Parc Nacional de La Mauricie

De nou a les 8 ja en ruta. En poc més d’una hora arribem al Parc Nacional de La Mauricie. Pel camí cauen quatre gotes i el dia sembla més tapat que ahir però vaja, veient la variabilitat meteorològica durant les hores del dia, no ens arronsem i anirem fent.

A l’entrada del parc, pel costat de Saint Maitheu, en el punt d’informació agafem un mapa per planificar les diferents excursions (miradors, salts d’aigua, llacs on fer canoa, ...). La Queralt li pregunta a la noia d’informació que li situï una de les fotos de la seva llibreta de viatge sobre el mapa per poder-hi anar. A la noia li ha fet molta gràcia la consulta de la petita aventurera i li indica on és el mirador.

El Discovery Pass dels parcs aquí si que funciona (0$ CA, estalviem 7,80$ Adult i 3,90$ nens). Comencem per la zona del llac Shewenegan on fem la excursió de Les Cascades i Les Falasies (3 km). En un tram de l’excursió sortim del camí per veure la cascada Waber i la remuntem pel costat fins al capdamunt, on reprenem de nou l’excursió que aviat discorre sobre passarel·les de fusta. Hem estrenat el pal selfie que el tió ens va cagar fa uns quants Nadals i que sempre ens deixàvem a casa. L’estreno gairebé acaba essent dramàtic, doncs fent una foto sobre la passera de fusta amb el pal, el mòbil s’ha deixat anar i ha caigut passant entre dues fustes del camí. La gran sort ha sigut que tot i l’aiguamoll de sota, ha quedat mig embarrancat amb unes plantes i fang. En Marc ha baixat de la passera i l’ha pogut agafar. Sort que encara funciona, quin espant !

 

L’excursió que hem fet que passava per miradors tot combinant caminets per dins el bosc, escales i passeres de fusta, que ens ha obert la gana i hem fet cap a l’autocaravana a dinar.

Ja tips hem conduit fins al mirador del Llac Wapizagonke, el de la foto de la llibreta de viatge de la Queralt i que tot el matí esperava veure. La vista des d’aquest mirador és preciosa, ja que a part de la immensitat del bosc veus el enorme llac que discorre molt enllà.

Per trencar una mica el tema caminades, ens hem arribat fins al llac Édouard on lloguem una canoa. Que divertit i quina pau. Hem estat una horeta però ha sigut intensa, perquè els braços no els tenim acostumats i ens ho hem pres amb moltes ganes. La Queralt cridava: Turbo, turbo i marcava els rumbs. Ella també ha volgut remar una estona, que li costava una mica ja que estava asseguda al mig i al terra de la canoa. Per això quan no remava anava dient que s’avorria, per tant improvisava distraccions com tocar l’aigua amb la ma, amb la conseqüent desestabilització de la canoa.

Deixant la canoa, hem fet una volteta circular allà mateix d’1, 5 km trobant-nos ja els primers bolets de la temporada, sembla que la tardor ja arriba. I ganes en tenim que s’avanci per veure el canvi de fullatge dels arbres que és el gran espectacle visual del boscos canadencs, l’esclat de grocs, vermells, marrons,...i el verd que es va perdent. A veure si a la recta final del viatge tenim la sort de veure-ho.

Per rematar el parc, i la llum del dia, passem per un parell de miradors més de llacs, ja de camí a la sortida. El cel ja d’un lila blavós, l’aigua calmada i un silenci i una quietud que intentem gravar i emportar-nos cap a casa per compensar els moments d’estrès del dia a dia durant l’any. L’únic inconvenient ... ja surten els mosquits !. La immensa verdor fa que un tingui la sensació de conduir dins un túnel verd.  Ha sigut un dia de paisatges i natura en estat pur.

 Només sortir busquem urgentment un benzinera, en George menja molt i dins dels extensos parcs no hi ha on omplir. A darrera hora i amb la Queralt dormint, aprofitem per avançar ruta fins acostar-nos a uns 30 minuts de Quebec. Bona nit. 

Cascades i natura. Mont-Tremblant

Ens despertem un xic més tard que ahir però encara negre nit. Esmorzars, dutxes, i a les 8 ja en marxa a la carretera, fent escassos 500 metres fins l’accés de la Chute Dorwin.

