Plou = visites a cobert

Eslovènia és verd, molt verd i no ens estranya gens, amb el que plou.... Avui la previsió és de pluges per a tot el dia així que de tot el llistat de llocs a visitar que tenim previstos anirem al que més s'ajusta a un lloc cobert per un dia plujós: les coves de Postojna. Hi ha una mica de tirada des de Celje ja que estan direcció a Itàlia, a l'oest del país i nosaltres estem a l'est però com a casa nostra, això és un país petit i també des del campanar del poble es veu el campanar veí.

Tot el camí plovent i el cel ben tapat miris on miris. Quina bona pensada al fer la maleta agafar les botes d'aigua i l'impermeable! Els paraigües els hem agafat de la casa on ens allotgem.

Arribem a la zona de les coves, una mica als afores de Postojna. Els aparcaments, molt organitzats per tipus de vehicles, força plens. És un lloc molt turístic i tot i el diluvi, avui també està ple. Comprem les entrades agafant un combinat de les coves més el castell Predjama, situat a uns 9km d'aquestes per visitar-lo per la tarda.

Les coves de Postojna son impressionantment grans, tant en longitud com en amplada i alçada ! Tenen 20,6 km de galeries i cavernes, de les quals només se'n visiten 5,7 km i d'aquests 4 km amb un trenet. La resta a peu per rampes de formigó ben condicionades que van salvant els diferents desnivells. La temperatura a l'interior de les coves és constant entre 8 i 10 ºC. Avui no notem gaire contrast tèrmic perquè a fora fa també molta fresca.

La visita es guiada per grups amb hores concretes d'entrada cada 30 minuts i dura una hora i quaranta minuts, una mica massa llarga pel nostre gust i sobretot per la Queralt que al final ja no sabíem quins jocs inventar per distreure-la, ja que es depèn del tren per sortir.

Tot i la durada de la visita, val a dir que son les coves més impressionants que hem vist fins ara, poder no tant per la seva bellesa (que també), sinó per la seva magnitud. Al final del trajecte de sortida amb tren, arribes a una gran caverna on veus com un gran i cabalós riu s'obre camí a través de la muntanya. Des de l'exterior, al costat de l'entrada a la cova, hi ha una gran forat on es pot veure com desapareix el riu cap a l'interior de la muntanya.


Dinem al mateix poble Postojna i per la tarda ens arribem al castell de Predjama on per sort deixa de ploure una estona i ens permet visitar-lo per l'exterior sense paraigües.

Aquest castell, a diferència dels altres, és que està adherit a la roca en un penya-segat de 123 metres d'alçada enlloc de situar-se en un punt alt i estratègic de defensa, buscant d'aquesta manera ser impenetrables. És més, la part posterior d'aquest castell comunica amb unes coves i a través d'un seguit de galeries podien escapar-se cap a l'exterior en cas que fos necessari! tot pensat.

Per la resta, al seu interior té tot lo habitual d'un castell: la sala del tro, la de tortura, aquelles cuines amb grans llars de foc, moltes escales i sales i més sales,... amb molta humitat ja que la part interior del castell tenien la paret directament a la muntanya. Això els ajudava d'altre banda a emmagatzemar i canalitzar l'aigua d'escorrentia que circulava per les juntes de la roca.

Per variar, el que més li ha agradat a la Queralt ha sigut: "papitxar bassals d'aigua"! Tot i dur botes, trepitjava tant fort i saltava tant que ha quedat xopa. Sort que la mare es previsora i portava una muda de recanvi al cotxe ! ;-)

Tornem cap a casa que tenim de nou tirada d'autopista, i com no sota la pluja.

Celje

Aquí les "J" es pronuncien com la i. Així que estem a "Celie" i avui farem turisme de proximitat ja que  hi ha prou coses per veure i hem d'agafar inèrcia mica en mica. Abans de res passem pel super per acabar de completar el rebost de cara a esmorzars i sopars.

Anem al centre històric a l'oficina de turisme, el dia està ben tapat i gris. La previsió per aquesta setmana no és gaire engrescadora segons yr.no. Ens comenten que han tingut un estiu poc càlid i plujós, i pel que sembla no ha de canviar gaire.

