Pàgines

diumenge, 9 de setembre del 2018

Dubrovnik, punt i final dels Balcans

Ben matiners ja estem en ruta disposats a creuar la frontera de Montenegro amb Croàcia. És el nostre darrer dia de les vacances pels Balcans, amb l’objectiu avui de visitar Dubrovnik, ‘La Perla de l’Adriàtic’, com la va anomenar Lord Byron.

D’hora al matí ja estem entrant a Dubrovnik, fa un dia de sol radiant i calorós. Anem seguint les indicacions cap al centre i casc antic. En un tres i no res aparquem davant mateix de l’entrada d’occident, no ens ho podem creure. Veiem que el preu hora és de 75 KN/h, no hi ha preus en € i no sabem a quan va el canvi, però no ens posarem ara a estudiar en un lloc tant turístic on pot ser un xic més econòmic perquè l’emplaçament és immillorable així que cap dins.

Creuem un pont llevadís cap a la imponent muralla per travessar-la per la porta renaixentista de Pile, custodiada per Sant Blai (patró de la ciutat). Aquesta desenvoca a Placa, el principal carrer de la ciutat, enfront mateix de la font d’Onofre, un dels llocs més emblemàtics de la ciutat. Llàstima que de la font original només en queden les setze màscares esculpides d’on brollen aigua de les seves boques, que aprofitem per fer passar la set.


Recorrem el carrer principal, Placa, veient esglésies, botigues, ... i trepitjant el fantàstic terra blanc de marbre que cobreix tota la ciutat. A l’extrem oposat d’on hem entrat, la plaça Luza custodiada per la torre del rellotge, característic per les dues figures de bronze del campanar que fan repicar les hores. A la mateixa plaça hi ha la columna d’Orlando, actualment un lloc popular de punt de trobada i antigament des d’on l’orador solia anunciar decrets, festivitats, ... La plaça també la flanqueja l’església de Sant Blai i varis palaus barrocs, així com un altre font més petita també anomenada d’Onofre. 


Sortim de nou de les muralles ara per la porta del mar i les veiem per fora des del port marítim. Comencen a arribar grups de turistes, principalment japonesos. Dubrovnik és molt turístic però es nota que ja som a setembre i la cosa comença a anar de baixa. Entre que hem arribar d’hora i que a l’horitzó del mar només s’aprecia un creuer, el volum de gent és, tot i que ple, suportable. Fins hi tot ja escoltem parlar en castellà en alguns dels grups que ens creuem.

Després entrem de nou a la ciutat i ens perdem una mica per carrerons i alguna placeta fins que hem decidit tornar al punt de partida per començar un altre visita imprescindible de Dubrovnik, recórrer el camí de ronda de la muralla que custòdia la ciutat. Comprem els tiquets, 150 KN cada adult, la Queralt gratuït tot i que un cartell diu ‘children 50 KN’. No indica edat però deu ser almenys a partir de 7 anys. 

Aquest impressionant cinturó defensiu sorprèn per la seva alçada (25 m) i el seu gruix, que pot arribar als 6 metres d’espessor. El recorregut de tot el perímetre de la ciutat per les muralles és de 2 km, alternant alguns trams d’escales amb trams a nivell. A la Queralt li falta un pam d’alçada per poder gaudir com nosaltres de les vistes en molts trams i rondina una mica. No parem de fer fotografies dels teulats, els campanars, les vistes,...és un no parar. És molt bonic! I arriba un punt que creiem que totes les fotografies seran iguals, pedres blanques i teules vermelloses.  La Montse és la segona vegada que visita Dubrovnik, just ara fa deu anys que hi va venir amb una amiga.

Dubrovnik a més a més de la seva bellesa també és el paradís dels fans de ‘Joc de Trons’, ja que gran part de la sèrie ha estat rodada aquí (Fortalesa Roja i les muralles de ‘Desembarco del Rey’, les escales i el carrer del ‘Camí de la Penitència’ de Cersei Lannister, el bordell de Meñique, ...).  

És l’hora de dinar i decidim marxar de Dubrovnik i fer-ho a Cavtat, poble situat a tant sols 3 kilòmetres de l’aeroport. De camí cap allà, ens hem aturat a un mirador que hi ha a la carretera per poder fer una fotografia global de la ciutat.

Per dinar ens refiem del restaurant que recomana la Lonely Planet a Cavtat, el Kolona, i hi anem directes. Està davant l’estació d’autobusos a baix al poble, molt ben situat. Tenen un petit aparcament per clients on hem pogut deixar el cotxe a l’ombra sense pagar. Tal com recomana la guia, hem demanat d’entrant per compartir els musclos bouzara (tomàquet, ceba, herbes, vi blanc i pa ratllat) i de segons cadascú un arròs, la Montse un rissotto amb calamars i musclos i en Marc un arròs negre que diu dels millors que ha menjat mai. Hem estat molt a gust i al sortir hem demanat si podíem deixar el cotxe aparcat mentre visitàvem el poble i ens han dit que cap problema.

Cavtat és petit però molt bonic, ens ha agradat especialment el passeig de ronda que dona la volta a un cap, rodejats de mar per un costat i sota l’ombra dels pins per l’altre, refrescats amb una bona brisa marítima. Des del mateix caminet es va accedint a roques on poder banyar-te, així com petites zones de platja. Nosaltres ens hem quedat a la punta de tot del cap, fa mala mar per banyar-se, però hem trobat dues ‘piscines naturals’ tranquil·les amb unes bones roques on parar la tovallola, i on ens banyem una mica. Primer fa mandra, posar-se el banyador, anar salats dalt de l’avió... però és l’últim dia de vacances... s’ha d’aprofitar al màxim i més si fins a dos quarts d’onze de la nit no tenim el vol, alguna cosa hem de fer. Cavtat és una bona opció per estar a prop de l’aeroport i acabar de treure suc a les darreres hores de vacances. 

Quan ja en tenim prou recollim i seguim fent la meitat de camí de ronda que ens quedava per recórrer per retornar al poble. De nou al cotxe i cap a la benzinera abans de tornar el cotxe de lloguer. 

Una vegada a l’aeroport hem jugat a equilibrar maletes i és que les hem pesat i una passava una mica el límit dels 23 kg per maleta. Finalment després de quatre ajustos, les tenim totes dues amb 22,7 quilos. Ara res, a esperar que obrin per facturar, mentre anem recordant aquests vint dies de viatge.

El viatge pels Balcans ens ha encantat. Tornem amb les piles carregades, feliços i contents. Recomanem la ruta (veure mapa) que hem fet per aquests dos països poc coneguts i ben bonics, 'Bòsnia i Hercegovina' i 'Montenegro'.