Enmig del desert

Ens llevem amb els primers raigs de sol del dia en ple desert de Wahiba Sands. Ens envolten milers de dunes de sorra que amb la primera llum del dia tenen una tonalitat més torrada que la resta del dia.

En Salim ens ve a buscar, és el nostre guia que ens acompanyarà a creuar el desert. Anem cadascú amb el seu cotxe de manera que ens anem tornant perquè en Salim tingui copilot i no vagi sol. Així mateix en el nostre cotxe els conductors també van rotant per a viure el que és conduir sobre la sorra del desert. No hi ha pista ni carretera, és un camp a través, en aquest cas, un desert.

L'aventatge de portar en Salim, a part de no perdre'ns és que si el cotxe se'ns encalla, ell té una gran facilitat en desencallar-lo de la sorra, sigui amb habilitats soles o bé lligant-lo al seu i fent-li quatre estrebades. Domina molt.

No trigem gaire en aturar-nos al cap d'una horeta o així a fer el pipa a les dunes. En aquest cas en Salim ens agafa el nostre 4x4 per exhibir-nos què pot fer. Pugem i baixem les dunes fins hi tot marxa enrera, les creurem lateralment escorant el cotxe moltíssim (i sense volcar, important!). Ens ho passem com a nens petits en un parc d'atraccions.

En Salim treu del maleter una garrafa que havia recollit abans del mig del desert (no és que hagi brossa però puntualment es pot trobar alguna deixalla d'algun incívic). Retalla la garrafa de plàstic i en un moment la converteix en un trineu per tirar-nos duna avall i disfrutar com fins ara havíem fet de petits a la neu però a la sorra. Divertidíssim!!

Continuem la ruta. Anar amb en Salim de copilot és entrar encara més en l'autenticitat del moment. Ell mateix, la música que porta posada a tot drap i cantant, el paisatge del voltant, etc... així com la conversa sobre coses cotidianes d'uns i altres que fan adonar-nos que som diferents en la manera de veure les coses perquè ens han educat d'aquesta manera i així ho entenem i ho respectem uns i altres. Visca la diversitat.

A mig camí ens aturem en un poblat de tendes enmig del desert, hi viuen uns coneguts seus. Son molt hospitalaris i de seguida ens ofereixen asseure'ns sota una pèrgola de palla, sobre unes estores i ens treuen té i un platet de dàtils els quals en qüestió de segons queden coberts de mosques. Ens asseiem en rotllana i en Salim ens fa d'interpret entre ells que tenen curiositat per saber de nosaltres així com nosaltres d'ells. Hi ha una noia, molt maca. Va vestida amb una túnica molt treballada amb mocador al cap i maquillada resaltant els seus trets. Es sorpren de veure la montse sense maquillar i la convida a anar en una altra tenda a soles i maquillar-la. No s'ho pensa ni dos segons i l'acompanya. Una experiència així no se la pot perdre. Les nenes del campament la segueixen rient i parlant entre elles. Ens imaginem què deuen dir.

"Entro a la tenda i m'assec al terra amb les cames creuades i tanco els ulls. Al voltant seuen les nenes i la noia al meu davant amb una caixeta amb pintes, colorets, pintallavis, ... Em pentina com si fós una nina. I em comença a maquillar els ulls, els pòmuls i els llavis. Les nenes del voltant riuen. De tant en tant obro els ulls perquè el moment és especial i vull tindre imatges per recordar-lo. Surto de la tenda i tots queden parats (es que jo mai em maquillo...). Ens fem una foto amb la noia i en ruta de nou amb els cotxes".

Passem per algun altre poble i donem galetes als nens. En Salim també li agraden i va picant.

Tornem a parar, ara a casa d'uns parents de'n Salim, viuen en un poble. Perquè us en feu una idea son 10 o 12 cases una al costat de l'altre i prou. Però clar, enmig del no res, trobar de cop això ja ho consideres un poble. Entrem en una sala on també ens porten té com a benvinguda i ens pregunten com ens diem,... torna en Salim a fer d'interpret. La curiositat és mutua.

De nou criden a la Montse desde fora al pati les dones per parlar-hi a part (a la sala no s'atreveixen a entrar). Les nenes petites, que van a l'escola, parlen anglès. "Em pregunten quants anys tinc, quants fills tinc i qui dels quatre que m'acompanyen és el meu marit o bé si ho son tots. Es sorprenen que tingui 31 anys, no estigui casada ni tingui cap fill però no noto que sigui una gran sorpresa perquè es posen a riure entre elles i comenten. M'imagino que el mateix que comentariem nosaltres de saber que una noia amb només 21 anys ja està casada i té no sé quants fills. Som diferents, ho sabem i ens respectem tot i no compartir ideologies i religions".

En fi, emprenem de nou la ruta, ja la darrera etapa. Tenim moltes ganes de visualitzar el desert amb el mar al fons. Ha de ser espectacular. Doncs si que ho és. La franja taronja del desert i el blau del mar junt amb el del cel.

