Cercle Daurat - 2ª part

A escassos km de casa (la cabana) hi ha el volcà Kerið, on fem la primera parada de la jornada (350 ISK /adult). La caldera està molt ben formada (270 m d’amplada i 55 m de fondària) i té un petit llac al seu interior. Fem una petita passejada pel voltant del coronament on hi fa molt vent que amenaça a pluja. Després baixem fins al llac, on la Queralt per variar tira pedres a l’aigua, però hem de marxar ràpid ja que comença a ploure lleugerament. Aquí, la famosa cantant islandesa Björk va fer un concert i un videoclip si no anem desencaminats ja que no en som massa fans.

Finalitzada aquesta petita parada, que no ens ha portat més de mitja horeta, prenem el cotxe per acabar la visita del Cercle Daurat que vam iniciar ahir. Anem fins a Geysir per veure el guèiser natural d’aigua calenta que va donar origen al nom de tots els guèisers del món. Antigament l’aigua del gran guèiser arribava fins a 80 metres d’alçada però lamentablement cap als anys 50 es va embussar i ara només es pot veure molt de tant en tant. Al costat però hi ha un altre guèiser “Strokkur” que, de manera fiable, cada 5-10 minuts l’aigua surt disparada i assoleix una alçada entre 15 i 30 metres. Cal vigilar la direcció del vent i posar-se en el costat oposat, o millor situar-se directament on hi ha tota la gentada fent fotos, ja que si no ocupen un costat serà perquè no es volen dutxar a 100 ºC !!!. 

Comença a ploure amb força, pel que ens arribem a la cantina del complex i fem un mos previ a dirigir-nos cap a Gulfoss per veure l’impressionant salt d’aigua. El temps s’ha anat complicant i plou fort, pel que la Queralt als 10 minuts de mullar-se sota el vent, es planta que no vol veure res mes.

En Marc s’avança i nosaltres esperem que el temps millori tancades al cotxe. No passa gaire estona que para momentàniament de ploure i podem tots tres arribar-nos a veure l’espectacular i majestuosa Gullfoss, coneguda també com la Cascada Daurada que cau en vertical sobre un estret congost de 32 metres d’alçada. Quan fa sol surt un arc de Sant Martí espectacular però no hem tingut tanta sort. Tot i així  ens ha agradat moltíssim.

Ens queda tota la tarda i aprofitant que és dissabte i segurament veurem més coses que si hi anem demà diumenge, ens arribem fins a la capital, Reykjavík.

Ens trobem tots els carrers del centre tallats, molta gent, i molt trànsit. Quin atabalament i caos després de la pau dels paisatges verds i solitaris, un autèntic xoc.  Hem coincidit amb la Reyhjavik cultural festival i està tot a petar de gent. Tots una mica estranys i salvatges o potser ho som nosaltres allà al mig intentant emportar-nos alguna impressió.

La sensació és de ciutat poc convencional, és més aviat petita i sembla que intenta ser càlida enmig de la gelor que l’envolta amb cafès i petits comerços al casc antic i nous i esvelts cosmopolites edificis en la zona del port.

Ens acostem a veure l’escultura de La nau del sol que suposem que representa un vaixell víking. Està fet amb inox tot i que ens l’havíem suposat de fusta. A pocs metres, el nou i majestuós Harpa, un recent auditori-centre cultural amb una façana que ens recorda a la pell d’escates dels peixos.

Posteriorment passegem pel cèntric carrer Laugavegur i acabem a la moderna catedral, feta  de formigó i que vol recordar a un guèiser.

Cercle Daurat - 1ª part

Ens fem una dutxa amb aigua calentona, això si amb una oloreta d’ous podrits !!!, suposo que això ens deixarà la pell molt fineta. Islàndia és el país de les aigües termals! Quin luxe! Esmorzem amb quatre coses que vàrem portar entre la roba (llet, galetes, cafè i sucre). Tenim sort: les galetes no s’han trencat!. Ens acostem fins a Selfoss per anar al súper a comprar. Posteriorment ja marxem a fer el turista, no patim per no posar la compra a la nevera, els 10 graus de temperatura exterior s’encarregaran de fer una bona simulació.

