Aigua !!! Montmorecy, Santa Anna i Saint Laurent

Hem passat la nit davant les primeres cases de l’Avenue St Grégoire de la Ville de Québec, s’hi pot aparcar i està molt a prop de la cascada de Montmorecy, estalviant-nos d’aquesta manera pagar l’aparcament (24$ autocaravanes, 15$ cotxes. L’entrada al parc és gratuïta). Per tant, al matí enlloc de pagar i caminar 100 m. des d' on s’aparca oficialment per anar al parc, nosaltres hi anem sense pagar i només ens cal caminar 500 m. I per postres, de camí passem per una cascada prou bonica.

En el centre d’informació situat al peu de la cascada, a part de fotografies de la cascada a l’hivern (que es congela encara que sembli mentida), els wc, els souvenirs, wifi gratis,..., es pot agafar un telefèric (12$ a i 14$ a/t) que et porta fins al capdamunt de la cascada i poder passar pel pont penjat que hi ha per sobre sense fer cap esforç. Descartem aquesta opció perquè volem pujar per l’escalinata de fusta situada a mà dreta mirant la imponent cascada. Aquesta és una de les altres imatges de la llibreta de viatge de la Queralt. Fa dies que l’espera !.

La cascada fa 83 m d’alçada, i presumeix de ser la més alta de la regió, superant en 30 m a les de Niàgara.

Tenim sort i fa sol,  que amb els esquitxos d’aigua es desdibuixa un preciós arc de Sant Martí al peu de la cascada. Fetes les fotografies de rigor i les apostes del nombre de graons que hi ha fins dalt, comencem a pujar tot contant-los. Quan falta poc per arribar dalt, la Queralt i la Montse ja han perdut, ni 350 ni 365, n’hi ha més. Guanya el Marc 485  graons.

Quan arribem a dalt de tot, a nivell ja del pont penjat, veiem una tanca oberta i una benzinera Irving amb aparcament. En un blog vàrem llegir que hi ha qui aparca aquí i s’estalvia el parking i el desnivell, però... i lo gratificant que és haver fet l’esforç!.

Tot i ser dissabte al matí, és força aviat i no ens trobem massa gent. La gran majoria han vingut a fer esport i pugen i baixen l’escala de fusta diverses vegades.  Una cop dalt, creuem el pont penjat tot mirant la meravella que tenim sota els peus i majestuositat de la mateixa. Amb quina força que baixa l’aigua i quin soroll !. Nosaltres veiem això i la Queralt un parc. Cadascú es fixa amb el que li interessa. Mentre en Marc s’arriba a un mirador, on arriba una tirolina de 300m de llarg que creua per davant la cascada, ens distraiem al parc abans de emprendre la baixada.

Anem a buscar el George i carretera fins al canó de Santa Anna on abans de visitar-lo dinarem.

L’aparcament és ampli i ràpidament som unes quantes autocaravanes en bateria i si, la nostra no és la més grossa encara que per nosaltres sigui gran. 

L’aparcament és gratuït però aquí si que cal pagar entrada a partir de 6 anys. Al comprar els tiquets veiem que hi ha una tirolina de seient doble que sobrevola la part superior del canó de Santa Ana. Hi ha una alçada mínima i la Queralt la compleix sempre i quan vagi acompanyada d’un adult.  Li demanem si li faria il·lusió pujar-hi i tota xula ens diu que si de seguida. Comprem els tiquets combinats per tot plegat i una vegada entrem al recinte i veu l’atracció en qüestió en funcionament, ens diu que de cap de les maneres hi pujarà.

Decidim no donar-li massa importància i aprofitant que hi ha cua, fem primer l’excursió. La gorja és espectacular, son 74 metres d’alçada. La caminada comença creuant el pont penjat més alt i va descendint fins arribar al punt més baix després de creuar dos ponts penjats més a diferents nivells, creuant des d’un costat a l’altre. Al llarg del camí passes per diferents miradors, on a part de les magnífiques vistes hi surten o arriben vies ferrades i tirolines. Han aprofitat aquest espai natural per crear un breu parc d’aventura. La tornada és pel costat contrari i també amb diferents miradors per anar contemplant la bellesa natural d’aquest lloc.

