La península de Coromandel

De Wahihi marxem cap a Pareroa, passant per la carretera 2. Els vint i pocs quilòmetres entre ambdós pobles passen per un congost on en paral·lel discorre l’antiga via de tren, ara convertida en el que en diem un camí verd. Molt bonic.

Passat Pareroa prenem direcció nord cap a Thames i Ciutat de Coromandel, per una carretera que ens recorda a la penínula d’Otago, carretera estreta i enganxada al mar, sense voral ni biona ni res, però ara amb trànsit de camions articulats amb remolc, busos i demés.

El primer que fem arribats a Coromandel és reservar el Driving Creek Railway, un trenet que va construir durant 27 anys un famós ceramista, Barry Brickell, el qual durant una hora circula pendent amunt passant per quatre ponts de cavallet, dues espirals, un pont de doble sentit (passes per sota i per dalt) i dos túnels. Per anar salvant el pendent va fent zigazagues i canviant les agulles. Tot molt casolà i interessant de veure i gaudir. Com no, a banda i banda del circuit hi ha falgueres i vegetació espessa (hi va replantar més de 17.000 arbres autòctons), també es va veient treballs kitch de ceràmica i talussos amb ampolles buides de vidre i és que a part de ceramista també en menor part treballava el vidre. Poca gent trobaríem al món que invertís 27 anys de la seva vida a fer coses com aquesta!.

Per dinar, no ens podem aguantar de degustar de nou musclos verds. Aquesta vegada amb una crema i també al vapor. Per postres un batut pel camí, marxem cap a la costa est de la península creuant per l’antiga carretera 309 (sense asfaltar) el Coromandel Forest Park. Dir-vos que anem amb un caravanote i que aquí lo del desmunt i terraplè no ho coneixen i tracen tal qual ho permet el terreny, ni túnels, ni viaductes ni res de res, només puja i baixa constant i pronunciadament.

Pel camí dues paradetes, una per veure les cascades de Waiau (10 m) i l’arboleda de kauris, que son uns arbres antics amb un tronc amb perímetres de fins a 6m. El passeig passa per un preciós tram de bosc i que quan veus els majestuosos i gegants arbres de més de 600 anys (Kauris), t’imagines com era el bosc de la península fa anys, doncs molts d’ells van ser tallats i actualment en queden poquets.

Arribem a Haihei per veure la bonica Cathedral Cove, una gran roca amb un arc gegant de pedra calcària i una dutxa natural en cascada. Això ens ha suposat una caminada també de puja i baixa de 45 minuts anar i 45 més tornar i no els 25 que explica la guia!!.

També pel camí ens vàrem arribar a la Gemstone bay, d’on surt una ruta de snorkel considerada la millor de Nova Zelanda, però no portàvem l’equip i la temperatura tampoc hi convidava.

Després de la caminada varem anar cap a les Hot Water Beach. Una platja de sorra davant d’un aflorament rocós d’on sorgeix aigua calenta per sota de la superfície, només cal cavar un forat i voilà! Ja tens un spa personalitzat!. Com que era tard, la marea estava pujant i no teníem pala, tot i provar amb les mans no varem poder fer-nos una petita piscineta! Així que important controlar horari marea baixa si es vol assegurar el tret!.

No ens entretenim més i prenem la carretera, ara si que la més ràpida, cap a Auckland on farem la darrera nit d’autocaravana i penúltima al país.

Demà al matí toca matinar per quedar amb en Dani i l’Ester, uns amics del viatge d’Uganda i Rwanda de l’any passat, que arriben per començar les seves vacances i hem quedat per veure’ns i traspassar tota la informació possible. Així que busquem camping el més a prop de l’aeroport, però només n’hi ha un i està ple. Això no és l’autovia de Castelldefels al costat de l’aeroport el Prat....

L’altre camping està al nord de la ciutat i si no està ple ens tocarà demà al matí matinar més i creuar-ho tot, quin remei. Està lliure, uff. Fem maletes per avançar feina i a dormir, com no, cau un ruixat que ajuda a conciliar el son!.

Ous podrits a Rotorua i voltants

Ens llevem a Taupo i exceptuant la primera visita a les Huka Falls, tota la resta ha estat monotemàtica, zones geotermals una darrera l’altre.

