Snæfellsnes, un gran camp de lava

De bon matí i sense recórrer ni un sol metre sobre rodes, sortim a estirar les cames pel camp de lava Buðahraun que tenim al costat mateix de la platja on hem dormit. La Queralt diu que aquí hi ha tot el carbó que els Reis d’Orient porten als nens que no es porten bé ... J. Procurem no sortir del senderó senyalitzat ja que a banda i banda el terra està ple de depressions força profundes (tipus dolina), esquerdes, roques irregulars ..., terreny volcànic!. El senderó arriba fins el cràter de Búðaklettur i torna per la costa amb dunes de sorra i roques negres arran de mar.

Des d’aquí marxem cap a Arnastapi, però a mig camí parem per recórrer la  Rauðfeldsgjá, una esquerda empinada i estreta a la paret d’un penya-segat. Un rierol surt del seu interior i se’n pot recórrer una part intentant no mullar-se els peus. A la Queralt li diem que allà dins hi viu un Troll, i això l’anima a pujar-hi, tot fent pel camí fites amb pedres apilades.

Dinem a Arnataspi per fer posteriorment una caminada arran de mar fins a Hellnar. Es tracta d’un passeig de 2,5 km per una estret corriol que ressegueix la dentada costa d’uns penya-segats de columnes basàltiques impressionants on les onades hi repiquen amb força. Si no haguéssim dinat, a Hellnar hi ha un restaurantet de peixet al final de l’excursió on hi serveixen reconfortants sopes. La Queralt s’ho ha passat pipa fent el recorregut, però com que avui ja portem tres excursions i està cansada, en Marc ha tornat per agafar el cotxe i ens ha vingut a recollir a Hellnar.

Prenem la carretera 574, a mà esquerra el mar i a la dreta el glaciar Snæfelsjökull emplaçat sobre un cràter volcànic, que Jules Verne va escollir com a punt de partida del seu Viatge al centre de la terra.

Seguim resseguint la península per la costa fins al seu extrem de més a l’oest, Öndverdarnes, on prenem la 579 per acostar-nos al far groc. La carretera de grava  serpenteja per turonets de lava (carbó dels Reis) i parem una estona a una platja de sorra daurada i aigües turquesa. Fins ara tota la sorra de platja que hem vist aquí és negre! No arribem al far perquè la pista empitjora i l’autocaravana fa 7 m de llarg.

Reculem de nou a la 574 on passem per petits pobles pescadors ja a la costa nord Ólafsvík, Grundarfjördur fins arribar al poble més gran de la península, Stykkishólmur, on passarem la nit. El paisatge torna a canviar i les muntanyes tenen una calitxa de boira que amb el gèlid clima crea un ambient especial.

“Autocavarana” com diu la Queralt !

Ens passem 120 minuts fent paperassa i rebent instruccions sobre el funcionament de la casa amb rodes. Des de bon matí que plou i amb ganes, sort perquè hem perdut mig matí amb tot plegat. Passem pel super a emplenar el rebost i la nevera i comencem la ruta per donar la volta a Islàndia en direcció horària des del sud-oest.

Passat Reykjavík ens dirigim direcció Borgarnes per un túnel sota el mar (de peatge - 1300 ISK) amb un pendent d’un 7%. El dia es va arreglant a mesura que ens endinsem a la península de Snæfellsnes. La resseguim per la costa sud, observant nous paisatges cromàticament força similars però amb el mar al costat.

Intentem anar a fer un bany a un pou d’aigua natural procedent d’una font geotermal on l’aigua és molt carbonatada i verdosa alhora. Prometen que amb 30 minuts de bany en surtis amb la pell fina com un bebè. És a Lysuhólslaug i segons la guia tanquen a les 20h, però arribem a quarts de vuit tocats i ja ens ho trobem tancat amb els darrers banyistes sortint-ne. Quina llàstima! Han canviat horaris i només obren per les tardes (16h a 19.30 h) L

Seguim carretera fins a Búðir, un poble de pescadors abandonat on hi estacionem per passar la nit en un emplaçament de luxe a primera línia de mar, amb el glaciar Snaefellsjökull al fons i una petita església dalt del turonet, a 20 metres de la “Autocavarana”, de postaleta !

