P.N Biogradska Gora

Ens llevem en el millor allotjament del que portem fins ara de viatge. Qualitat-preu, per ara no superat, això si, per arrodonir-ho només hauria de tenir wifi.

Estem enmig del camp, al costat del canó del riu Tara, envoltats de verd! Obrim la finestra i està ple d’arnes per les abelles. N’hi ha un munt per tot el país, per això a peu de carretera durant tot el que portem de viatge tant a Bòsnia Hercegovina com aquí a Montenegro és ple de paradetes ambulants que venen mel.

  

Abans de posar-nos en ruta anem a visitar el monestir de Drovilonina, dedicat a Sant Jordi i que tenim a escassos metres d’on hem passat la nit. Es trona en un entorn exuberant de camps florits flanquejats per altes muntanyes i el riu Tara. La porta del jardí és oberta, hi entrem i passada la primera edificació (on viuen les monges del monestir), hi ha l’església. És francament bonic, sobretot el campanar, que és una torreta de fusta just davant la façana principal. A la guia llegim que si es truca a la porta del monestir, potser una monja vestida de negre obre la porta per ensenyar-te l’interior de l’església sempre i quan li sembli adient la vestimenta de qui truca.  Per començar, timbre no n’hi ha. I tampoc percebem ni soroll ni moviment dins.  Truquem a la porta però ningú respon. Deu ser que no anem prou elegants... o bé que se’ls hi han enganxat els llençols... així que ens quedem sense veure els frescos pintats a l’interior de l’església dedicats a Sv Dorde (St. Jordi), els quals diuen són molt bonics.

Després de dos dies, deixem definitivament el  P.N. de Durmitor i ens dirigim cap al Parc Nacional de Biodgraska Gora, un altre parc de 1.600 hectàrees de bosc primari (un els tres que queden a tot Europa, l’altre el vam visitar a Bòsnia Hercegovina, el P.N. de Sutjeska) amb molts arbres de més de 1.000 anys i alçades de 60 metres. Abans d’accedir ens trobem la barrera amb la guarda forestal que ens cobra l’entrada al parc, de nou 3€ per adult.

Com a tots els parcs hi ha molts senders per fer excursions de diverses dificultats. Al punt d’informació ens veuen amb la Queralt i ens diuen que fem els 3,3 km de sender que dona la volta al llac. Potser que li expliquem quin és el nivell de la patufa...  ;-)

En tot cas, avui la Queralt no vol caminar, venia amb la idea de remar una mica pel llac Biogradska, un dels 5 llacs glacials d'aquest parc, d'un color verd intens, així que lloguem una barqueta de fusta (8€/hora). El primer que fem al dos minuts de pujar a la barca és treure’ns les aparatoses i caloroses armilles “salvavides”. La Queralt no, quan la barqueta es mou no les té totes i es pensa que volcarem. No hi ha gaire fondària i aviat som a l’altre extrem del llac. Ens anem tornant tots tres per remar. A la Queralt li costa una mica (falta força), però és tossuda i un com que capitaneja ella la nau, o la vol deixar anar !. L’hora passa ràpid.

Sortint recorrem una part del sender del voltant del llac, però descartem fer la volta sencera perquè ja és la una del migdia i tenim força ruta de carretera per endavant, a més a l’altre extrem ja hi hem arribat remant. Sortim del parc i ens dirigim fins a Bijelo Polje que vol dir camp blanc i és que antigament tot estava cobert de camps de camamilla (ara ja no). Dinem al centre en una rambleta plena de bars i restaurants amb grans terrasses. Les nombroses abelles (el que allà serien les punyeteres mosques) i algun gitano demanant caritat fa que ens traslladem a dinar a l’interior del local i comencem una interessant conversa amb la Queralt, que no para de preguntar perquè hi ha gent que demana, ...

Deixem Bijelo Polje direcció Andrijevica, des d’on surt una carretera panoràmica fins a Kolasin, segons la guia L.P. a l’apartat de “En busca de vistas maravillosas”. La carretera en si no te res a veure a les altres que hem fet fins ara. Aquesta te molts revolts i és estreta, tirant de reflexes per apartar-nos cada vegada que al girar apareixia un vehicle de cara. Per afegir-hi emoció a sobre teníem el sol de tarda de cara. La veritat és que si no hagués estat per la paradeta que fem dalt del coll (ens desviem fins a Eko-Katun Stavna), on hem tingut fantàstiques vistes panoràmiques a les muntanyes del P.N. de Prokletije, a la frontera amb Albània (nosaltres no hi anem), aquests tortuosos 44 km son totalment prescindibles. Allà hem pogut estirar una mica les cames i estirar-nos sobre un bon prat de gespa a no fer res una estoneta. Resumint, no podríem dir que val la pena passar expressament per aquí com hem fet nosaltres.

A Kolasin, on passarem la nit, de seguida quedem amb en Petar, el propietari de la acollidora caseta de fusta on passarem la nit.  Hi xerrem una estona, molt amable i trempat. I l’allotjament està fantàstic!. Al jardí de la casa del costat hi ha nens jugant a fet i amagar i a la Queralt se li’n van els ulls però com diu ella, és que no ens entendrem.