Les Huka Falls, son uns salts d’aigua de molt caudal, força impressionant, i color més aviat blau turquesa que passen per un tram de congost des d’on en surten diverses caminades. Nosaltres tant sols hem reseguit a peu el tram del congost, teníem pressa per ser a les 10: 15 a.m. a Wai-O-Tapu, que és l’hora aproximada en que entra en erupció el gèiser Lady Knox, el qual s’eleva fins als 21m d’alçada i es manté encès amb menys potència durant l’hora següent. Només passa això una vegada al dia i a la mateixa hora, és el cicle d’aquest gèiser, així que tot i essent diumenge, no ha descansat.

En la mateixa zona de Wai-O-Tapu, que vol dir “aigua sagrada”, es visita una zona coberta per cràters ensorrats, piscines d’aigua i fang fred o bullint i fumaroles de vapor.

En tot el recorregut, d’uns 120 minuts, es passen per 25 punts singulars, força a prop entre ells i ben diferents. Es veuen molts cràters, de fins a 20m de diàmetre i 12m de profunditat, els quals tenen manantials d’aigua bullint, així com dipòsits de sofre formats pels vapor que desprenen. L’àrea és singular per la gran quantitat de colors que s’hi observen segons els elements químics que hi predominen:

Groc ...................... Antimoni

Vermell/Marró ......... Sílice

Taronja ................ Sofre

Negre ................... Arsènic

Blanc .................... Manganès

Morat .................. Òxid de ferro

Verd .................... Sofre i carbó

Ep, atenció, no estan endreçats, és un joc! A veure si trobeu la relació correcte entre el color i l’element químic. Premio seguro, siempre toca sino un pito una pelota!. Vinga va, adjunteu un comentari en aquest capítol del blog i mostreu els vostres rovellats coneixements de química!.

Sortim rebentats, sobre tot la Montse, aquests bafs no deuen ser gaire bons... i anem cap a Orakei Korako, una altra àrea que segons la L.P. és la millor zona termal que queda a Nova Zelanda i una de les millors del món. Per anar-hi hem travessat el Hidden Valley, el qual és preciós, igualet a “La Comarca” del Senyor dels Anells!.

L’accés a l’Orakei Korako és per aigua, cal prendre una barca en un costat de la riba i creuar, a mesura que et desplaces a través del protegit llac Ohakuri la terrassa de sílice sembla augmentar de mida, aquí comença la ruta, a la terrassa més gran de N.Z. amb gruixos entre 20mm i 20m!. Es ressegueix aquesta terrassa per diferents tallats i salts d’aigua, destacant una gran piscina de color blau i la Ruatapu Cave, una de les dues úniques coves geotèrmiques del món. La cova té una piscina d’aigua verda i té la peculiaritat de netejar joies.

Tot plegat envoltat d’un bosc de falgueres gegants de les quals algunes el revers de la fulla és platejada, i aquestes, les platejades, son l’emblema de Nova Zelanda. Fins hi tot els All Blacks de rugbi, porten aquest símbol al seu equipament, per no dir la de souvenirs amb la fulla de falguera que hi ha!

Marxem direcció Rotorua, on es concentren les zones geotermals més turístiques, que no visitem. Al voltant de Rotorua és molt bonic, ple de llacs, muntanyetes verdes i coses a fer, ideal per passar-hi uns dies però com que no en tenim seguim direcció nord fins a Waihi Beach, a mig de camí de la regió de Coromandel.

Ja que la jornada ha anat sobre aigüetes calentes, hem tingut la grata sorpresa d’arribar a temps de fer un bany al spa del camping a 40 graus! Ideal per al descans del guerrero!

Tongariro tapat

Ens llevem en un dia gris però no plou, fins hi tot es veu alguna tímida clariana cap a l’horitzó. Ens endinsem dins el Whanganui National Park per la River Road que va resseguint en paral·lel el riu entre Whanganui i Pipiriki. Aquest riu neix al mont Tongariro i és el riu navegable més llarg de Nova Zelanda, és molt ample i segons la guia de color de jade (verdós) però avui després de les pluges dels darrers dies, baixa carregat de sediments i per tant, te una tonalitat marró.