Mentres preparo el sopar en Marc i la Queralt s’acosten a la platja on pel camí es troben a un parell d’ovelles típiques Islandeses.

Havent sopat en Marc no es pot resistir de sortir amb la càmera i el trípode a fer-li fotos a l’ermita amb la lluna. A la caseta amb rodes sessió de contes per adormir a la petita que està un tant esverada amb això de dormir en una llitera dins un cotxe !.

1ers banys termals - Landmannalaugar

Avui ja deixem la cabana i amb el VW Polo carregat amb tot marxem fins a Landmannalaugar, una de les destinacions estrella del país. És una petita regió del Parc Natural de Fjallabak, de les inhòspites terres altes de l'interior d'Islàndia. Es tracta d'una àrea esculpida per la intensa activitat volcànica de la zona, plena de camps de lava i muntanyes de molt diversos colors i tonalitats, complementada amb valls, rius i llacs.

La zona presenta un seguit d'elements geològics inusuals, com les muntanyes multicolors de riolita i els grans camps de lava i fumeroles. Les muntanyes dels voltants mostren una àmplia gamma de colors incloent marró, rosa, verd, groc, blau, morat, negre i blanc (molt espectaculars si fa sol, no és el cas). Com no, també hi ha aigües termals (espectaculars faci el temps que faci), rius i llacs d’aigües blaves, ... ah, i hi ha multitud de senders per a fer excursions per la zona. Nosaltres no les podrem fer per falta de temps, però és el lloc ideal per passar-hi dos o tres dies o be fer la travessa que en quatre dies vas fins a Þórsmörk (pel que diuen s’ha de fer un cop a la vida).

Avui fem força carretera i múltiples parades. En Marc li faria fotografies a tot. Oh, quin muntanyot !, oh ara ha canviat la llum !,... alça quines pedres !, brutal, ... Passem Hrauneyjarfoss on ja t’indiquen que no hi ha cap benzinera fins a 240 km. Això ja dona alguna idea de l’indret cap on anem.

Prenem la carretera F208 d’aquestes prohibides per cotxes de lloguer però que prèviament ens han confirmat que podrem fer sense problemes si no correm. Per contra també ens diuen que la F225 sense anar calçats amb un 4x4 ens en oblidem. 

El primer tram de carretera és el pitjor (5 km aprox.), algun sotrac i fortes pendents amb grava però ho superem. La resta de la pista la cosa ja millora i es fa sense problemes fins arribar a Landmannalaugar. Aparquem uns 500 m abans del refugi, ja que per arribar-hi amb el cotxe cal creuar un riu cabalós i això només ho poden fer vehicles tot terreny preparats, ja que queden enclotats dins l’aigua ben bé mig cotxe.

Mengem uns entrepans tot llençant amb la Queralt pedretes al riu. Posteriorment, amb 8,5 ºC al termòmetre, ens posem el banyador ja que a escassos 200 metres des del refugi, seguint unes passarel·les de fusta, hi ha un riuet on es combinen corrents d’aigua freda i calenta i es forma una piscina natural que ens ofereixen un bany inimaginable! Que divertit! La Queralt està al·lucinada. La seva cara ho diu tot. A costat de la “piscineta” hi ha una plataforma de fusta on s’hi improvisa un petit vestidor obert.

Ja relaxadets del bany, comença a plovisquejar. Tot i així en Marc s’enfila a un sender que surt de darrera el refugi per veure les vistes i explorar un camp de lava proper, mentrestant les nenes tot xino-xano tornen a l’aparcament a un altre ritme.