En Salim ens proposa refrescar-nos una mica acostant-nos a una platja a banyar-nos. Li hem comentat si li feia res que la Montse es banyés en biquini. Tenint en compte que la seva esposa va tota tapada i amb màscara a la cara hem volgut ser prudents. Ha dit que no, que no té cap problema així que tots ens hem banyat. No hi havia ningú i la olor forta de peix ha fet que no prolonguéssim molt el bany.

Seguim la darrera etapa que ens portarà fins Shannah a agafar el ferry cap a l'illa de Masirah, allà ens deixarà en Salim, qui ens ha ajudat a creuar el desert i ens ha acostat a la vida dels omanís de més aprop.

Apropant-nos al ferry ja trobem carretera i vehicles carregats fins dalt, molts d'ells pescadors, que també van a agafar el ferry.

Ens acomiadem de'n Salim, ha estat un bon guia i company de viatge. Matem el cuc tot esperant que pugi la marea i pugui sortir el ferry. No hi ha horaris, son aproximats, les marees manen.

Dalt del ferry hi ha tres turistes més, un nord-americà, un àrab i un europeu d'Irlanda que van a l'illa també i ens comenten que saben d'un hotel. Com que anem sobre la marxa i s'està fent tard, decidim provar si hi ha lloc i allotjar-nos en el mateix hotel que ells.

Tenim sort, queden habitacions. Deixem l'equipatge i ens anem de nit a veure si veiem tortugues a la platja però no tenim sort. Així que decidim anar a sopar. Ens trobem els coneguts a la terrassa del restaurant quan parem a sopar. No es que hi hagi gaire oferta. L'illa és poc poblada. Anem a dormir i demà serà el dia per a coneixer-la a fons.

1er dia de l'any i ... intens eh !!!

Després de la ressaca de cap d'any que es pot tenir en un país musulmà, iniciem el nou any 2010 amb tots aquells propósits que cadascú s'autoimposa (gimnàs, idiomes, canvi de feina, nous viatges ...). Tot i així de moment ens n'oblidem d'aquests i anem gaudint del viatge que tenim en marxa.

Aprofitant que estem a les afores de Nizwa, volem anar a un poble proper que té les cases construides en fang (en runes). Tot buscant-lo en trobem un altre pensant-nos que és el que cerquem, però resulta que d'aquest ningú ens n'havia parlat. És força petit, però molt guapo. Les cases derruides envolten una fortificació estreta i esvelta (restaurada). No hi ha absolutament ningú, ens invaeix un silenci aclaparador i el sol comença a alçar-se mentre entrem a totes i cadascuna de les cases, observant la rica arquitectura de l'època i els processos constructius que s'utilitzaven, fent volar la imaginació de com devia ser aquell poblet quan estava actiu. A un extrem, un minaret d'una petita mesquita ens permet, al pujar-hi d'estranquis, poder fer una visió aèrea de com era tot plegat.

Si aquest poble ens ha fascinat, com serà el que estem buscant ? Finalment el trobem però ... està tot ell tancat i prohibit l'accés degut al alt estat ruinós d'aquest (actualment en procés de restauració). La veritat és que deu ser impressionant, doncs és enorme; però l'únic que podem fer és rodejar-lo i contemplar les grans esquerdes de la muralla i les cases del seu perímetre.

Havent fet gana amb els passeigs matinals, aprofitem per esmorzar abans d'anar a l'antiga capital d'Oman, Nizwa.


Avui és divendres, és a dir dia de mercat a Nizwa. A la plaça principal del casc antic de la ciutat és on es celebra el mercat d'animals. L'aparcament gegant que existeix està a tope, i no deixen d'arribar multitud d'omanites amb les seves "pick-up" carregades d'animals vius per fer la compra venda corresponent (vaques, cabres, camells, ...). El tràfec d'omanites de diferents etnies, el homes amb les seves túniques blanques, les dones vestides de negre, algunes d'elles totalment tapades, i els animals per allà al mig, és digne de veure-ho. Al voltant del mercat d'animals també s'aprofita per vendre de tot, desde verdures i peix, fins a ceràmica o armes. Val la pena venir-hi en divendres per la gran vida que presenta la ciutat (possiblement per això el dia anterior no trobàvem absolutament cap habitació on allotjar-nos).

Després anem a visitar la fortificació de la ciutat, on hi ha força turisme (local i estranger). Tot i que no està malament, està restaurada i molt pensada pel turisme, per això d'altres que hem vist ens han agradat més. Això si, val la pena entrar per poder pujar al terrat i observar, a vista d'ocell, la magnífica cúpula de la mesquita de Nizwa. Ara és tota ella de color terrós i es mimetitza molt be amb l'entorn, però antigament (no fa massa) era d'un color blavós que destacava moltíssim (com la foto de la portada de la guia Brat). Segueix essent molt maca i espectacular però ... creiem que blava ressaltava molt més.

