Recorrent poblets alsacians: Ribeauvillé, Riquewihr, Colmar, ...

Ens llevem en l’acollidor allotjament d’Egisheim. En Lluc mira el cel només llevar-se i ens diu que segueix la boira baixa. Esmorzem en família i ens preparem uns entrepans per mig matí. Amb el fred sembla que se’ns obri més la gana.

Comencem la visita dels diferents poblets que volem visitar per Ribeauvillé. És un poble amb un carrer principal, la Grand Rue, amb places en les quals es troben els diferents mercats de Nadal (només dissabtes i diumenges). És una llàstima que el trànsit de vehicles no estigui tallat pel centre del poble. Les botigues del poble son molt boniques, les finestres de les cases i bona part de les façanes estan guarnides amb molt de gust. Ens imaginàvem que el poble seria més petit  o ràpid de recórrer però és força llarg, ens hi hem estat gairebé mig matí.

Després marxem cap a Riquewihr, un petit poble situat a uns 15 kilòmetres al nord de Colmar, famós per la seva bellesa com a poble medieval. Juntament amb Eguisheim i Kayserberg formen part dels pobles medievals de la ruta del vi d’Alsàcia. 

Aparquem prop del centre, on per 3 € pots deixar el cotxe dues hores. Tenim sort aparcant, doncs arribant a Riquewihr tot el voral de la carretera està ple de tanques perquè la gent no hi aparqui. Té pinta que s’emplenen molt els mercats els caps de setmana. 

Riquewihr és molt bonic, està tot emmurallat i envoltat de vinyes, totes elles ben gebrades ja que el termòmetre continua sota zero, això si l’espessa boira no ens deixa contemplar el paisatge de l’entorn. El trànsit al centre del poble està tallat i, com la majoria de pobles, tota l’atracció nadalenca i encant es troba al carrer principal i als perpendiculars d’aquest.  Comprem unes cremes de verdures per entrar en calor, les serveixen en els mateixos gots que el vi calent (de plàstics i decorats de Nadal). Entrem en una formatgeria situada en un soterrani. Només baixar les escales una olor intensa de formatge ens captiva. Fem un petit tastet: Cantal, Comte, ... Quin bé de deu!

Al capdamunt del carrer principal, la preciosa torre alta del rellotge, Le Dolder. Es una torre de vigilància de 25 metres del segle XIII que dona accés al poble. Té dues façanes amb aspectes molt diferents. La cara exterior que s'integra a les muralles és austera, dura de pedra i amb caràcter desafiant i imponent. La cara interior, que dona a dins la muralla i al carrer principal del poble, és dolça i agradable com les cases del seu entorn, amb entramat de fusta, finestres i flors.

Davant la torre i en una cantonada hi ha la botiga Käthe Wohlfahrt, és una cadena de botigues que hi ha arreu del món amb una única temàtica: el Nadal. S’entra per una porta i resseguint un recorregut establert vas veient agrupats per tipus i materials, la gran quantitat de detalls de tota mena per guarnir la casa, tots preciosos i no especialment econòmics.

Marxem a l’allotjament per dinar ràpid, volem tornar a Colmar abans no marxi la llum del dia. Colmar és coneguda com la petita Venècia de França, doncs el barri de curtidors de pells, està tot ell envoltat de canals d’aigua.

Ens trobem que les baranes de l’entorn dels canals i dels ponts estan atapeïts de gent. No estan fent una fotografia sinó que sembla que esperen que passi alguna cosa a baix al canal.  En un moment, apareix una barqueta plena de regals amb el Pare Noel saludant a tothom i seguidament tres barquetes més plenes de nens d’una coral cantant. Quin ambient més màgic.