Els noms de les carreteres, en contra dels complicats noms dels pobles, tenen una codificació numèrica que ho fa més fàcil. Així que la ruta és més aviat “prenem la 35 i després la 52” que no pas dir que de Kaldarholödi fins a Uxavatn....

Estrenem viatge visitant el famós Cercle Daurat. Es tracta d’una ruta que passa per diferents punts d’interès força propers a la capital i Þingvellir, el Parc Nacional, n’és un d’ells. A part de preciós, és des del 2004 Patrimoni Mundial per la Unesco i històricament, l’emplaçament més important d’Islàndia. Els víkings van establir aquí el seu primer Parlament democràtic anomenat Alping.

Geològicament Þingvellir és una gran falla causada per la separació de la placa tectònica nord-americana amb l’europea, deixant la vall plena d’esquerdes. És l’únic lloc al món on la separació de les plaques és visible a terra ferma.

Des del punt d’informació situat més al nord del parc prenem un tríptic i decidim fer una caminada pel sender de dins l’esquerda entre les plaques tectòniques, veure els salts d’aigua i les vistes al llac més gran d’Islàndia, el Þingvallavatn; format per les aigües provinents del glaciar Langjökull que es filtren per la roca i emergeixen aquí, 40 km més avall. Hi ha zones entre les esquerdes de la falla que estan inundades d’aigua i, qui en sap i vol, fa submarinisme, però amb neoprè sec és clar, l’agua està moooolt freda!. Ja tornant cap al cotxe, un breu xàfec ens deixa xops i clar tenim els impermeables i paraigües a la maleta, és que aquí el temps és molt canviant, semblem passerells !!!

Havent dinat i aprofitant que els temps sembla que s’aixeca lleugerament, agafem la carretera panoràmica coneguda com la pista 550 de Kaldidalur (és la ruta més curta que travessa els “Highlands” d’Islàndia) amb vistes al glaciar de Geitlandsjökull. El nom d’aquesta ruta és el de la vall per on passa “Kaldidalur” que traduït significa “la vall freda”

 El paisatge d’aquesta remota vall ens transporta per extensos camps de roques, pedres i més pedres fins que de sobte un riu talla bruscament el pedregam i es comencen a veure impressionants masses compactes de gel glacial a l’horitzó.

La ruta comença al nord de Þingvellir i passa per l’oest del volcà Skjaldbreiður, posteriorment discorre entre les glaceres de Þórisjökull (Geitlandsjökull) i de Ok i continua cap al nord fins arribar a Húsafell.

La pista 550 te una longitud de 40 km, i no cal fondejar cap riu en tot el recorregut. La ruta no està marcada com a carretera F pel que legalment és transitable amb vehicles que no siguin 4x4, tot i que les agències de lloguer de vehicles no ho permeten fer amb vehicles convencionals (ens fem el sord ;-).

Ja de tornada cap a la cabana passem pels impressionants salts d’aigua de Barnafoss i Hraunfossar. La Queralt es distreu llençant pedres a l’aigua mentre fem fotografies per copsar, si es pot, la magnitud i bellesa de l’entorn.  

El temps i les ganes d’explorar nous indrets espectaculars han fet que la jornada s’allargués una mica més del previst, però per això son les vacances!  Tornem a la cabana a preparar-nos un reconfortant soparet i planificar la ruta de l’endemà, ...

Cabana enmig del no res

Sortim amb el vol directe que té Vueling des de Barcelona cap a Keflavik (Islàndia), aquest sempre és a darrera hora del dia. Això ens ajudarà a que les 4 hores de vol dormim una mica dins el microespai assignat dins de l'avió. 

Amb dues hores de diferència respecte Barcelona arribem a destí a les dues de la matinada, recollim a l’aeroport el cotxe de lloguer (VW Polo) i les claus, la roba de llit i les tovalloles de la cabana on passarem les primeres tres nits. Aquesta està situada a pocs més de 100 km de l’aeroport de Keflavik, al nord de Selfoss. 