Aprofitem per fer unes compres i treure diners i ens dirigim cap a Birkat Al Mawz, poble d'on es parteix cap al Sayq Plateau (zona de muntayna d'uns 2.000 m d'alçada amb pobles i wadis). Com que ja portem varis dies per la regió de muntanyes i el temps apreta, no hi pujem, però si que visitem el poble que destaca per tenir el Falaj al Sharieh, un sistema de regadiu de l'época persa (Patrimoni de la Humanitat) que discórrer i dona suministre d'aigua a la fortalesa, la mesquita, el poble i finalment les extenses plantacions de palmerars. Tot resseguint i observant la canalització d'aigua, xerrem amb els nens locals, veiem els diferents vestidors - rentadors que estan a sobre del canal per poder banyar-t'hi amb intimitat (no és un lavabo Edu !!!), però suposem que està pensat més per les dones, ja que els homes veiem que es renten a l'aire lliure. Com que no volem ser menys, ens descalcem i remullem els nostres peus a la fresca aigua que discórrer pel falaj procedent del Sayq Plateau a través dels diferents Wadis que el conformen i nodreixen la vall del poble.

Deixem ja definitivament, i amb molt bon gust de boca, les muntanyes de Jebel per dirigir-nos cap al sud direcció al desert (Wahiba Sands), amb ganes de veure i conduir a través de dunes. El llarg viatge cap al sud creua paissatges molt diferents als que hem vist fins ara, però el temps ha empitjorat hi ha començat a ploure força. Anem justos de benzina i ens perdem una mica per les carreteres locals que hem volgut creuar per fer dreçera. Finalment, amb la llum de la reserva fonent-se, trobem un poble amb benzinera i un petit local indi on podem dinar per quatre rals, això si no demanis forquilles perque no en tenen.

Finalment arribem a Al Mintaris, la darrera població abans d'endinsar-nos a les vermelloses dunes del desert. Ens dirigim a la benzinera del poble per contractar un guia tal com ens va recomenar la família Holandesa amb la que vam compartir zona d'acampada al Jabel Jams. Allà a més d'omplir al màxim el dipòsit del cotxe comencem una intensa negociació amb guies locals per pactar el millor preu per creuar el desert de nord a sud. La idea que els plantegem és que un baduí amb el seu vehicle ens guii per les dunes fins a Qihayd i nosaltres el seguim amb el nostre 4x4. Finalment en Salim és l'elegit, doncs les altres opcions eren simples intermediaris, i nosaltres volíem conèixer al guia en persona.

Comprem quelcom per sopar, treiem l'aire de les rodes i connectem de nou el 4x4. Tot just sortir del poble ja veiem algún que altre camell i les inmenses dunes d'entre 150 i 200 m d'alçada que formen les portes d'entrada al desert. Estem molt emocionats, doncs per tots és la primera vegada que ens endinsarem d'aquesta manera per un desert, a més de ser el primer cop que hi dormirem.

Després de poca estona, ens enfilem a una duna i les anem atravessant perpendicularment i ... encallem el cotxe fins a la panxa. Ens pensàvem que d'allà ja no en sortíem però en Salim és un crack. Decidim quedar-nos allà mateix a passar la nit, per tant plantem les tendes. Per extrany que ho sembli, el cel estava totalment tapat i ... va començar a ploure, si, si a ploure al mig del desert. Segons en Salim només plou un o dos cops l'any allà, per tant no sabem si considerar-nos afortunats o no.

Sopem dins del cotxe mentre segueix plovent, però finalment para i veiem sortir una magnífica lluna plena que permet contemplar a la penombra els perfils de les dunes que ens envolten. Decidim fer una excursió a peu nocturna i comencem a jugar a tirar-nos per la sorra, a tocar i parar i fer la cabra, vaja tant que en lluís es fum una nata duna avall que li esgarrinxa la cuixa. Contents tornem a les tendes quan l'Eduard diu ... "em sembla que he perdut les claus del cotxe !" En aquell moment ens acollonim i fem un pla de recerca per buscar "una agulla en un paller". Anem resseguint totes les petjades que hi havia a la sorra, fins que finalment en Lluís és l'afortunat que les troba. Ufff, ens pensàvem que d'allà ja no en sortíem i a més ... com li expliques a la companyia de lloguer que el cotxe està aparcat a la 3ª duna a la dreta del Wahiba Sands.

Cap d'any a Oman

Tot esperant que s'assequin les tendes i abans d'esmorzar, anem a caminar i a endinsar-nos pel barranc que tenim davant del campament (snake gorge). Aprofitem les aigües d'aquest torrent per rentar-nos la cara. Les parets són altíssimes i ens hi endinsem tots cinc una estona fins a trobar aigua. En Lluis i en Marc tenen unes ganes boges de fer el barranc, i marxen una estona sols, però tornen ben aviat, doncs no disposen del material necessari per continuar endavant i un salt alt amb aigua que podrien saltar però del que no podrien recular els frena. Mentrestant la resta de l'expedició fa fotos i en Xavi es posa a pintar amb un guix una immensa roca allisada per l'erosió. Sempre deixant empremta ell.