Seguim passejant pels carrers i els diferents mercats situats en les places. Els nens es volen acostar a una fireta d’atraccions que van veure ahir al vespre i pujar a un trenet, així que fem una escapadeta per satisfer el caprici dels petits seguit d’una parada tècnica en una cafeteria per fer un reconfortant suïs (chantilly). De nou al carrer rematem els mercats ràpidament, tanquen a les 7 de la tarda. Ens ha faltat visitar el mercat cobert de Colmar, doncs ens han tancat les portes just davant nostre. En Lluc vol anar a fer una darrera compra en una botiga que va veure ahir on venen casetes pel pessebre.

Ja firats, satisfets, cansats i amb fred al cos, tornem cap a Eguisheim, a l’acollidor apartament a sopar i descansar. Demà més Alsàcia!.

Alsàcia i Selva Negra

Aprofitem la quadratura de calendari pel pont de la constitució d’aquest any, fet que passa cada força temps, per marxar de viatge. Anem a recórrer l’Alsàcia i la Selva Negra ben acompanyats, som 7, nosaltres tres i els nostres “neighbours” de l’Ametlla, en Jordi (Sibi), la Laura, el Lluc i la Mariona. Passarem sis dies plegats recorrent mercats de Nadal i dos països, l’Alsàcia francesa i la Selva Negra al costat d’Alemanya.

Sortim de Barcelona molt aviat, des de la terminal 2, volem amb EasyJet fins a Basilea. Per al Lluc i la Mariona és la seva primera experiència de vol i estan molt emocionats. Amb escassos 90 minuts ja arribem al EuroAirport (Basilea – Mulhouse – Friburg), son les 9 del matí i la temperatura exterior és de 1 grau negatiu.

Hem llogat un cotxe de 7 places (Sixt) i els allotjaments que hem reservat també son d’aquesta capacitat.

El primer que fem és anar a comprar una mica de menjar per fer un segon esmorzar, doncs la gana apreta. Seguidament ja comencem les visites, el primer poble, Eguisheim, declarat “Poble més bonic de França 2013”. És un petit poblet medieval de forma circular al cor de l’Alsàcia, costat francès, envoltat de vinyes i … podríem afegir sota una densa boira.

Les cases, d’estructura de travesses de fusta i teulades de gran inclinació, estan pintades de diferents colors i semblen calendaris d’advent. Tenen unes finestretes curosament decorades de Nadal. En alguns raconets de plaça hi han petits mercats de Nadal. Son casetes de fusta repletes de figures per guarnir els arbres, galetes de Nadal, sabons, vins, pans d’espècies, barrets, quadres de marqueteria,... tot productes artesanals i de proximitat.

Tots els carrers son empedrats de llambordes i la disposició dels mateixos és circular i concèntrica al voltant de l’església, estructura típica medieval. 

Ens acostem a informació per agafar un mapa amb detall del poble i escalfar-nos una mica. La temperatura és força baixa i el cel està ben tapat. No parem de creuar-nos amb turistes espanyols, sembla que hagin deixat anar ben bé 4 autocars!.

Les botigues semblen de conte de fades i les cases com la de Hansel i Gretel. Les travesses de fusta podrien ser de xocolata i les parets de vainilla o maduixa.  Tot preciós, de postaleta.

Per dinar ens decantem per començar a degustar la gastronomia alsaciana amb les tortes flambées que venen a ser unes coques de massa finíssima i salades. Les demanem totes diferents per poder fer un tast ben complert.

Anem a l’allotjament, Píerre&Vacances, a Eguisheim mateix a descarregar maletes i abrigar-nos un xic més. L’allotjament està molt bé, és un complex força nou d’apartaments que busca l’estètica de casetes de colors. Vindria a ser com un Vilar Rural a l’alsaciana.

Per la tarda ens arribem fins a Colmar, la capital de la regió de l’Alsàcia.  Els nens acusen el fred i haver matinat tot i prendre en un dels mercats, una xocolata els nens i un tradicional i reconfortant vi calent els adults (el vi costa 2,5 o 3 € segons el lloc i es deixa 1€ de dipòsit pel got que et donen. Aquest got el pots anar reomplint els cops que vulguis, pagant el líquid i sense tornar a pagar el got. Quan el retornes t’abonen l’euro de dipòsit que has deixat si no vols quedar-te’l. Els gots són de plàstic decorats amb detalls de Nadal i el nom del poble). Així que fem una visita exprés pel centre i ja hi tornarem demà de dia.