Visitem el casc antic de la ciutat i com no, comencen a caure quatre gotes. En previsió a la Queralt li hem posat l'impermeable i les botes d'aigua, per tant ... a trepitjar bassals !!! El centre històric de Celje es recorre ràpidament. No és gens espectacular ni encantador però és agradable. 

Aprofitem que estem a Celje i dinem a casa, per la tarda pujarem al castell. No ens entretenim gaire ja que ahir ens vàrem adonar que aquí a partir de les set ja gairebé és fosc i cal tenir-ho present. 

Pugem amb cotxe fins al castell (hi ha un caminet per pujar-hi a peu amb uns 30 minuts, però el dia no acompanya). Ja des de baix es veu enorme però un cop arribes es confirma la grandiositat que té en les tres dimensions. És la fortalesa més gran d'Eslovènia (s.XIII) i com no es troba situat al capdamunt d'un penya-segat (407 m) per vigilar i defensar la ciutat. L'entrada és molt econòmica (2€ els adults i si passes pel bar del castell en recuperes 1€ en consumició). Crec que som tres o quatre visitant al castell si hi arriba. Quin fart de pujar escales! les torres tenen uns murs amplissims i son molt altes. Les vistes des de dalt, extenses! quan de verd en tot voltant! Llàstima que el temps no acompanyi gaire. 

Durant el circuit anem trobant i buscant entreteniments per la Queralt (trepitjar palla, uns cistells que son gronxadors, ...). Tot i que ella ja s'ha fet la pel·lícula que en una torre i hi viu el St Jordi i en l'altre la "Princesa del Castell" i de tant en tant els crida :-)

Ha deixat de ploure i sembla que s'obra alguna clariana (petita eh), per tant decidim anar a fer una visita al llac Smartinsko que ens ho han recomanat els nostres "Exchangers" i de la qual les guies no en fan cap menció. Realment un luxe pels habitants de la zona tenir un llac així a costat de casa!

El llac és realment extens pel que ens havíem imaginat. És el capvespre i ens trobem amb gent fent esport, passejant el gos, ... Es pot fer caminant la volta sencera al llac, però nosaltres fem un tros a l'extrem nord i retallem la ruta creuant-lo pel mig, en un pont flotant de fusta sense baranes (tot un estres amb la bellugueta de la Queralt). El camí perimetral alterna camí de terra, passarel·les de fusta elevades per sobre l'aigua i diversos ponts creuant rierols, ...

Ens anem distraient llençant pedres a l'aigua, mirant els peixets, els ànecs, collint pomes de diferents pomers que n'estan plens a vessar arran de camí, tocant les banyes als llimacs que sortien després de ploure i veient com les arronsen, i si no ho fan la Queralt bé que se'n encarrega de tornar-les a apretar. Pobrets! Trobem també una zona de cordes, gronxadors i demés entreteniments que per descomptat hem hagut de pujar i baixar i tornar a pujar i tornar a baixar i rondinar per marxar-ne. S'esta fent de nit i és hora de tornar a casa a sopar i carregar piles descansant. 

Intercanvi !!!

Aquest any vacances diferents !!!

Doncs si, marxem a Eslovènia i ens allotjarem a casa d'una família local mentre ells venen a casa nostra, resumint ens intercanviem casa i fins hi tot cotxe (https://www.intercambiocasas.com). A més a més, hem tingut la gran sort de fer intercanvi amb una parella amb una filla de l'edat de la Queralt així que a més a més hem intercanviat: joguines, trona, canviador, llitet de baranes, motxilla per caminar,... Fantàstic i molt pràctic. Un hotel està molt bé però amb canalla tenir una cuina pròpia, espai a l'hora que vulguis i rentadora... és un gran què. 

Volem amb Ryanair de Barcelona a Treviso (Itàlia). Com si d'una gimcama es tractés, a l'oficina de turisme recollim una nota, un mapa i a més a més les claus del cotxe de la família eslovena amb les indicacions per trobar-lo a l'aparcament. Nosaltres hem fet una altra opció per a ells, deixar-lo junt amb les claus a l'Aparca&go. Localitzat el vehicle, en el seu interior hi ha una clau (la de la casa) i la documentació del cotxe (permís de conduir i autorització d'ús durant aquests dies, ...). 