La carretera té algun tram sense asfaltar i l’estat de la pista no és gaire bo, sotracs a part trobem diferents esllavissades i tot vibra (plats, gots, eines....) semblem una “cacharrería andante”. Tot i així, el supercamió s’ha portat molt bé!. La vegetació com no podia ser d’altra manera, tornen a ser les majestuoses falgueres i pel que fa al bestiar, és tant poc transitada la carretera/pista que ens els trobem lliures (vaques, ovelles, porcs, cavalls, faisans, cérvols, cabres....) sort que no podem córrer gaire!.

Existeixen també encara petits poblats maorís fincats per aquesta inhòspita zona.

Acabada l’etapa de carretera fluvial, comencem la del parc nacional del Tongariro. La vegetació canvia, de fet, desapareix i passa a ser un paisatge volcànic i desèrtic. Aquest parc comprèn tres volcans encara actius, el Tongariro, el Ngauruhoe i el Ruapehu. El primer d’ells, el Tongariro, és el més famós per haver interpretat a “Mordor” en la trilogia de Peter Jackson, (Jana, et portem una pedra volcànica de Mordor! ).

Per la zona també s’han rodat les escenes de “Ithilien”, “Plains of Gorgoroth” i “Mount Doom”.

Teníem previst fer un treking d’un dia (Tongariro Alpine Crossing) considerat una de les millors caminades d’un dia del país. Però tot i no ploure, els núvols baixos, el vent gèlid i que encara hi ha neu en el camí ens ho ha impedit, a part que no podríem haver gaudit de les vistes.

Com que a prop hi ha una estació d’esquí, al peu del Ruapehu, ens hi hem arribat per veure si s’obria alguna clariana i veiem bé el Tongariro o algun dels altres però tampoc ha estat possible. L’estació d’esquí per això encara estava oberta. És curiós que tota la neu està a sobre de roques volcàniques i no prats com estem acostumats als Pirineus. Si falta neu, es deuen ratllar els esquís que dóna gust!

Ens hem resistit fins al darrer moment esperant que es destapés algun cim, de manera que hem parat a cuinar i dinar mentre badàvem per la finestra analitzant els núvols que ràpidament avançaven pel davant. Però no ho hem aconseguit, haurem de tornar-hi!.

D’aquí, marxem cap a Taupo, per visitar l’àrea geotermal d’Orakei Korako però tanquen tant aviat (igual que les botigues a les 17 hres.) que no hi hem arribat a temps i hem anat a veure un altre més aprop que es diu “els cràters de la Lluna”. Ens ha impressionat l’activitat que hi ha en una explanada plena de xemeneies i cràters que no paren de treure fumaroles amb major o menor intensitat. Una olor de sofre (ous podrits), fang bullint i soroll de tetera en plena ebullició és el constant que et trobes al llarg d’una hora de caminada per passeres de fusta ben adequades i a prop. Quan tanquen (que no faltava gaire), fan sonar una sirena tipus guerra civil avisant bombardejos. Curiós, sembla que tinguis que sortir corrent perquè els volcans entren amb erupció. Ens ha començat a ploure de valent al darrer tram de la visita. Demà més parcs “termals”, que no son balnearis!.

Cap a l'Illa Nord

Avui si que hem tingut que matinar de valent per agafar el primer ferry cap a Wellington, el varem reservar ahir nit per internet perquè surt més econòmic que no directament a la terminal. Ens hem tingut que presentar 1 hora abans de la sortida perquè portàvem l’autocaravana. Una vegada tots tres a dins, hem deixat l’autocaravana a baix tot i que el que volíem era quedar-nos i dormir de gust les 3 hores i mitja del trajecte. Però hem tingut que pujar a dalt als sofàs.

El viatge no l’hem disfrutat gaire perquè ha plogut tota l’estona. Tot i així, l’estret de Cook s’ha comportat tot i el mal temps.

Una vegada a Wellington, capital del país i de tant sols 165.000 habitants, ja es nota molt més bullici que no pas al sud. La ciutat té un centre d’edificis majoritàriament d’oficines i botigues, mentre que la zona residencia de vivendes es reparteix pels verds turons del voltant.