Passem pel super per comprar una mica de sopar. Agafem uns vinets de la zona, paté, formatges i melmelades,... a part de verdura i coses més saludables!. Dutxes, estones de joc i sobretaula curta. Estem cansats i tenim ganes de descansar per demà sortir ben valents contra aquest fred, a embaladir-nos com avui dins aquests poblets encantadors.

Parc Nacional Hallasan i cap a casa !

Avui és el darrer dia a l’illa de Jeju, aquest vespre ja volem cap a Seül per posar punt i final a les vacances d’estiu a Corea del Sud.

Fa el dia una mica ennuvolat però ens decidim per anar al centre de l’illa al Parc Nacional de Hallasan (Patrimoni de la Humanitat) a estirar les cames, doncs demà ens passarem el dia dins l’avió. A part era una de les visites previstes a fer, però la farem una mica en plan passeig (no arribarem al cim). Descartem anar a la platja perquè no acaba de fer un dia radiant de sol i l’aigua segurament estaria molt freda.

Hem fet maletes, deixem l’hotel i anem cap a la terminal de bus com hem fet cada matí. Allà en una botiga al costat de turisme tenen uns armaris que vindrien a ser la consigna de l’estació. Per les dues maletes i el cotxet ens fan pagar 10.000 wons. Li regategem a la noia de la botiga perquè ens sembla car però res, preu tancat.

Anem a comprar els bitllets del bus per anar fins al Parc Nacional a la finestreta. No sabem perquè però sempre que hem comprat a la finestreta és més econòmic que dalt del bus. Això ho deduïm perquè l’anada sempre ens surt més barata que la tornada i la distància és la mateixa. Misteris sense resoldre. El bus que prenem és el 781-2, fa la mateixa ruta que el d’ahir per tornar del sud creuant l’illa. Baixem a una de les entrades del parc, la del costat est. Des d’aquesta entrada només hi ha un sender direcció al volcà Hallasan (cim més alt de l’illa - 1950 m). Un cop allà sabem que des de l’entrada oest hi ha més opcions de caminades curtes, algunes d’elles circulars. La noia de turisme de la terminal era la de sempre, l’escueta, i no ens ha dit res d’això així que només hem pogut fer el mateix senderó d’anada i de tornada.

Per entrar al Parc Nacional no ens han cobrat entrada però val a dir que tenen un horari d’accés estricte, de 5:30h a 12:30h, essent aquesta l’hora límit d’admissió d’entrada al parc.  A partir d’aquí i per accedir fins al cim hi ha hores de tall intermitges, volen assegurar-se que tothom baixi amb llum. El cim està a 9,6 km després de superar 1200 m de desnivell.

El camí lògicament fa pujada, tot i així està molt ben equipat, amb travesses de fusta, trams empedrats, trams de passeres, ponts de fusta, baranes, .... Un luxe fer trekking per aquest país, tot molt ben senyalitzat, és impossible perdre’s. Finalment tant sols recorrem 2 km direcció al cim, sempre per dins d'un bosc bonic, força tupit i verd d'on se senten forces ocells cantar. En total una breu sortida de 4 km en total. 

La gana apreta, així que prenem el bus de nou de baixada a la ciutat de Jeju amb la idea de tastar el porc negre, l’especialitat de l’illa. Ahir amb el mateix bus vàrem veure passant una zona de restaurants de grill-barbacoa just entrant a la ciutat. El bus corre molt, asseguts tots anem ben agafats, deu anar de tard perquè no és normal que vagi tant depressa. Piquem la parada molt justos i no s’atura. Quina ràbia!. Descartem baixar a la següent perquè ja queda molt lluny.