Està tancat, fins les 9 no obren. L’entrada a aquestes cascades és combinada amb les de el Parc des Cascades (7,5 CA$/pax), que anirem després. Com que és d’hora i no hi ha ningú entrem i les visitem sense passar per caixa. Ens sorprenen els altíssims arbres propers a la cascada i el salt d’aigua en si mateix, que baixa furiós i immens fent un revolt blanc d’escuma gegant que amb els primers raigs de sol fan que es desdibuixi mig arc de Sant Martí en un costat. Suposem que el diluvi d’ahir a la tarda-vespre ha tingut molt a veure amb el gran caudal d’aigua que baixa desbocat muntanya avall.

L’excursió és curta, pel que agafem l’autocaravana de nou, ara direcció al Parc des Cascades, el qual també ens el trobem tancat. Falten 5 minuts fins les 9 del matí, pel que esperem a que obrin, però res, ha passat ¼ d’hora i no ve ningú, té pinta que no obriran així que busquem un lloc on aparcar el George i de nou fem la visita al nostre aire. Aquest parc és una àmplia zona de pícnic propera a un riu ample que acaba en un llac i si fa sol segur que està ple de gent banyant-se i remant. Al riu, hi ha tot de blocs de roca granítica com petites illetes on poder estirar la tovallola i passar un bon dia de calor. Avui però no hi ha ningú, a més el nivell de l’aigua sembla que està molt per sobre l’habitual, doncs es veuen taules de pícnic dins l’aigua que no s’hi pot accedir per la força d’aquesta, a més la temperatura no és per fer posar-nos en remull.

D’aquí i seguint les indicacions de l’app maps.me, ens endinsem per carreteres secundàries i pistes sense asfaltar, teòricament la ruta més curta, fins al Parc Nacional de Mont-Tremblant. Aquest Parc és el mes gran i antic de la província.

En els preparatius del viatge vam tramitar (i ens van enviar per correu) el “Discovery Pass”, un pasi que dona accés gratuït a tots els Parcs Nacionals del Canadà, ja que el Govern Canadenc celebra aquest any 2017 els 150 anys de la Confederació del país.

A l’entrada ens han cobrat 8,5 CA$ per adult (majors de 17 anys) perquè ens han dit es tracta d’un Parc Nacional regentat provincialment i no des de el Govern. Això ens sorprèn ja que ens pensàvem erròniament que aquest Parc estava inclòs amb el Discovery Pass, però realment no sortia en el llistat.

Visitem el llac Monroe i fem un parell d’excursions curtes per veure la Cascada de Croches, la del Diable i la del Rat. El dia no acompanya, però almenys no plou. Els corriols que ens porten fins les cascades son molt agradables, van per mig del bosc i estan ben senyalitzats.

Posteriorment decidim creuar tot el Parc de est a oest i sortir per un altre accés. S’acaba l’asfalt i per diferents pistes de terra que pugen i baixen, anem passant per innumerables llacs i moltes zones d’acampada. Quin luxe de “càmpings”, les parcel·les dins del dens bosc i ben separades de cada veí, com si estesis sol a plena natura (de fet ho estàs). A part de moltes tendes comencem a veure autocaravanes més grans que la nostra, alguna d’aquelles que creix lateralment amb extensibles, etc..., molt americà tot plegat.

 

Sortim del Parc i aprofitem les darreres hores del dia per anar avançant ruta fins allà les 8 del vespre, que és quan ja manca llum, direcció al Parc Nacional de La Mauricie on passarem el dia demà.  Petita parada al super per proveir rebost i nevera i finalment ens quedem a uns 60 kilòmetres de la visita de demà. Aparquem arran de riu al costat d’una petita presa. Aquí sopem i passem la nit.

Una part de Montreal

A les 5 de la matinada el Marc i la Queralt ja han obert un ull, la Montse s’ha anat resistint el que he pogut però abans de les 6 ja estàvem tots ben desperts i no eren les 7 que ja havíem esmorzat i érem als gronxadors del parc del costat d’on hem passat la nit. Hi ha molts esquirols i no s’espanten gens. La Queralt s’ha oblidat ràpid del parc i ha trobat molt més divertit córrer amb els esquirols que grimpen a una velocitat enorme pels arbres. Tenen una cua a vegades més llarga que el cos i mooolt peluda.