La son venç a les nenes i deixem al Marc sol i ben orientat com sempre que ens porti fins la cabana que hem llogat mitjançant Viator.is. Hi arribem mig zombis, descarreguem, ens posem a fer els llits i ens hi enfundem quan per la finestra ja trenca el sol d’un nou dia (4 del matí). No posem despertador, estem de vacances i molt cansats. Bona nit.

Logarska Dolina, l'última excursió

Ens llevem i segueix plovent. Mirem la previsió al yr.no i veiem que hi ha una probabilitat de que no plogui durant al matí cap al nord de Celje (prop de la frontera Austríaca). Ja estem fets uns valents, hi hagi la previsió que hi hagi nosaltres no parem, així que tot i la previsió inestable ens poden més les ganes d'explorar el país i continuar descobrint lo fantàstic que és pels amants de la natura en estat pur. 

Avui anem a la Logarska Dolina, una vall glacial de 7,5 km de llarg i menys de 500 metres d'amplada. La vall prèvia a arribar-hi, la vall de Savinja també val molt la pena, és preciós, com un pessebre: boscos pletòrics, esglésies antigues, granges tradicionals, les grans muntanyes dels Alps Julians al fons, ...

La vall econòmicament explota la fusta la qual es transporta arreu del país des de fa molts i molts anys. Les cases i elegants edificis antics que segueixen en peu son en la seva gran majoria degut als beneficis de l'explotació dels boscos. 

Des de la mateixa carretera que remunta el riu Savinja, anem fent diverses aturades per anar veient salts d'aigua, el rius, vistes panoràmiques, ... En una d'elles surt un corriol que creua el riu per un pont de fusta suspès amb cables d'acer on ens divertim saltant i votant a sobre d'ell fins que ens adonem que patina força (potser que anem amb compte). Per variar la Queralt disfruta tirant pedres a l'aigua. 

Als boscos d'aquí ja ha arribat la tardor, almenys la que coneixem nosaltres: bolets, fulles seques amb tonalitats terroses i rogenques,... i molta humitat. Les pluges... Aix...si no hem tingut estiu aquest 2014 !

Agafem un altre carretera que acaba amb pista forestal al seu darrer tram que remunta la vall del Robanov Kot. Les cabanes tenen les xemeneies enceses, les vaques pasturen en amplíssims prats verds i les granges son explotacions ramaderes considerables. Tot envoltat de magnífics cims de més de dos mil metres d'alçada. Des d'aquesta zona surten moltíssimes excursions i dona per venir a passar-hi uns dies però el temps se'ns acaba i el mal temps s'acosta així que tot queda en un descobriment.

Seguim remuntant el riu Savinja fins a l'inici de la carretera de Logarska Dolina, on cal pagar 7€ per accedir-hi amb cotxe (amb bicicleta o a peu és gratuït). Les vistes son precioses, i als pocs metres ens aturem i despertem a la Queralt que ja dorm, perquè vingui a veure les vaques i és que aquestes no son com les habituals. Tenen unes banyes enormes i uns serrells que els tapen els ulls i gairebé el nas ! A la Queralt no li fan gens de por, el contrari, molta gràcia i les vol pentinar i tot ! Mare meva, se'ns està tornant una Heidi !!!

Seguim remuntant la vall gaudint del fantàstic paisatge de boscos i cims que tenim mirem allà on mirem. Al final de la carretera fem una petita excursió que en porta fins a un salt d'aigua (slap Rakina) aquest està situat a 1.100 metres d'alçada i te una caigusa de 90 m. Aquesta caminada correspon a la 40 del llibre ja citat en anteriors posts Slovenian walks and tours.