Carretera i manta des d'Itàlia (prop de Venècia) fins a Eslovènia (Celje), unes tres hores d'autopista. Llei de Murphy, ens para la policia just abans de sortir d'Itàlia!. Prova de foc pels papers els quals el policia llegeix atentament i finalment accepta que el cotxe no és nostre ni tampoc llogat.

Entrem a Eslovènia on tenen un sistema de pagament de peatges digne d'exportar a casa nostra ara que estem fent estructures d'estat. Es tracta d'un únic pagament anual el qual permet viatjar il·limitadament i sense aturar-se. Tipus Teletac però a preu tancat. Com que els "intercanviadors" tenen la vinyeta pagada, és fantàstic. Amunt i avall i sense peatges! (gratis eh !!! ;-)

Arribem a la "casa de vacances" i la primera imatge és entrar al jardí de 1200 m2 i veure gronxadors, tobogan i un sorral. La Queralt encantada i nosaltres potser més! Tot seguit veiem un generós hort amb moltes varietats en ple rendiment (albergínies, carbassons, carbasses, cogombres, mongetes, tomàquets, porros, enciams, bledes, patates,....) i del que tenim plena disponibilitat segons les notes que ens han deixat els nostres "exchangers".

Entrem a la casa, de tres pisos i ocupem la planta intermitja. Dubtem si trucar a família i amics perquè hi cabrien tots de sobres ! És molt gran ! A la nevera, és d'agrair que essent diumenge, hi trobem de tot: llet fresca, ous, melmelades casolanes, congelador ple, verdures (de l'hort), una mica d'embotit... En fi, que sopem bé i a dormir que això de viatjar cansa. 

Cap a les Cinque Terre

Ens llevem tranquil·lament, doncs el bitllet de tren que tenim no surt fins passades les 11 h. Esmorzem, recollim tot l’equipatge i cap a l’estació de tren, que la tenim just davant de l’hotel.

El tren que agafem és directe fins a Monterosso al Mare (aprox. 1h 10 min), amb compartiments de vuit places cadascun. Inicialment estem només amb una senyora, però acaba omplint-se tot. La Queralt segueix emocionada amb això dels trens i va cridant “a tren – xuxuuuuu”.

Ens dirigim cap al Parc Nacional de les Cinque Terre, ubicat a l’extrem sud de la Rivera de Levanto, a la Liguria italiana. L’accés a aquesta regió encara segueix essent difícil avui en dia, motiu pel qual aquesta costa escarpada i plena de vinyes que acull varis poblets de pescadors, ha conservat gairebé intactes les seves tradicions i el seu paisatge agréstec i sorprenent. És per això que forma part del patrimoni de la humanitat (UNESCO) des de 1997 i que va ser declarat Parc Nacional al 1999. Varis senders creuen el Parc, i nosaltres venim disposats a fer un tram del número 2, que discorre a l’abric de la costa i uneix cinc poblets (Riomaggiore, Manarola, Corniglia, Vernazza i Monterosso al Mare) oferint belles vistes panoràmiques.

Com que els cinc poblets per on passa el sender que volem caminar (número 2) també hi passa el tren, la nostre idea és fer un camp base a un hotel de Monterosso al Mare, i cada matí agafar el tren fins un dels poblets, visitar-lo, caminar fins al següent i tornar de nou en tren fins a Monterosso, doncs l’entrada al Parc Nacional també inclou l’ús del tren per dins d’aquest (10€/dia). Per la tarda relax i platgeta, que estem de vacances !!!

Quan arribem a Monterrosso al Mare, ens dirigim a la oficina del Parc Nacional per comprar les entrades, aconseguir plànols, preparar logística … Aquí ens comuniquen que el sender número 2 des de Riomaggiore i fins a Corniglia (passant per Manarola) està tancat (fora d’ús), doncs un fort temporal al 2011 va provocar fortes esllavissades que el va fer desaparèixer. Quina ràbia !!!! i des de el 2011 no l’han pogut refer ? Doncs sembla que no tenen prou €€€€ i en Berlusconi no els ajuda (o això ens diuen). Resumint, se’ns ha reduït una etapa de la caminada prevista, grrrr.