Així doncs baixem a una zona més cèntrica una mica abans de la terminal de busos, però la majoria de restaurants de carn estan tancats, tenen pinta d’obrir només per sopar així que acabem al Roost Place fent uns espaguetis a la carbonara i pollastre a litlle bit spicy.

Sortint d’aquí visitem la botiga Natural Republic de cosmètica coreana. És una de les moltes botigues que hem anat veient aquests dies. Tenim sort i no hi ha ningú i la noia de la botiga molt amable pot estar per nosaltres i explicar-nos cada article per a que serveix, provar mostres, ... La cosmètica coreana té molt bona fama i encara que redueixo l’ús del maquillatge a ocasions molt concretes i soc de les que surto de casa amb la cara neta i simplement hidratada no sortim amb les mans buides. La Montse acaba comprant bàsicament per neteja, peeling i hidratació. Tot es veu molt natural, fins i tot un xic massa. La línia de cosmètics amb base baba de cargol queda descartada i ens decantem més per aloe vera, tè verd, tarongina... La Queralt gaudeix provant-se maquillatge a les galtes, pintallavis,... 

Al carrer fa molta calor, finalment ha sortit el sol. Fem un ice cafè latte per activar el cos i passejant arribem a la terminal de busos a recollir maletes i agafar el bus cap a l’aeroport per volar a Seül (Gimpo). No vàrem trobar vols directes a Incheon on tenim hotel reservat a costat de la terminal des d’on demà agafem l’avió de tornada a casa.

 

Comença l’operació retorn. De Gimpo a Incheon, on agafen el tren que uneix els dos aeroports amb Seül (Arex). La Queralt s’ha adormit i quan arribem a Incheon agafem un taxi fins l’hotel. Son les 11 de la nit.

Demà a les 8 ens acosten a la terminal i a les 10 del matí comencem la tornada via Helsinki. Avió de dia. Haurem d’aguantar com a campions i no dormir gaire durant el vol per començar a vèncer el jet-lag i arribar a casa rebentats de nit i tenir molta son per normalitzar horaris.

La petita Islàndia

Ens aixequem i de nou cap a la terminal d’autobusos. Turisme està tancat, és diumenge. Teníem l’esperança que fos obert i que hi trobéssim una noia més amable que la d’ahir. A guixetes ensenyem el nom dels salts d’aigua on volem anar escrits en coreà i ens indiquen el bus 781.

Avui marxem cap al sud de l’illa, prop de la segona ciutat més gran del país, Seogwipo. Fa sol i caloreta però no prou com per anar a la platja. El bus 781 teòricament té parada als mateixos salts de Cheonjeyeon però a la realitat no, la veiem passar per la finestra tot i prémer el timbre per baixar. Ho fem just a la parada següent, però veient a la distància que ens deixa (aprox. 750m), el millor per proximitat seria baixar una parada abans, a Jung-mun.

Ens fan pagar entrades per visitar tres salts d’aigua (2.000 wons/adult i 1.000 wons/nens) que discorren per dins d’un engorjat amb un bosc tropical emplaçat al mig del nucli urbà de Jungmun-don. És diumenge i és nota, hi ha moltes famílies que han vingut a passar el dia. Costa fer una fotografia sense que surti ningú i els coreans no son gaire de respectar torns. Encara que tu hagis estat esperant perquè ells es facin la fotografia sols, mentre tu la fas, creuen pel mig o es posen al costat amb el pal selfie. Suposem que els hi és igual si surt més gent a la fotografia. No entenem tampoc com és que fan 5 fotografies iguals. Una darrera l’altra. Els hi deixes la càmera i se’ls hi envà el dit: click-click, click,... Les mires, i son iguals. Es nota que no son de la generació del rodet per revelar.