Ens posem en marxa direcció al centre de la ciutat a través del caos de trànsit i obres que és Montreal a dia d’avui. I nosaltres amb aquest autobus per allà al mig. El Marc controlant tota l’estona les dues línies blanques de separació de carril a costat i costat mirant de no sortir-se’n. 

La Queralt aquests últims dies ha preparat la seva llibreta de viatge enganxant una imatge de tot allò que tenim previst veure (principals punts d’interès del viatge). La primera foto és de l’autocaravana i la segona de la nostra primera visita d’avui, el que ella en diu “la bola”. Es tracta de la Biosfera, una esfera de 76m de diàmetre realitzada amb estructura tubular metàl·lica formant una retícula tridimensional de barres i nusos. Ubicada dins del parc Jean-Drapeau fou construïda per la exposició universal del 1967 (pavelló d’EEUU).

Per arribar-hi creuem el pont Jacques-Cartier que també teníem moltes ganes de veure per la seva majestuosa estructura metàl·lica i que després contemplem passejant des de la riba, així com el Skyline de la ciutat de Montreal.

Tornem a agafar el “George” i per error del copilot, al indicar un trencant, entrem amb l’autocaravana al circuït de Formula 1 de Montreal situat dins d’aquest parc - illa, obert quant no hi ha Gran Premi només a patinadors, corredors i ciclistes.  Sortim de seguida, bé, millor dit després de 4 maniobres per mobilitzar el George i anem de nou cap a Montreal però pel pont de la Concòrdia perquè desemboca a l’Avinguda Pierre Dupuy on hi ha l’edifici Habitat 67, un edifici plurifamiliar de vivendes que son com peces de lego encaixades entre si deixant espais, com cristalls de sal (també construïts per la Exposició del 1967). No ens podem aturar i decidim que al final del viatge, que tornem a Montreal, ja hi vindrem de nou (foto extreta d'internet).

Ens arribem fins a l’estadi dels Jocs Olímpics del 1976. Des de l’avió ja vàrem veure’l, i és que la torre de 175 metres d’alçada inclinada 45 graus d’on penja la coberta de l’estadi retràctil no passen desapercebuts. Ara mateix està en rehabilitació estructural i això fa que badem per partida doble.

Donem una volta pel complex i d’aquí mirem d’anar fins al port Vell però és complicat, doncs els aparcaments que hi ha no admeten vehicles del tamany del nostre i al carrer és impossible. Decidim anar a aparcar-lo a un centre comercial, dinar i mirar de comprar una targeta sim per disposar de wifi. Comprar una targeta de prepagament no és fàcil si no tens ciutadania d’aquí.  Aprofitant que estem a ciutat volem mirar de resoldre aquest tema i així començar ruta connectats.

Ens enganxa un patac d’aigua a pocs metres de la caravana. Impressionant, en menys de 10 segons ens hem quedat xops de cap a peus. Quin fart de riure. Ens hem tingut que treure tota la roba, eixugar-nos bé amb tovalloles i canviar-nos. Mare meva quin temps. Un mateix dia pots tenir sol, núvol, diluvi i que torni a sortir el sol!. 

A la tarda ens dirigim a la següent fotografia del bloc d’imatges del viatge de la Queralt, la Basílica de Sant Josep, situada dalt d’un turó amb vistes sobre Montreal. Cal pujar 282 esglaons (els hem contat!) fins arribar dalt de la monumental església. 

Veient que al port vell i nucli històric hi haurem d’anar en metro, ho deixem pels darrers dies de viatge.  Decidim començar ruta arribant-nos a dormir a costat dels salts d’aigua del Parc des Cascades i Chute Droix.  Tot el camí plovent moltíssim i quan arribem s’ha començat a obrir el cel i ha sortit el sol. Son les 9 del vespre i ja sopats anem a dormir. Mica en mica ens anem posat al dia del Jet-lag amb les 6 hores de diferència horària.

Per fi vacances !!!

Les vacances d’estiu del 2017 ja han arribat i marxem 20 dies a recórrer bona part de la costa est del Canadà.