Després de fer unes foccacies per dinar i seguint les indicacions que ens van enviar per correu els de l’hotel (quan vam fer les reserves), arribem al punt on ens recullen i ens porten fins aquest, que està situat a mitja muntanya (mooolt amunt, sort que ens recullen !!!). Ens expliquen i ens donen uns horaris del servei de furgo que te l’hotel per pujar i baixar al poble (un cada hora) i ens instal·lem a l’habitació i fem una migdiadeta (o el que la Queralt ens deixa).

A la tarda baixem al poble per visitar-lo i sopar una mica.  Hi ha molt ambient turístic típic de poble de costa en ple mes d’agost. Les terrasses dels restaurants son plenes a vessar de gent de tot arreu amb la pell vermella com una gamba i beguda fresca a taula. 

Monterosso es divideix en dues parts separades entre si per una penya. L’estació de tren es situa a la part nova on hi ha la majoria d’hotels i la part vella té les esglésies, cases antigues que lloguen habitacions i carrerons més típics. En ambdues hi ha de tot pel turista! Per sort nosaltres estem a muntanya, amb vistes a tot el Cinque Terre i lluny dels dos bullicis. 

Lucca

Matinem molt, de fet dormim escasses 4 hores, i mig adormits marxem cap a Barcelona a buscar l’avió direcció a Pisa amb un cafè al cos que no sap com posar-se a les quatre de la matinada. La Queralt va amb pijama i a l’aeroport ja la canviem fent un segon cafè per tal d’anar despertant la màquina. L’avió surt a les sis del matí i amb poc menys d’hora i mitja serem a lloc amb tot el dia per endavant i un xic de son.

Arribem a Pisa, les maletes i el cotxet surten de seguida per la cinta de l’aeroport. Per la Queralt, ja més desperta tot és molt curiós i divertit.

De l’aeroport agafem el bus 82 (línia vermella) fins a la plaça de l’estació de tren de Pisa, on tenim l’hotel. Que bé, amb lo carregats que anem...

Deixem les maletes i anem a esmorzar en una cafeteria a prop. Caram, un parell de sandvitxos amb un cafè amb llet 22 euros!! Potser que ens comencem a fixar quant valen les coses abans d’entrar als llocs que a aquest pas les vacances ens sortiran cares...

Decidim anar a passar el dia a la ciutat de Lucca i deixar la visita a Pisa pel darrer dia de les vacances.  Prenem un tren i en uns 20 minuts ja hi arribem.  Mantenir la Queralt asseguda al seient del tren és una missió impossible, està tant emocionada dalt del tren que vol si o si estar de peu i anar cridant xuxú i saludant per la finestra, així que toca vigilar que no caigui quan arrenca i frena el tren i gaudir de la seva emoció del primer dia.

Només sortir de l’estació de tren de Lucca tenim tota la ciutat emmurallada davant nostre. Pel que llegim durant el viatge de tren, es conserva  molt bé tota la muralla i els edificis de l’interior com poques ciutats.

Al engegar la càmera de fotos per fer la primera fotografia, en Marc es troba que no funciona. “Error 99”. Ho prova tot i res, la càmera està completament bloquejada, sembla un problema electrònic. Quina ràbia. Totes les vacances per endavant i sense càmera! Sort dels telèfons però clar....no té res a veure, tot i la resignació la ràbia persisteix les primeres hores però es va esvaint a mida que anem visitant Lucca i entrem en el rol del turista i el ritme i relaxació que representa estar ja de vacances.

Els carrers i places del centre històric conserven un encant particular amb els seus palaus gòtics i renaixentistes, torres senyorials, botigues antigues, portes treballades, i elegants balcons i reixes de forja.

