500 graons, que ens anéssim entrenant... Doncs el dia ha arribat i és avui, 260m de desnivell en 1476 graons !.

Per desgràcia avui les nenes no estem ‘on fire’ com ho estàvem el dia del Bobotov kuk (P.N. Durmitor) i des del primer centenar de graons, la gran en silenci i la petita amb volum, hem anat rondinant mentre hem anat enfilant amunt.  En Marc també rondinava, però perquè ens han cobrat tot just començar l’ascens de graons 8 € a cada adult per poder accedir a la pujada. És vergonyós i més quan veus que a mida que vas fent camí no està gens cuidat, la senyalització és gairebé inexistent i no hi ha cap barana ni protecció de seguretat en molts llocs on seria convenient.

La pujada ha estat agònica, d’acord que fa pendent, que fa calor, que el graonat és estret i cada dos per tres cal deixar pas, però és mooolt pesat anar sentint la Queralt rondinar i és que pobreta, avui no tenia el dia i es plantava tot sovint dient que ella no pujava més. Finalment, amb moltes parades, rondinetes i demés, hem arribat dalt i hem pogut contemplar la badia i el fiord de Kotor amb tot el seu esplendor.

A la baixada en Marc ha volgut explorar un altre camí, ja el coneixeu... i si, hi ha camí, i si, com ell ja s’olorava per aquest costat no cobren entrada però val a dir que vista com està la vegetació, no hi passen ni les cabres i que si teniu ganes de fer el senglar, és ideal!. Bé potser exagero una mica però clar, he pagat els 8€ per pujar i baixar pel camí “bo” i he tornat per un camí més rural (recomanable calçat adequat, no xancles !).  La única avantatge és que es va gairebé sol, pocs són els que s’aventuren. Des del Castell trobar la baixada és evident però trobar l’entrada des del poble... no tant (pels que no vulgueu pagar o preferiu menys turistes, adjunto un mapa amb els tres punts d’accés per pujar, en el A i el B et cobren, per la Porta Sud just a sobre per la muralla pots entrar-hi tranquil·lament, costa una mica trobar-ho ja que al inici està una mica malmès. Un cop dalt sempre pots tornar per les portes A i B, doncs tot i ser turístic també és maco).

Abans de fer la segona activitat imprescindible a Kotor, que és visitar el seu centre històric, anem a dinar, estem morts de calor. No voltem gaire analitzant la oferta gastronómica, la gana apreta i més o menys en zones turístiques a tot arreu hi haurà el mateix a preus similars, així que a la primera terrasseta agradable, amb una bona taula a l’ombra que estigui lliure,...allà ens asseiem! La veritat és que molt bé, hem compartit uns musclos i cadascú un plat de pasta boníssima. Per últim hem acabat de posar benzina al dipòsit amb un ice cafè latte.

Ara si que ja som de nou persones per poder passejar i gaudir la bellesa de Kotor i la influència veneciana notòria com indiquen els lleons de Sant Marc símbol de Venècia a les portes de la muralla, els seus palaus, les places, esglésies...  aquests fets fan que avui dia sigui una ciutat protegida per la Unesco.

Nosaltres sense fer massa cas al mapa hem acabat veient tots els punts més destacats només anar passejant pels carrerons i placetes. Bé, la torre del rellotge es veu només creuar les muralles per la Porta de Mar i entrar a la plaça d’armes, que és la principal plaça de Kotor. Aquesta torre es va construir el 1602 i des d’aleshores sempre s’ha encarregat de mostrar l’hora als habitants de la ciutat aturant-se només durant el terratrèmol de 1979.

Les muralles, es poden recórrer per damunt per anar fins al Castell de Sant Joan, però també es visiten per la zona del casc antic ja que es troben en molt bon estat i conserven part del seu sistema defensiu. Les travessen tres úniques portes (nord, sud i Porta del Mar) per permetre l’entrada i sortida a la ciutat, i en cada una d’elles un pont llevadís per sobre d’una porció de mar per evitar l’accés dels enemics. El color verd intens de l’aigua contra les muralles és un dels elements simbòlics i estètics de la ciutat.

Un altre singularitat de Kotor són els gats (està plegat), fins i tot hi ha un museu dedicat a ells, gairebé totes les botigues de souvenirs tenen objectes relacionats amb les mixetes,... i és que n’hi ha forces per tot arreu. De fet, la Queralt avui ha dit: portaré dos comptadors, el dels graons i el dels gats. S’ha descomptat en tots dos !!!

Un cop donem per acabada la visita a Kotor ens dirigim cap a Perast, però el dia s’ha anat tapant i està gris i molt lleig. Una de les activitats era agafar una barqueta fins una illa propera però no convida a fer-ho. A més estem cansats i tenim ganes de descansar. Com que l’allotjament el tenim a prop, entre Perast i Herceg Novi, deixem aquestes visites per demà i anem cap a relaxar-nos, que sembla que no però portem un bon tute de viatge.