De nou, uns quants esglaons més de fusta a la saca i ràpid a fer cua a l’Air Canyon. La Queralt s’ha negat en rodó a pujar-hi. És una llàstima perquè li agradaria però prefereix esperar-nos i fer-nos una fotografia asseguts a la cadira de la tirolina que en un tres i no res, marxa enrere fins a un extrem passada la gorja en el punt més alt. S’hi para uns segons per a que agafis vertigen i ... tornes a tota velocitat de cara. Ha sigut molt ràpid però a la vegada molt xulo.  

(a la foto de sota, hi ha un puntet al cel entre els dos ponts, per a que veieu a quina alçada anava el Air Canyon !!!

 

De nou George, ara direcció Tadoussac. La carretera va vorejant tota l’estona el riu Saint Laurent, que es va fent cada vegada més ample. Paisatgísticament és molt bonica, i la carretera un constant puja i baixa que ens recorda a les de Nova Zelanda on es traça tal qual sobre la morfologia del terreny. Hi ha rectes que son autèntics tobogans i els 4.750 kg de George s’embalen tant a la baixada com pesen quan ve la pujada.

Primerament teníem pensat passar la nit en una de les diferents àrees de pícnic que son miradors i punts d’informació de la costa camí de Tadoussac, però finalment ens arribem fins a on s’acaba la carretera i prenem el ferry que, gratuïtament, creua el fiord de Saguenay i et deixa al poble de Tadoussac, on passem la nit a escassos metres de l’oficina de turisme (al poble hi ha wifi gratuït).

El viatge ens està agradant molt, cada dia és una aventura diferent i encantadora.  Bona nit.

Québec city

Ens llevem a Donnacona, on hem passat la nit davant de la botiga Canadian Tire (wifi gratis), recollim i ens posem en marxa. Cada vegada tenim la rutina del parar i desparar més àgil.

En uns 15 minuts arribem al centre de Québec, ciutat molt més petita que Montreal, amb moltíssim menys trànsit i sense tantes obres. Això ja és una altra cosa !.

Québec és la única ciutat emmurallada de nord-Amèrica i els carrers i les places de la Ciutat Vella són Patrimoni Mundial i aglutinen les primeres institucions del continent (el primer hospital, la primera escola, el primer districte financer, ...),  aquí va començar tot.

 

Tenim la sort de poder aparcar en ple centre just davant la porta de St Jean, a la part alta de la Ciutat Vella (zona blava). Hi ha dos tipus de zones blaves, unes amb 2 h de limitació i d’altres de 5 hores (2,5 $ CAN/hora).  La que hem trobat és de 2 h, però trobar un lloc per aparcar en George al mig de la ciutat no és fàcil. Cada plaça de zona blava té un número assignat i al parquímetre cal introduir el número corresponent a la plaça ocupada, nosaltres hauríem d’introduir dos números perquè és el que ocupa l’autocaravana. Haurem d’anar venint cada dues hores a renovar el tiquet perquè el que es deixa veure muralla endins té molt bona pinta.

De fet la gran majoria de llocs d’interès de Quebec es situen dins de les muralles de Ciutat Vella i el seu tamany la fa ideal per a poder-se desplaçar a peu a tot arreu.

Els 4,6 km de perímetre de les muralles, també Patrimoni de la Humanitat, es poden recórrer a peu, passant per miradors des d’on es veuen els diferents edificis històrics. 

Recorrem una part de muralla i baixem per la Rue St Jean. La Queralt ja demana dinar i ens decantem per un dels restaurants del mateix carrer, que està ple de restaurants, així com de botigues, alguna d’elles ben curioses com la de crispetes ! No sabíem que podien donar tant de joc: garrapinyades, banyades de xocolata, amb gelat, ... uns barrenyos !!!