Mapa en mà, tracem una ruta per passar pel més rellevant i bonic: el Duomo (catedral), Saint Michelle in foro (sobre l’antic foro romà) i Saint Frediano; totes amb façanes de marbre de colors (blanc, gris i verd), així com les places del amfiteatre (situada a l’interior de l’antic amfiteatre romà), la torre Guinigi amb coronament ajardinat amb arbres i espectacular panoràmica i finalment la torre de l’hora.

La resta de Lucca és anar recorrent carrerons i descobrir racons amb encant, fer el tafaner per les finestres i contemplar l’interior de palaus, les voltes de moltes cases, restaurants i botigues, etc ...

De seguida ens sobta la gran quantitat de bicicletes que hi ha tant per a turistes com per autòctons. La circulació de vianants, bicicletes i vehicles (sobretot veïns i comerciants) és una mica caòtica però també lenta, tot plegat degut a la reduïda amplada dels carrerons interiors.

Prenem el tren de tornada cap a Pisa i decidim comprar ja el bitllet de tren a Cinque Terre, no fós cas que ens quedéssim sense!

Sortint de l’estació, el cansament i les ganes de dormir ens decanten per anar a un supermercat a comprar per fer un pícnic per sopar a l’habitació de l’hotel.  Serà un sopar ràpid després d’una bona dutxa i moltes ganes de descansar per començar la travessa! Bona nit! 

"Estemdevacances" arriba a Santiago

Aquest cop, escric un post d'una activitat realitzada conjuntament amb la Txell i en Xavi, uns amics viatgers que finalitzen aquí a Santiago l'aventura de fer la Volta al Món. Com no, també disposen d'un blog on detallen i il·lustren el dia a dia dels seus viatges, el qual us el recomano consultar, ja sigui per xafardejar o be per preparar-vos algun viatge que tingueu previst realitzar, doncs realment han voltat "per tot el món".  (estemdevacances.blogspot.com)

Aprofitant que jo (Marc) estic treballant a Xile (veure post del 07/06/12 - "Expatriat al con sud"), es van posar en contacte amb mi en Xavi i la Txell per veure si podíem veure'ns. Evidentment vam quedar i sabent que la seva idea era fer visites del centre de Xile amb seu a Santiago, els vaig oferir el meu piset per allotjar-s'hi (mentre jo treballava !!!!).

Tot i així vam "buscar" una mica de temps per veure'ns i els vaig ensenyar un dia breument la capital xilena, i un altre dia vam anar a fer una excursió pel Cajón del Maipo, una de les zones Cordilleranes pròximes a Santiago i de força interès turístic, tant per la seva rica arquitectura natural, la seva diversa flora i fauna silvestre i les interessants activitats que es poden desenvolupar aquí com Muntanyisme, Escalada, trekking, Cavalcada, entre d'altres (veure post 31/08/12 - "Endinsant-nos als Andes").

Concretament vam anar al "Monumento Natural el Morado", una zona protegida i administrada per la CONAF (Corporació Nacional Forestal), que es troba a la localitat de Baños Morales, on vam deixar el cotxe i iniciar la caminada. El dia estava mig ennuvolat, però quan sortia el sol aquest apretava força i ens faria suar. Després de creuar el pont sobre el riu Morales, hi ha la guarderia de la CONAF, on s'ha de cancel·lar una entrada per ingressar (2.000 pesos / persona). Ah !, no ho he esmentat, però a l'excursió ens va acompanyar en Ricard, un amic i company de la universitat que per qüestions laborals també viu a Santiago.

El primer tram de la caminada és fins al sector d'Aigües Panimávidas (3 km), dura aproximadament 1 hora i és en pujada, però bastant portable. Tot està molt verd i florejat, els rius baixen plens producte del desglaç; doncs ha arribat ja la primavera a Xile i es nota. A mesura que guanyem alçada, disfrutem de les vistes de la vall i gaudim de la presència, cada cop més propera del cim El Morado. 