De baixada parem en una granja-refugi de muntanya molt acollidora per menjar alguna cosa. Estem sols amb la senyora que regenta la casa i que només parla eslovè i alemany. Ens mig entenem per demanar el menjar i es superen les expectatives previstes amb un àpat 100% local i més que km zero seria fet allà mateix. Quins formatges que fan les vaques d'aquí fora ! i quina carn...! per no dir dels bolets que ja es poden anar collint ! Per completar el tiberi, ho rematem amb un apple struddel casolà. En demanem una ració que compartim (és un tros de 15x15x4 cm de pastís boníssim). Un cafetó i sortim a passejar pel voltant de la casa fins que arrenca la pluja. La previsió es va complint però per sort, ja portem molta feina feta !

Amb cotxe acabem d'explorar diferents trams recomanats de la vall i carretera i manta cap a Celje, on després de fer una darrera passejada pel centre anem a fer la maleta i deixar bé la casa. Demà ja marxem cap a l'Ametlla amb ganes de sol, però satisfets d'haver esquivat el mal temps i fetes la gran majoria de les visites previstes. L'experiència de l'intercanvi ha estat molt positiva. A la Queralt li hem ensenyat a respectar les coses dels altres i apreciar el significat de compartir. Esperem els nostres exchangers a Catalunya estiguin també satisfets ja que d'això es tracta l'intercanvi!

Per a rematar el darrer post d'aquest viatge comentar que hem fet un total de 3.300 kilòmetres (650 km dels quals corresponen al trajecte d'anada i tornada a l'aeroport de Treviso a Itàlia). El fet de tenir un allotjament fixe condiciona allargar recorreguts ja que el viatge no és itinerant sinó que son sortides diàries. Eslovènia però és un país petit i assequible per a moure's de punta a punta ràpidament i per tant planejar-se sortides d'uns 150 km d'anar i després tornar de mitjana (des de Celje). Tot i així, estant el 80% de les visites més interessants al centre-oest del país, recomanem allotjar-se a Ljubljana o bé per l'entorn més immediat per reduir d'aquesta manera les distàncies a les visites. 

Resumint, un país assequible i molt recomanable per famílies i muntanyencs a qui els agrada la natura, plogui o faci sol.  

11 de Setembre, la Diada

El dia d’avui també es preveu plujós a tot el país, per tant planifiquem una ruta amb cotxe pel sud – est del país, on farem visites molt puntuals durant el matí, ja que a la tarda ens estarem a casa veient el 3/24 per internet per veure com es desenvolupa la diada a Barcelona, a part la Queralt podrà jugar una mica més tranquil·la, que portem un ritme que no li deixem gaire estona (es porta molt be pobreta).

Aquest any per la diada de Catalunya ens trobem de vacances i no podrem assistir a la que es preveu  multitudinària manifestació a Barcelona per formar la “V” de gent per demanar que ens deixin votar.

Ens dirigim cap a una regió on hi ha molts "pobles balnearis" i anem a visitar la més antic i més gran d'Eslovènia, Rogaska Slatina, amb edificis d’estil neoclàssics i modernistes molt ostentosos. Tot el poble viu volcat a les aigües termals, per tot arreu hi trobem zones de tractaments i teràpies, massatges, piscines diverses, hotels, ... i clar les corresponents botigues que atreuen a aquest tipus de clientela (bolsos, joies, vestits, ...). Val a dir que tot a un preu desorbitant, enfocat a estrangers adinerats, principalment russos i xinesos. A excepció dels jardins i la façana d'un dels antics hotels, no val gaire la pena arribar-se fins aquí, excepte clar si vens a que et deixin nou (massatges, peelings, banys de tots tipus, ...), que no és el nostre cas, tot i que poder ens convendria ;-)

Les aigües minerals d'aquest poble són les que contenen la major quantitat de magnesi del món, de la que diuen ajuda a reduir l'estres, a la digestió i afavoreix la pèrdua de pes.

Des d’aquí agafem una carretera local per creuar un parell de valls. Realment ens fiquem a la “Eslovènia profunda”, més rural, fins a entrar a una regió vinícola molt propera a Croàcia. Segueix plovent i seguim circulant entre muntanyes verdes plenes de vinyes, on per les vies on circulem, que no són més amples que el cotxe, només hi ha cartells que anuncien petites bodegues. Ja podrien anunciar algun poble, que em sembla que ens hem perdut !!!