Tornem al campament, esmorzem, desmuntem tendes, posem la reductora al 4x4 i amunt ! seguim remuntant el wadi. La pista està força transitada de pic-ups de gent local que transporten persones, bestiar i productes agrícoles. Finalment arribem al poblat de Bilad Sayt, que ens apareix de cop i volta al fons de la vall. El poblat es troba recollit al peu de la magnífica serralada de Jebel Akhdar, i envoltat d'un gran palmerar i camps conreats. Un poblat amb cases de fang envoltat d'un autèntic oasi, senzillament meravellós.

Passegem pels carrerons del poble, observem la gent que entra i surt de la mesquita, ens enfilem a la fortificació que hi ha al punt més elevat, creuem els camps i el palmerar tot fixant-nos amb l'antic però efectiu sistema de regadiu que utilitzen, simplement ens deixem transportar a un altre època. En Xavi està meravellat i amb ganes de quedar-se a viure allà una temporada.

De nou al 4x4 per afrontar les darreres fortes rampes que ens portaran al capdamunt de la serra. Mirant-la de lluny no sabem per on s'enfila, però sembla mentida com poc a poc i revolt rera revolt arribem al coll que ens creua a l'altre vessant. Les vistes són increïbles al arribar dalt, però sobretot ens emportem una sorpresa al veure la quantitat de cotxes i turisme local que hi ha observant la vista. Tot i que el nostre nou llibre de 4x4 no ho diu, per l'altre banda acaben d'asfaltar la pista que puja al coll, permetent accedir-hi tot tipus de vehicles. Encara que ens sap greu, ja ens està be, doncs podem baixar una mica més ràpid del previst i visitar un altre zona.

Decidim anar al Jabal Shams (muntanyes de la lluna), un mirador (Falcon's view) que es troba a gairebé 3.000 m d'alçada amb uns penya-segats als teus peus de gairebé 1.000 m de caiguda lliure i des d'on s'observa una vista increïble del que anomenen "El Gran Canó d'Oman" (Wadi Nakhr Gorge). Tot i que gairebé tot el recorregut per arribar al mirador està asfaltat, ens cal posar en algun punt la reductora per pujar, doncs el pendent de la via a vegades és brutal. Un cop dalt gaudim de les vistes i aprofitem per dinar, moment en que llegim a la guia que just al peu d'aquests espadats que acabem de visitar hi ha un poblet habitat i clar ... no ens en podem estar sense anar-hi.

El Wadi Ghúl ens portarà fins el poblet per un congost fins arribar ben be al peu del canó que érem abans. Aquí hi viu una única família que ens convida a prendre dàtils i ens ensenya el poble. Les vistes des de sota són molt diferents i també força interessants, sobretot si les mires amb els ulls d'escalador de'n Lluís, que se li cau la baba.

De tornada ja se'ns fa fosc i busquem un hostal a la població de Bahla, però no el localitzem. Finalment decidim anar a passar la nit de cap d'any a Nizwa (antiga capital d'Oman), però tot i lo important de la ciutat, trobem tots els hotels plens. Finalment, després de preguntar molt, el propietari d'un petit hostal ens diu que disposa d'uns bungalows a 14 km de Nizwa. Ens els ensenya i n'agafem un per tots 5, doncs no hi ha res mes i necessitem una dutxa urgent.

Un cop nets, decidim anar a sopar a la ciutat i celebrar allà el canvi d'any, però clar, aquí això no es celebra i ho trobem absolutament tot tancat. Finalment acabem sopant al restaurant d'un hotel que a les 23:45 h ens diu que ja tanca. El convencem perquè ens deixi quedar fins les 12h i poder fer el nostre peculiar fi d'any. Com que no hi ha campanades per la tele ni a les mesquites del país, ens toca inventar-les, per tant les gravem en un telèfon mòbil fent sonar una copa amb cops de cullereta i ho posem d'alarma perquè es reprodueixi a les dotze. Com que no tenim raïm, traspassarem l'any amb grills de mandarina. Quan sona el mòbil, ens descollonem, riem, i intentem engolir els grills de mandarina. BON ANY 2010 !!!

4x4 a tope !!!

Després d'esmorzar a l'hostal, anem a visitar el poble de Ar Rustaq, poblat situat al peu de les muntanyes de Jebel on les aigües dels seus Wadis nodreixen la vall del poble.

Anem al casc antic de Ar Rustaq on visitem una de les fortificacions més antigues del país. Aquesta esta construïda amb fang, te tres nivells diferents i quatre torres, que fan una delícia als amants de l'arquitectura, doncs se'ns permet anar per qualsevol racó i el podem recórrer tot. Des de les parts altes, les vistes dels palmerars del poble amb les grans muntanyes al fons son fantàstiques. Ens ha agradat molt.