Les Aigües de Panimávida és un sector amb un fenomen natural força curiós, el qual no coneixíem i que ens va sorprendre gratament. Són aigües que sorgeixen de l'interior de la terra, les quals brollen en forma líquida i gasificada des de diversos bassals. Son produïdes pel pas de les aigües del desglaç a traves de fissures de guix i calcita i que afloren a la superfície com a ferro carbonatat, denominades aigües minerals. La major part de les vegades no són una gran aportació d'aigua pels rius o llacs, però si lliuren un veritable espectacle de colors i formes, principalment pels molts minerals presents en l'aigua.

Continuem la caminada, i després de recórrer un total de dues hores aproximadament, arribem al Llac El Morado, localitzat a 2.400 msnm., on fem una paradeta per recuperar forces abans de baixar tot fent un petit pic-nic. Des aquí es pot visualitzar al nord el cim El Morado (5.060 msnm.) i al nord-oest el cim San Francisco (4.320 msnm.) i la seva glacera. En aquest cas, la neu encara permanent no ens permet seguir l'excursió, doncs aquesta finalitza un km més amunt fins arribar als peus de la glacera San Francisco (en aquest cas jo, m'ho deixo per un altre ocasió).

Es recomana visitar aquest extraordinari paratge entre els mesos d'octubre i març, ja que per les seves condicions climàtiques desfavorables (graus sota 0 º i neu) el parc es tanca la resta de l'any. 

Un cop al cotxe, acabem de remuntar el riu Volcan, que ens porta fins a Baños Colina, un lloc recòndit, majestuós i silenciós, als peus de la Serralada dels Andes i pròxim a la frontera Argentina. Es tracta d'uns banys calents d'aigües termals, unes basses naturals disposades com terrasses a l'aire lliure, formades pels dipòsits calcaris d'aigua termal, amb temperatures de fins a 70 º C,  on un pot gaudir d'un relaxant i terapèutic bany d'aigües minerals i fang, observant el fascinant entorn natural Cordillerano al costat del riu (8.000 pesos / persona).

Tot i que ens venia de gust el bany, no dúiem ni tovallola ni banyador, a més de que ja es feia tard i el dia tampoc acompanyava, però val a dir que de ganes no en faltaven.

De retorn cap a la capital, fem una darrera aturada per visitar a un salt d'aigua. En resum, un dia força complert i amb bona companyia que acaba amb un bon sopar a casa després de la reconfortant dutxa i la crema hidratant, doncs tot i no fer gaire bon dia hem quedat tots escaldats com a pebrots.

En Xavi la Txell marxen l'endemà a l'Illa de Pasqua, quina enveja !!!

Endinsant-nos als Andes

Avui seguim amb el nostre cotxe de lloguer petit i baixet però que ha donat la talla per una excursió de muntanya! Hem anat al Cajón del Maipo, Andes endins, aprop de la frontera amb Argentina. 

A tant sols 25 km al sud-est de Santiago hi ha la Reserva Natural del Cajón del Maipo, preciós per fer activitats de muntanya. Els caps de setmana diuen que està ben ple, però avui dijous ens el trobem ben tranquil. 

Anem fins a San José de Maipo, que seria una espècie de Sort. Seria el camp base o punt d'atac per endinsar-se a la vall, ja que hi ha la gran majoria d'allotjaments, restaurants, la darrera benzinera de la zona, supermercats, ... abans de practicar rafting, trekking, escalada, esquí o qualsevol de les moltes activitats que s'ofereixen.

Resseguim la vall del riu Volcan, on passats 2 km des del poble de San Gabriel s'acaba l'asfalt. A San Gabriel hi han els pacos (la policia) i cal anar documentat perquè és parada segura donada la proximitat amb la frontera Argentina, així com el control de cadenes pel cotxe en cas de neu (a nosaltres ens han demanat passaports i carnet de conduir).

Per la empolsegada i sotregada pista de terra, més que cotxes ens creuem amb grans camions de terres i és que en tota la vall hi ha importants explotacions d'àrids. La polseguera és important, que no els obliguen a regar els camins o que ?

A mig camí, ens aturem al poblet de El Volcan a 1.400 m d'alçada, originat gràcies a l'activitat minera que va existir en aquesta zona i que actualment s'ha extingit. Encara hi queda algun habitant i fins i tot es poden veure antigues màquines de mineria abandonades pel poble, entre elles una petita vagoneta dins un parc infantil que aprofitem per donar la papilla a la Queralt. 