Com que no havíem esmorzat encara i ja érem a mig matí, hem fet un bon àpat al Cafè l’Affare. Una cafeteria on ells mateixos torren el cafè. Es tracta d’un espai gran semi industrial amb taules comunitàries, una bola de discoteca i aparatosos focus de teatre. Els cambrers no paren amunt i avall de portar plats impressionants i està ple de gent. La carta era tant extensa que hem decidit menjar per la vista i indicar-li al cambrer allò de: Un com aquest per mi!. Ens hem cruspit uns sandvitxos d’aquests de diferents pisos amb de tot a dins! Deliciós. I com no, un bon cafè, el millor fins ara.

Amb la panxa plena, que millor que anar a visitar el enorme museu del Te Papa. No tot és caminar pel monte!.

El Te Papa, a primera vista sembla com el Museu de la Ciència de Barcelona, d’aquests força interactius. És un edifici enorme, arran de mar, de 1998, amb molts espais tant per les exposicions permanents com per algunes temporals. Fins hi tot té part a l’aire lliure, tot i que avui no era el millor dia per gaudir-ne. Te Papa vol dir en maorí “el nostre lloc”, doncs efectivament és un museu que explica la cultura i història del país així com la flora, fauna i geologia. Hi ha una atracció que simula un sisme dins d’un menjador d’una casa. També hi ha jocs per grans i petits per fer la visita més amena. Només hi hem estat 2 hores però t’hi pots passar el dia sencer.

Volíem pujar amb el Cable Car, un tramvia que puja fins un mirador de la ciutat, però la boira i el mal temps no ho recomanaven, així que hem visitat el parlament i els edificis més “antics” des de fora. Diem antics perquè aquí no hi ha res pròpiament antic.

Al voltant de Wellington també s’han rodat moltes escenes del Senyor dels Anells i com a Queenstown, també s’organitzen sortides temàtiques especials per visitar les zones de rodatge.

Amb un temps canviant, sortim de Wellington direcció al nord fins a Whanganui, on passarem la nit per demà visitar el seu parc nacional que ens portarà al Tongariro National Park (Mordor pels freakes). Si el temps no acompanya com indiquen les previsions, llençarem el MiniMolina als orcos!.

Abel Tasman i musclos verds!

Nou dia de sort, toca caminar i fa sol. En principi només fins la tarda però finalment ha sigut fins al vespre, gairebé fins ara que estem escrivint ja dins de l’autocaravana que no ha començat a ploure, ja som a Picton a punt per agafar el ferry cap a l’illa del nord demà.

Comencem pel dia d’avui, que hem visitat el Parc Nacional d’Abel Tasman. Hem dormit a Motureka i hem anat fins a Kaiteriteri per agafar un Taxi Aquàtic que més aviat és un Bus Aquàtic perquè para en unes platges concretes a unes hores determinades.

Amb la barca hem fet gairebé tota la longitut del parc, sortint de Kaiteriteri fins a Totaranui i al tornar hem baixat a Bark Bay perquè hem fet un tram de l’Abel Tasman Coast track a peu. Uns 8 km entre Bark Bay i Torrent Bay per el interior i sense allunyar-nos gaire de la platja. Ve a ser un camí de ronda com el de la costa Brava però totalment verge sense edificacions, envoltat d’una densa vegetació predominant, com no podia ser d’altra manera, les falgueres gegants, símbol del país. Hem creuat de nou un pont penjat com el d’ahir però molt més curt, així com d’altres de fusta. Al llarg de tot el camí hi ha una pau, tranquil·litat i silenci només trencat pels ocells i el soroll del mar.

El camí va serpentejant la costa per un camí d’un suau desnivell. Arribats a Torrent Bay, ens ha sorprès lo canviada que estava la platja respecte al matí quan hem passat amb la barca. I es que la zona de l’Abel Tasman pateix un canvi de marea molt acusat de fins 6m entre la baixa mar i la plena mar. De tal manera que el que abans podia ser un illot davant la costa, ara és tot terra ferma, molt humida però assequible caminant.