Volem amb Airtransat directes des de Barcelona fins a Montreal. L’avió, un Airbus 310, és petit per ser un vol trans-ocenànic i l’espai força reduït per passar les 8,5 hores de durada. Arribarem a les 15:30h local (21:30h a Barcelona), pel que anem prenent coca-cola, ja que tocarà aguantar desperts tota la tarda fins la nit.

A Montreal ens espera en “George”, una autocaravana que hem llogat a través d’Airbnb. A l’aeroport prenem un taxi per trobar-nos amb el llogater i comencem a veure el trànsit que hi ha a la ciutat, així com la gran quantitat d’obres. Per ser que havíem quedat amb els de la caravana a escassos kilòmetres hem trigat una bona estona. 

La caravana no és gran, és enorme. Tant pel que fa a llargada (8m) però especialment a l’amplada (2,80m sense retrovisors) i l'alçada (3,5m). Asseguts als seients del pilot i copilot, estirant els braços just ens toquem la ma perquè us en feu una idea.  Ah, i davant el comentari nostre sobre el tamany, la resposta ha estat que és dels models petits del país ! Vaja que les que tenim a casa nostra venen a ser Micromachines. La caravana està cuidada i és acollidora i també molt ben equipada (micrones, forn, torradora, secador, ... fins i tot una tele i compartiments a sota amb molts extres com barbacoa, tumbones, canyes de pescar, ...).  El sostre de l’autocaravana està plè de plaques solars per carregar les bateries i a més a més la calefacció i la cuina funcionen amb gas propà. Serem 100% autònoms, fantàstic!

Explicar el funcionament de tot plegat ve a ser una horeta llarga així, que aprofitant que tenim un supermercat aprop, la Montse i la Queralt fan una primera compra mentre en Marc s’empapa de tot el funcionament.

Quan hem acabat uns i altres, ens acomiadem de l’agradable parella francesa i comencem a rodar amb el George (el nom de l’autocaravana) per un barri residencial prop del punt de trobada. Després de provar girs i demés amb aquest autobus decidim aparcar davant un parc on passarem la nit.  Estem molt cansats entre viatge, canvi d’hora i tot plegat.  Bona nit.

Selva Negra II

Avui és el nostre últim dia de viatge. Deixem l’allotjament de Teningem i carregats fins dalt dins el cotxe ens dirigim sota una fina pluja a tancar la ruta circular dels nostres sis dies pels mercats de Nadal de l’Alsàcia i la Selva Negra.

Comencem la jornada circulant per la panoràmica Schwartzwald Panoramastrasse, una ruta de 70 km per les muntanyes de la Selva Negra. La primera parada es a Sankt Peter, un poblet amb un entorn bucòlic on es troba una antiga abadia benedictina, que no visitem. Baixem del cotxe per estirar les cames al costat d’una granja on els nens es distreuen amb les cabres, els cavalls i quatre gallines que corren a prop del tancat.

Tornem al cotxe i seguim la ruta fins la zona del llac Titisee. El llac té fama de tenir un color blau enlluernador, però això deu ser a l’estiu, doncs amb el dia plujós i gris d’avui és més aviat gris fosc, com els boscos que l’envolten. 

Prenem una carretereta secundària que ens porta fins al llac de Schluchsee, però abans d’arribar-hi ens aturem davant una antiga granja immensa típica de la zona que està emplaçada en un entorn preciós. Tot fotografiant-la escoltem una veueta en català que diu ‘Aquests catalans que no em facin fotos !’. Amb aquesta frase descobrim que la granja està habitada per una família catalana de Barcelona des de fa quatre anys. Molt amablement ens obren les portes de la granja i ens ensenyen l’edifici i l’ermita que daten de fa 500 anys. Actualment a més de viure-hi una família de catalans, també s’utilitza per organitzar events (casaments, festes diverses, ...). Per si de cas hi esteu interessats podeu trobar informació a http://www.eventshenslerhof.de. Com aquell qui diu hem fet un Afers Exteriors sense esperar-nos-ho, ja tenim l’anècdota del dia!. 