La visita als salts d’aigua al llarg d’una mica més de 1,5 km és distret, recorre constantment per passeres de fusta i per escales que pugen i baixen per arribar al peu dels salts d’aigua o bé a miradors. Almenys ja que pagues cal reconèixer que tot està molt ben condicionat.

D’aquí marxem fins a la següent visita prevista, a on dinem abans uns pinxos de pollastre i uns altres de pop amb una freda coca-cola per activar-nos una mica. Fa força xafugor.

De nou previ pagament entrem per visitar Jusanjeolridae, uns penya-segats de columnes de basalt que cauen directament al mar, formats fa més d’1,5 milions d’anys fruit del ràpid refredament produït durant el xoc entre la lava i l’aigua del mar, creant prismes hexagonals de diferents alçades aglutinats entre si. Algunes columnes assoleixen els 25 metres d’alçada al llarg de 2 km de costa. De nou es nota que és diumenge, està pleníssim de gent.

D’aquí marxem a buscar el bus que té la parada davant d’un centre de convencions. Hi entrem per refrescar-nos i fem un gelat de xocolata i un ice cafè latte. Veiem que la oferta gastronòmica és variada i hagués valgut la pena venir a dinar aquí però quan hem preguntat a turisme a l’anterior salt d’aigua no ens ho han explicat, tot i preguntar-ho. Ben bé és com a tot arreu, si et trobes una persona empàtica i entregada a la feina és nota la seva competència però hi ha cada un que millor serviria per alguna altra cosa que estar darrera un taulell d’informació d’atenció al públic. El mateix passa amb els conductors de bus, et trobes el que t’avisa a la parada que has de baixar i atén a mirar el mapa amb tu i assegurar-se que entens (ni que sigui amb mímica) les seves explicacions i després hi ha el que es fa el sord i simplement, condueix el bus.

Sort que hem descarregat els mapes a la tablet per anar localitzant-nos amb el gps i controlar així si estem a prop d’on tenim que baixar, la ruta que fa el bus, indicar a on volem anar,... sinó, seria molt complicat, doncs tot està escrit en coreà i ningú parla anglès. Aquest és el mapa que portem amb la ruta prevista i els punts previstos de visita.

Sortint del centre de convencions, prenem el bus 600 fins el salt d’aigua de Jeongbang. Aquesta cascada és la única de tot Asia que cau directament al mar. De nou, tiquets (mateix preu a tot arreu: 2.000 wons/adults i 1.000 wons/nens), baixem un parell de llargs trams d’escala i ja estem a la platja al peu del salt d’aigua, nosaltres i cinquanta o seixanta coreans més armats amb pals de selfie, trípodes i demés arsenal fotogràfic. Els 23 m d’alçada i 8 m d’amplada d’aquest salt generen quan cau l’aigua un vapor que ens refresca i que a la Queralt li encanta i s’ho passa molt be. També posem els peus en remull dins la gèlida aigua, activant la circulació així com les ganes de sortir-ne.

Fem algunes fotografies i ens acostem a turisme on la noia molt amable ens demana un taxi que ens porta al següent salt d’aigua, Cheonjiyeon. De nou paguem entrada i es camina poc menys d’un quilòmetre fins arribar al salt d’aigua. Aquest també està dins un engorjat amb bosc humit al mig de la ciutat de Seogwipo. Trobem els segons espanyols de tot el viatge. Des de Seül que no havíem trobat a ningú més. Ben bé, hi ha molt poc turisme, tot i que sembla que al sud d’aquesta illa és veu algun que altre turista no asiàtic.  

La visita d’avui en alguns blogs que havíem llegit ho comparen amb Islàndia. La veritat és que l’únic que s’assembla és que tot plegat és volcànic. Els entorns son realment diferents (uns son urbans i els altres natura verge), uns cobren entrades i els altres estan simplement allà, uns amb vegetació i els altres totalment pelats,... Tot i que si que és maco el que hem vist avui, contradiem el que hem llegit per la xarxa i personalment preferim Islàndia. Tot i així, per gustos colors !.