Feta la visita, ens arribem a un poblat proper (Awabi) per endinsar-nos a través del Wadi Bani Kharous al cor de les muntanyes de Jebel Akhdar. Les roques que les formen són molt interessants geològicament, es tracta d'escorça oceànica emergida en superfície (ofiolites). Aquí anem a veure, a part del paisatge, si trobem unes pintures fetes a les roques de 1500 anys d'antiguitat. L'únic que trobem no sembla que sigui tant antic, per tant seguim la ruta prevista sense perdre més temps.

Per recórrer les muntanyes de Jebel Akhdar agafem el Wadi Sahtan, un autèntic engorjat de roca que en porta fins el poblat de Fashah, un oasis de palmeres i cases on s'obre la muntanya i una ampla vall ens permet veure la magnitud d'aquesta serralada. Gràcies al llibre de off-road i a les fotografies aèries adjuntes (enlloc de mapes), ens serveix per orientar-nos i endinsar-nos cap a un poblet que es troba al peu dels cims més elevats d'aquesta àrida muntanya de 3.048 m. La pista s'empina moltíssim, tant que ens veiem obligats a posar la reductora del 4x4. Ràpidament guanyem alçada i disfrutem del paisatge i del recorregut. Els penya-segats que ens envolten són espectaculars i altíssims. Després d'una llarga estona de cotxe arribem al poble, fi del recorregut, que com que el camí no te sortida, hem de recular un troç. En el punt més elevat del recorregut de tornada, ens aturem per fer un pic-nic per gaudir d'unes vistes esplèndides.

De nou a Fashah, ens aventurem a creuar una nova serralada amb l'ajuda de les ortofotos del llibre. Tot i equivocar-nos un parell de cops, aconseguim creuar de Wadi i entrar al Wadi Bani Auf, l'únic a través del qual es possible creuar la serralada de nord a sud amb 4x4 per complet, i on es troba el poblat habitat més elevat d'Oman, Bilad Sayt.

Tot remuntant el torrent, ens creuem amb un petit barranc (small snake gorge), on en Lluís, l'Edu i em Marc marxen a "descubrir-lo" i acaben banyant-se en una dels seus pous d'aigües cristal·lines. Mentrestant la Montse i en Xavi s'ajeuen a una de les grans roques erosionades d'aquest torrent per descansar del traqueteig del cotxe.

De nou la pista comença a necessitar de la reductora. Es fa fosc i decidim buscar un lloc on acampar (el llibre n'indica un). Quan hi arribem trobem una família que també ha acampat, són uns holandesos simpàtics amb els que xerrem una estona. Nosaltres muntem les tendes una mica més enllà per estar sols. En Xavi està nerviós i emocionat, alhora que flipant del lloc passarem la nit, per ell això d'acampar a l'aire lliure és una novetat. Tot i que no fa fred, fa falta una foguera quan s'acampa, per tant, mentre uns preparen el sopar, la resta anem a buscar llenya.

Sopem al voltant del foc i fem una "sobretaula" tot menjant festucs. Retirada al llit que demà el dia serà dur. Tot i així en Xavi i en Marc es queden una estona més contemplant la lluna plena que ens il·lumina, moment en que en Xavi aprofita per pintar a la "llum de lluna" i en Marc prova de fer fotos nocturnes. Tots dos quedem content del resultat de les nostres "obres d'art".

Muscat

Ens llevem d'hora, la intenció és recollir el cotxe i començar el viatge el més aviat possible.

Esmorzem a l'hotel i en Marc i en Lluís marxen a buscar el cotxe, però no és tant ràpid com ens imaginem. Tot i tenir reservat un 4x4 per avui a primera hora ens diuen que no tenen cap vehicle. Més tard ens ofereixen un cotxe normal fins a a les set de la tarda que és quan potser podríem recollir el 4x4. Després de discutir una bona estona, ens ofereixen un 4x4 més petit del demanat. Això és desesperant, però seguim insistint i cap allà a la 1 del migdia aconseguim el 4x4 gran que havíem reservat, un Toyota Land Cruiser Prado (ja ens ho havien dit que era difícil aconseguir cotxes de lloguer aquí, però no ens pensàvem que tant !!!).

Tot esperant que ens fessin els papers pel cotxe de lloguer, a una llibreria propera, tot xafardejant descobrim un interessant llibre amb rutes de 4x4 per Oman, que comprem per completar la guia Bradt que portem (antiga i no massa bona).

Mentrestant a l'hotel, l'Eduard en Xavi i la Montse estem arreglant el món amb una conversa intensa a l'habitació. Arriben en Lluís i en Marc i ja el grup sencer carreguem maletes i apali, a descobrir el Sultanat.