Hem passat per turisme per agafar un mapa de la ciutat i no deixar-nos cap racó. Allà ens comenten que al port, al costat de la terminal de creuers a les 8 del vespre hi ha espectacle de Circ. Cal anar-hi a les 19h perquè s’omple de seguida.

 

La noia de turisme també ens indica quins son els principals carrers, places i llocs d’interès, i al dir-li que venim de Barcelona ens demana atendre’ns en castellà per practicar una mica.

Seguim passejant, carrers plens d’artistes i galeries d’art, botigues on t’ho compraries tot i no pot ser,... fins hi tot una botiga de decoració de Nadal. Hem anat voltant fins a topar-nos amb l’edifici estrella de la ciutat, Le Chateau Frontenac, un colossal edifici que a part de ser l’hotel més fotografiat del món, ocupa un emplaçament idíl·lic dalt d’un turó al costat de la ciutadella i als peus del riu San Lorenzo.  És immens i imponent.

Québec és una ciutat molt oberta amb els artistes, trobes pintors a tot arreu, escultures itinerants per diferents carrers, actors fent obres de teatre, ... A la plaça de davant l’hotel, i al llarg de tot el dia van actuant diferents artistes passavolants de la ciutat. Just quan arribem comença un espectacle d’un argentí que ens fa riure cada 45 segons durant més de mitja hora, un crack.

D’aquí, i passant per renovar de nou la zona blava, ens acostem fins al Mercat del Port Vell. Un autèntic gust veure les fantàstiques fruites, verdures i demés productes de la regió tant ben parades. Tanquen a les 6 de la tarda i val la pena acostar-s’hi. D’aquí seguim passejant pels carrerons de la part baixa del barri vell.

La part baixa de Québec son carrerons empedrats, placetes encisadores, casetes acollidores plenes de petits detalls que fan acollidor passejar pels carrerons d’aquesta part de la ciutat. Hi trobem un parell de parets mitgeres de cases amb dos pintures, frescos, dibuixats a escala real. Dignes de visitar.

Des de la part baixa, ja cansats, prenem el funicular per pujar a la part alta (3$ CAN/adult). Acabem de recórrer els carrers que ens queden pendents. Amb tanta renovació de zona blava ja els hem fet tots (a cada viatge, hem anat per un carrer diferent).  Son gairebé les 7 de la tarda i han tallat el trànsit en alguns carrers del barri alt. Al matí comentàvem que era una llàstima que no fos tot peatonal o si més no que estigués prohibit estacionar. Canvia moltíssim.

Agafem el George i de nou cap al port, aparquem allà (zona blava), però contents de poder trobar una plaça de 8 metres de llarg. Escalfem el sopar de la Queralt en un tupper i ens l’emportem, ja que son quarts de vuit i no volem fer salat per agafar un bon seient a l’espectacle de circ que es fa a l’Àgora del Port Vell. La companyia Crepúscule, de Flip Fabrique representen Vents&Marées. Ens tenen 60 minuts bocabadats amb els seus salts, acrobàcies i demés temeritats, amb música en viu i una escenografia i nivell ben bé a l’estil del Cirque du Soleil (entrada gratuïta).

A la sortida, immortalitzem l’skyline de Québec amb el majestuós hotel Le Chateau Frontenac il·luminat. La Queralt ja rondina, és tard i està rendida de tant caminar.

Agafem l’autopista i ens arribem a dormir just al costat de la primera visita de demà, la cascada de Montmorecy.  Son escassos 15 km de trajecte i a Québec ciutat és complicat pernoctar amb l’autocaravana. Bona nit.

Parc Nacional de La Mauricie

De nou a les 8 ja en ruta. En poc més d’una hora arribem al Parc Nacional de La Mauricie. Pel camí cauen quatre gotes i el dia sembla més tapat que ahir però vaja, veient la variabilitat meteorològica durant les hores del dia, no ens arronsem i anirem fent.