La barca ens ha recollit tant a prop com li ha estat possible però ha calgut posar-se uns sacs tipus pantaló, molt divertits, per arribar-hi. Un bon invent 100% impermeable!.

Arribats a Kaiteriteri, carretera cap a Picton amb parada obligada a Havelock, capital mundial del musclo verd. I com no, ens hi hem quedat a sopar a la muscleria més famosa del poble, “The mussel pot”. Son boníssims i enormes, i de color verd per fora i més clar de dins, més aviat tirant a blanc que no al taronja al que estem acostumats. Son molt carnosos i gustosos. Els fan de dues maneres, al vapor i a la brasa, i amb diferents condiments en qualsevol cas. Així que n’hem fet una de cada i us les recomanem de qualsevol manera. Excel·lents!. Ho hem acompanyat amb una copa de souvignon blanc de la regió. I es que ens trobem en la principal zona vinícola del país.

De nou carretera, aquesta vegada ben sinuosa i revirada fins a Picton, amb vistes boniques als fiords tot i el cel gris i plujós que ens acompanyava en aquest tram final.

Des d’aquí Picton, demà prenem el ferry cap a Wellington, la capital de Nova Zelanda, que no és Auckland. Ja a l’illa del nord la qual esperem ens agradi també molt tot i que l’illa del sud ha posat el llistó molt alt i en guardarem molts bon records.

En ruta direcció al nord de l’illa sud

Avui ha fet un dia grisot, foscot, fredot, tristot com diria el minimolina!. Ha plogut amb ganes tot el que no ha plogut en els dies anteriors. Per sort, avui era un dia de trànsit, d’anar tirant amunt i parar puntualment a fer petites visites. I més o menys hem pogut anar-les fent.

Hem començat per fer un bon esmorzar a Greymouth, en una cafeteria, d’aquests esmorzars de forquilla i ganivet!, al carrer ja plovia amb ganes i aprofitant els porxos de les cases tipus de l’oest, es podia anar mirant aparadors sense mullar-se massa. Greymouth és un antic poble miner, de fet, tots els de la regió ho són i estant associats a les mines d’or però aquest és el més gran de tota la costa oest.

A part de les antigues mines d’or, aquesta zona destaca pel treball del jade, un material verdós del qual se’n fan objectes de decoració, joies i tot el que la imaginació arriba per a vendre com a souvenir, molts d’ells ja amb tota la categoria kitch.

Agafem la carretera que va fins a Westport, la qual recorre un litoral colpejat per les fortes onades del mar de Tasmania. Hi ha una boira intensa i la pluja no ens deixa.

El principal atractiu de la costa és el tram del Paparoa National Park on hi ha les Pancake rocks (capes de roques que recorden crepes apilades) degut al procés de formació de capes i erosió del mar, la calcària ha creat el que semblen aquestes piles de crepes.

Deixem la costa i ens dirigim cap al interior, pels fantàstics boscos plujosos a travessant el congost del riu Buller, plena de falgueres a banda i banda de carretera i vegetació frondosa i espessa que fa un bosc fosc i dens.

Parem a mig camí per creuar el riu Buller pel pont penjat més llarg de Nova Zelanda, 110m. Un cop flanquejat, hem fet un passeig que porta fins al White Creek, epicentre del terratrèmol del 1929 en plena febre de l’or. A mig camí ens trobem amb màquines abandonades de l’època de l’explotació com si estiguéssim en un desballestador de vehicles i no en plena natura.

Arribem fins a Murchison i dinem al Riverview, la cafeteria d’un camping arran de riu, que amb bon temps s’hi ha d’estar encara millor. A partir d’aqui, la vegetació ha canviat radicalment passant a terrenys ondulats, oberts, amb camps verds a les valls plens de bestiar i les muntanyes amb boscos alpins.

Hem anat fins a Motueka, on passarem la nit, a les portes de l’Abel Tasman National Park, el qual tenim previst visitar demà.

