Pobles de Muntanya de Bjelasnica

Deixem el fantàstic apartament de Sarajevo en un matí plujós i emboirat.

Volíem pujar amb el telefèric a la muntanya Trebevič, però la boira és tan baixa i pixanera que ho descartem. Tot i així amb el cotxe carregat si que ens enfilem muntanya amunt, per anar a visitar les pistes de Bobsleigh de les Olimpíades d’Hivern celebrades a Sarajevo l’any 1984. Amb l’arribada de la guerra la pista va servir de camp de batalla i va quedar malmesa pels impactes de bala. Amb el pas del temps els 1.300 metres de pista han quedat graffitats i ara és un lloc decadent però que ens ha agradat visitar.

Hem passejat per dins de la pista tot recordant la pel·lícula de ‘Nacidos para el triumfo’ on uns jamaicans participaven amb bobsleigh als JJOO de Calgary’88. En Marc i la Queralt no n’han tingut prou amb el passeig que han volgut pujar a l’inici i baixar corrent tota la pista fins la meta, on els he recollit amb el cotxe contents, satisfets i xops per la boira i amb les mans gelades conseqüència dels 9,5 ºC de l’ambient.

Avui anem cap als Pobles de Muntanya de Bjelasnica, que representen un dels últims reductes de la de la vella Europa i amb estils de vida tradicionals que fa temps van desaparèixer a Occident. Aquests pobles queden totalment aïllats amb les primeres nevades de desembre i fins a l’abril.

El dia no ens acompanya gens, però la ruta és la ruta. El trekking previst des de Umoljani fins a Lukomir (16 km anar i tornar), és l’excursió estrella però amb la boira i el mal temps no val la pena, doncs tampoc veuríem res de paisatge. Ens conformarem amb visitar fins allà on puguem arribar amb el cotxe. Per començar, Umoljani que com Lukomir i d’altres poblets, son quatre cases de pedres i teulades de llauna (bidons aplanats) enmig d’un paisatge espectacular barreja de boscos, prats verds i zones càrstiques a més de 1.300 m d’alçada.

Explorem una mica la zona i entrem en un dels pocs restaurants que hi ha, estem a 9 ºC i ens estem quedant tiesos. Prenem un caldo de pollastre reconfortant com a entrant i després demanem un Burek de carn i ceba i un Zeljanica d’espinacs i formatge. El menjar no surt mai de la cuina i matem l’estona jugant unes quantes partides de cartes (Uno). Al cap d’una horeta, comencem a dinar. Estem sols i el restaurant té unes quantes taules... ja ho deia la guia que son poblets aïllats...

Al marxar del poble, ens creuem amb una velleta que ven mitjons de llana. Havíem llegit que la gent autòctona viu d’autoconsum (ramaderia i agricultura pròpia) i de vendre peces de roba i llana als pocs turistes que els visiten. Fre de mà i baixem a contribuir amb la causa. La senyora no parla res més que bosnià, així que nosaltres, responem amb català. En qualsevol cas es fa entendre i el que dos parells costaven 10 BAM finalment ens diu que 10 cadascun... i al tornar canvi es fa la sueca... Potser no hauran anat a escola però la vida els ha ben espavilat !. En tot cas, marxem amb dos parells de mitjons que ens escalfaran aquest hivern i ens faran recordar les vacances d’estiu.  

De Umoljani marxem cap a Bobovica el qual ens ha agradat molt més i és com les fotografies que havíem vist de Lukomir (el poblet on s’arriba només a peu fent el trekking).  Passegem una mica entre les cases, el que vindrien a ser carrers, amb un entorn de verd, pastures i moooooolta tranquil·litat i aïllament.

De tornada, ramats d’ovelles enmig de la carretera, immutables i pacients segueixen com si res allà al mig desafiant alguna cara a cara al Marc que està al volant amb ganes de passar.

De nou carretera i manta, ara direcció Tjetinse, al Parc Nacional de Sutjeska on passarem la nit. Intentem obtenir informació de les diferents caminades del parc, etc... però res de res. El punt d’informació és inexistent o bé es limita a un plafó informatiu i una adreça web. La pàgina oficial ... sense comentaris. Molt lamentable tot plegat. Quina diferència dels Parcs Nacional del Canadà visitats l’any passat.

Abans d’anar a l’allotjament visitem l’enorme monument construït en record de la batalla de Sutjeska que va tenir lloc durant la Segona Guerra Mundial. No sabem ben be de que es tracta, sembles unes ales ? Per la Queralt son unes banyes !. Totalment prescindible però està al costat de la carretera.

Anem a l’allotjament a mirar per internet a veure que podem fer demà, esperem que el temps sigui millor que avui i puguem caminar una mica, tot i que de moment les previsions no milloren excessivament.