Finalitzada la darrera visita prenem el bus 1 que ens acostarà a la parada del bus 782, el qual creuant l’illa pel centre, pel Parc Nacional de Hallasan, arribem a Jeju directament a la terminal de busos. Taxi cap a l’hotel, sopar, dutxes i blog, ja el penúltim post d’aquest viatge.

Estem contents perquè l’arribada a Jeju va ser una mica d’aquella manera (pluja, males previsions, sense cotxe de lloguer,...) però al final el temps no ens ha impedit fer res i val a dir que amb busos i algun taxi puntual es pot anar visitant tot perfectament.

2 nous rècords del món !

Ens llevem i el primer que fem és mirar per la finestra, fantàstic, no plou i fins i tot sembla que surt un sol mig espantat entre els núvols.

Anem fins a la terminal de busos, allà hi ha una altra oficina de turisme. La noia d’aquesta oficina no té res a veure amb la d’ahir, amb prou feines ens aporta informació i fins i tot hi ha consultes que no ens sap dir el què, perquè ni ho coneix. Marxem, que el bus surt puntual. De nou pugem al bus 701, com ahir, direcció a la cova de Manjanggul, també Patrimoni de la Humanitat per la Unesco des del 2007.

Baixem del bus a Gimnyeong i prenem un taxi per a que ens acosti fins a l’entrada de la cova. Existeix un bus (990) que també hi va però passa a intervals molt espaiats (cal saber els horaris i està tot en coreà !!!).

La cova de Manjanggul és un tub de lava que prové de l’erupció del cràter del volcà Geomunoreum i és el tub de lava més llarg del món. La longitud total és de 7.416m, assolint un màxim de 23 m. d’amplada i 30 m. d’alçada en zones puntuals.

També deu tenir el record de ser la cova visitable més mal il·luminada del món. Hi ha francament molt poca llum, la justa per no ensopegar o ni això. Cal dir que fa una fresca considerable en el seu interior (oscil·la entre els 11 graus a l’estiu i els 18 graus a l’hivern) així que per l’estiu, mànigues d’abric i una llanterna son un bon consell.

La part que es visita de tub de lava és d’un kilòmetre de longitud i es va i es torna pel mateix camí, per tant, anada i tornada son 2.000 metres. L’accés és baixant 120 graons una mica alts (els hem contat per distreure la Queralt) des del nivell on es compren les entrades (2.000 wons/pers).

Impressiona el diàmetre de la cova només entrar. Al llarg del tub es poden veure diferents seccions. En les parets van quedar perfectament gravats els fluxes de lava i es pot interpretar com es va anar produint els diferents refredaments. Hi ha algun punt amb acumulació de roques degut a petits col·lapses puntuals del sostre.  Al final del recorregut acaba amb una columna de lava que prové del refredament d’una fluència de lava provinent d’un tub superior al que ens trobem.

Part de la cova es troba amb obres, podent-la visitar igualment. Estan muntant passeres de fusta, no sabem si amb la intenció de cobrir tota la longitud o bé en part. Nosaltres hem pogut caminar sobre la lava directament, irregular i formant diferents geometries segons la seva velocitat de fluència i de refredament.

Acabada la visita anem a dinar. En Marc demana Kimba, us recordeu del braç de gitano que explicàvem el primer dia? Doncs aquí també el tenen però el diàmetre més reduït i per tant més fàcil de menjar. La Queralt i la Montse fan uns noodles amb cranc i bolets carnosos prou bons.

Posteriorment prenem un taxi fins al Wazeland, el laberint de roca més gran del món. Avui anem de rècords també. El taxista pacta un preu tancat amb nosaltres, ens sembla un xic car (12.000wons) però a turisme ens han dit que era la única manera d’arribar-hi. Son uns 15 kilòmetres de distància. Atenció, prop de la cova passes per davant d’un altre laberint, més petit però de nom molt similar. Ull, és fàcil de confondre amb el més gran del món.