Primera visita, la gran mesquita. La qual després de passejar una mica pel jardí no vam poder entrar perquè estava tancada als no musulmans. Tot i així des de l'exterior, apreciem la seva gran cúpula i els alts minarets. És la tercera mesquita més gran del món i francament ens agrada i ens quedem amb les ganes de visitar-la per dins (pels no musulmans només es visita de 8 a 10 del matí, si no haguéssim estat tanta estona llogant el cotxe !!!!).

Anem cap a la zona de la Corniche de Muscat, a la badia de Mutrah. Un agradable passeig marítim amb cases blanques antigues amb ornaments, les mesquites amb els seus minarets i el soc (zoko).

Ens arribem fins a un extrem de la badia per visitar el poble antic de Muscat on hi ha el palau del Sultà d'Oman. Un edifici molt kitch, Al Alam Palace, sembla tret dels dibuixos de l'Arale!. Està rodejat per dues fortificacions antigues molt integrades al paisatge i emplaçades estratègicament dalt de les penyes d'ambdós costats de la badia per contrarestar els antics atacs marítims.

Anem a dinar en un xiringuito de la Corniche, amb terrassa. Les llaunes de Coca-Cola estan escrites en àrab i són com les d'abans, l'anella s'arrenca! quins records. Aquí es llegeix de dreta a esquerra i s'escriu també així, clar.

Ja tips entrem a passejar pel soc, un laberint de passadissos plens de botigues agrupades per gremis: espècies, perfums, roba i or principalment. Tot són botigues per la gent del país (hi ha poc turisme encara clar !!!). Ens criden l'atenció les botigues de roba que són mono temàtiques, o be tenen vestits de color negre per les dones o be vestits blancs pels homes. Al soc de l'or, a les joieries veiem dones provant-se joies sota el vel negre que els tapa la cara. És curiós comprar un complement que no es pot lluir en públic. Tot i així es posen el mirall per sota del vel per veure si els queda be el que s'estan comprant. :D

D'aquí ja marxem direcció cap a la serralada de Jabal al Akhdar. Prèviament parem en un super per comprar provisions perquè estarem un parell de dies per la muntanya i cal estar preparats.

Agafem carretera fins a Ar Rustaq on passarem la nit en un hostal local que ens han indicat uns homes que hem trobat asseguts a en una plaça. La gent és molt amable i simpàtica, i gairebé tots parlen anglès. Ens sentim ben acollits i benvinguts.

Sopem de nou en un xiringuito amb terrassa i tastem per primer cop els fantàstics batuts de fruita i/o vegetals. L'Edu "triunfa" amb el de pastanaga i en Lluís ha de fer esforços per xuclar el d'alvocat.

L'hostal estava ple, només els quedava una habitació tipus apartament i ens hi instal·lem tots cinc, des d'on preparem la ruta de l'endemà amb el nou llibre Oman Off-Road.

Cap al Pròxim Orient

Aprofitant el calendari laboral per les vacances de Nadal, ens decidim a fer un viatge ideal per aquestes dates en quan a clima. Marxem al Sultanat d'Oman.

Aquesta vegada però no marxem sols, ens hi acompanyen tres amics, en Lluís, en Xavier i l'Eduard qui s'ha apuntat a darrera hora.

Volem via Madrid, como no. L'avió surt amb més d'una hora de retràs des de Barcelona i a Madrid hem de recollir la bossa, canviar de terminal i facturar de nou. No ens esperen, son bitllets independents. Vueling ens fa patir, esperem arribar a temps. Quin neguit!

Les maletes surten ràpid i el bus de connexió també però arribem just cinc minuts abans de tancar el vol. Uff!!.

Cal enrecordar-se de portar al damunt la targeta de crèdit amb la que s'ha fet la prereserva per internet perquè sinó...et pots quedar a terra, com gairebé li passa a l'Eduard. Finalment ens salva internet gràcies al i-phone de'n lluís i tots cinc embarquem cap a Muscat (Oman) via Doha (Qatar).

Arribem a les 3 de la matinada a Muscat, hora local. Tramitem els visats corresponents (12 € cadascun) i marxem a l'hotel que teníem reservat per internet. Vam demanar a la reserva que ens vinguessin a buscar a l'aeroport, i al sortir a la terminal, ens trobem un paio amb un cartell amb el nom d'en Xavi i en Marc, fantàstic ens han vingut a buscar a l'aeroport a aquestes hores!! i en dos cotxes perquè clar, som cinc.

Dormim ben plans.

Envoltats de mar

Quina calma! Sembla Àfrica això, aquí es viu amb un relaxament al qual no hi estem acostumats!. Potser serà el dia de diari més curt perquè estem una mica improductius: dormir-llegir-banyar-nos-...... hem anat a fer-nos un massatge, al encarregar-lo li hem dit si podien donar-nos la mateixa hora i el que han fet és posar-nos en una mateixa sala!, mentre a en Marc li feien un massatge a mi em pensava que em farien un peeling però m’han embadurnat amb una crema i m’han tapat amb tovalloles!. Tot i que sempre és un gust que a un el magregin de dalt a baix, no és un dels millors massatges que ens hem fet per aquests móns, els de Tailàndia segueixen estant en els nostres millors records.