A l’entrada del parc, pel costat de Saint Maitheu, en el punt d’informació agafem un mapa per planificar les diferents excursions (miradors, salts d’aigua, llacs on fer canoa, ...). La Queralt li pregunta a la noia d’informació que li situï una de les fotos de la seva llibreta de viatge sobre el mapa per poder-hi anar. A la noia li ha fet molta gràcia la consulta de la petita aventurera i li indica on és el mirador.

El Discovery Pass dels parcs aquí si que funciona (0$ CA, estalviem 7,80$ Adult i 3,90$ nens). Comencem per la zona del llac Shewenegan on fem la excursió de Les Cascades i Les Falasies (3 km). En un tram de l’excursió sortim del camí per veure la cascada Waber i la remuntem pel costat fins al capdamunt, on reprenem de nou l’excursió que aviat discorre sobre passarel·les de fusta. Hem estrenat el pal selfie que el tió ens va cagar fa uns quants Nadals i que sempre ens deixàvem a casa. L’estreno gairebé acaba essent dramàtic, doncs fent una foto sobre la passera de fusta amb el pal, el mòbil s’ha deixat anar i ha caigut passant entre dues fustes del camí. La gran sort ha sigut que tot i l’aiguamoll de sota, ha quedat mig embarrancat amb unes plantes i fang. En Marc ha baixat de la passera i l’ha pogut agafar. Sort que encara funciona, quin espant !

 

L’excursió que hem fet que passava per miradors tot combinant caminets per dins el bosc, escales i passeres de fusta, que ens ha obert la gana i hem fet cap a l’autocaravana a dinar.

Ja tips hem conduit fins al mirador del Llac Wapizagonke, el de la foto de la llibreta de viatge de la Queralt i que tot el matí esperava veure. La vista des d’aquest mirador és preciosa, ja que a part de la immensitat del bosc veus el enorme llac que discorre molt enllà.

Per trencar una mica el tema caminades, ens hem arribat fins al llac Édouard on lloguem una canoa. Que divertit i quina pau. Hem estat una horeta però ha sigut intensa, perquè els braços no els tenim acostumats i ens ho hem pres amb moltes ganes. La Queralt cridava: Turbo, turbo i marcava els rumbs. Ella també ha volgut remar una estona, que li costava una mica ja que estava asseguda al mig i al terra de la canoa. Per això quan no remava anava dient que s’avorria, per tant improvisava distraccions com tocar l’aigua amb la ma, amb la conseqüent desestabilització de la canoa.

Deixant la canoa, hem fet una volteta circular allà mateix d’1, 5 km trobant-nos ja els primers bolets de la temporada, sembla que la tardor ja arriba. I ganes en tenim que s’avanci per veure el canvi de fullatge dels arbres que és el gran espectacle visual del boscos canadencs, l’esclat de grocs, vermells, marrons,...i el verd que es va perdent. A veure si a la recta final del viatge tenim la sort de veure-ho.

Per rematar el parc, i la llum del dia, passem per un parell de miradors més de llacs, ja de camí a la sortida. El cel ja d’un lila blavós, l’aigua calmada i un silenci i una quietud que intentem gravar i emportar-nos cap a casa per compensar els moments d’estrès del dia a dia durant l’any. L’únic inconvenient ... ja surten els mosquits !. La immensa verdor fa que un tingui la sensació de conduir dins un túnel verd.  Ha sigut un dia de paisatges i natura en estat pur.

 Només sortir busquem urgentment un benzinera, en George menja molt i dins dels extensos parcs no hi ha on omplir. A darrera hora i amb la Queralt dormint, aprofitem per avançar ruta fins acostar-nos a uns 30 minuts de Quebec. Bona nit. 

Cascades i natura. Mont-Tremblant

Ens despertem un xic més tard que ahir però encara negre nit. Esmorzars, dutxes, i a les 8 ja en marxa a la carretera, fent escassos 500 metres fins l’accés de la Chute Dorwin.

