Pàgines

dilluns, 19 d’octubre de 2009

La península de Coromandel

De Wahihi marxem cap a Pareroa, passant per la carretera 2. Els vint i pocs quilòmetres entre ambdós pobles passen per un congost on en paral·lel discorre l’antiga via de tren, ara convertida en el que en diem un camí verd. Molt bonic.

Passat Pareroa prenem direcció nord cap a Thames i Ciutat de Coromandel, per una carretera que ens recorda a la penínula d’Otago, carretera estreta i enganxada al mar, sense voral ni biona ni res, però ara amb trànsit de camions articulats amb remolc, busos i demés.

El primer que fem arribats a Coromandel és reservar el Driving Creek Railway, un trenet que va construir durant 27 anys un famós ceramista, Barry Brickell, el qual durant una hora circula pendent amunt passant per quatre ponts de cavallet, dues espirals, un pont de doble sentit (passes per sota i per dalt) i dos túnels. Per anar salvant el pendent va fent zigazagues i canviant les agulles. Tot molt casolà i interessant de veure i gaudir. Com no, a banda i banda del circuit hi ha falgueres i vegetació espessa (hi va replantar més de 17.000 arbres autòctons), també es va veient treballs kitch de ceràmica i talussos amb ampolles buides de vidre i és que a part de ceramista també en menor part treballava el vidre. Poca gent trobaríem al món que invertís 27 anys de la seva vida a fer coses com aquesta!.

Per dinar, no ens podem aguantar de degustar de nou musclos verds. Aquesta vegada amb una crema i també al vapor. Per postres un batut pel camí, marxem cap a la costa est de la península creuant per l’antiga carretera 309 (sense asfaltar) el Coromandel Forest Park. Dir-vos que anem amb un caravanote i que aquí lo del desmunt i terraplè no ho coneixen i tracen tal qual ho permet el terreny, ni túnels, ni viaductes ni res de res, només puja i baixa constant i pronunciadament.

Pel camí dues paradetes, una per veure les cascades de Waiau (10 m) i l’arboleda de kauris, que son uns arbres antics amb un tronc amb perímetres de fins a 6m. El passeig passa per un preciós tram de bosc i que quan veus els majestuosos i gegants arbres de més de 600 anys (Kauris), t’imagines com era el bosc de la península fa anys, doncs molts d’ells van ser tallats i actualment en queden poquets.

Arribem a Haihei per veure la bonica Cathedral Cove, una gran roca amb un arc gegant de pedra calcària i una dutxa natural en cascada. Això ens ha suposat una caminada també de puja i baixa de 45 minuts anar i 45 més tornar i no els 25 que explica la guia!!.

També pel camí ens vàrem arribar a la Gemstone bay, d’on surt una ruta de snorkel considerada la millor de Nova Zelanda, però no portàvem l’equip i la temperatura tampoc hi convidava.

Després de la caminada varem anar cap a les Hot Water Beach. Una platja de sorra davant d’un aflorament rocós d’on sorgeix aigua calenta per sota de la superfície, només cal cavar un forat i voilà! Ja tens un spa personalitzat!. Com que era tard, la marea estava pujant i no teníem pala, tot i provar amb les mans no varem poder fer-nos una petita piscineta! Així que important controlar horari marea baixa si es vol assegurar el tret!.

No ens entretenim més i prenem la carretera, ara si que la més ràpida, cap a Auckland on farem la darrera nit d’autocaravana i penúltima al país.

Demà al matí toca matinar per quedar amb en Dani i l’Ester, uns amics del viatge d’Uganda i Rwanda de l’any passat, que arriben per començar les seves vacances i hem quedat per veure’ns i traspassar tota la informació possible. Així que busquem camping el més a prop de l’aeroport, però només n’hi ha un i està ple. Això no és l’autovia de Castelldefels al costat de l’aeroport el Prat....

L’altre camping està al nord de la ciutat i si no està ple ens tocarà demà al matí matinar més i creuar-ho tot, quin remei. Està lliure, uff. Fem maletes per avançar feina i a dormir, com no, cau un ruixat que ajuda a conciliar el son!.