
Un
cop hem arribat al primer salt i fet les fotos de rigor, hem vist que no hi
havia cap problema per accedir fins dalt de tot, i tot passejant hem anat
enfilant-nos i gaudint del paisatge. No entenem perquè diuen que no es pot anar fins dalt, excepte que hi trobem personal treballant que munten passeres per sobre l'aigua per fer algun espectacle i llums de Nadal pel caminet i els boscs del voltant.
A la
guixeta d’entrada hem estat previsors i hem comprat una bosseta de cacauets
pels esquirolets del bosc, que no hem trobat en tot el recorregut, però que han
servit per tenir entretinguda la Queralt a la pujada i a la gana, de baixada.

De
Triberg hem continuat fins a Gutach per la vall del riu Kinzig, on hem dinat en
un restaurant de cuina típica alemanya. Hem menjat uns plats de porc que ens
han recomanat i que eren molt gustosos, acompanyats d’una pasta tipus gnochi
però en format fideu gruixut, tot acompanyat d’una deliciosa i suau cervesa
regional, ‘Alpirsbach’. El nom de la
cervesa és el d’un poblet proper on la llegenda explica que a un capellà li va
caure de les mans un got de cervesa que li va rodolar fins al rierol i va
exclamar ‘All bier ist in den Bach!’
(tota la cervesa està al rierol!), frase que dita ràpid genera el nom
actual del poble i de la marca de cervesa.
Als
afores del poble de Gutach hi ha una zona plena de granges antigues de la zona
restaurades que recreen una vila rural i preserven les tradicions de la Selva
Negra. No hi entrem ja que anem amb el temps just (cal pagar entrada) i es veu
força gran com per estar-hi una bona estona.
Amb
la panxa plena hem anat fins al poble medieval de Schiltach, al peu de les
muntanyes boscoses de la Selva Negra. Hem passejat pels seus carrerons empinats
i ens hem quedat embadalits a la plaça triangular Marktplatz observant les
casetes amb els entramats de fusta que al seu dia pertanyien a curtidors i mercaders i
que han estat restaurades meticulosament, totes elles molt ben pintades i
cuidades. La inclinació de les cobertes de les cases afavoria al assecat de les
pells dels curtidors, on les estenien.

Ens
afanyem perquè la llum del sol ja minva tot i ser les quatre de la tarda, volem arribar el més aviat possible a
Gengenbach, un altre poble de la Selva Negra el qual es pot comparar amb una
caixa de xocolata per les seves cases d’entramat de fusta envoltades de vinyes
i horts. El poble és conegut perquè va ser escenari del rodatge de la
pel·lícula de Tim Burton ‘Charlie i la
fàbrica de xocolata’ (2005).
Es
nota que és dissabte, el mercat de Nadal situat per tot el poble està ple a
vessar i costa avançar entre tanta gent, res a veure amb la resta de mercats
que hem visitat els darrers dies.

El
poblet és preciós però la gentada que ens trobem és monumental. Molt recomanable
en aquesta època, però cal evitar caps de setmana i festius sempre que sigui
possible, a menys que us agradin les aglomeracions de gent clar.
Davant l’ajuntament hi ha un concert de nadales que fa que tot plegat tingui un caire realment molt Nadalenc.
2 comentaris:
Estem molt contents d haver compartit aquest viatge amb vosaltres. Moltes gràcies per tot,han estat uns dies genials. També moltes felicitats pel blog,m encanta amb la delicadesa que heu narrat i escollit les imatges,no en falta cap detall d aquests dies conviscuts.Fins el proper viatge!!
Us hem seguit cada dia. No cal dir que els nets hi tenen molt a veure!Hem gaudit del vostre blog descrit de meravella,no hi falta cap detall, tant de relat com de fotografies.
Sou uns cracs!!!!
Publica un comentari a l'entrada