Està tancat, fins les 9 no obren. L’entrada a aquestes cascades és combinada amb les de el Parc des Cascades (7,5 CA$/pax), que anirem després. Com que és d’hora i no hi ha ningú entrem i les visitem sense passar per caixa. Ens sorprenen els altíssims arbres propers a la cascada i el salt d’aigua en si mateix, que baixa furiós i immens fent un revolt blanc d’escuma gegant que amb els primers raigs de sol fan que es desdibuixi mig arc de Sant Martí en un costat. Suposem que el diluvi d’ahir a la tarda-vespre ha tingut molt a veure amb el gran caudal d’aigua que baixa desbocat muntanya avall.

L’excursió és curta, pel que agafem l’autocaravana de nou, ara direcció al Parc des Cascades, el qual també ens el trobem tancat. Falten 5 minuts fins les 9 del matí, pel que esperem a que obrin, però res, ha passat ¼ d’hora i no ve ningú, té pinta que no obriran així que busquem un lloc on aparcar el George i de nou fem la visita al nostre aire. Aquest parc és una àmplia zona de pícnic propera a un riu ample que acaba en un llac i si fa sol segur que està ple de gent banyant-se i remant. Al riu, hi ha tot de blocs de roca granítica com petites illetes on poder estirar la tovallola i passar un bon dia de calor. Avui però no hi ha ningú, a més el nivell de l’aigua sembla que està molt per sobre l’habitual, doncs es veuen taules de pícnic dins l’aigua que no s’hi pot accedir per la força d’aquesta, a més la temperatura no és per fer posar-nos en remull.

D’aquí i seguint les indicacions de l’app maps.me, ens endinsem per carreteres secundàries i pistes sense asfaltar, teòricament la ruta més curta, fins al Parc Nacional de Mont-Tremblant. Aquest Parc és el mes gran i antic de la província.

En els preparatius del viatge vam tramitar (i ens van enviar per correu) el “Discovery Pass”, un pasi que dona accés gratuït a tots els Parcs Nacionals del Canadà, ja que el Govern Canadenc celebra aquest any 2017 els 150 anys de la Confederació del país.

A l’entrada ens han cobrat 8,5 CA$ per adult (majors de 17 anys) perquè ens han dit es tracta d’un Parc Nacional regentat provincialment i no des de el Govern. Això ens sorprèn ja que ens pensàvem erròniament que aquest Parc estava inclòs amb el Discovery Pass, però realment no sortia en el llistat.

Visitem el llac Monroe i fem un parell d’excursions curtes per veure la Cascada de Croches, la del Diable i la del Rat. El dia no acompanya, però almenys no plou. Els corriols que ens porten fins les cascades son molt agradables, van per mig del bosc i estan ben senyalitzats.

Posteriorment decidim creuar tot el Parc de est a oest i sortir per un altre accés. S’acaba l’asfalt i per diferents pistes de terra que pugen i baixen, anem passant per innumerables llacs i moltes zones d’acampada. Quin luxe de “càmpings”, les parcel·les dins del dens bosc i ben separades de cada veí, com si estesis sol a plena natura (de fet ho estàs). A part de moltes tendes comencem a veure autocaravanes més grans que la nostra, alguna d’aquelles que creix lateralment amb extensibles, etc..., molt americà tot plegat.

 

Sortim del Parc i aprofitem les darreres hores del dia per anar avançant ruta fins allà les 8 del vespre, que és quan ja manca llum, direcció al Parc Nacional de La Mauricie on passarem el dia demà.  Petita parada al super per proveir rebost i nevera i finalment ens quedem a uns 60 kilòmetres de la visita de demà. Aparquem arran de riu al costat d’una petita presa. Aquí sopem i passem la nit.

Una part de Montreal

A les 5 de la matinada el Marc i la Queralt ja han obert un ull, la Montse s’ha anat resistint el que he pogut però abans de les 6 ja estàvem tots ben desperts i no eren les 7 que ja havíem esmorzat i érem als gronxadors del parc del costat d’on hem passat la nit. Hi ha molts esquirols i no s’espanten gens. La Queralt s’ha oblidat ràpid del parc i ha trobat molt més divertit córrer amb els esquirols que grimpen a una velocitat enorme pels arbres. Tenen una cua a vegades més llarga que el cos i mooolt peluda.