Heli - Hike

Hem tingut molta sort, tornem a tindre sol solet!. Hem dormit al Westland Tai Poutini National Park, al poble de Franz Josef. El principal atractiu d’aquí son els glaciars de Franz Josef i el de Fox. A cap altre lloc del planeta a aquesta latitud hi ha glaciars tant a prop d’un oceà. A la vegada se’ns fa estrany tindre un bosc tropical plujós a costat d’un glaciar. No ens ho havíem imaginat pas així. Però és molt i molt bonic.

Ens sorprèn la dada de la velocitat d’avançament del glaciar, 1m diari, arribant als 5m en algunes ocasions.

Aprofitant que estem aquí tant lluny de casa i potser no hi tornem i el sol ens acompanya, hem decidit fer un Heli-hike, és a dir, un helicòpter ens deixarà (i més tard recollirà) enmig del glaciar Franz Josef a partir del qual farem un trekking amb grampons veient les diferents parts (seracs, pinacles, morrenes, gel blau, esquerdes ....) que formen un glaciar. Acompanyats d’un parell de guies experts.

Només aixecar-se l’helicòpter, ha fet un petit recorregut panoràmic per sobre de tot el glaciar on hem pogut gaudir d’unes vistes espectaculars. Molt recomanable de fer.

Al arribar ens hem posat uns grampons als peus per poder caminar per sobre el gel sense patinar. Hem passat per diferents petits túnels de gel, així com per diferents formacions i zones. Calia anar amb compte a on es posaven els peus perquè en alguns llocs hi havia tolls i forats. Hem anat cap a la part més empinada del glaciar, on es formaven els seracs i els pinacles i passant a través d’ells per passos de variada dificultat. En els passos més difícils els guies amb el piolet formaven escales al gel per facilitar-nos el pas.

Les dues hores de caminada ens han passat volant i ens ha recollit de nou l’helicòpter per baixar-nos.

Només arribar a baix s’ha començat a tapar el dia però tot i que ha començat a ploure, hem anat a conèixer el veí glaciar Fox, aquesta vegada a peu. Per arribar fins al front, hi havia una petita caminada d’una mitja hora, per tant, hem dinat abans a l’autocaravana esperant que parés de ploure. Però no ho ha fet, per tant, gore-tex i a caminar. (La Montse s’ha quedat fent la migdiada dins l’autocaravana). El camí anava per la llera del riu i la boira dels cims dels voltants li han donat una altra perspectiva i encant.

De nou trasllat, fins a Greymouth, parant a Hokitika poble famós per l’artesania de Jade verd, al qual hem arribat a mitja tarda i ja estava tot tancat. Aquí a les 17 hores, ja tanquen i els pobles queden deserts com si fossin pobles fantasmes de les pelis de l’oest.

Així que hem continuat cap al nord fins a Greymouth, poble coster del mar de Tasmania, on passarem la nit i demà ja visitarem!. Estem molt contents del temps perquè ens deixa poder disfrutar de les activitats de cada zona i ens plou quan ens desplacem, que ja som a cobert!.

Jet Boating a Queenstown i camí cap als glaciars

Ens llevem a Queenstown, considerada la capital dels esports d’aventura de tot el país i per els autoctons la de tot el món, s’ofereixen un munt d’activitats, hi ha molta gent comparat amb el que hem vist fins ara, però no deixa de ser un poble.

De les moltes activitats que es poden fer (bungy jumping, espeleologia, rafting, esquí, jetboating, paracaigudisme, ala delta, mountain bike, ....) no podíem marxar d’aquí sense provar-ne alguna i hem escollit el jet boating pel riu Shotover, a través d’un estret congost. Es tracta d’una llanxa motora que pot navegar amb zones de poc calat, a tota velocitat i fer girs de 360 graus de cop. T’esquitxes en els girs i quan va pel congost sembla que t’has d’estavellar contra les roques. Els conductors dominen molt perquè a tota velocitat s’acosten moltísim a les roques, troncs, etc... fent-te pujar l’adrenalina al màxim. Molt recomanable per a tothom, son només trenta minuts de disfrute.

Més bèstia, son les activitats de jumping que ofereixen des dels ponts de la zona, fins 134m d’alçada vertical o un de 100m verticals i 200m de pèndol a continuació sentat amb cadira o lligat pels peus. Hi ha de tot per a tots els gustos, senys i butxaques.