Continuem vall amunt pel camí principal de terra on al fons de la vall es divisa el volcà San José de 5.856 m d'alçada. Suposem que aquest volcà no està extingit, doncs per tota la vall trobem senyalèctica de "Què fer" en cas d'erupció, així com les "vies d'evacuació". 

Arribem al petit manantial de Baños Morales (1.780 m), poblet creat bàsicament pel turisme de muntanya així com termal. 

Pugem fins al refugi de muntanya Lo Valdés que ofereix unes vistes meravelloses i impressionants del Cajón del Maipo. Aprofitem per dinar allà una reconfortant crema de xampinyons i uns Barros Lucos. Es tracta d'un sandvitx de carn amb formatge calent, el nom del qual ve del president Don Ramon Barros Luco el qual sempre demanava aquest tipus d'entrepà, de tal manera que ha donat lloc a un clàssic al país. 

Acabem de remuntar amb cotxe la vall fins que la neu ens impedeix seguir direcció a les termes Valle de Colina, des d'aquest punt divisem el cerro Marmolejo (6.108 m) i la seva glacera. Pel camí molts altres cims nevats, així com roques de tonalitats diverses, ens fan gaudir del paisatge.

Tot i que no hem tingut un dia esplèndid, hem pogut fer la visita i que avui si podem dir, és molt recomanable, i que segur permet fer excursions a peu més llargues en èpoques més primaverals. 

Més fotos aquí

Vinya del Mar, "ciudad de vacaciones"

Avui lloguem un cotxe per anar a visitar Vinya del Mar, ciutat annexa a Valparaíso i de la que qualsevol xilè en parla meravelles i els hi encanta.

Doncs bé, us sona Benidorm o Marina d'Or ? doncs això és Vinya del Mar si li treiem el poc que val la pena, que és la Quinta Vergara i poder el seu Jardí Botànic (no l'hem visitat) .

Només entrar ja ens comencem a ensumar el que serà la "Ciudad Jardín" que ven la guia i que no es tracta de xalets antics amb encant sinó enormes blocs d'apartaments un al costat de l'altre o fins hi tot al davant privant de vistes, sol, aire i llum. En fi, bombolla immobiliaria en el seu màxim exponent.

Comencem la visita per la Quinta Vergara on diuen és el parc més bonic de tot el litoral i potser de Xile. Doncs bé, el llistó torna a estar massa alt i no n'hi ha per tant, tot i que està bé i el passeig és agradable. En mig del parc hi ha el Palau Vergara (1910) d'estil Gòtic Venecià on el seu interior emplaçava el museu de Belles Arts. Ara mateix l'edifici està tancat i amb importants patologies causades per sismes. Sembla que hi ha engegat un projecte d'intervenció i la veritat és que és un edifici que sembla que s'ho val.

A l'altre extrem del parc, l'aberració !!! Es tracta d'un "monumental" amfiteatre on el seu escenari ofereix cada febrer el Festival Internacional de la Cançó. Que no tenien cap altre lloc on emplaçar "això" ?

D'aquí marxem cap al centre on constatem que sembla Lloret de Mar, així que busquem un lloc per dinar que compensi una mica la nostra decepció.

Estem de sort i podríem dir que se'ns ha arreglat el dia amb la nostra tria. Dinem a un italià del centre, el Panzoni. Hi ha cua, per tant bon senyal. És un petit local amb no gaires taules i força atapeïdes, en una d'elles hi ha catalans hi tot ! Bona relació qualitat - preu.

Decidim tornar a Santiago resseguint la costa direcció nord, però els blocs d'apartaments continuen durant tot el Borde Costero. El millor és la mala mar que fa i com trenquen les grans onades contra les roques.

Des d'un mirador de la costa, a part de veure espetegar les grans onades contra la roca, es veu una de les grans dunes que hi ha entre Reñaca i Concon de fins a 120 m d'alçada. Tot i així en una primera ullada ens pensàvem que era un moviment de terres d'un dels molts "monstres" que s'estan construint :D.