Una vegada arribem veiem que el bus 990 fa una ruta entre pobles interiors i passa tant per la cova del tub de lava com pels dos laberints!. És a dir, que per 1.300 wons per persona s’hi arriba i no cal els 12.000 d’un taxi, però clar, cal mirar horaris del bus. Son molt puntuals però la freqüència de pas pot no coincidir gens amb les necessitats (intervals de 45 a 1h 30min entre busos).

Comprem les entrades del laberint, aquí els nens de 4 anys paguen entrada. (9.000 wons/adult i 6.000 wons/nens). Ens faciliten un mapa a cadascun de nosaltres. Hi ha 3 laberints en total, un a tocar de l’altre i enllaçables entre ells. Els dos primers son verds, és a dir, son murs vegetals però amb diferents tipologies o espècies. El tercer laberint és de mur de pedra volcànica, on per sobre hi ha muntada una instal·lació de vapor d’aigua per provocar una boira mentre es recorre i fer-ho tot plegat més difícil. En total més de 5 km de passadissos on perdre’t una bona estona.

La Montse i la Queralt dibuixen el recorregut com el que fa un passatemps per tenir el camí marcat i poder executar-ho més fàcil. En Marc entra al laberint amb el mapa en blanc. El primer laberint és força senzill i és ràpid de recórrer. El segon laberint ja és més difícil i té dos tipus de vegetació (al mapa marcat amb dos colors diferents). I el tercer és difícil de resoldre sobre plànol i in situ també, té punts perdedors però forma part del joc i la gràcia d’un laberint. Entre tot plegat ens passem dues hores ben entretingudes entre els tres laberints i el jardí de roses i bosc perimetral (inclòs una part de bosc de bambú).

Des de Mazeland ens arribem a peu fins al bosc de Bijarim. És un xic més tard del previst i esperar un taxi o un bus no val la pena ja que entre una cosa i l’altra hi ha una distància de poc més d’un kilòmetre. Hi arribem ràpid i comprem les entrades (en aquesta illa es paga per tot - 1.500 wons/persona -, tot i que val a dir que les entrades en general son molt econòmiques, a veure on trobes entrades a monuments per 1€ ?).

El bosc de Bijarim té arbres de 800 i 900 anys d’antiguitat i de 140 espècies diferents. Un d’ells té 6 metres de perímetre i la seva copa 15 metres de diàmetre. Aquest arbre diuen que té poders espirituals i dona alegria, gloria, prosperitat i salut. Fantàstic, totes aquestes coses van molt bé J. Hi ha dos itineraris per recórrer el sender per dins el bosc, un de 2,2 km i l’altre que és una extensió del primer amb 3,2 km. Hem mirat els horaris del bus 990 de tornada i no ens la juguem, fem només el circuït curt perquè tenim una hora justa de temps.

Arribem a la parada 5 minuts abans i el bus arriba puntual. Aquests coreans son com els japonesos, sempre en punt.

El bus 990 ens acosta fins a la carretera circular principal on agafem el 701 per tornar cap a Jeju. Dutxes i sortim a sopar a fora. Passejant per un cèntric carrer comercial a tocar de l’hotel  veiem en un primer pis un restaurant que en un blog de viatges que hem mirat recomanaven. No es coreà. Trobem a faltar la nostra cuina. Es nota que ja portem uns dies... Ens decidim per compartir plegats una amanida de mango i gambes, cuixetes de pollastre (a little bit spicy) i una pizza de carbassa dolça amb mel. A la nevera de l’habitació rematem existències al arribar amb uns iogurts, doncs aquí els restaurants no tenen postres. L’altra opció és agafar un gelat en una gelateria o en una de les moltes botigues de conveniència que estan obertes les 24 hores.

Demà la previsió del temps és de millora. Sembla que gaudirem de Jeju finalment, a més ja comencem a entendre com funciona els sistema d’autobusos.