A última hora de la tarda (les 5h....) hem agafat un caiac doble i hem navegat fins al reef o barrera de corall, aprofitant que baixa el vent i l’aigua està més quieta i es pot aprofitar la gran transparència per veure molt bé el fons.

El contacte entre mar obert i el reef sempre genera una onada gran, el reef fa de dic. Així que ho hem aprofitat per agafar velocitat amb el caiac com si féssim surf. Un cop cansats hem parat a mig del mar per veure la posta de sol i immortalitzar aquest moment per la resta de l’any fins les properes vacances.

Que lluny quedarà tot això la setmana que ve des de la feina....!!! no volem ni pensar-hi!.

Tokoriki Island

Després d’esmorzar a l’hotel ens recull un autocar per portar-nos a la “terminal” dels ferris. Arribem i l’ambient és una mica caòtic, molta gent, moltes destinacions, moltes maletes,...fins aquí, lo típic d’una terminal però que no deixa de ser un xiringuito de bambú allà al mig coordinant gent a un catamarà o altre.

Pel camí, mapa de la guia en mà, intentem anar quadrant per on passem i quines illes anem deixant a dreta i esquerra. N’hi ha tantes que costa una mica. Tot son illots verds amb una franja groguenca fina a la base, més o menys gran.

Per sort, ens han endreçat de manera que tot i que Tokoriki és l’illa de més al nord del grup de Mamanucas, som la segona parada del ferri. Baixem per passar a una barca que ens portarà fins a la sorra. I ja som al resort!.

A la sorra ens esperen cantant i tocant l’ukelele! I a la recepció amb un parell de copes grans de suc de fruita guarnit amb coco i una flor!.

Ens ensenyen el resort, i cap a l’habitació. Estem arran de mar, en el que diuen "honeymoon rooms" tot i que no estiguem de lluna de mel, és un "kit kat Loreal" en plan “porque yo lo valgo”. Habitació enorme amb banyera rodona al mig, tot ben guarnit amb flors per tot arreu i només escoltant les onades del mar.

Només hi estarem tres dies. L’illa de Tokoriki és molt petita, es pot fer la volta en vint minuts perquè us en feu una idea. I en Marc està inspeccionant el perímetre del resort per saber on és la porta! Això no és “Perdidos”!!

Després de dinar anem a fer una sortida de snorkel per la barrera de corall. Fa molt vent i hi ha onades i em marejo com una sopa! (montse). El Marc està com un peix a l’aigua, ningú ho diria. Es veuen molts peixos i de molts colors, entre ells el Nemo o peix pallasso. També tipus zebra, blaus, grocs, taronges, fluorescents així com esponges i coralls. Vaja lo que un s’imagina però en viu i en directe. Ens donen pa per donar-li’s de menjar i així s’acosten per tot el voltant.

Que lluny queda Hong Kong i l’illa del sud, això fa desconnectar fins hi tot de les pròpies vacances!.

A la típica paret de rellotges amb l’hora d’arreu del món, el rellotge d’aquí no té ni agulles!

La llàstima és que no tenim fotos dels peixos perquè la càmera no és submergible!.

Al tornar a l’habitació, se’n va la llum, al veure que no torna i la resta tenen llum avisem a recepció i ens canvien d’habitació. Perfecte! Tot net i endreçat de nou!.

El que per nosaltres seria mitja tarda (aquí es fa fosc molt aviat, entre les sis i quarts de set de la tarda!), observem la posta de sol, de nou amb música en viva i cants de fons.

Sopem al restaurant de parelles, n’hi ha dos, un per famílies amb nens i el de parelles. Això està molt ben muntat. I per suposat no es pot fumar enlloc!.

Ens adormim en una nit d’un cel impressionant ple d’estrelles i amb el so del vaivé de les onades de fons.

PD: Eva no te pierdas mi foto en la bañera !!! Dale aqui y dile a Manolo que esto no esta tan lejos, solo a unas 24 h de casa. Una escapadita y el dia siguiente de nuevo con las niñas !!!

Més fotos paradisíaques a picassa. Clica aquí.

“Bula” Nadi

Madrugón per agafar l’avió, tràmits de sortida, etc... fins que arribem a les idíl·liques illes de Fiji. Arribem a l’illa més gran, Viti Levu, la capital és Nadi. Fiji té 322 illes, i més de 500 illots.

Aquí passarem tot el dia d’avui fins demà que marxem cap a Tokoriky, l’illa de més al nord del grup de Mamanuca Islands.

Només arribar tothom et mira, et somriu i et diu...Bula! que vol dir hola!.

Només sortir hi ha una furgona de l’hotel que tenim agafat que ens recull a nosaltres sense tenir-ho contractat, genial. Fem el check-inn, reservem ja el ferry d’anar i tornar a les illes i decidim anar cap al centre de Nadi amb un taxista que no calla. Això de dir que ets de Barcelona ja et treuen el futbol com a tema principal!.