Seguim fent carreteres secundàries admirant el paisatge de la Selva Negra, i fins hi tot fem una parada per endinsar-nos a peu dins d’un dens bosc d’avets enormes, on tot i que el terra és una catifa verda de molsa, en el seu interior hi ha una foscor considerable. Aquests son els trets característics que dona el nom a la regió.

Arribem al Titisee-Neustadt, la població més turística d’oci estiuenc de la zona del llac amb el mateix nom. Aquí, per recomanació de la catalana que hem conegut a la granja (Bibiana), degustem els tradicionals Wammer Apfel Struddel (Pastís de poma calent) i la Shwartzwalde KirchTorte (Pastís Selva Negra) que acompanyem amb uns cafès per entrar en calor. De nou estem amb temperatures de 1 a 3 graus en ple migdia.

Des d’aquí marxem a un mercat de Nadal ben singular, Ravennaschlucht, ja que està situat literalment sota el pont. Però no és un pont qualsevol sinó, un esvelt pont de pedra amb arcs sobre el qual hi circula un tren de via única. El mercat només està obert els caps de setmana i cal pagar entrada (3,5€/persona. Els nens no paguen i amb el tiquet de 6€ de l’aparcament inclou una entrada). El mercat té gairebé més de la meitat de paradetes de menjar (raclettes, salsitxes, pans, vi calent, xocolata, ...) i hi han diferents fogueres on escalfar els entrepans o fer passar el fred. A diferència dels mercats de Nadal del costat francès, a Alemanya predominen més parades de menjar sobre paradetes de guarniments artesanals de Nadal. Hi ha un turonet pròxim on enfilar-se per veure el conjunt amb una perspectiva diferent. És molt bonic però nevat ha de tenir un bon plus especial.

Marxem a Freiburg, ciutat de passat medieval i present universitària enmig de la Selva Negra, encaixada entre turons i vinyes. El seu casc antic s’hi accedeix per dues portes medievals molt ben conservades del s.XIII on les vies del tramvia passen per sota dels seus arcs. El centre està ple de casetes de conte, carrers de llambordes i placetes i carrerons encisadors. Els establiments tenen els seus cartells amb forja treballada i pintada com si d’un fanal fixat a façana es tractés. Son tots molt bonics i no els hi falta detall.

La catedral del s.XI de gres vermellós, destaca al mig d’una plaça marcada per belles façanes d’antics edificis, d’on en destaca el Historisches Kaufhaus amb el seu atrevit color granat i les tribunes en ambdós extrems amb teuladetes de ceràmica de colors com la casa Batlló de Gaudí. És l’edifici que pren més protagonisme de tots els que envolten la catedral, però intentant obviar-lo la resta son dignes de l’emplaçament que ocupen. Passejar per la plaça i perdre’s amb els detalls de cadascun d’ells embadaleix. 

A la bonica plaça Rathausplatz, on hi ha el nou i el vell ajuntament, i pels carrerons annexes és on hi ha instal·lat el Mercat de Nadal d’aquesta bonica ciutat. Fem un darrer tomb per les paradetes, però val a dir que ja estem cansats i tenim ganes de descansar.

Agafem el cotxe i ens dirigim de nou cap a França, a la ciutat de Mülhouse on sopem pel centre i ens allotgem a un hotel per matinar i dirigir-nos a l’aeroport on tancarem la ruta (veure mapa) que hem fet durant aquests sis dies amb molt bona companyia, els nostres estimats “Neighbours”.

Selva Negra I

Comencem el dia de sol d’avui visitant la Selva Negra. Ens endinsem per una remota vall fins arribar a Triberg. Allà el primer que fem és una petita excursió per veure els Triberger Wasserfälle (salts d’aigua de Triberg), alimentats pel riu Gutach. L’aigua cau en set nivells assolint un total de 163 metres d’alçada i convertint-se així en els salts d’aigua més alts d’Alemanya. Cal pagar entrada (2,5€/ persona), normalment val 4€ però ens han aplicat la tarifa reduïda perquè diuen que no es pot accedir més amunt del primer salt.

Un cop hem arribat al primer salt i fet les fotos de rigor, hem vist que no hi havia cap problema per accedir fins dalt de tot, i tot passejant hem anat enfilant-nos i gaudint del paisatge. No entenem perquè diuen que no es pot anar fins dalt, excepte que hi trobem personal treballant que munten passeres per sobre l'aigua per fer algun espectacle i llums de Nadal pel caminet i els boscs del voltant.

