Monestir d'Ostrog

Deixem l’allotjament de casa el Petar, el fantàstic amfitrió de Kolasin. Avui sortim tard, no se’ns han enganxat els llençols sinó que avui podríem dir que tenim el programa prou relaxat i ens ho podem permetre.  Dia de cotxe i transció cap al sud del país.

Abans de res, anem a la benzinera que ahir ja vàrem venir des d’Andrijevica amb reserva... Aquí el preu de la benzina SP95 (1,38 €/l) és més econòmic que el gasoil, a la inversa de casa nostra. Tot i així la diferència de preu no és gran, al contrari, aquí a Montenegro és un xic més car que a casa i força més car que a Bòsnia i Hercegovina. Sort que el VW Polo de lloguer que portem és un “mecherito”.

De Kolasin prenem la carretera direcció Podgorica (capital del país). Fem una primera parada al monestir de Moraca, situat a la part alta del congost del riu que dona el nom amb monestir. És un dels edificis més importants de Montenegro de l’edat mitjana, datat del 1252. Es tracta d’una església Ortodoxe d’una sola nau, a diferència d’altres de la zona, amb l’interior completament pintat, tant parets com sostres.

L’entorn és preciós, tot el perímetre de muralla entre el monestir i l’església es un jardí molt bonic i molt cuidat, amb un gran hort, arnes per les abelles i extensió de gespa amb moltes flors de molts colors. Ah, i també hi ha una zona d’ombra al costat d’una font amb una planta enfiladissa que té un fruit que no sabem ben bé quin és.

A l’entrada sud hi ha un petit taulat que protegeix a quatre campanes accessibles a ser tocades. La Queralt s’enfila només veure-les i es posa a tocar-les. Un monjo, suposem que li diu ‘què fas tocant les campanes !’. Diem suposem perquè no l’entenem però per l’expressió és el que sembla (aquí molt poca gent parla anglès). La Queralt es queda molt parada i la Montse es disculpa però el monjo riu i ens segueix parlant com si l’estiguéssim entenent... ben amable ens deixa fer-nos una fotografia amb ell.  Aquests monjos vestits de negre, amb unes barbes tant llargues fan força respecte, la veritat.

Donem per acabada la visita, és ràpida. Per cert, me’n oblidava, cobren entrada (2€) però no és gens evident perquè no hi ha cap cartell i el noi que se’n encarrega sol estar a la botigueta de l’entrada del costat sud. De totes maneres hem vist que dona un vol pel jardí i cobra també als que entren pel costat nord.

De nou al cotxe seguim conduint i ràpidament ens finquem pel congost del riu Moraca, força imponent amb els 400 m de profunditat. Hi ha algun mirador per a poder parar, però sempre en sentit ascendent, i la precarietat de la carretera unida amb el trànsit de dissabte dels montenegrins que fugen de la ciutat ens fa impossible aturar-nos.

A la guia hem llegit que a uns 10 minuts des de Podgorica direcció Tuzi hi ha el que popularment es coneixen com a ‘Niagara Falls’.  Es tracta d’unes gorges del riu Cijevna amb un salt d’aigua que recorda, a molt petita escala, a les cascades americanes; sobretot a la primavera amb el desgel que és quan hi ha més aigua (foto extreta d'internet). Ara a l’estiu diu que la cascada acostuma a estar seca però la gent de la zona per refrescar-se es banya als gorgs del riu. Llegim que hi ha un restaurant amb el mateix nom que s’hi menja bé i que l’entorn és excepcional. Fa molta calor i és l’hora de dinar, així que decidim anar-hi.

No està gairebé ben senyalitzat, sort que amb l’app maps.me l’hem localitzat i hi hem anat directes. Ens esperàvem que estigués massificat, amb la calorada que fa i essent dissabte... però és que el riu està ben sec !!! Quina decepció, ja teníem coll avall fer un banyet. Per contra a la terrassa del restaurant s’hi està de cine, poca gent, un airet molt agradable i molta ombra. Francament només que el riu hagués tingut aigua suficient per fer un bany haguéssim triomfat com la coca-cola.

El cambrer és molt trempat i parla anglès tot i que el que acabem demanant amb el que ens porta no és el que ens imaginàvem.  És bo però n’hi ha massa. Ens està passant durant tot el viatge i no aprenem, generalment porten plats molt grans i feina té un per acabar-se’ls!. Els preus són molt assequibles i ben be amb un de sol podríem menjar tots tres.

De nou a la carretera, on creuem Podgorica que ni hi parem. Enlloc hem llegit res que ens fes el pes per anar-hi, i consultant avui amb en Petar (propietari d’on hem dormit) ens ha dit que no val la pena.

Ens dirigim cap a la visita estrella d’avui, el monestir d’Ostrog, portada de moltes guies i mapes de Montenegro.

Es tracta d’un monestir dins una cova al peu d’un penya-segat, construït al segle XVII. De fet hi ha dos monestirs, un a la part inferior de la muntanya que té una font que se li atribueixen propietats curatives i el de la part superior, que és la imatge més icònica, i que està com una façana a l’entrada de la cova.

Molts peregrins fan la penitència de pujar descalços entre els dos monestirs. Ho hem llegit a la guia i ho hem constatat. És un lloc de peregrinatge molt important de Montenegro que atrau a un milió de cristians ortodoxes cada any. De fet, creiem que hem agafat un dia de peregrinació o festa especial, ja que a l’esplanada prèvia a l’accés al monestir de dalt hi ha molta gent (de totes les edats) amb mantes, màrfegues i sacs de dormir que descalços han anat arribant i que han passat la nit allà o la hi passaran.

Ens acostem fins al monestir (amb cotxe i amb sabates) i ens posem a la cua per entrar. La Montse ha agafat un mocador per tapar-se el cap i espatlles i porta pantaló llarg i ample. No veiem que donin roba per tapar-se com a d’altres visites i és que aquí hi ha molt pocs turistes i molts peregrins, tots vestits amb pantaló llarg, mocadors, etc... bé, en Marc va amb pantaló curt però no ens han dit res...

La cua avança lenta i pel que deduïm és per entrar a una cova, la gent que en surt fa petons a les portes i ho toca tot. Ve a ser com a Montserrat quan la gent fa la cua per adorar la moreneta però veus la gent amb molt sentiment. Entrem un parell de passos de porta cap a una cova ben estrets i baixets i ens trobem dins amb un monjo vestit totalment de negre amb una barba blanca i llarga i una creu. La gent li fa petons a la creu així que dues persones abans que ens toqui el torn, fem mitja volta i sortim discretament fent el camí a la inversa i seguint la visita.

Per una escala es pot pujar fins una terrassa amb vistes. Aquest monestir és ben estret, és com una façana a dos metres de la roca. Fem una ullada ràpida a tot arreu i en sortim. La veritat, ens esperàvem una altra cosa.

Desfem la carretera passant per un pont provisional en obres que fa una mica de cosa creuar-lo, son travesses de fusta que es van movent. Una mica precari tot plegat amb un cartell abans d’entrar que et diu màxim 3 vehicles (o això entenem, aquí tot està escrit en ciríl·lic).  Passat Podgorica la carretera ja millora, ens dirigim cap a la zona del Parc Nacional de Skadar, on hem agafat allotjament dues nits a Virpazar per recórrer el parc.