El país és econòmic respecte a nosaltres i NZ, els edificis son més aviat senzills. La capital son cases concentrades a banda i banda d’un carrer envoltades de camps de sucre a la perifèria. Tot el carrer principal son botigues tant pel turista com per als autòctons així com restaurants i cafès.

Ens sorprèn la gran quantitat d’indis que hi ha i llegim a la guia que son la meitat de tota la població. Per lo que les botigues tenen un aire asiàtic tant en la roba com en tota la resta (incens, elefants,....). Curiós.

Ens esperàvem un gran sol i està ennuvolat. L’aire però és calent, tenim 26 graus! Quin canvi!. Hem tingut que rescatar de sota els plumons i jerseis el pantaló curt i les samarretes! I a les illes esperem posar-nos les ulleres de sol tot el dia i la crema solar!.

Després de dinar hem tornat a l’hotel per descansar a la piscina ja que avui hem matinat i no tenim ganes d’explorar gaire. Demà matinem de nou per agafar el ferry cap a Tokoriky, així que sopem a l’hotel mateix en una acollidora terrassa amb torxes enceses! Aquest ambient no és el de l’autocaravana!

Darrer dia de NZ a Auckland

Ha anat plovent tota la nit i ens llevem d’hora per anar a buscar en Dani i l’Ester a l’aeroport. Però les preses mai son bones i al voler sortir de la parcel·la de gespa....sshhsshhh encallada pel fang!. Allò no traccionava i cada vegada s’enfonsava més. Les marxes automàtiques en aquests casos no van gens bé i empenyer el trolebus un esforç inútil. Així que es van juntar les forces amb l’enginy i varem col·locar unes pedres davant la roda i al darrera i finalment va sortir. Anàvem tard i per postres, trànsit. Amb aquesta no hi havíem pensat, Ackland no és la capital però com si ho fos. Hi viu la gran majoria del país, 1,2 milions d’habitants.

Finalment arribem a l’aeroport i ens trobem. Fem un petit curs accelerat del funcionament bàsic de l’autocaravana, sobretot tema aigües negres, grises, buidatges, corrent, etc.... i anem a tornar l’autocaravana. No ens posen cap problema tot i el nyanyo que li varem fer. Hem amortitzat l’assegurança a tot risc!.

Pugem ja tots al super cotxàs que han llogat els de Mataró, anem al darrera i arran de terra comparat a l’alçada a la que estàvem acostumats fins ara, similar a un camió.

Ens arribem fins al centre d’Auckland per visitar-lo. Veiem el sky tower amb la corresponent atracció de saltar els 192m. Estant sonats!, evidentment ni que ens paguessin ens hi tirem! Per molt que insisteix l’Ester, ni de conya.

Comença a ploure i està molt tapat, de manera que desistim pujar a la torre per no veure res i fer fotos a vidres mullats.

Prenem el carrer principal, Queen’s Street, i tot mirant botiguetes ens arribem fins a baix al port on dinem molt bé. Ja ben tiparrons, decidim veure el skyline d’Auckland, i quina millor manera que des del mar en plena ciutat de les veles.

Per tant, agafem el ferry que va a Devonport, i de pas el visitem. És molt residencial ple de casetes d’estil victorìà. Pugem fins dalt un turó per tindre millors vistes. Per aquest costat està més obert el cel, ha començat a ventar i es veuen velers navegant a gran velocitat, n’hi ha més de 140.000 amarrats a port!.

Tornem a Auckland i tot passejant, una trobada del tot inesperada, un amic de la carrera de’n Marc, d’aquests que fa molts anys que no veus. Impressionant, increïble, a l’altra punta del món es troben els dos Marcs, el Giralt amb el Canals.

Faltava la càmera de tele i el ram de flors, com si estigués preparat!.

Fetes les presentacions, seguim tots cinc passejant fins que es fa fosc i anem a prendre quelcom. En Marc Giralt, ens explica que acaba de començar un any sabàtic, acaba d’arribar a Auckland i s’hi estarà tres mesos, en principi, perquè creiem que li agradarà tant que potser no en marxa. Li desitgem tota la sort i esperem seguir-lo, al menys per correu electrònic. A veure si s’anima a fer un blog per anar-lo seguint des de l’estrès de la feina a Barcelona. I si es vol quedar aquí, segur que el vindrem a veure!

Ens acomiadem i marxem cap a l’hotel tots quatre, allà també ens acomiadem de’n Dani i l’Ester que estoicament han aguantat tot el dia el jet lag però ja porten una estoneta fent cops de cap. Els hi desitgem també molt bon viatge!. Nosaltres a les cinc de la matinada marxem ja cap a l’aeroport per anar cap a Fiji a fer vacances de veritat. De l’hamaca a la platja i a la inversa.