Arribem fins a Concón on ens endinsem cap a l'interior per anar a buscar l'autopista directe cap a Santiago i tornar cap a casa.

Resumint.... ciutat prescindible a no ser que un siguis fanàtic d'aquest tipus de ciutat de vacances. Si és així, grans ofertes immobiliaries, oportunitats i pisos piloto us esperen a Vinya del Mar i al seu entorn !   

Rematem racons de Santiago

Avui rematem racons de Santiago, és a dir, visitem llocs que de tenir pocs dies prescindiríem d'anar-hi.

Anem a l'Estació Central que a diferència de l'Estació de Mapocho, aquesta està en ús i és l'estació terminal de trens cap al sud. La coberta de la nau central d'andanes és d'estructura metàl·lica i a cada costat hi ha els edificis de l'estació original de 1860 on hi ha unes inmenses galeries comercials de productes Made in China.

Sortim al carrer i ens dirigim cap a la Quinta Normal, un parc públic proper. Pel camí ens trobem amb molts comerços del gremi dels motors i recanvis de cotxes.

Abans d'entrar al Parc Quinta Normal veiem per fora l'antic pavelló on s'exposà la mostra de Xile a la Gran Exposició Universal de París de 1889. Va ser l'any en que París, coincidint amb l'Exposició va innagurar la famosa Torre Eiffel. Consta tot ell d'estructura metàl·lica cargolada i vidre que va permetre desmuntar-se a París i muntar-se de nou on s'emplaça ara a Santiago. Actualment, aquest asombrós i antic pavelló és el Museu Artequin (art).

Aprofitem la Quinta Normal per donar de dinar a la Queralt i passejar una mica per la gran varietat d'arbres que hi ha. És un parc on s'hi emplacen varis museus, tot i que primen més la quantitat sobre la qualitat, pel que decidim no visitar-ne cap.

Com a resum, seria un dia de visites 100% prescindibles, excepte si et sobren hores a Santiago, i vols matar el temps per no aborrir-te. 

La Boqueria

Avui per descansar una mica de cotxe fem turisme de proximitat i ens plantegem un dia d'aquests d'anar fent sense presses i de descobrir el que tens a costat de casa, en aquest cas el barri de Vitacura.

És el barri més luxós de Santiago i només cal veure les botigues i restaurants així com els preus que tenen per fer-se'n una idea. En aquest barri hi ha un restaurant que hem trobat per internet i es diu La Boqueria de Barcelona. Tenim curiositat per saber si l'han muntat catalans o sinó, perquè li han posat aquest nom i tastar el tipus de cuina que segons la pàgina web, és catalana!.

Només entrar per la porta del restaurant i demanar taula per dinar, la noia que ens l'obra ja ens detecta l'accent i entre rialles comença la conversa. Efectivament, catalans que fa 8 anys van venir a Xile. Son dos socis amb les seves parelles que varen muntar un restaurant italià a pocs metres d'aquest i fa un any van decidir obrir La Boqueria. Les parets son plenes de fotografies del mercat i la carta sembla ben bé una de qualsevol restaurant català. Mentre decidim, ens porten una mica de pa amb tomàquet!

Dinem molt bé i abans de marxar coneixem a un dels socis i la seva dona, xilena. Ens expliquen com els hi va, els projectes que tenen i ens conviden a que dimecres després de dinar anem a veure el partit del Barça a l'altell del restaurant amb ells.

Per fer baixar una mica el dinar anem al Parc del Bicentenario, un parc molt jove (només cal veure la vegetació acabada de plantar). És un parc molt extens amb espai per a tothom. Els que van a correr i troben extensió sense semàfors. Les families que troben grans zones d'esbarjo (jocs infantils, bancs, grupets fent mitja!,...). També hi ha diferents llacs, un d'ells amb flamencs i ànecs, moltes zones de gespa on corren gossos i descansen amos i solitaris amb ganes de disfrutar d'un bon llibre i una mica de calma.

Des del parc s'observa el Sanhattan i la cordillera encara nevada tot i que les temperatures han remuntat una mica.