Finalment arribem a Olimje, un monestir on actualment encara hi ha capellans. Sense ser res espectacular, l’entorn de l’emplaçament d’aquest és bonic i esperitual. Passegem pels seus jardins amb plantacions d'herbes medicinals i horts. Totes les plantes i hortalisses estan degudament etiquetades i tot molt ben cuidat.

Per últim veiem a la guia que a prop hi ha un castell i decidim arribar-nos-hi. El castell de Podsreda el veiem al capdamunt de la muntanya, i val a dir que l’accés fins aquest té més encant que no pas el propi castell (parc regional de Kozjansko). Pugem per una carretereta enmig d’un bosc força tancat i en la que s’hi afegeix la boira, tot amb un aire molt místic. El castell va ser reconstruït després de la II Guerra Mundial i no en queda res de l’original, només hi ha una exposició que no és del nostre interès i per tant no hi entrem (4€).

Tornem cap a casa on dinem i passem la tarda veient, gràcies a internet, el desenvolupament de la diada a Barcelona, mentre anem escrivint missatges a familiars i amics per a que ens detallin la seva versió en directe i ens enviïn fotos. Tot molt emocionant, llàstima no poder ser-hi.

Visites a cobert II

Torna a ploure. De fet, a tot el país i a tots els països veïns, hem mirat Croàcia i plou, a Àustria també i a tota Eslovènia hi ha una depressió al damunt de por. Així que... utilitzem el comodí que ens queda: les coves de Skocjan. 

Sense presses per sortir de casa (que la Queralt jugui una mica) i amb ritme de vacances tranquil·les, ens dirigim fins a la zona de les coves. Abans però anem a dinar ja que amb la panxa plena de ben segur que la Queralt i nosaltres portarem millor la visita. 

Seguim una recomanació de la LP d'un establiment proper que és carnisseria i restaurant on mengem una carn boníssima, concretament de Cavall (carn típica eslovena). De postres prenem el recomanat i tradicional pastís Prekmurska Gibanica. Consisteix en un calòric pastisset fet amb llavors de groselles, nous, fruita (prunes i poma), formatge fresc i nata. Boníssim ! per sort en demanem una ració ja que com a molts establiments d'aquí les dimensions son considerables i ideals per a compartir. 

Ben tipets, anem cap a les coves a comprar les entrades per a la visita. Cada hora en punt se'n fa una i hi ha tres recorreguts a escollir (11 / 16 / 21 €). El primer és un recorregut per lliure fent un camí a través de les dolines (de baixada) i un darrer tram que entra a la cova. El segon, que és el que hem fet, és guiat i té una durada aprox. de 90 minuts. I el tercer és una extensió del segon amb una hora més visitant més cova.

Com que anem amb la Queralt i ja tenim l'experiència de les anteriors coves de Postonja, la segona opció és la ideal ja que veurem l'interior  de les coves passant pel canó o riu subterrani, que és el plat fort de la visita. 

Mentre esperem que arribi l'hora en punt, ens arribem a un mirador on s'aprecia la magnitud de la dolina per on sortirem al finalitzar la visita. Les dolines són depressions del terreny que es formen per esfondrament d'una cavitat subterrània, i aquesta concretament fa 164 m d'alçada. 

La visita comença amb una aproximació a peu fins a l'interior d'una petita dolina on hi ha l'entrada a la cova. El grup es tot d'adults excepte la Queralt que va fent bé. Les explicacions son en anglès i italià. Al grup hi ha quatre espanyols que no entenen cap dels idiomes i ja donen la nota en el camí de l'aproximació queixant-se que és massa llarg (uns 500 metres) arribant tard a les explicacions i com no, un to de veu massa elevat. Val a dir que el ritme de caminar és força àgil però hi ha molt a veure.