És un lloc amb un entorn bonic, el poble en si és massa turístic però molt recomanable per als amants dels esports d’aventura en plena natura.

Pels amants freakes del Senyor dels Anells, (eh, cunyá...va Jana, que ja deus estar remirant la peli de nou, ai no, que les tenim naltros!!) dir-vos que pel voltant del poble és on s’han rodat més escenes de tot el país. Com a exemple podeu trobar: “Middle Earth”, “Ithilien”, “Amon hen”, “Pilars of the kings”, “River Anduin”, “Ford of Bruinen”, “Gladden fields” i “Ford of Bruimen”. S’organitzen excursions en 4x4 per veure els emplaçaments, hi ha llibres, etc... tot un món.

Abans de marxar hem passat per una ferreteria, a la zona de La Tierra Media (no és conya), a comprar un plàstic i cinta americana per fer un bon pegat a la carícia que li varem fer a l’autocaravana d’ahir. A la part del darrera de la botiga hem trobat una escala perfecte per a poder treballar amb tota comoditat, seguretat i salut!.

De nou carretera, direcció als glaciars de Franz Joseph i Fox. Passant pel Parc Nacional de Mont Aspiring. Avui de nou ha fet un dia fantàstic de sol així que hem disfrutat molt de tot el recorregut en cotxe. Ja a la costa oest, en un dels trams de carretera arran de mar hem llegit un cartell que deia " Vigileu amb les pedres a la carretera quan hi ha mala mar" i hem pensat...perquè?. Només ha calgut mirar a l'esquerra. Entre el mar i la carretera hi ha una petita escollera de pedres de diferents tamanys i les més petites (tot i que hi ha excepcions), la gent ha fet petites fites. Nosaltres també!. Així hem col·laborat que quan hi hagi mala mar s'ompli més la carretera de pedres. No sabem si hi ha algo Maorí amb tot això, esperem sigui bo! sinó...perquè en posen tantes?.

De nou, ara per la nit, estem connectats des de l’autocaravana i esperem que demà faci bo un dia més almenys per la visita als glaciars. Així com també esperem els vostres comentaris que després del pont que heu tingut, tindreu feina a llegir i a comentar!

Milford Sound Fiord

Matinem per recuperar els km que hauríem d’haver fet ahir al vespre. Durant la passada nit, aprofitant el wireless dins de l’autocaravana (això és un luxe!), varem reservar un creuer pel fiord de Milford Sound. I hem tingut molta sort perquè ha fet un dia de sol espatarrant. Ni un sol núvol, i un cel d’un blau molt xulo. Pel camí, no hem parat fins a Te Anau que és l’entrada del Parc Nacional dels Fiords (el més gran del país amb 1,25 milions d’hectàrees), hem posat benzina i hem confirmat la reserva ja que el Milford està en una carretera cul de sac de 120km sense cap estació de servei, ni poble ni res de res. La topografia abrupte i confusa, la costa accidentada, el bosc dens i el clima desafiant han provocat que la regió no hagi desenvolupat ni carreteres ni nuclis urbans.

Al llarg d’aquesta única carretera, està ple de zones on parar, llacs per veure, vistes espectaculars, caminades curtes de 30-40 minuts,... en fi, que hem tingut que ser selectius i parar el màxim possible però controlant l’hora del creuer al qual hem arribat just a temps.

El darrer tram de carretera per arribar a la terminal, cal passar un túnel molt petit i estret i anar baixant una carretera avall amb unes paelles i pendents pronunciades com Sa Calobra. No es pot parar per risc d’esllavissades en alguns trams, però anem tard i tampoc pararíem més.

Una vegada al vaixell, pugem a dalt de la coberta del vaixell i prenem posició d’un bon lloc, el qual no deixem en tota l’estona, hem tingut molta sort. Fa un ventet ben fresc, sort que tenim un sol a sobre que escalfa!. Sortim i comencem a avançar entre els fiords, impressionants, el pic Mitre (un dels més alts) allà mateix nevat, salts d’aigua per tot arreu, hem vist pingüins arran de costa, lleons marins, ....Mica en mica entre fiords, arribem al mar obert on reculem per tornar a port. No ens podem creure que haguem tingut tanta sort amb el dia que fa, doncs és una de les regions més humides del món amb una mitja de 7000mm de precipitació anual.

De tornada cap a Te Anau, per la mateixa carretera, parem per fer alguna excursió més aprofitant el fantàstic dia que tenim.

Just fent el túnel de tornada, estret, fosc i irregular, hem tingut la mala sort de descapotar l’autocaravana, sense voler, no pel dia solejat que fa.

La senyal de gàlib exterior indica 3,85m d’alçada, sense tindre en compte que, deu ser el punt més alt perquè està obert a ambdós sentits i amb autocars amunt i avall.

Així que a mig túnel, i just quan hem creuat un autocar, anant controlant retrovisors a dreta i esquerra hem sentit un crashgrrrr . Hem rascat el lateral superior esquerra, on dormim!

Al sortir del túnel és quan ho hem vist perquè a dins, tant fosc no es veia res de res ni sabíem on havíem rascat. En resum, la fiança a prendre pes cul.

La sort és que podem continuar el viatge bé perquè és més un tema estètic que altra cosa. A la que puguem li posarem una protecció per si un dia ens plou.

Quilometrada de nou fins a Queenstown, passant per paisatges de nou captivadors. Tot és preciós, sembla mentida que sigui tant bonic tota l’estona, verd, verd i més verd i blanc de neu, de bens i d’autocaravanes per les carreteres i blau de llacs i del cel d’avui i res més, alguna casa aïllada amb el seu bestiar. Per cert, hi ha forces cérvols a part de bens.

Pingüins i Catlins

Ens hem llevat d’hora per entrar a la primera visita per veure els pingüins d’ull groc i els blaus. Tot i que la millor hora per veure’ls és al vespre, no podíem esperar fins tant tard per tema planing. Potser és per això que n’hem vist pocs i de lluny. Perquè us en feu una idea, el pingüí d’ulls grocs (en perill d’extinció) mesura d’alçada 60cm, el tercer més alt de les divuit especies que existeixen. Els de l’Antàrtida més alts mesuren 150cm. Els blaus, son els més petits que existeixen i fan entre 20 i 30cm. Ja ho veieu, no els hem vist d’aprop però hem fet un bon curs!.

La visita està muntada de manera que es va d’observatori (tipus el que s’observen aus) a observatori per una espècies de túnel-trinxera fet amb fustes i recobert amb plantes per integrar-lo al màxim a l’entorn. Des dels observatoris es poden veure unes petites cabanes tipus niu on potser que hi hagi algun pingüí o no.

Si n’hi ha, seguint la llei de Murphy, és a la caseta més llunyana de l’observatori on un està, amb la càmera a la mà i el zoom a tope i queda lluny. Al tríptic es veuen fotos on gairebé s’acosta el pingu a saludar-te i és que per 40 dolars ja ho podrien fer!. En resum, que si no ets un gran aficionat a la matèria, el nostre parer i potser les expectatives eren massa grans, no paga la pena.

Tot seguit, hem anat fins al cap Nugget de l’illa sud per una carretera panoràmica, la Southern Scenic Route, que travessa com a destacable la regió dels Catlins entre algunes més. Al far només s’hi arriba caminant i té unes vistes espectaculars. Els darrers cent metres hi ha caiguda en ambdós costats a l’oceà i al far hi feia una ventolera impressionant. Semblava que allà s’acabés tot. Les roques tenen unes arestes molt marcades per l’impacte de les onades.

Des d’aqui en marxat direcció Invercargill seguint la Southern Scenic Route, des d’on surten moltíssimes excursions i visites francament atractives. La llàstima nostra ha estat la manca de temps i el xim xim que ens ha acompanyat tota l’estona. Hem passat per uns paisatges que semblaven camps de golf, això si, plens d’ovelles, algunes molt i molt peludes. També hi ha zones de boscos plujosos els quals en alguna ocasió, igual que els prats verds, arriben fins arran de mar. Estar per aquesta zona en ple estiu ha de ser molt xulo. De fet, és una zona encara més poc habitada que tota la resta que hem vist. Si algú busca tranquil·litat i pau, aquí està assegurada.