A la guixeta d’entrada hem estat previsors i hem comprat una bosseta de cacauets pels esquirolets del bosc, que no hem trobat en tot el recorregut, però que han servit per tenir entretinguda la Queralt a la pujada i a la gana, de baixada.

Triberg, a més a més, és la capital dels rellotges de cucut d’Alemanya, i s’hi troba el rellotge més gran i antic del món d’aquest tipus que data dels anys vuitanta. Es pot visitar però tancaven a les 12h i ja era gairebé la una del migdia quan hi arribem. Tot i que està tancat, com que el veiem des de la carretera, decidim aparcar i anar-hi caminant des d’un prat del costat mateix, hi així hem pogut accedir-hi. Tot i córrer per veure’l sonar a la una en punt, el cucut no ha sortit; suposem que fora de l’horari de visites el tenen aturat, tot i que el rellotge si que funciona.

De Triberg hem continuat fins a Gutach per la vall del riu Kinzig, on hem dinat en un restaurant de cuina típica alemanya. Hem menjat uns plats de porc que ens han recomanat i que eren molt gustosos, acompanyats d’una pasta tipus gnochi però en format fideu gruixut, tot acompanyat d’una deliciosa i suau cervesa regional, ‘Alpirsbach’. El nom de la cervesa és el d’un poblet proper on la llegenda explica que a un capellà li va caure de les mans un got de cervesa que li va rodolar fins al rierol i va exclamar ‘All bier ist in den Bach!’ (tota la cervesa està al rierol!), frase que dita ràpid genera el nom actual del poble i de la marca de cervesa.

Als afores del poble de Gutach hi ha una zona plena de granges antigues de la zona restaurades que recreen una vila rural i preserven les tradicions de la Selva Negra. No hi entrem ja que anem amb el temps just (cal pagar entrada) i es veu força gran com per estar-hi una bona estona.

Amb la panxa plena hem anat fins al poble medieval de Schiltach, al peu de les muntanyes boscoses de la Selva Negra. Hem passejat pels seus carrerons empinats i ens hem quedat embadalits a la plaça triangular Marktplatz observant les casetes amb els entramats de fusta que al seu dia pertanyien a curtidors i mercaders i que han estat restaurades meticulosament, totes elles molt ben pintades i cuidades. La inclinació de les cobertes de les cases afavoria al assecat de les pells dels curtidors, on les estenien.  

Els empedrats carrers i alguna escala ens els hem trobat ben glaçats i hem tingut que anar en compte per no fer una bona relliscada. Quins pobles més bonics enmig d’aquests turons plens de boscos d’avets gegants. És preciós. 

Ens afanyem perquè la llum del sol ja minva tot i ser les quatre de la tarda,  volem arribar el més aviat possible a Gengenbach, un altre poble de la Selva Negra el qual es pot comparar amb una caixa de xocolata per les seves cases d’entramat de fusta envoltades de vinyes i horts. El poble és conegut perquè va ser escenari del rodatge de la pel·lícula de Tim Burton ‘Charlie i la fàbrica de xocolata’ (2005). 

Es nota que és dissabte, el mercat de Nadal situat per tot el poble està ple a vessar i costa avançar entre tanta gent, res a veure amb la resta de mercats que hem visitat els darrers dies. 

Entre les dues portes del poble, coronades per torres, es troba la plaça triangular Marktplatz, dominada per la Rathaus (ajuntament), un edifici del segle XVIII de tons rosats i crema. La façana principal d’aquest edifici l’han convertit en un calendari d’advent, el més gran del món.  Aprofiten les pròpies finestres de l’edifici i cada dia a les sis de la tarda ‘obren’ una nova finestra on hi apareix un dibuix fet per diferents il·lustradors de llibres infantils.

El poblet és preciós però la gentada que ens trobem és monumental. Molt recomanable en aquesta època, però cal evitar caps de setmana i festius sempre que sigui possible, a menys que us agradin les aglomeracions de gent clar.

Davant l’ajuntament hi ha un concert de nadales que fa que tot plegat tingui un caire realment molt Nadalenc.