Entrem a la cova, la il·luminació és molt tènue (gairebé només hi ha llum per visualitzar per on camines), en part té el seu encant ja que les fa més autèntiques, però clar també impossibilita fer fotos en condicions. La temperatura interior és constant i de 12 graus. 

Mica en mica ja ens anem adonant que tot i que Postonja està propera i formen part del mateix Karst, son ben diferents ambdues coves i aquestes, encara més impressionants que les altres. Son enormes ! Les coves de Postonja es poden considerar barroques (molt carregades de detalls), en canvi aquestes les cataloguem de gòtiques per la seva simplicitat però sobretot per la seva esveltesa.

Al cap d'una estona de caminar, es comença a sentir el soroll dels ràpids d'aigua del riu subterrani Reka, cada vegada més forts a mesura que ens hi anem apropant, fins que de cop accedim a la part superior d'un enorme canó sota terra de 90 m d'alçada. És sorprenent i difícil d'imaginar. Anem resseguint aquest fins a trobar un pont a 45 m per sobre el riu que ens deixa a l'altre costat del canó, on resseguirem el curs del riu aigües amunt fins a trobar el punt d'entrada d'aquestes sota terra (i alhora sortida de la cova). Cal recalcar que aquest riu fa gairebé 40 km sota terra abans de sortir de nou a l'exterior, ja a Itàlia.

Per sortir de la dolina hi ha un petit funicular, per a pujar-hi cal però acabar de fer uns quants graons més muntanya amunt. Un bon tip de suar ja que de la cova se'n surt amb una concentració d'humitat molt elevada. 

Arribats al punt de sortida berenem tranquil·lament una refrescant macedònia i anem a agafar el cotxe. Un plujós viatge de tornada ens espera però estem molt satisfets de l'experiència que si visiteu Eslovènia, paga la pena de veure per lo diferents que son a qualsevol altre cova (estalactites, estalacmites, columnes, ...).  De fet, tot el sistema kàrstic, les dolines i les coves, són Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. 

Bohinj - Triglav National Park

Avui la previsió de la meteo no és gaire bona cap on volem anar però ja estem als darrers quatre dies de vacances i pinta que el temps anirà a pitjor així que cal aprofitar el sol-núvol-pluja beticinat. Per ara la yr.no no s'ha equivocat ...

Anem de nou cap a Bled però una vegada allí ens desplacem uns 26 km al sud oest fins a Bohinj, l'altre gran llac d'Eslovènia. Son diferents i no perquè Bled tingui una illa al mig i aquest no, sinó que aquest és més pausat (menys turístic) i potser tot té un aire més natural i autèntic, menys edificacions, més rústiques, menys comerç, ... resumint més tranquil·litat. 

Només arribar-hi ens sorprèn la llargada del llac ja que pensàvem vorejar-lo caminant i ... potser no tindrem temps suficient i ho haurem de fer en part. El dia per ara és bo, i fins i tot es deixa veure el Triglav! (tot i que comencen a créixer nuvolades).

Els boscos de l'entorn del llac son preciosos, unes fagedes a les que ja els hi han caigut les fulles ben bé com si ja fóssim a la tardor i amb un munt de roques disseminades per tot arreu. Molta gent s'atura a fer reportatges fotogràfics pel seu interior i és que  francament son especialment bonics. Ah, i evidentment pels amant de l'orientació això és el paradís !!!

Prenem amb cotxe la carretera que voreja el llac per mà esquerra, paral·lela al carril bici-vianants que voreja el llac fins arribar al cap d'uns kilòmetres a Ukanc, a on es troba la cascada de Savica. S'aparca al costat del restaurant que porta el mateix nom (l'aparcament costa 3€/dia). Des d'allà ens dirigim ja a peu cap a la cascada, entre els plors de la Queralt que no vol ni caminar ni pujar a la motxilla, ... Al cotxe s'havia adormit i està una mica rondineta. Finalment un paquet de cromos d'animals distreu la rabieta i aconseguim "pactar" per posar-la a la motxilla sense rondinar. Això és el que té viatjar amb nens, un altre ritme !

