De
nou a les 8 ja en ruta. En poc més d’una hora arribem al Parc Nacional de La Mauricie.
Pel camí cauen quatre gotes i el dia sembla més tapat que ahir però vaja,
veient la variabilitat meteorològica durant les hores del dia, no ens arronsem
i anirem fent.
A
l’entrada del parc, pel costat de Saint Maitheu, en el punt d’informació agafem
un mapa per planificar les diferents excursions (miradors, salts d’aigua, llacs
on fer canoa, ...). La Queralt li pregunta a la noia d’informació que li situï
una de les fotos de la seva llibreta de viatge sobre el mapa per poder-hi anar.
A la noia li ha fet molta gràcia la consulta de la petita aventurera i li
indica on és el mirador.
El Discovery
Pass dels parcs aquí si que funciona (0$ CA, estalviem 7,80$ Adult i 3,90$ nens).
Comencem per la zona del llac Shewenegan on fem la excursió de Les Cascades i
Les Falasies (3 km). En un tram de l’excursió sortim del camí per veure la
cascada Waber i la remuntem pel costat fins al capdamunt, on reprenem de nou l’excursió
que aviat discorre sobre passarel·les de fusta. Hem estrenat el pal selfie que
el tió ens va cagar fa uns quants Nadals i que sempre ens deixàvem a casa. L’estreno
gairebé acaba essent dramàtic, doncs fent una foto sobre la passera de fusta
amb el pal, el mòbil s’ha deixat anar i ha caigut passant entre dues fustes del
camí. La gran sort ha sigut que tot i l’aiguamoll de sota, ha quedat mig
embarrancat amb unes plantes i fang. En Marc ha baixat de la passera i l’ha
pogut agafar. Sort que encara funciona, quin espant !
L’excursió
que hem fet que passava per miradors tot combinant caminets per dins el bosc,
escales i passeres de fusta, que ens ha obert la gana i hem fet cap a
l’autocaravana a dinar.
Ja
tips hem conduit fins al mirador del Llac Wapizagonke, el de la foto de la
llibreta de viatge de la Queralt i que tot el matí esperava veure. La vista des
d’aquest mirador és preciosa, ja que a part de la immensitat del bosc veus el enorme
llac que discorre molt enllà.
Per
trencar una mica el tema caminades, ens hem arribat fins al llac Édouard on lloguem
una canoa. Que divertit i quina pau. Hem estat una horeta però ha sigut
intensa, perquè els braços no els tenim acostumats i ens ho hem pres amb moltes
ganes. La Queralt cridava: Turbo, turbo i marcava els rumbs. Ella també ha
volgut remar una estona, que li costava una mica ja que estava asseguda al mig
i al terra de la canoa. Per això quan no remava anava dient que s’avorria, per
tant improvisava distraccions com tocar l’aigua amb la ma, amb la conseqüent
desestabilització de la canoa.
Deixant
la canoa, hem fet una volteta circular allà mateix d’1, 5 km trobant-nos ja els
primers bolets de la temporada, sembla que la tardor ja arriba. I ganes en
tenim que s’avanci per veure el canvi de fullatge dels arbres que és el gran
espectacle visual del boscos canadencs, l’esclat de grocs, vermells,
marrons,...i el verd que es va perdent. A veure si a la recta final del viatge
tenim la sort de veure-ho.
Per
rematar el parc, i la llum del dia, passem per un parell de miradors més de
llacs, ja de camí a la sortida. El cel ja d’un lila blavós, l’aigua calmada i
un silenci i una quietud que intentem gravar i emportar-nos cap a casa per
compensar els moments d’estrès del dia a dia durant l’any. L’únic inconvenient
... ja surten els mosquits !. La immensa verdor fa que un tingui la sensació de
conduir dins un túnel verd. Ha sigut un
dia de paisatges i natura en estat pur. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada