Pàgines

diumenge, 11 d’octubre de 2009

Milford Sound Fiord

Matinem per recuperar els km que hauríem d’haver fet ahir al vespre. Durant la passada nit, aprofitant el wireless dins de l’autocaravana (això és un luxe!), varem reservar un creuer pel fiord de Milford Sound. I hem tingut molta sort perquè ha fet un dia de sol espatarrant. Ni un sol núvol, i un cel d’un blau molt xulo. Pel camí, no hem parat fins a Te Anau que és l’entrada del Parc Nacional dels Fiords (el més gran del país amb 1,25 milions d’hectàrees), hem posat benzina i hem confirmat la reserva ja que el Milford està en una carretera cul de sac de 120km sense cap estació de servei, ni poble ni res de res. La topografia abrupte i confusa, la costa accidentada, el bosc dens i el clima desafiant han provocat que la regió no hagi desenvolupat ni carreteres ni nuclis urbans.

Al llarg d’aquesta única carretera, està ple de zones on parar, llacs per veure, vistes espectaculars, caminades curtes de 30-40 minuts,... en fi, que hem tingut que ser selectius i parar el màxim possible però controlant l’hora del creuer al qual hem arribat just a temps.

El darrer tram de carretera per arribar a la terminal, cal passar un túnel molt petit i estret i anar baixant una carretera avall amb unes paelles i pendents pronunciades com Sa Calobra. No es pot parar per risc d’esllavissades en alguns trams, però anem tard i tampoc pararíem més.

Una vegada al vaixell, pugem a dalt de la coberta del vaixell i prenem posició d’un bon lloc, el qual no deixem en tota l’estona, hem tingut molta sort. Fa un ventet ben fresc, sort que tenim un sol a sobre que escalfa!. Sortim i comencem a avançar entre els fiords, impressionants, el pic Mitre (un dels més alts) allà mateix nevat, salts d’aigua per tot arreu, hem vist pingüins arran de costa, lleons marins, ....Mica en mica entre fiords, arribem al mar obert on reculem per tornar a port. No ens podem creure que haguem tingut tanta sort amb el dia que fa, doncs és una de les regions més humides del món amb una mitja de 7000mm de precipitació anual.

De tornada cap a Te Anau, per la mateixa carretera, parem per fer alguna excursió més aprofitant el fantàstic dia que tenim.

Just fent el túnel de tornada, estret, fosc i irregular, hem tingut la mala sort de descapotar l’autocaravana, sense voler, no pel dia solejat que fa.

La senyal de gàlib exterior indica 3,85m d’alçada, sense tindre en compte que, deu ser el punt més alt perquè està obert a ambdós sentits i amb autocars amunt i avall.

Així que a mig túnel, i just quan hem creuat un autocar, anant controlant retrovisors a dreta i esquerra hem sentit un crashgrrrr . Hem rascat el lateral superior esquerra, on dormim!

Al sortir del túnel és quan ho hem vist perquè a dins, tant fosc no es veia res de res ni sabíem on havíem rascat. En resum, la fiança a prendre pes cul.

La sort és que podem continuar el viatge bé perquè és més un tema estètic que altra cosa. A la que puguem li posarem una protecció per si un dia ens plou.

Quilometrada de nou fins a Queenstown, passant per paisatges de nou captivadors. Tot és preciós, sembla mentida que sigui tant bonic tota l’estona, verd, verd i més verd i blanc de neu, de bens i d’autocaravanes per les carreteres i blau de llacs i del cel d’avui i res més, alguna casa aïllada amb el seu bestiar. Per cert, hi ha forces cérvols a part de bens.