Reagrupats de nou al cotxe, tot i parar per fer alguna darrera foto, carretera i manta cap a l’aeroport per tornar claus, roba de llit de la cabana i el cotxe de lloguer.

Dormim a un hotel proper a l’aeroport de Keflavik on demà després d’esmorzar recollirem la casa amb rodes que ens acompanyarà fins al final del viatge.

Cercle Daurat - 2ª part

A escassos km de casa (la cabana) hi ha el volcà Kerið, on fem la primera parada de la jornada (350 ISK /adult). La caldera està molt ben formada (270 m d’amplada i 55 m de fondària) i té un petit llac al seu interior. Fem una petita passejada pel voltant del coronament on hi fa molt vent que amenaça a pluja. Després baixem fins al llac, on la Queralt per variar tira pedres a l’aigua, però hem de marxar ràpid ja que comença a ploure lleugerament. Aquí, la famosa cantant islandesa Björk va fer un concert i un videoclip si no anem desencaminats ja que no en som massa fans.

Finalitzada aquesta petita parada, que no ens ha portat més de mitja horeta, prenem el cotxe per acabar la visita del Cercle Daurat que vam iniciar ahir. Anem fins a Geysir per veure el guèiser natural d’aigua calenta que va donar origen al nom de tots els guèisers del món. Antigament l’aigua del gran guèiser arribava fins a 80 metres d’alçada però lamentablement cap als anys 50 es va embussar i ara només es pot veure molt de tant en tant. Al costat però hi ha un altre guèiser “Strokkur” que, de manera fiable, cada 5-10 minuts l’aigua surt disparada i assoleix una alçada entre 15 i 30 metres. Cal vigilar la direcció del vent i posar-se en el costat oposat, o millor situar-se directament on hi ha tota la gentada fent fotos, ja que si no ocupen un costat serà perquè no es volen dutxar a 100 ºC !!!. 

Comença a ploure amb força, pel que ens arribem a la cantina del complex i fem un mos previ a dirigir-nos cap a Gulfoss per veure l’impressionant salt d’aigua. El temps s’ha anat complicant i plou fort, pel que la Queralt als 10 minuts de mullar-se sota el vent, es planta que no vol veure res mes.

En Marc s’avança i nosaltres esperem que el temps millori tancades al cotxe. No passa gaire estona que para momentàniament de ploure i podem tots tres arribar-nos a veure l’espectacular i majestuosa Gullfoss, coneguda també com la Cascada Daurada que cau en vertical sobre un estret congost de 32 metres d’alçada. Quan fa sol surt un arc de Sant Martí espectacular però no hem tingut tanta sort. Tot i així  ens ha agradat moltíssim.

Ens queda tota la tarda i aprofitant que és dissabte i segurament veurem més coses que si hi anem demà diumenge, ens arribem fins a la capital, Reykjavík.

Ens trobem tots els carrers del centre tallats, molta gent, i molt trànsit. Quin atabalament i caos després de la pau dels paisatges verds i solitaris, un autèntic xoc.  Hem coincidit amb la Reyhjavik cultural festival i està tot a petar de gent. Tots una mica estranys i salvatges o potser ho som nosaltres allà al mig intentant emportar-nos alguna impressió.

La sensació és de ciutat poc convencional, és més aviat petita i sembla que intenta ser càlida enmig de la gelor que l’envolta amb cafès i petits comerços al casc antic i nous i esvelts cosmopolites edificis en la zona del port.

Ens acostem a veure l’escultura de La nau del sol que suposem que representa un vaixell víking. Està fet amb inox tot i que ens l’havíem suposat de fusta. A pocs metres, el nou i majestuós Harpa, un recent auditori-centre cultural amb una façana que ens recorda a la pell d’escates dels peixos.

Posteriorment passegem pel cèntric carrer Laugavegur i acabem a la moderna catedral, feta  de formigó i que vol recordar a un guèiser.