Abans de creuar el riu per un pontet de pedra on s'enfila el camí cap a la cascada, hi ha una caseta de control on cobren entrades (2,5 €/adult), caram aquí per tot et cobren. A partir d'aquí comença l'ascens que tenen ben condicionat amb més de 500 graons, intercalats en el camí fins arribar a la cascada al cap d'una mitja horeta.

Pel camí hi ha algun mirador i banc per anar contemplant la meravella de paisatge, i per descansar clar. Arribem a la cascada però ens l'hem de mirar des d'uns cinquanta metres de distància. Han col·locat una reixa i no es pot passar més enllà. És bonica però vàrem trobar més impressionant la doble cascada d'ahir, potser per que estàvem sols, no hi havia ni tanques ni escales i tot plegat tenia un caire més natural i no tant turística com aquesta. 

Iniciem el descens de nou. La Queralt ja completament desperta baixa a peu fent salts a cada graó. En Marc aprofita per contar els graons, aviam si n'hi ha cinc cents com diu la guia. I no, n'hi ha algun més ! (554).

Una vegada a baix teníem previst pujar amb l'aeri fins a la paradisíaca estació d'esquí de Vogel  amb l'objectiu de veure les vistes del Triglav i la resta de cims del Parc National, així com ascendir el cim Vogel (1922 m - Excursió 24 del Sloveninan car tours and walk), però veiem que com estava previst el temps mica en mica es va tapant i desestimem la proposta ja que s'aprecien els cims més alts ja coberts de núvols i no veuríem res.

Prenem el cotxe fins a l'altre extrem del llac per allà on hem arribat, Ribcev Lax on hi dinem. Després passem per turisme per preguntar sobre la excursió 22 de l'esmentat llibre que passa per unes gorges, però pel que ens diuen de la durada de l'excursió no és compatible amb l'estat del cel i decidim per fer baixar l'àpat, fer un tros de la excursió 20, i anem a vorejar el llac per la riba dreta (per la que no hi passa la carretera). Com que aquesta és planera no agafem motxilla i la Queralt a peu es distreu constantment, tirant pedres al llac, donant alguna galeta als ànecs, agafant floretes, enfilant-se a roques i troncs, o fent la croqueta aprofitant la pendent de la gespa al costat del caminet. Hi ha petites platges de pedretes i gent prenen el sol i descansant. Aquí ningú es banya, l'aigua és cristallina però un xic freda. El ritme avui és lent i la Queralt està cansada de tanta excursió, per tant millor fer mitja volta i anem tornant.

Agafem el cotxe i de tornada cap a casa volem anar a visitar Radovljica. La carretera que en hi porta és molt rural i plena dels tradicionals i típics Kozolec que son com uns estenedors per la palla, els quals veiem força plens a diferència d'altres zones del país. Es tracta d'estructures de fusta o bé combinació de fusta i pedra en alguns casos, en tot cas els embarrats solen ser sempre de fusta on es va col·locant la palla per ajudar al seu assecat. Tenen una teuladeta i poden ser simples d'un sol parament (això si, alguns força llargs) o bé dobles o formant estructura com de caseta. De fet alguns son estenedors pel seu perímetre inferior, tenen un petit entarimat a una alçada intermitja i utilitzen aquest altell per emmagatzematge d'eines. Una mica recorda als orrios de Galicia. 

Pel camí ens cau el diluvi universal, mare meva quina manera de ploure! i com embassen aigua els vorals de les carreteres. Arribats a l'alçada de Lesce i Radovljica desestimem la visita, plou menys però encara plou. Creuem la ciutat amb cotxe i anem a buscar l'autopista cap a casa.

De tornada descobrim una caixa de cd's de musica en un compartiment del cotxe encara no havíem explorat que ens amenitza el viatge, ja que els que portem des de casa ja els tenim molt escoltats. Fins i tot la Queralt no es queixa per no estar escoltant el Mic o el Super3, només demana música música ! 

El temps a Celje ha estat millor tot i que veiem que també ha plogut. Quin país!.