Cap al “Finisterre” islandès !

Un altre dia sense posar despertador i ens llevem a les 9 del matí. Això és insòlit per nosaltres que tot l’any matinem!  Mirem les hores del ferry que volem agafar per creuar el Breiðafjörður, el canal de mar que separa la península Snæfellsnes dels llunyans fiords occidentals. Veiem que només n’hi ha un al matí i l’altre al migdia. El del matí surt a les nou (ja hem fet salat) i pel de les 15 h ens haurem d’espavilar per reservar plaça !

Stykkishólmur és el poble més gran de la península de Snæfellsnes però petit com tots, això si, el que té més encant. Ubicat en un port natural protegit per una illa de basalt, presenta un aire relaxat, casetes de vius colors de finals de s.XIX , algunes botigues i forces restaurants i allotjaments.

Reservem el ferry abans de res i tot seguit fem un tomb pel port, pugem al turonet on hi ha un far vermell i bones vistes del poble i dels múltiples illots disseminats pel fiord, una volteta pel poble, quatre compres i cap a dinar. Avui dinem un fish&chips de bacallà fresc, arrebossat i fregit al moment, boníssim !

Pugem tots al ferry (la caravana, i tots tres) amb una mala mar que no convida gaire però cal avançar el viatge. En Marc es passa el viatge mirant a l’horitzó i mig dormint per no marejar-se. Jo escrivint el blog i la Queralt entretinguda pintant un petit conte d’animalons autòctons que ens han regalat al comprar els bitllets. Al cap de dues hores i mitja arribem a destí, Brjánslækur (regió dels fiords occidentals).

Des d’aquí, ja amb autocaravana, ens dirigim fins a Breðiavik on passarem la nit per demà visitar els penya-segats de Látrabjarg (punt més occidental d’Europa). Fa una ventolera important que dificulta la conducció. Per sort no hi ha trànsit (estem sols) i podem circular pel mig del voral. Un cop deixem la costa sud i saltem cap al fiord Pattreksfjörður, el vent amaina o be com que venta de sud quedem protegits.

Aquesta regió és ben inhòspita, pelada, desolada,... La carretera asfaltada en breu passa a pista de terra i allà, enmig del no res, apareix mig desmantellat un DC3 de les forces aèries americanes. (és així oi Nèstor R. ?), també hem vist un vaixell embarrancat, molta maquinària d’obra abandonada (carros de perforació, dúmpers, ...), autobusos, tractors, ... però tot al llarg de la ruta, no al mateix lloc. Els hiverns d’aquí tenen pinta de ser molt i molt durs i quan una cosa s’espatlla, allà es queda.  

Al arribar a destí, el millor final del dia, una posta de sol preciosa que una vegada ha acabat l’ha seguit un ruixat i s’ha intensificat el vent. En aquest país ben bé, cada dia et fa de tot. A veure si demà ens fa bon dia !

PD: Hem rebut un missatge de la companyia de lloguer de l’autocaravana que ens diu que a la zona on som hi ha un temporal de vent que excedeix els 15 m/s permesos i que no podem circular !!!! A bona hora ens avisen, ja ho hem notat ja que venta !!!!