Hiking a Durmitor - Bobotov Kuk

Deixem d’hora l’allotjament de Zabljak amb un dia que s’aixeca esplèndid amb la intenció de caminar pel cor del Parc Nacional de Durmitor.

Prenem la carretera panoràmica número 2, on ens aturem pel camí per fer alguna fotografia, l’entorn i el dia és espectacular. Deixem el cotxe dalt del port de muntanya de Sedlo, a la cota 1.900 m. on ja n’hi ha uns quants d’aparcats. Es nota que portem dos dies de mal temps i avui que fa bo la gent té ganes de sortir.  Aquí un guarda forestal ens cobra de nou l’entrada al Parc Nacional. Si arribem a saber ahir que avui faria aquest dia haguéssim agafat l’entrada de 3 dies, però a fi de comptes ens surt igual fent dos dies, 3 € de nou cada adult.

Des de Sedlo, entre d’altres, comença l’excursió que arriba fins al cim més alt del Parc Nacional de Durmitor i segon més alt del país, el Bobotov Kuk de 2.523 m. La idea és anar fent, el sender és llarg i passa per diferents colls de muntanya, baixa fins un llac, creua tarteres i arriba fins al cim en un total de 5 kilòmetres d’anada i 5 més de tornada, tot amb un desnivell positiu acumulat de 950 metres.

La Queralt està ‘on fire’, diu que vol arribar fins al cim (ja, ja, ja). En Marc té la idea que les nenes ens quedarem al llac Zeleni Vir (3,7 km), just abans del darrer tram que comença amb forts pendents i grimpades superant 500 m de desnivell cap al cim. En tot cas serà ell que pugi el darrer coll i potser ho remati fent cim.

El camí és molt variable, trams de senderó entre prats verds (com caminar sobre una catifa tova) amb precioses flors liles i grogues, de vegades autèntics pedregars, laberints de grans roques, trams que cal grimpar i trams fins hi tot equipats amb cables fixes per ajudar a progressar. Una autèntica excursió d’Alta Muntanya !

Està molt ben senyalitzat amb la pintura circular vermella amb el centre blanc.  Per la Queralt és un joc anar buscant les marques, sobretot en les zones on hi ha un caos de pedres brutal, realment, no és fàcil buscar-los mentre saltem de pedra en pedra.

Ens anem trobant diferents excursionistes, no veiem nens... però això només ho apreciem nosaltres, la Queralt no para de dir: vull pujar al cim!.

Anem fent curtes aturades, bevent aigua, menjant una mica i fent camí, a poc a poc i bona lletra. Arribem després de dues hores al llac, on tot i veure el pendent que ve, assenyalem el cim i ... decidim seguir tot amunt !

El darrer tram però és ben dret i és esgotador, sobretot per la Montse, que una hora més tard quan arriba al darrer i ventat coll a 2.368 m ja no pot dir ni fava! Això si, les vistes son espectaculars, el dia no pot ser millor i tenim a la patufa motivada a més no poder. No rondina i només la veus mirar la muntanya, preguntar per on va el camí (sovint costa de veure) i dir: vull fer cim!

Ens arrecerem del vent darrera un gran roc i mengem una mica per agafar forces. La Montse diu que ja en te prou, que es planta. Pensant que la Queralt es quedaria amb ella, ens sorprenem quan deixa anar un: vinga papa, fins al cim! En Marc està que no hi cap de content i se’n van amunt!

La Montse es queda descansant i contemplant les vistes a ambdós costats del coll durant l’horeta que triguen la Queralt i en Marc entre pujar i baixar amb un somriure a la cara que ho diu tot.

Contents expliquen com ha sigut l’ascens final, amb un llarg tram de grimpada i un pas equipat amb cables que mes valia no mirar avall. Un cop dalt, la Queralt ha sigut rebuda amb aplaudiments de tothom i felicitacions. Flipaven que hagués arribat fins al cim (2.523 m) amb només 6 anys, sobretot veient que pujava grimpant millor d’alguns que hi havia allà, doncs a estones feia cua per esperar el seu torn per passar pel tram equipat. Quatre hores d’ascensió per obtenir, des de dalt, les vistes a tot el P.N. de Durmitor, preciós. Escrivim al llibre de visites que hi ha amagat dins una caixeta, i a baixar (amb molt de compte) a recollir la Montse. La veritat és que la petita de casa apunta maneres !

De nou tots tres, comencem la baixada. Com sempre, és més dura que la pujada, un està cansat, no aixeca tant els peus i és més fàcil ensopegar així que la mateixa recepta que sempre funciona amb tot: a poc a poc i bona lletra.

Ens aturem al llac on la Queralt ineludiblement vol refrescar-s’hi fins als genolls!. Mengem una mica per recuperar forces i seguim. Des d’aquí toca tornar a pujar a un parell de colls més per desfer el camí fins al cotxe. El puja i baixa es fa llarg, ja no tenim ganes de fer fotografies, de fet crec que durant la pujada ja les hem fetes totes.

Anem cantant, jugant al veig-veig i a deletrejar paraules... crec que hem fet la meitat del Pompeu Fabra com a poc. El que calgui per anar distraient a la Queralt que realment ha d’estar cansada.

El camí sembla que mai s’acaba, un coll, un altre coll i encara no es veu el darrer... buff com està costant fins que finalment... arribem!! Estem baldats però molt contents. En total han sigut 7,5 horetes de no res !.

Tornem a Zabljak i ja conduint anem veient la part est del P.N. fins a un pont que creua sobre el riu Tara. Una construcció singular de 150 metres d’alçada que es va finalitzar just al començar la Segona Guerra Mundial. En aquells temps va ser el pont d’arcs de formigó armat per a vehicles més gran d’Europa amb 365 metres de longitud i cinc arcs, el més llarg d’ells de 116 metres. Llegint una mica la història del pont, resulta que el maig del 1942 va ser destruït per una bomba posada per un dels enginyers que el va dissenyar, el qual va ser executat pels italians al costat del que en va quedar. Quatre anys més tard, es va reconstruir i val a dir que està força mal conservat, és molt estret i té força trànsit.

El principal atractiu a part del pont en si, és una tirolina que hi ha paral·lela al pont i que creua per sobre el Canó del riu Tara, així com les nombroses empreses de rafting de la zona.

Ens quedem a sopar en una terrassa amb vistes directes al pont. A mida que es fa fosc veiem que ni tant sols està il·luminat ni el pont ni la carretera que hi passa...  

Prenem la carretera del congost del Tara que ja és negre nit tot i que passen pocs minuts de les vuit del vespre.  És una llàstima no poder veure el paisatge del congost, el riu Tara ja contem que ni de dia es veu des de la carretera degut a la considerable profunditat per la que flueix.

L’allotjament d’aquesta nit el tenim a Dobrilovina (a l’entrada est del P.N) a escassos metres del monestir amb el mateix nom i dedicat a St Jordi. Ens ha costat una mica trobar on dormirem ja que no hi ha cap indicador, però després de voltar una mica hi arribem, cansats però satisfets de la gran jornada d’avui. La Queralt, després d’assolir el seu primer cim de més de 2.500 m s’adorm immediatament.