Parc Nacional de Nxai Pan

Deixem el càmping d’Elephants Sand amb la sensació que l’han deixat massificar massa respecte les expectatives que portàvem i havíem llegit en algun blog. Esperem aviat millori de nou.

 

Agafem la carretera direcció Nata, la passem de llarg uns 10 km direcció Francistown per arribar-nos al Natura Bird Sanctuary amb l’objectiu de veure ocells, concretament Flamencs i Pelicans. La noia de recepció ens diu que està tot ben sec, que no hi ha el que volem i que només veurem alguna zebra i prou. Descartem la visita i tornem cap a Nata per anar direcció oest fins al Parc Nacional de Nxai Pan, el qual està situat al nord de la carretera cap a Maun i es contigu al P.N. de Makgadikgadi Pans (com costa pronunciar aquest nom!).

Entrem al parc pel matí (290 BWP: 120 adult i 50 el cotxe) amb l’objectiu d’anar a veure els coneguts baobabs de Baine i les conques salines, així com fer una mica de safari pel voltant de l’única bassa d’aigua permanent que hi ha i on ens han dit que a prop han vist un guepard. Ens recomanen fixar-nos en la part baixa dels arbres que tinguin més fullatge, i per tant, més ombra. 

Per visitar el parc cal anar si o si amb vehicle 4x4 i baixar la pressió de les rodes perquè tot el terreny és de sorra amb roderes profundes. Tot i que alguns trams està més compactada, hi ha trams francament llargs dignes del rally Paris-Dakar, sort que portem un conductor de primera i que per postres ho gaudeix!. Que més es pot demanar ? ;-)

Comencem anant a la bassa d’aigua, si queda algun animal a aquestes hores hi serà ara i no més tard, així que directes cap allí amb ganes de guepard.

Després d’explorar la part inferior d’absolutament tots els arbres del camí fins a la bassa i comprovar que no hi ha cap guepard, ens hem anat trobant, nyus, zebres i impales creuant els desèrtics salars. Finalment arribem a la bassa on hi ha un parell d’elefants, un d’ells molt juganer i l’altre molt gandul. Al cap d’una estona, n’arriben un parell més del mateix tarannà i gaudim badant com es rebolquen a l’aigua i amb la trompa es van llençant aigua i fang per sobre. Tot un espectacle!.  Ens emportem uns vídeos i fotos fantàstiques a part de l’experiència. 

Després seguim buscant el guepard, som tossuts, però aquesta vegada no hem tingut sort.

Desfem mig camí per agafar la cruïlla que ens porta fins als Baobabs de Baine. Tots els camins estan plens de sots i sorra i en alguns fem bots considerables que les molles de la suspensió arriben a fer tope. La Queralt s’ho passa pipa i la Montse desitja trepitjar asfalt. Uns kilòmetres així estan bé però fer kilometrades ja és una altra cosa. Clar que després quan arribes al pan o salar on hi ha els baobabs, se’t cau la baba i acabes concloent que l’esforç paga la pena i que si no fos tant remot, segurament no seria tant bonic ni tranquil.

Els baobabs, emplaçats en una illa al mig del salar son molt xulos, és un tipus d’arbre que sempre ens ha agradat, especialment aquests que son molt grans i gruixuts.  Dinem aquí tranquil·lament, sols, a l’ombra dels majestuosos arbres mirant al infinit horitzó del salar, però ... als pocs minuts se’ns presenten tres 4x4 a tot gas amb un senyors ja madurets, musica a tot drap i cerveses.  Nosaltres que cuidadosament hem aparcat en un costat per poder fer les fotografies sense el cotxe al bell mig, … i ells de tot menys considerats. Sort que mentre la foodtruck es posava en marxa i abans que arribessin els personatges hem pogut fer algunes fotografies.

Per sort, no s’hi estan gaire, paren, beuen, i segueixen fent curses pel mig de la gran conca del pan (salar).  A la poca estona arriba una altra família tranquil·la com nosaltres amb un nen de l’edat de la Queralt. Aprofitem per poder fer fotografies recórrer una mica la zona i de nou més ‘bongui-bongui’ amb el cotxe per sortir d’aquest parc i entrar abans de l’hora límit al següent, el del nom impronunciable, Makgadikgadi Pan que és on dormirem aquesta nit.

Al registre d’entrada del Parc Nacional de Makgadikgadi Pan veiem que el darrer registre al llibre és de fa 3 dies... això està poc concorregut, almenys per aquesta porta d’entrada.

Fins arribar al Khumanga Campsite hi ha molta més sorra, de fet a l’entrada del parc ens adverteixen de baixar el màxim possible la pressió de les rodes per guanyar més tracció ja que és una very sandy road.

Pel camí anem trobant-nos girafes, impales, elefants, zebres, ocells, kudus, ... que van creuant el camí. A mà dreta ens queda el riu Bottetti el qual fa molta pena perquè està molt sec. El Marc havia vist fotografies que semblava el Chobe i no té res a veure. Aquest any està sent especialment dur i molt sec segons ens comenten.

Veiem algun vehicle abaix a la llera del riu aprofitant les últimes hores de sol aviam si veuen els animals anar a beure a la poca aigua que li queda al riu. Nosaltres ho deixarem per demà al matí, avui portem literalment, molt trote.

El càmping és molt solitari. Te un mòdul de wc i dutxes construït fa 10 anys on l’aigua calenta s’escalfa amb plaques solars. A la guia llegim que no funcionen massa bé i que la caldera de llenya de les antigues dutxes garantia sempre aigua calenta. Les nenes ho certifiquem, avui ens dutxem sense fer el cabell!

El noi del càmping ens volia vendre llenya però vist que per tot arreu al voltant dels llocs d’acampada és ple de fusta seca, qui vol comprar-ne?.

Muntem la paradeta, cada dia més ràpid, i comencem la rutina dels vespres mentre encenem el foc per fer caliu i allunyar les possibles visites salvatges. Estem veient facoquers a prop i s’escolta algun rugit...  hi ha tant silenci i la sensació d’aïllament és tant gran que qualsevol soroll t’espanta.

Avui per sopar tornem a fer una mica de verdura amb les delicioses patates d’aquí. Que gustoses! I a la brasa fem unes cuixetes de pollastre que tots devorem! Boníssimes!  Després de l’epíleg culinari us diem bona nit i fins demà!. Volem llevar-nos d’hora per veure el màxim d’animals possibles, ja és de les darreres matinades de safari del viatge.

-->