Ens posem en marxa direcció al centre de la ciutat a través del caos de trànsit i obres que és Montreal a dia d’avui. I nosaltres amb aquest autobus per allà al mig. El Marc controlant tota l’estona les dues línies blanques de separació de carril a costat i costat mirant de no sortir-se’n. 

La Queralt aquests últims dies ha preparat la seva llibreta de viatge enganxant una imatge de tot allò que tenim previst veure (principals punts d’interès del viatge). La primera foto és de l’autocaravana i la segona de la nostra primera visita d’avui, el que ella en diu “la bola”. Es tracta de la Biosfera, una esfera de 76m de diàmetre realitzada amb estructura tubular metàl·lica formant una retícula tridimensional de barres i nusos. Ubicada dins del parc Jean-Drapeau fou construïda per la exposició universal del 1967 (pavelló d’EEUU).

Per arribar-hi creuem el pont Jacques-Cartier que també teníem moltes ganes de veure per la seva majestuosa estructura metàl·lica i que després contemplem passejant des de la riba, així com el Skyline de la ciutat de Montreal.

Tornem a agafar el “George” i per error del copilot, al indicar un trencant, entrem amb l’autocaravana al circuït de Formula 1 de Montreal situat dins d’aquest parc - illa, obert quant no hi ha Gran Premi només a patinadors, corredors i ciclistes.  Sortim de seguida, bé, millor dit després de 4 maniobres per mobilitzar el George i anem de nou cap a Montreal però pel pont de la Concòrdia perquè desemboca a l’Avinguda Pierre Dupuy on hi ha l’edifici Habitat 67, un edifici plurifamiliar de vivendes que son com peces de lego encaixades entre si deixant espais, com cristalls de sal (també construïts per la Exposició del 1967). No ens podem aturar i decidim que al final del viatge, que tornem a Montreal, ja hi vindrem de nou (foto extreta d'internet).

Ens arribem fins a l’estadi dels Jocs Olímpics del 1976. Des de l’avió ja vàrem veure’l, i és que la torre de 175 metres d’alçada inclinada 45 graus d’on penja la coberta de l’estadi retràctil no passen desapercebuts. Ara mateix està en rehabilitació estructural i això fa que badem per partida doble.

Donem una volta pel complex i d’aquí mirem d’anar fins al port Vell però és complicat, doncs els aparcaments que hi ha no admeten vehicles del tamany del nostre i al carrer és impossible. Decidim anar a aparcar-lo a un centre comercial, dinar i mirar de comprar una targeta sim per disposar de wifi. Comprar una targeta de prepagament no és fàcil si no tens ciutadania d’aquí.  Aprofitant que estem a ciutat volem mirar de resoldre aquest tema i així començar ruta connectats.

Ens enganxa un patac d’aigua a pocs metres de la caravana. Impressionant, en menys de 10 segons ens hem quedat xops de cap a peus. Quin fart de riure. Ens hem tingut que treure tota la roba, eixugar-nos bé amb tovalloles i canviar-nos. Mare meva quin temps. Un mateix dia pots tenir sol, núvol, diluvi i que torni a sortir el sol!. 

A la tarda ens dirigim a la següent fotografia del bloc d’imatges del viatge de la Queralt, la Basílica de Sant Josep, situada dalt d’un turó amb vistes sobre Montreal. Cal pujar 282 esglaons (els hem contat!) fins arribar dalt de la monumental església. 

Veient que al port vell i nucli històric hi haurem d’anar en metro, ho deixem pels darrers dies de viatge.  Decidim començar ruta arribant-nos a dormir a costat dels salts d’aigua del Parc des Cascades i Chute Droix.  Tot el camí plovent moltíssim i quan arribem s’ha començat a obrir el cel i ha sortit el sol. Son les 9 del vespre i ja sopats anem a dormir. Mica en mica ens anem posat al dia del Jet-lag amb les 6 hores de diferència horària.